dijous, 31 de juliol del 1975

La Filigrana i El Pingüí

La Filigrana, Montserrat
Foto d'arxiu: la Filigrana, 2012

Escalada a Montserrat, Agulles. Fem dues vies de la zona central:
  • La Filigrana, via Normal
  • El Pingüí, via Xemeneia
    La Filigrana és especialment difícil, ja que supera en lliure una placa molt fina. La ressenya de la Guia clàssica d'Agulles marca un sisè grau en aquesta via però les ressenyes de les guies modernes rebaixen una mica el grau. És clar que en aquella època el compromís era superior perquè superar aquest tram tan fi sense assegurances no és el mateix que fer-ho amb un parabolt al costat. La segona via, la el Pingüí, supera una xemeneia amb tècnica de ramonage i després en lliure, ja més fàcil. Després fem la via Normal del Pingüí, una via molt fàcil que puja pel darrere sense dificultat; la fem perquè apareix a la guia, encara que sense detalls ni gràfic.

    dimarts, 22 de juliol del 1975

    L'Elefant & La Momieta

    Foto d'arxiu: el grup de Trinitats des de l'autopista

    Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem dues vies:
    • L'Elefant, via Boy-Roca
    • La Momieta, via Normal
    La via Boy-Roca de l'Elefant puja per l'enorme estrep rocós en forma de trompa que marca la cara Est d'aquesta gran agulla. Fem dues tirades en lliure no massa difícils fins a un forat on fem la segona reunió. Aquí comença la part més característica de la via, un llarg tram en escalada artificial de burí que acaba amb una reunió d'estreps. Actualment aquesta tirada està catalogada com a escalada lliure amb algun pas d'A0. Sortim de la reunió d'estreps pujant, ja en lliure i amb dificultat mimvant fins al cim; són dues tirades normals i una petita tirada final que ens porta de l'avancim fins al cim.
    La via Normal, malgrat la vulgaritat del seu nom, és la més clàssica i bella de les vies de la Momieta, ja que puja totalment en lliure en un magnífic exercici de finura montserratina. La guia clàssica de Montserrat catalogava aquesta via de cinquè superior però les guies més modernes han rebaixat el grau, potser perquè está més assegurada, encara que tots coincideixen en la seva bellesa. La via puja per la cara sud de l'agulla i comença en un replà que trobem a la canal que separa la Mòmia de la Momieta. Des d'aquí iniciem un flanquejament difícil a la dreta fins a un bon replà on muntem la primera reunió. Abans d'arribar-hi ens podem assegurar en un pont de roca molt característic. La segona tirada és la clau de la via; puja en vertical amb lleugeres ziga-zagues, amb força verticalitat però amb bones preses, fins a un gran forat on fem la segona reunió. La tercera tirada, ja no tan difícil, puja per una canal en escalada lliure fins a una bona savina on muntem la tercera reunió. Des d'aquí només queden uns metres fàcils (III) fins al cim.

    divendres, 18 de juliol del 1975

    Intent al Posets

    Foto d'arxiu: el Posets des del pic de Gias

    Des del refugi d'Estós sortim amb la intenció de pujar el Posets, el darrer gran objectiu de la temporada, però el temps no és massa bo; hi ha boira i ens equivoquem de camí. Anem a parar al coll de Gistaín. A més, quan arribem ens cau una pedregada que ens acaba de dcidir a abandonar l'empresa. Donem per tancada l'expedició pirinenca de l'estiu i tornem a casa.

    dijous, 17 de juliol del 1975

    Pics Jean Arlaud & Gourgs Blancs

    Des del refugi d'Estós pugem fins al port d'Oo i, des d'allà, per la cresta, pugem el pic Jean Arlaud (3.065 m). És una escalada fàcil però en un entorn espectacular amb grans vistes sobre les valls d'Oó i Estós. Després seguim crestejant fins al Pic de Gourgs Blancs (3.129 m). Després encara volíem seguir fins a la punta Lourde-Rocheblave, però es gira mal temps i pensem que és més prudent tornar a refugi i conformar-nos amb els dos tresmils aconseguits. Ens quedem una segona nit al refugi.

    dimecres, 16 de juliol del 1975

    Refugi d'Estós

    Després de la campanya del Vignemale vam venir a Benasc per fer muntanya per la Vall d'Estós.  Els objectius eren diversos però el principal era el Posets, el segon cim en altura dels Pirineus. A Benasc, abans d'iniciar la pujada, vam fer-nos unes salsitxes de frankfurt en els jardinets al costat dels safarejos. Les salsitxes les vam freixir amb margarina, perquè no teníem oli, però ens van agradar molt. En aquells temps no podíem anar a dinar al restaurant... Després de dinar vam iniciar la pujada al refugi; era la primera vegada que recorríem la Vall d'Estós. Vam arribar al refugi i ens hi vam allotjar. Com era habitual en aquella època, no vam sopar de refugi sinó de les provisions que portàvem.

    dilluns, 14 de juliol del 1975

    Oulettes - Bujaruelo

    Després de la històrica jornada d'ahir, quan vam fer els principals cims del Vignemele, avui només ens queda el llarg retorn, per la vall del riu Ara, fins a San Nicolás de Bujaruelo. De bom matí sortim del refugi de Baiselance, baixem a les Oulettes de Gaube, i després de superar el coll de les Oulettes, baixem per tota la vall fins a Bujaruelo.


    diumenge, 13 de juliol del 1975

    Ascensió al Vignemale (3.298 m)

    Una gran jornada de muntanya, amb ascensió dels principals cims del massís del Vignemale. Sortim de matinada de la cabana de Musolés, a la vall de l'Ara. Pugem fins al coll de les Oulettes. Des d'allà ens enfilem per la carena fins a l'inici d'una via d'escalada: l'aresta nordoest del pic del Clot de la Hount. La via és fàcil, ja que no passa de tercer grau, però l'ambient de muntanya és extraordinari. Arribem al cim i, aprofitant l'altiplà que forma el rosari del cims del Vignemale, fem uns quants cims sense haver de superar grans desnivells:
    • Pic del Clot de la Hount (3.289 m)
    • Pique Longue du Vignemale (3.298 m)
    • Pico de Cerbillona (3.247 m)
    • Pico Central del Vignemale (3.235 m)
    Després, amb un grapat de tresmils a la butxaca, baixem per la gelera del Vignemale fins al refugi Bayselance i, des d'allà fins al refugi de les Oulettes, on ens quedem a dormir.


    dissabte, 12 de juliol del 1975

    Cabana de Musolés

    Comencem les activitats de les vacances d'estiu amb una visita al massís del Vignemale. Fem l'aproximació pel vessant espanyol, una llarguíssima aproximació per la vall del Ara. El primer dia sortim de San Nicolás de Bujaruelo i pugem tota aquesta vall fins a una cabana de pastors: la Cabaña de Musolés, on dormim.


    diumenge, 6 de juliol del 1975

    Pedraforca, via Pany

    Escalada al Pedraforca. Després de dormir al refugi ataquem una altra de les vies clàssiques de la paret Nord del Pedraforca: la via Pany al Collet de la Cova. És una via llarga però fàcil. Potser la més fàcil de les vies llargues del Pedraforca però té el gran ambient d'aquesta paret, a més d'algun pas característic, com el ràpel a mitja paret.