diumenge, 18 de desembre del 2016

Ascensió al Pic de la Carbassa (2.738 m)

El Pic de la Carbassa és un clàssic de l'esquí de muntanya a la Cerdanya. Tot i que no és el més alt ni té les millors pales esquiables, es fa sovint amb esquís quan hi ha força neu. Nosaltres ho vam intentar fa un parell d'anys però en aquella ocasió el mal temps ens va portar a desistir de l'intent. Avui hem tornat al poble de Talltendre decidits a fer aquest cim en un dia de molt bon temps. No és la millor època de l'any perquè hi ha poca neu per fer aquesta ascensió amb esquís però, per altra banda, la neu dificulta bastant la progressió quan es va a peu. Avui erem cinc excursionistes, dels quals tres anaven amb raquetes de neu i dos a anàvem a peu. Hem sortit de casa de matinada i a bona hora ja estàvem a Talltendre preparant-nos per a l'ascensió. Hem sortit del poble per un bon camí i amb un ambient molt fred però ben aviat ens han arribat els primers raigs de sol, que ja no ens ha deixat en tot el dia. L'ascensió a la Carabassa es caracteritza per una llarguíssima carena que cal recórrer per arribar al cim, que no és més que un bony d'aquesta mateixa carena que porta més enllà fins al Bony Manyer. El camí voreja el primer ressalt d'aquesta carena, sobre el poble, i va a buscar el Collet de Coma de Fornos a 2.222 m. Des d'aquí l'ascensió és una llarga cavalcada per una carena panoràmica. Des del coll hem pujat un primer bony de la carena, arribant al Tossal de l'Amorriador (2.299 m). És un cim insignificant, amb prominència zero però guarnit amb el característic cilindre de formigó dels vèrtexs geodèsics. Aquí començava a haver-hi neu contínua, encara que amb força trams pedregosos. Els tennistes han posat raquetes mentre la infanteria obria traça per la llarga carena. Ha estat un llarg trajecte per la carena, una mica pesat però compensat pels magnífics panorames que ens oferia la Cerdanya en un dia ple de llum. Es veia tota la plana de la Cerdanya amb el Puigmal i el Canigó al fons i, per l'altra banda, les muntanyes més properes de la carena fronterera amb Andorra. Finalment hem arribat al cim del Puig de la Carabassa (2.738 m). És un cim molt poc marcat; en realitat és un gran altiplà i el cim està marcat amb una gran fita de pedres i el senyal del vèrtex geodèsic. Fins i tot, segons el mapa, el punt més alt no és aquest sinó un altre bony una mica més enllà que té quatre metres més. Feia un vent gelat, de manera que no ens hem esntretingut molt. Hem fet quatre fotos de cim i la panoràmica circular:

Després només quedava la tornada pel mateix camí, retornant a Talltendre. Aquí hem trobat a faltar els esquís, que ens haurien fet gaudir d'un parell de pales però hem arribat a la conclusió que la possible esquiada d'aquestes dues pales no hauria justificat l'esforç de carregar els esquís a l'esquena més de la meitat del trajecte.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB amb la col·laboració d'Abueling Films:




ENTRADES RELACIONADES:

CBH: Bellver -
Guils, 2015
Intent a la 
Carbassa, 2014
Tossal Bovinar
esquís, 2010

diumenge, 11 de desembre del 2016

Pic d'era Peülla amb esquís

En aquesta entrada del blog és més llarga l'explicació dels preliminars que la pròpia crònica de la sortida que, com veureu, ha estat poca cosa. Tot va començar ahir al vespre quan vam arribar al refugi del Gerdar. Després de l'ascensió al Tuc de la Llança no teníem massa clar que l'ascensió que havíem previst per avui tingués prou neu, ja que el recorregut començava a poc més de 1.400 metres d'altitud i, tot i que la pujada estava orientada al nord, pensàvem que fins als 2000 o poc menys no hi hauria neu contínua. Vam fer el que és habitual en aquests casos: demanar consell als guardes del refugi. Ells coneixen bé la zona i ens podien dir a quina vall la neu s'ha aguantat més bé i a on hi ha una ascensió recomanable amb les condicions actuals de la neu. El consell de la guardessa del Gerdar va ser molt clar. Ens va explicar que la borrasca que dies enrere va emblanquinar aquesta zona venia del sud i que, per tant, hi havia més neu al Pallars que a la Vall d'Aran; va afegir que a la Vall Fosca hi havia força neu. Ens va recomanar l'ascensió a les Picardes, que està darrere de l'estació d'esquí d'Espot; ens va comentar que dos dies abans hi havia anat un grup i havien tornat molt satisfets de les ascensions que havien fet en aquella zona. L'estratègia era pujar amb el telecadira utilitzant un ticket d'una sola pujada que, per 6 euros, permet pujar a la part alta de l'estació, a uns 2.300 m, evitant les parts baixes sense neu, i des d'allà es pot anar cap a la part de les Picardes, el Mainera i fins i tot el Montorroio amb neu abundant. Ens va semblar perfecta la proposta i vam planificar l'horari per estar a peu de pistes a les 9 en punt del matí, quan obre l'estació.
Hem esmorzat molt bé en el refugi: un esmorzar dolç i salat de pa amb tomàquet, embotits i melmelada artesanal. Poc abans de les 9 hem arribat a l'estació d'esquí i ens hem equipat per pujar a buscar el paradís blanc que ens havien promès. Carregats amb l'equip complet d'esquí de muntanya hem anat a comprar el ticket de la cadira i aquí han començat els problemes. Ens han dit que no es podia pujar amb un ticket d'una sola pujada si portàvem esquís; només es podia fer això si teníem permís del director de l'estació. Hem preguntat pel director i ens han dit que no hi era. Per la manera com ens ho han dit hem deduït que el director es deixa veure molt poc per l'estació; hem suposat que practica el teletreball i des del sofà de casa seva controla l'estació mirant la webcam de les pistes. Ha estat inútil tota la nostra argumentació. Hem explicat a l'encarregada que a les estacions de França, d'Itàlia, de Suïssa... hi ha un ticket d'una sola pujada que permet als esquiadors de muntanya accedir a zones de muntanya. Ens ha dit que ells no ho poden fer perquè "es colaria molta gent". Sorpresos per aquest paupèrrim argument, i únicament amb ganes d'ajudar en la planificació estratègica de l'estació, hem explicat a l'encarregada que un savi especialista en organització i logística d'empresa, premi Nobel d'Economia i catedràtic d'una universitat americana, havia descobert recentment un sistema innovador; aquest sistema consisteix en què quan un client agafa el telecadira amb un ticket d'una sola pujada l'encarregat de la  cadira estripa el ticket, de manera que ja no el pot tornar a utilitzar. Potser perquè aquest sistema és massa innovador per a la petita estació pallaresa, l'encarregada ens ha repetit que s'havia de demanar permís al director. Estava clar que no ens en sortiríem. Les estacions d'esquí consideren els esquiadors de muntanya com a intrusos i ens tenen una malvolença gairebé tan intensa com la dels meteoròlegs que ens tracten públicament d'imprudents i gairebé suïcides pel fet d'esquiar "fora de pista". Ja gairebé desesperats, hem trucat al refugi  per comentar la jugada amb els guardes. La guardesa s'ha mostrat molt sorpresa i ens ha dit que ella mateixa i molta gent que coneix han agafat moltes vegades aquest ticket d'un sol viatge i mai ningú no els ha posat problemes. Ella ni tan sols ha parlat mai amb l'holograma del director... Al final hem entès la situació. El reglament, com hem comprovat després, diu efectivament que no es pot pujar amb esquís utilitzant aquest ticket però per sobre del reglament hi ha dues normes de rang superior. Una és la voluntat del director, que interpreta el reglament com li sembla i dóna permisos a qui vol. L'altra norma és aquella llei no escrita, vigent en els pobles petits de les zones més profundes de la geografía rural, segons la qual l'espècie humana es divideix en dues subespècies: els del poble i els forasters. El reglament s'aplica únicament als forasters.
He preguntat als companys si estaven d'acord en subvencionar l'estació (ja rescatada fa un parell d'anys per la Generalitat a causa de la ruïna en la que va caure) comprant un forfait d'un dia, encara que fos per una sola pujada. Malauradament no podem reproduir aquí la resposta perquè podria ferir la sensibilitat dels lectors del blog però com a resum podem dir que hem decidit buscar alguna altra ascensió.
Ja era molt tard perquè havíem arribat aquí a les 9 amb la intenció d'agafar el telecadira i els preparatius i negociacions ens havien ocupat una estona. A més, avui era el dia final d'un llarg cap de semana i no volíem tornar tard per evitar les cues. I, finalment, el truncament del pla previst per avui ens havia deixat desmoralitzats. Hem mirat el mapa buscant alguna ascensió propera que fos viable i finalment ens hem fixat en un cim modest, proper al Port de la Bonaigua on, si més no, podíem passejar una mica amb els esquís als peus. El Pic de la Peülla és un cim encara més modest que el que vam fer ahir, apte només per a una curta matinal però les circumstàncies ens han portat fins aquí. Hem iniciat l'ascensió per les pistes però ben aviat hem sortit per un suau pendent paral·lel a les pistes. Més endavant hem deixat enrrere els remuntadors i hem anat a buscar un llom que ens ha portat fins al cim del Pic de la Peülla (2.362 m). Des d'aquí teníem una bona visió dels cims que vam pujar ahir, a més dels cims de l'altra banda, entre els que destacava el Montardo i les Maladetes. Hem fet una panoràmica circular:

Més endavant, a la carena, hi ha un altre petit cim. Paradoxalment és una mica més alt que el de la Peülla (2.374 m) però no té nom. Hem seguit per la carena i després per una petita valleta fins arribar a aquest segon cim, on hem donat per acabada l'excursió retornant pel mateix camí i esquiant finalment per les pistes fins al Port de la Bonaigua.
Aquí teniu el vídeo d'aquesta petita jornada d'esquí. Ha estat produït per la productora pròpia del blog: Quercus Films.




ENTRADES RELACIONADES:

Montsaliente
esquís, 2013
Bassiero Est
esquís, 2013
de Beret a
Montgarri, 1981

dissabte, 10 de desembre del 2016

Tucs de la Cigalera i de la Llança amb esquís

No és gaire habitual iniciar la temporada d'esquí de muntanya al desembre. El més normal és que hi hagi poca neu, mal assentada, endurida i amb costra. A més, fa molt fred i el dia és curt, molt diferent tot plegat de les grans jornades d'esquí de primavera. Aquest any, però, ha passat una borrasca i ha deixat una generosa capa de neu. Ja fa uns dies que va passar però nosaltres, confiant en què la muntanya encara estigui en condicions i amb moltes ganes d'esquiar, hem vingut a la Vall d'Aran amb la intenció de fer la primera esquiada de la temporada. Per avui hem programat una activitat curta perquè sortint al matí de casa no podríem posar les pells abans de les 10 del matí. Justament a aquesta hora hem arribat al Port de la Bonaigua i hem començat a preparar el material. És un bon punt de partida perquè sortint de 2.000 metres d'altitud ja és fàcil trobar bones condicions de neu. El que hem vist quan hem arribat a la Bonaigua ens ha decebut una mica, ja que les muntanyes es veien en bona part pelades, sense neu. Sort que la pujada al primer objectiu del dia, el Tuc de la Cigalera, està orientada de manera que quedava obaga i encara s'hi veia prou neu. Hem iniciat l'ascensió en direcció a aquest cim. És una ascensió fàcil, d'iniciació, amb poc desnivell i molt popular. Hem entrat per una valleta i aviat ens hem enfilat cap al llom de la muntanya per una pala una mica dreta. Aquí el nostre cursetista, en Ferran, ha suat la cansalada practicant la volta maria que, com tothom sap, és la maniobrà bàsica de l'esquí de muntanya. Ja sobre el llom, hem arribat sense dificultat al cim del Tuc de la Cigalera (2.502 m). Un cim d'una modèstia gairebé patètica però amb un bon panorama. Hem esmorzat una mica i hem fet la panoràmica circular:

Tot i l'hora tardana en la que havíem començat l'activitat, encara era aviat, de manera que hem volgut completar la jornada amb una segona ascensió, de fet la principal. El Tuc de la Llança es veia amb poca neu a partir del seu coll sud, entre el propi Tuc de la Llança i el Tuc dels Arcoïls, però ja que estàvem aquí valia la pena pujar-hi. Hem baixat uns metres fins a les proximitats d'un collet i hem tornat a posar les pells de foca per iniciar una llarga travesia en flanquejament, travessant el Clot dels Arcoïls per arribar al peu del Tuc de la Llança. Semblava lluny però en molt poc temps hem arribat gairebé fins al coll, on hem deixat els esquís per seguir  a peu. La part final de l'ascensió és per roques i petits prats molt pendents però sense cap dificultat especial, tenint en compte que les condicions de la muntanya eren molt bones. Hem arribat al cim del Tuc de la Llança (2.658 m), molt més marcat i panoràmic que el de la Cigalera i totalment solitari. Des d'aquí dalt hem vist que al Pla de Beret no hi havia neu i que l'ascensió del Tuc de Bacivers, molt propera, era un pedregar. Hem fet una nova panoràmica circular:

Feia una tarda magnífica, de manera que hem estat una estona contemplant el panorama i els esquiadors que, molt avall, passaven per les pistes de Baqueira. Hem tornat al coll desgrimpant entre blocs i pendents herbosos i ens hem posat els esquís per iniciar la baixada. Hem anat a buscar una canal que baixa sobre l'Estanyol dels Arcoïls; hem baixat per la canal i hem fet un flanquejament descendent fins a les pistes d'esquí de l'estació. Només quedava una plàcida esquiada per les pistes fins al Port de la Bonaigua.
Hem baixat a dormir al refugi del Gerdar. No coneixíem aquest refugi i ens ha sorprès molt agradablement. Està situat en un lloc estratègic, a l'entrada de la Vall de Cabanes, a peu de cotxe i a prop de la Bonaigua. Però el millor d'aquest refugi, a més de l'amabilitat dels guardes, és la cuina. Acostumats com estem als menús dels refugis que ens recorden normalment els menjadors escolars i els ranxos de la mili, el sopar del Gerdar ens ha deixat molt satisfets. Després d'una monumental escudella barrejada, servida a dojo en olla de fang, han arribat uns canalons gratinats amb beixamel de ceps i ha acabat amb un flam casolà perfumat amb ratafia dels raiers.
Aquí teniu el vídeo d'aquesta petita jornada d'esquí. Aquesta vegada no ha estat subcontractat sinó que és obra de la productora pròpia del blog: Quercus Films.




ENTRADES RELACIONADES:

Tuc de
Bacivers, 1986
Escornacabres,
1982
Tuc d'Era
Salana, 1981

dimarts, 6 de desembre del 2016

De Graugés al Santuari de Queralt

Com ja saben els seguidors del blog, fa un parell d'anys vam completar el recorregut del Camí dels Bons Homes, un GR que surt del Santuari de Queralt, a prop de Berga, i arriba fins a Montsegur, al sud de França. Aquest any, tot seguint el GR1, vam passar ben a pop de Berga. Concretament, en el poble de Graugés, el nostre GR es troba amb el GR179 que puja en direcció a Berga. Vam pensar que podríem fer algun dia la senzilla excursió que uneix els dos GR. Avui era el dia assenyalat, un dia festiu solitari entre laborables en aquesta setmana boja de la Constitució i la Immaculada.
A les 8 del matí ens hem trobat al Santuari de Queralt. Hem deixat un cotxe i amb l'altre hem anat a Grauges, on l'hem deixat aparcat al costat del petit estany. Hem iniciat la caminada pel GR179, fàcil i sense desnivell. Un curt trajecte entre camps ens ha portat  a les primeres cases de Berga. Hem travessat de pujada els carrers del poble per anar a buscar a la part alta el camí de Queralt. El santuari està a sobre mateix de Berga però molt amunt, de manera que el trajecte és curt però amb desnivell. Hem agafat el camí dels pelegrins; al principi és petit i una mica desdibuixat però ben aviat hem trobat un magnífic camí empedrat i amb esglaons de pedra. A mesura que pujàvem el panorama es feia més extens en direcció a la Catalunya central; es veia Montserrat, Sant Llorenç, el Montseny... El camí puja molt ben traçat i passa al costat de tres capelletes de pedra abans d'arribar al Santuari. Ha estat una curta excursió matinal però hem aconseguir completar l'objectiu d'avui, enllaçant els dos GR.
Avui l'àlbum de fotos era petit perquè l'excursió era curta però l'hem completat subcontractant part del reportatge amb en Jaume. També tenim aquí un petit vídeo, que aquesta vegada no ha estat subcontractat sinó que és obra de la productora pròpia del blog: Quercus Films.




ENTRADES RELACIONADES:

GR1: Gironella -
Prats, 2016
GR1: Espunyola
Gironella, 2016
CBH: Queralt
Peguera, 2014

dissabte, 3 de desembre del 2016

GR1: Alpens - Ripoll

Una etapa més del GR1 en la que hem completat la travessia de la província de Barcelona i hem entrat al Ripollès, ja a la província de Girona. També hem abastat una fita més, ja que avui hem travessat el Ter. Després de travessar la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre i el Llobregat, avui hem travessat un altre dels grans rius de Catalunya, en el mateix poble de Ripoll. L'etapa ha estat similar a les darreres, amb un magnífic dia asolellat, frondosos boscos amb els colors de la tardor i grans vistes del Pirineu Oriental amb les primeres neus i de les serres de la Catalunya Interior. Hem arribat ben aviat a Alpens i hem iniciat la caminada pujant a la part alta del poble, on hi ha un curiós monument de ferro forjat que representa una cobla. La primera part de l'excursió té força pujada, per pistes i camins, fins arribar al coll Tallat i, poc després, a l'ermita de Santa Margarida de Vinyoles, situada en un punt panoràmic amb grans vistes. En un dia tan clar es podia veure  clarament Montserrat, Sant Llorenç de Munt i el Montseny. I per l'altra banda el Pirineu, amb el Puigmal i el Pedraforca com a principals referències. Poc després hem passat per Sant Martí de Vinyoles, un petit agrupament de cases; una d'elles, fortificada, és en realitat un castell. Hem seguit per pistes i camins fins travessar la carretera C26. Aquí el GR evita la carretera i puja per un camí paral·lel. Després puja seguint el Rec de la Font del Perer. Més endavant hem travessat la Riera de Vilardell, just al costat del molí del mateix nom on hi ha un petit salt d'aigua. Ja gairebé al final del recorregut, hem passat al costat del veïnat de Pena i hem arribat a l'ermita del Remei, una edificació moderna que contrasta amb les nombroses ermites i esglesioles romàniques que hem trobat al llarg del GR1. Des de l'ermita només queda una curta baixada per arribar als primers carrers de Ripoll. Hem travessat la població fins a la plaça del Monestir i després fins a l'aparcament de la Ruta del Ferro, on ens esperava l'autocar. Després, ja motoritzats, hem pujat per la carretera de Sant Joan de les Abadesses fins a l'Hostal de Rama, on hem tancat la jornada amb un magnífic dinar que tenia com a plat estrella l'arròs de muntanya.
I aquí teniu un vídeo, recopilatori de les quatre darreres etapes del GR, entre L'Espunyola i Ripoll. Ha estat produït per Edicions RGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

GR1
etapa 4, 2015
GR107
etapa 4, 2014
GR83
etapa 4, 2011