diumenge, 19 de gener de 1975

El Tap de Xampany

Tap de Xampany
Foto d'arxiu: el Tap de Xampany

Escalada al Figaró. Després del curset d'escalada tornem al Sot del Bac. L'objectiu principal és repetir la via normal del Tap de Xampany, una de les millors vies de la zona (que no té grans vies), molt estètica i aèria.  Fem dues vies:
  • El Tap de Xampany, via Normal
  • Roca Plana, Gran Diagonal, variant artificial

diumenge, 12 de gener de 1975

La Prenyada & el Trencabarrals

Foto d'arxiu: el Trencabarrals, 2010

Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Benet. Fem tres vies:
Les dues primeres són fàcils i permeten pujar sense massa complicacions a un dels cims més característics de la zona.
La via Normal del Trencabarrals puja primer en lliure de tercer grau fins a un gra replà que les guies antigues anomenen Plaça de Catalunya. Sortim flanquejant a l'esquerra fins a l'inici d'una canal per on pugem fins a una petita cornisa on fem la segona reunió. Sortim per la dreta anant a buscar una altra canal que ens porta a un replà amb un arbret, on podem fer reunió o bé seguir, ja més fàcilment, fins al cim. El més impressionant d'aquesta ascensió és el ràpel, de 35 metres i gairebé tot volat per la cara oest. En aquell temps rapelàvem normalment amb el sistema Dülfer, sense cap estri, únicament amb la corda passada per l'esquena i sota la cuixa. En aquest ràpel, per la seva especial dificultat, vam fer una excepció i vam baixar amb el sistema Comicci, que és semblant però la corda no passa per sota de la cuixa sinó per un mosquetó. També vam utilitzar un nus prussic per assegurar-nos.

diumenge, 5 de gener de 1975

La Gorra Frígia, via GEDE

Després de dormir a l'ermita de Sant Benet, que no està habilitada com a refugi però està oberta i és utilitzada pels escaladors per pernoctar, fem una nova via:
Una via totalment en lliure fins a la darrera tirada, en la que cal superar un balmat amb alguns passos d'artificial per una fisura, que puja per la part del darrere de la Gorra, la que no mira al Monestir. Aquesta via clàssica coincideix fins a la darrera reunió amb la moderna via blava de la Gorra, tot i que en aquella època la via no estava tan ben equipada. Des de la darrera reunió, quan la via blava tira a la dreta i agafa una fàcil canal per arribar al cim, la via GEDE ataca directament la bola del cim amb uns passos d'escalada artificial difícil. Abans cal fer un tram en lliure difícil (la guia clàssica marcava V+) per arribar al primer pitó de la via, en una marcada fisura. La guia clàssica diu que hi ha (o hi havia) tres escàrpies i un tac de fusta en el tram d'artificial fins poder sortir en lliure i arribar, ja fàcilment, al cim de la Gorra Frígia.

dissabte, 4 de gener de 1975

L'Elefant, via Boy-Roca

Foto d'arxiu: l'Elefant, la Mòmia i la Momieta

Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem una via:
La via puja per la trompa de l'Elefant, superant el tram més dret en tècnica artificial. Està totalment equipada, de manera que la pujada és còmoda i ens serveix per practicar la tècnica d'escalada artificial. La via puja per l'enorme estrep rocós en forma de trompa que marca la cara Est d'aquesta gran agulla. Fem dues tirades en lliure no massa difícils fins a un forat on fem la segona reunió. Aquí comença la part més característica de la via, un llarg tram en escalada artificial de burí que acaba amb una reunió d'estreps. Actualment aquesta tirada està catalogada com a escalada lliure amb algun pas d'A0. Sortim de la reunió d'estreps pujant, ja en lliure i amb dificultat mimvant fins al cim; són dues tirades normals i una petita tirada final que ens porta de l'avancim fins al cim.
Després de l'escalada ens quedem a dormir a l'ermita de Sant Benet, ja que demà volem seguir escalant per aquí.