dilluns, 28 de juliol del 2014

Camino del Norte: El Peral - Llanes

Aquesta vegada hem fet un llarguíssim desplaçament per fer una excursió relativament petita, però tot té una explicació. L'estiu passat la Magda, amb el grup de caminadors del GR, va fer unes quantes etapes del Camino del Norte, una de les moltes variants del Camino de Santiago que recorre tota la Cornisa Cantábrica en direcció a Santiago de Cosmpostela. Justament el dia que tocava fer l'etapa que acaba a Llanes, no es trobava bé i no va fer l'etapa. Aquest any tornen al Camino per continuar la ruta però la Magda havia de recuperar el tram que havia deixat pendent, de manera que ahir a la tarda vam arribar a aquesta zona, al límit entre Cantabria i Astúries, per fer avui aquesta etapa. Com és força normal per aquestes terres, el dia ha començat plujós però veníem preparats i hem iniciat la caminada. El punt de partida és el poblet de El Peral, al costat de Colombres. La primera part del trajecte no és gaire maca perquè va per carretera, amb força trànsit, amb alguna petita variant. A més, les obres de l'autovia compliquen una mica les coses i s'han menjat, espero que de manera provisional, alguna de les variants que eviten la carretera. Hem arribar al poble de Buelna, encara plovent, i hem agafat un camí ample i ben senyalitzat que ressegueix la costa, ja allunyat de la carretera. Hem passat el riu Purón per un espectacular pont de fusta i hem arribat al poble d'Andrín. A partir d'aquí el camí puja seguint una carretereta fins a un mirador sobre la platja de Ballota i l'illot del Castro Ballota. Després hem seguit pujant per un camí amb grans vistes fins arribar a l'ermita del Cristo del Camino. Des d'aquí, una fàcil baixada ens ha portat fins al poble de Llanes. Hem menjat un menú en un bar on, com era d'esperar, ens han donat una magnífica fabada asturiana.


ENTRADES RELACIONADES:
CSJ: Fuentes -
Zaragoza, 2014
CSJ: Candasnos-
Bujaraloz, 2011
CSJ: Pte. La Reina
Estella, 2004

diumenge, 27 de juliol del 2014

Ascensió al Pico de Orhi, 2.019 m

Pico de Orhi
El Pic d'Orhi, en el Pirineu de Navarra, té la particularitat de ser el primer 2000 que es troba en el Pirineu venint del Cantàbric. És un cim fàcil, comparable o fins i tot més fàcil que el Taga o el Costabona. La carretera del Port de Larrau ens deixa a 1.573 metres, de manera que només cal superar 457 metres per arribar a aquest cim. El camí, molt marcat i transitat, és mot fàcil encara que amb neu pot ser perillós. Quan vam fer l'Errozate vam veure aquest cim tot nevat i vam decidir que algun dia el faríem. Avui, aprofitant que ens venia de pas per anar a Astúries, hem vingut a fer aquest cim. Eren les 11 del matí quan hem arribat al coll de Larrau. Ens ha sorprés un fort vent que no esperàvem; no era gaire fred però ens hem hagut d'abrigar una mica. Ben aviat hem començat a veure un gran panorama del Pirineu Navarrès, dominat pel Pic d'Anie amb la seva característica forma piramidal; també hem vist el Bisaurin, una mica més lluny. A poc a poc hem anat pujant per l'ample camí gaudint del magnífic panorama. A mig camí hem vist que un petit núvol estava enganxat en el cim. No era preocupant perquè el dia era molt bo però ens ha fet pensar que avui tampoc podríem fer la panoràmica circular del cim. Efectivament, quan ens quedaven pocs metres per al cim ens ha envoltat la boira i quan hem arribat a vértex geodèsic que marca el cim ja no es veia res. Hem fet les fotos del cim i hem esperat una mica a veure si en algun moment s'obria la boira i podíem gaudir del panorama i fer la foto circular però no hem tingut sort. Cada vegada es tapava més i finalment hem decidit començar a baixar pel mateix camí fins al Coll de Larrau. Hem menjat l'entrepà i hem baixat a prendre cafè al poble d'Ochagavía, que ens ha portat grans records del nostre pas pel Pirineu de Navarra quan vam fer el GR11.


ENTRADES RELACIONADES:
Pico de Anie i la
Mesa, 2012
Errozate i
Mendízar, 2011
GR10: Sainte
Engrâce, 2004

dijous, 24 de juliol del 2014

Intent a la Montagne des Agneaux

Montagne del Agneaux
Ja fa dies que ens va empaitant el mal temps i avui ens ha agafat de ple. Ahir a la tarda, quan vam preguntar al guarda del refugi del Glacier Blanc quina era la previsió del temps ens va contestar que era variable. Ara que ja portem uns dies per aquesta zona comprenem perfectament el que vol dir un guarda de refugi quan diu que el temps és variable. Tenint en compte que el dia que vam fer el Roche Fauro la guardessa del refugi dels Écrins ens va dir que la previsió era d'un dia très bon, teníem motius per ser pessimistes. Mentre sopàvem al refugi ahir al vespre va començar a ploure fort. Una pluja forta i persistent, que encara durava quan vam anar a dormir. Quan va sonar el despertador, a les 2'45, ja no plovia fort però el cel estava tapat, no es veia ni una estrella, i plovisquejava. El més sensat hauria estat dexar-ho córrer però hem pensat que potser el dia s'obriria, de manera que hem iniciat l'ascensió a la Montagne des Agneux. Aquest cim és una ascensió clàssica que té una mica de tot i acaba amb una petita escalada fins al punt més alt de la muntanya, situat a 3.662 m. Amb els frontals hem anat pujat per la foscor de la nit ajudats pel GPS que, una vegada més, ens ha mostrat la seva gran utilitat. Hem anat pujant, pujant fins que, quan estàvem a uns 2.850 m, el plugim que ens havia anat acompanyant durant la pujada s'ha convertit en un xàfec. A més, les parts altes de les muntanyes es veien cobertes de boira, de manera que hem pensat que no valia la pensa seguir i hem decidit abandonar. Hem baixat pel mateix camí fins al refugi donant per acabada l'estada als Alps d'aquest estiu de 2014. S'ha anat fent de dia i en un moment donat semblava que el dia s'obriria i acabaria fent bon temps però aviat s'ha tornat a tapar i ha començat a ploure novement, una pluja que ens ha acompanyat durant tot el camí de baixada fins al punt on havíem deixat el cotxe ara fa quatre dies. Des d'allà hem iniciat el llarg retorn per carreteres i autopistes fins a casa.


ENTRADES RELACIONADES:
La Carabassa
intent, 2014
Intent al Pico
de Aspe, 2010
Intent Ouile dela Valletaz, 2009

dimecres, 23 de juliol del 2014

Ascensió a la Dôme de Neige, 4015 m

Dôme de Neige
A les 2'45 de la matinada ha sonat el despertador al refugi dels Écrins. Encara era negra nit quan, després d'esmorzar i baixar el caminet d'accés al refugi, hem arribat al Glacier Blanc, ens hem posat els grampons i ens hem encordat. Pel davant ja hi havia moltes cordades que havien sortit més aviat i ens marcaven amb els seus frontals el camí a seguir. Després de recórrer un llarg tram del glaciar, hem arribat a l'inici del pendent fort de l'ascensió. Una bona traça ens ha guiat al llarg de tota l'ascensió, buscant els passos menys pendents i evitant els enormes séracs que tallen la cara nord dels Écrins. L'ascensió no és difícil, tot i que cal anar amb compte i portar el material adequat. Mentre pujàvem s'ha anat fent de dia i, a mesura que anàvem guanyant alçada el panorama era cada vegada més impressionant. Hem vist el Mont Blanc que s'alça per sobre de totes les altres muntanyes dels Alps. També hem vist el Cerví, molt lluny, amb la seva característica silueta piramidal. També vèiem, cada vegada més avall, el pic de Roche Fauro, que vam pujar ahir entre la boira sense veure res. Poc abans d'arribar al coll. el camí puja un tram força dret per situar-se per sobre de la darrera barrera de sèracs. Des d'aquí, una llarga travessia per sota de la cresta de la Barre ens porta fins a la rimaia que dóna accés al cim de la Dôme de Neige. No hem tingut cap problema per superar la rimaia, un tram força dret però amb una traça molt marcada que ens ha portat a l'altiplà final. Un darrer esforç ens ha portat fins al cim de la Dôme de Neige des Écrins (4.015 m). El dia era molt clar, encara que començaven a aparèixer les boires que anunciaven el mal temps de la tarda. Hem fet les fotos del cim y una panoràmica circular:

Després de celebrar l'ascensió calia prendre una determinació. El pla original preveia que, si el temps era bo i ho vèiem clar, intentaríem pujar a la Barre dels Écrins, el cim principal del massís, només cent metres per sobre de la Dôme però separada per una llarga cresta. Després de les dificultats que vam trobar ahir a la petita cresta del Roche Fauro, no ho hem vist gaire clar; la cresta estava plena de gel i neu i hem vist que els que ho intentaven es movien amb força dificultats, si més no en el primer tram, el més dret de l'aresta. Finalment ens hem conformat amb la Dôme i hem iniciat el retorn pel mateix camí de pujada. De baixada hem aprofitat per fer algunes pràctiques amb els cargols de glaç i provant les tècniques d'assegurança i rescat en esquerdes. Hem arribat al refugi dels Écrins i hem menjat una mica, hem recollit el material i hem seguit baixant fins al refugi del Glacier Blanc, on hem fet nit.
Aquí tenim el vídeo de tota la sortida als Écrins, cedit per Mountain Films per a tots els seguidors del Blog de Muntanya.




ENTRADES RELACIONADES:
Mont Blanc
2013
Punta Zumstein
1987
Gran Paradiso
1981

dimarts, 22 de juliol del 2014

Ascensió al Roche Faurio (3.730 m)

Roche Faurió
Avui hem començat les activitats de muntanya als Alps amb una ascensió clàssica, que es fa fins i tot amb esquís: el Roche Faurió. Des del refugi dels Écrins el tenim molt a mà i l'ascensió no és massa difícil, de manera que és ideal per entrenar-se, revisar la tècnica i posar a punt el material per a l'ascensió de demà. La previsió del temps no era gaire bona però la mestressa del refugi ens va assegurar bon temps, de manera que a les quatre de la matinada ja estàvem esmorzant en el refugi. Quan hem arribat al glaciar, després de baixar des del refugi que està penjat d'un esperó rocós, començava a nèixer el dia; es veien les primeres llums a l'horitzó però les parts altes de les muntanyes estaven tapades. Confiant amb la previsió de bon temps hem iniciat la remuntada del glaciar, seguint l'àmplia traça que havien deixat els que anaven a la Barre dels Écrins. Després de pujar un bon tram de glaciar hem deixat el camí de la Barre i hem començat a pujar per una pala força dreta en direcció al Roche Faurió. També hi havia una bona traça, que pujava fent llaçades. Aviat ens ha envoltat la boira i hem perdut l'esperança de gaudir d'un gran panorama però hem seguit endavant. Una canal força dreta ens ha portat a l'inici d'una carena que hem resseguit fins al peu de la petita cresta final. Per arribar al cim cal grimpar una petita cresta que normalment no presenta massa dificultats però avui, coberta de neu i gel, ens ha semblat difícil. Amb grampons als peus hem arribat al cim després de superar la cresta en terreny mixt. Malauradament no hem pogut veure el magnífic panorama que es veu des d'aquí, dominat per la presència propera de la Barre dels Écrins, ni hem pogut fer la panoràmica circular. Pel mateix camí de pujada hem retornat al refugi, on hem quedat concentrats preparant l'ascensió de demà. A la tarda, el dia s'ha anat aclarint i des del mateix refugi hem tingut una garn vista de la Barre des Écrins amb l'itinerari de pujada ben visible.


ENTRADES RELACIONADES:
Pointe de la
Rechasse, 2013
Petite Aiguille
Verte 2013
Albaron amb
esquís, 2009

dilluns, 21 de juliol del 2014

Refugi dels Écrins

Refugi dels Écrins
Avui hem iniciat la nostra estada als Alps amb l'aproximació al refugi dels Écrins, que serà la nostra base d'operacions durant dos dies. Ahir a la tarda vam sortir de casa i, després de dormir pel camí, hem arribat a mig matí al lloc denominat Ailefroide, punt final de la carretera. El recorregut, tot i ser únicament l'aproximació al refugi, té una certa dificultat. Per començar, hi ha un total de 1.300 m de desnivell fins al refugi. Abans d'arribar-hi, però, cal fer un recorregut per un glaciar, fàcil però amb esquerdes.
La primera part del camí ens ha portat fins al refugi del Glacier Blanc, situat a 2.525 m. És un camí molt ben traçat per on pugen molts turistes a veure la part final del Glacier Blanc, tot esquerdat i caòtic. Pel camí ha plogut una mica però encara hem tingut sort perquè les previsions eren molt pitjors. Després d'aquest primer refugi acaba el bon camí i comença un corriol de muntanya que ens ha portat per la vora del glaciar, que per aquí és caòtic, fins a desembocar en la part superior, ja més planera i, aparentement, sense dificultat. Ens hem posat els grampons i ens hem encordat perquè un guia ens ha dit que hi havia esquerdes i ponts de neu i calia anar amb compte. Per la gelera hem anat pujant seguint una bona traça fins arribar a sota mateix del refugi, penjat d'un esperó rocós uns cent metres per sobre de la gelera. Ja sense grampons, hem superat els darrers cent metres de desnivell fins arribar al refugi on ens hem allotjat i, després d'un bon sopar, hem anat a sopar aviat perquè demà ens hem de llevar molt aviat.


ENTRADES RELACIONADES:
Ref. Aiguille de
Gouter, 2013
Refugi
Prariond, 2011
Refugi Fond des
Fours, 2008

dissabte, 12 de juliol del 2014

Ascensió al Pic de Tristaina (2.876 m)

Tristaina
Feia temps que volia pujar el Pic de Tristaina, un dels cims més característics d'Andorra, al límit amb l'Ariège. És una ascensió curta, ja que la carretera d'accés a l'estació d'esquí d'Ordino ens deixa a 2.200 metres. Des d'aquí només hi ha 650 metres de desnivell; per tant, l'ascensió és fàcil tot i que la via normal té un parell de passos delicats. Ahir al vespre vam arribar a l'estació d'esquí i vam plantar les tendes de campanya. La previsió del temps era bona però hi havia núvols a les carenes; vam pensar que es complirien les previsions del temps i al matí tindríem el cel blau. A mitja nit ha començat una pluja fina i al matí tot estava cobert de boira ploranera. Una vegada més en aquest estiu estrany, la realitat desmentia els pronòstics i ens tocava mal temps. Hem esmorzat una mica, hem desmuntat les tendes i hem iniciat la pujada. El camí comença pujant als Estanys de Tristaina, els més visitats dels Pirineus. Després s'enfila directament cap al Tristaina. Avui des dels llacs no es veia el cim, ja que estava tapat per la boira, però un camí molt ben marcat, amb rodones grogues, ens ha portat en direcció al cim. Mentre pujàvem la boira anava i venia, i fins i tot en algun moment ha sortit el sol i hem arribat a veure aparèixer la Pica d'Estats entre els núvols però tot plegat ha estat una il·lusió momentània perquè la boira ho anava tapant tot. Ja molt amunt, el camí ens porta a una canal que és l'únic pas una mica delicat de l'ascensió. L'hem superat sense problemes i hem arribat a la cresta final on la boira era més espessa i el vent bufava una mica. Hem arribat al cim del Tristaina (2.876 m) però no hem pogut veure el gran panorama que ofereix normalment aquest cim. Hem vist a sota, a l'altra banda de la muntanya, l'Estany Forcat, encara força glaçat. Hem fet quatre fotos però no ha estat possible fer la panoràmica circular des d'aquest cim. A més, mentre menjavem una mica abans de la baixada, ha començat a nevar; ha estat poca cosa però suficient per indicar-nos que el dia no milloraria. El pla original era resseguir la cresta fins al Pic de l'Estany Forcat i baixar per l'altra banda del Circ de Tristaina però hem decidit tornar pel mateix camí de pujada donant per acabada l'excursió. Ja de baixada amb el cotxe, ens hem aturat en el restaurant Arans i hem menjat el seu magnífic menú amb un plat estrella: arròs amb conill i bolets ...
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog.



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de la Coma
de Seignac, 2012
Pic de Font
Blanca, 2011
GR10: Bassiès-
Goulier, 2008

dissabte, 5 de juliol del 2014

Ascensió a la Tuca de Vallibierna (3.056 m)

Vallibierna
Avui hem tancat la temporada amb el grup del GR, com és ja tradicional, amb l'ascensió a un cim del Pirineu. En les temporades anteriors hem fet ascensions molt interessants: el Comapedrosa, el Canigó, el Posets, la Pica d'Estats i el Puigmal. Aquest any hem triat un tresmil relativament fàcil, especialment sortint de l'estany de Llauset on una carretereta arriba als 2.200 m. El projecte incial implicava dormir al refugi de Conangles però quan vam voler reservar ja estava complet i hem acabat a l'hotel Flor de Neu, del Pont de Suert, molt confortable. Al matí ens han donat un esmorzar espectacular que ens ha deixat més que satisfets i preparats per a una llarga jornada de muntanya. Després de la llarga aproximació en cotxe fins a l'estany de Llauset, hem començat a caminar, el grup de 20 excursionistes, al voltant de les 9 del matí. La previsió del temps era molt bona però aviat hem vist que la cosa no seria tan maca com ens imaginàvem, ja que hi havia núvols i la part superior de la muntanya estava coberta de boira. A poc a poc hem anat pujant entre els molts estanys escampats per aquesta zona; hem passat diverses congestes però la neu no estava massa dura i el pendent era suau, de manera que no hem hagut de fer ús dels grampons que portàvem. Hem arribat a l'avantcim oriental, on comença la cresta que porta al cim; la cresta és fàcil, ja que gairebé no cal utilitzar les mans, però impressiona per la timba que tenim a banda i banda, tot i que avui la boira no deixava veure gaire cosa. Hem arribat al cim de la Tuca de Vallibierna (3.056 m). La boira tapava el gran panorama que es veu normalment des d'aquest cim, de manera que no hem pogut fer la panoràmica circular. A continuació ens hem acostat al pas de cavall, una fina aresta que comunica el Vallibierna amb la Tuca de las Culebras. Com que ja coneixíem el pas, hem vingut preparats amb material de seguretat. Hem muntat un passamans (hi ha tres pitons ja col·locats) amb la corda de 60 m en doble i hem començat a travessar el pas. No l'hem passat a cavall sinó en bavaresa, aprofitant les magnífiques preses que hi ha. Finalment hem arribat 12 persones al cim de la Tuca de las Culebras (3.051 m). La idea inicial era baixar per l'altra banda, pel coll de Llauset, però com que feia mal temps i no tots han travessat el pas, hem decidit no partir el grup i baixar pel mateix camí de pujada. Hem tornat a travessar el pas de cavall i, a poc a poc, hem anat baixat fins al punt de partida. Se'ns ha fet molt tard però hem acabat molt satisfets d'aquesta gran jornada de muntanya.
Aquí teniu la pel·licula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog:



I aquí tenim l'altra pel·lícula del Vallibierna, la de la productora  Edicions JGB, també associada al Blog de Muntanya: 




ENTRADES RELACIONADES:
Comapedrosa,
2013
Ascensió al
Posets, 2011
Ascensió al
Vallibierna, 1979