dissabte, 30 de juny del 2012

Ascensió a la Maladeta (3.308 m)

Maladeta
Ahir a la tarda vam arribar a l'Hospital de Benasque i vam agafar l'autobús que puja a la Basurta, punt de partida per arribar al refugi de La Renclusa. Una curta passejada d'uns 40 minuts ens va portar al refugi, on ens vam allotjar. A les cinc del matí ja estàvem drets per iniciar una nova jornada de muntanya. Després d'esmorzar hem sortit pel camí de l'Aneto, acompanyats per tota la gentada que anava a fer el cim més alt dels Pirineus. Més amunt, hem deixat el camí del Portillón i hem pujat en direcció al Coll de la Rimaya, pas clau de l'ascensió a La Maladeta. A poc a poc anàvem pujant mentre s'obria davant nostre un panorama cada vegada més ampli. Quan la neu està molt baixa, l'accés a la canal que puja al coll pot fer-se complicat però avui encara hi havia prou neu per saltar a la canal sense massa problemes. Hem arribat al coll i, ja sense complicacions, hem pujat per la carena fins al cim de La Maladeta (3.308 m). Des del cim teníem un panorama extraordinari, dominat en primer pla per la presència de l'Aneto; cap a ponent fins i tot es veia en la llunyania la gelera del Viñemal. Hem fet les fotos del cim i hem iniciat la segona part de la jornada, la travesia per la carena fins al Pic Abadías, un cim secundari situat sobre el Coll Maleït. La carena era fàcil al principi però s'ha anat complicant amb alguns passos, no massa difícils però amb força timba. Poc abans de la bretxa final hem trobat un ràpel muntat per la cara nord de la cresta; hem baixat els 40 metres del ràpel fins a una pala de neu i una pedrera des d'on hem pujat, ja fàcilment, fins al cim del Pic Abadías (3.271 m). Hem fet una panoràmica i unes quantes fotos de cim; des d'aquí teníem una nova perspectiva de les Maladetes Occidentals. Hem baixat fins a la gelera, hem menjat una mica i hem iniciat el descens, llarg i complicat, fins a la Renclusa. Hem recollit les coses que havíem deixat i hem baixat a la Basurta on hem agafat novament l'autobús iniciant el retorn a casa.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·licula de Mountain Films:



També tenim l'altra pel·lícula, la d'Edicions JGB, que ha estat igualment cedida per als seguidors del blog:



I, finalment, les panoràmiques:

La Maladeta, 3.308 m

Pico Abadías, 3.271 m


dissabte, 23 de juny del 2012

Ascensió al Moncayo (2.314 m)

Moncayo
Fins avui el Moncayo era per a nosaltres únicament la silueta d'unes muntanyes nevades que vèiem alguna vegada des dels cims del Pirineu Central mirant cap al sud. Avui, per fi, hem pujat aquest cim, el més alt de tot el Sistema Ibèric. Hem dormit a Tarazona i de bon matí ens hem posat en marxa en direcció al Santuario de la Virgen del Moncayo, punt de partida de la via normal d'aquest cim. Hem deixat el cotxe en el darrer pàrquing i hem pujat per una pista fins arribar al santuari. El camí puja molt ben traçat pel bosc fins al Circo de San Miguel, on hem deixat enrere el bosc i hem iniciat la forta pujada per un llom en direcció a la carena. Feia molt bon dia i el sol cremava però en aquesta muntanya, oberta als quatre vents, sempre corre una mica d'aire, de manera que la pujada ha estat fàcil i còmoda fins al Collado de las Piedras. Durant tota la pujada hem tingut una gran visió aèria de la Vall de l'Ebre; des del coll se'ns ha obert una nova panoràmica per l'altra vessant de la muntanya en direcció a Castella, ja que el llom del Moncayo marca la divisòria entre Aragó i Castella  i també el límit entre les conques de l'Ebre i el Duero. Des del coll ja només ens quedava una passejada per un camí planer que ressegueix la carena fins al cim del Moncayo (2.314 m). En total han estat 700 metres de desnivell, que hem superat en només dues hores. Des d'aquí teníem una bona visió de les valls que envolten el Moncayo però la calitxa ens privava de la gran panoràmica que en dies de bona visibilitat arriba fins als Pirineus. Després de fer les fotos del cim hem iniciat el retorn pel mateix camí però a mitja carena hem vist el GR86, anomenat Sendero Ibérico Soriano, i la Magda ha tingut la idea de baixar per la banda contrària a la pujada fins al primer poble. Evidentment era una opció complicada perquè teníem el cotxe a l'altra banda però finalment hem trobat una solució: la Magda ha baixat per la part castellana seguint el GR fins al primer poble, anomenat Cueva de Ágreda, i jo he baixat per la part aragonesa per recuperar el cotxe i anar-la a buscar a Cueva de Ágreda.
Aquí teniu la panoràmica que hem fet des del cim:



dissabte, 16 de juny del 2012

GR83: Prats de Molló - Mariailles

GR83
Prats de Molló - Coll del Miracle - Pla Guillem - Coll de la Creu de Llipodera - Mariailles - Coll de Jou - Castell

Etapa reina del GR83 i penúltima, abans de l'ascensió al Canigó prevista per al mes vinent. Més de 1.600 metres de desnivell en una jornada amb molt bon temps però també amb molta calor. Hem arribat a Prats de Molló amb un autocar de 32 places i, després d'esmorzar una mica a la plaça del poble, hem iniciat el nostre camí, que de bon principi ja era molt pendent. A la sortida del poble hem observat que les marques del GR anaven per una banda i el track del GPS per una altra. Nosaltres hem optat per seguir el track i hem agafat un camí que s'enfilava incansablement per la muntanya. Hem arribat al Coll del Miracle i hem retrobat les marques del GR. Ens hem aturat a esmorzar, ja que portàvem superats 500 metres de desnivell i calia recuperar forces perquè encara ens quedaven més de 1000 metres de desnivell fins al Pla Guillem. Hem reiniciat la marxa i, a poc a poc hem anat superant el desnivell. Per sort, una bona part del camí va pel bosc, de manera que estàvem protegits del sol del solstici d'estiu. Després de passar per refugi dels Estables, una cabana de pastors, ens hem aturat uns minuts per recuperar forces abans d'iniciar l'atac final per una carena que s'enfila fins al Pla Guillem. Aquí el sol ens tocava de ple però a estones corria una mica d'aire. Finalment hem arribat al Pla Guillem, un paratge extraordinari amb grans vistes del Pirineu Oriental, des del Gra de Fajol fins al Roc de Madres. Hem dinat i alguns han fet una mica de migdiada abans d'iniciar la baixada cap a Mariailles. Després de superar més de 1.600 metres de desnivell, la baixada ha estat fàcil i aviat hem arribat al refugi on hem pres un refresc. Aquí ens ha arribat la mala notícia que l'autocar no podia pujar al Coll de Jou, on ens havia de recollir, sinó que ens esperava al poble de Castell. Això allargava una hora més la nostra ja molt llarga jornada de muntanya però no hi havia alternativa, de manera que hem anat baixant i dues hores més tard arribàvem a Castell on hem donat per acabada la caminada.


dissabte, 2 de juny del 2012

La Sèquia de Manresa

La Sèquia de Manresa és una conducció d'aigua que porta aquest element vital des del riu Llobregat, aigües amunt de Sallent, fins a l'Estany de l'Agulla, als afores de Manresa, on s'embassa per al consum de la ciutat. És molt antic però encara avui està en bon ús i és vital per a Manresa i les zones de conreu properes. Avui hem anat al Bages a fer un recorregut en bicicleta resseguint aquesta sèquia. El recorregut que hem fet surt de l'estany de l'Agulla i ressegueix tota la Sèquia fins a Sallent. Aquí deixem la Sèquia i, per un seguit de camins i caminets resseguint el Llobregat, tornem al punt de partida després de passar pels afores de Navarcles i el seu petit embassament. En total són 44 km d'ambient rural, gairebé sense desnivell, que ens han donat una visió de conjunt d'aquesta zona del Bages, dominada pels camps de conreu i amb el contrast sobtat de les mines de sal de Sallent amb la seva muntanya blanca.