dissabte, 24 de setembre de 2016

GR1: L'Espunyola - Gironella

Avui hem iniciat una nova temporada del GR amb aquesta etapa, l'onzena, entre L'Espunyola i Gironella. La d'avui ha estat una de les etapes més fàcils que hem fet fins ara en aquest GR, ideal per iniciar la temporada amb bon peu. Per començar, l'autocar ens ha deixat una mica més amunt de L'Espunyola, al costat de l'església de Sant Cosme i Sant Damià, just on vam acabar prematurament l'etapa anterior a causa de la pluja. En pocs minuts hem baixat a L'Espunyola, un poblet de quatre cases, i hem esmorzat a l'Hostal Parera, on vam dinar al final de l'etapa anterior. El camí, sempre en lleugera baixada, ens ha portat per camps i boscos fins als afores de la població d'Avià. El GR no entra al poble sinó que quan arriba a les primeres cases deixa el poble a l'esquerra i agafa un camí asfaltat que porta a l'ermita de Santa Maria d'Avià, una petita construcció romànica del segle XII. Hem esmorzat en el pati de l'ermita i ens hem tornat a posar en marxa per un camí asfaltat al costat d'una filera de xiprers. Hem passat pels afores de Graugés però no ens hem desviat per veure el petit estany que hi ha al costat del poble. Hem arribat a l'ermita de Sant Vicenç d'Obiols, un temple prerromànic d'origen visigòtic, i hem iniciat la fase final de l'etapa. Hem passat per sota d'un viaducte de l'autovia de l'Eix del Llobregat i hem arribat a la ribera del Llobregat. Hem baixat per un camí al costat del riu fins arribar al pont de la carretera antiga, ja en plena població de Gironella, on hem donat per acabada l'etapa d'avui. L'autocar ens ha recollit en aquest indret i ens ha portat al restaurant Pajares, situat a la sortida de Gironella, on hem acabat la jornada amb un bon dinar. 


ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Llinars
Espunyola, 2016
GR 107
Etapa 1, 2014
GR 83
Etapa 1, 2011

diumenge, 18 de setembre de 2016

Canal dels Micos i Canal del Miracle

Canal dels Micos
Avui hem fet una clàssica matinal montserratina, recorrent algunes de les canals més característiques del massís. La Canal dels Micos és tot un clàssic i l'hem pujat diverses vegades però hem pensat que es mereixia una repetició. Hem sortit de Santa Cecília seguint el GR172 fins a l'inici de la Canal del Migdia. El camí de la canal, ja prou conegut per nosaltres, puja molt dret fins al Portell del Migdia, just a sota de la impressionant paret de la Talaia Gran. El camí baixa una mica per la banda oposada fins trobar el corriol que porta a la Canal dels Micos. Ben aviat hem trobat els passos equipats que ajuden a superar la verticalitat de la canal. Una cadena i un parell de cordes fixes, a més dels troncs i les arrels dels arbres, ens han facilitat el pas. Més amunt cal sortir flanquejant a la dreta amb l'ajut d'uns cables d'acer. Després, ja fàcilment, el camí ens ha portat fins a un petit coll entre la Miranda dels Ecos i l'Eco Superior. Des d'aquí, una aresta aèria i panoràmica ens ha portat fins al cim de la Miranda dels Ecos (1.223 m), un dels punts més alts de Montserrat, només 13 metres per sota de Sant Jeroni, el punt culminant. El dia era molt clar i el panorama molt extens. Es veia tot Montserrat a vista d'ocell i moltes més muntanyes. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Després d'una estona de relax en aquest cim tan panoràmic i de fer una incursió per pujar l'agulla 203, molt propera, hem iniciat el descens per la canal que comença en el collet entre la Miranda dels Ecos (agulla 202) i la veïna agulla 203. Ben aviat hem trobat un tram molt dret, equipat amb una cadena i algunes cordes fixes. Nosaltres hem optat per la solució més fàcil i pràctica. Un ràpel de 15 metres ens ha deixat sense cap problema al peu d'aquest tram vertical, deixant enrere les darreres dificultats del nostre itinerari. La tornada l'hem fet per un itinerari diferent. Hem seguit el camí de l'Esfinx fins al Coll del Miracle i hem baixat per la canal del mateix nom fins retrobar el GR172, per on hem retornat a Santa Cecília.


ENTRADES RELACIONADES:

Via Ferrada
Borinot, 2014
Travessia de
Montserrat, 2011
El Salt de la
Nina, 2010

diumenge, 4 de setembre de 2016

Ascensió al Pic de Russell (3.207 m)

Pico Russell
L'ascensió al Pic de Russell la tenia ben caducada; vaig pujar aquest cim l'any 1983 i no hi havia tornat. Avui l'objectiu no era el Russell però les circumstàncies han fet que acabéssim executant el pla B que era justament aquest. L'objectiu previst era la Cresta de Tempestades però aquesta activitat implicava fer un bivac al cim del Tempestades per començar l'endemà la cresta des d'aquest punt o, com a mínim, dormir a l'estany de Llosars. Quan vam arribar ahir a la tarda al Pont de Coronas amb l'autobús-llançadora, estava caient un bon xàfec. La previsió del temps indicava que hi hauria tempestes de tarda, de manera que esperàvem que fos un xàfec de tarda, típic de l'estiu, i que al cap d'una estona sortiria el sol. Però no va ser així: vam estar esperant mentre passaven les hores i finalment vam decidir deixar per a millor ocasió el bivac i la Cresta de Tempestades i pensar un pla B. Ràpidament es va reunir el comitè tècnic i va aprovar per unanimitat el pla B, que era quedar-se a dormir en el refugi lliure de Coronas i al matí fer l'ascensió al Pic de Russell, no tan interessant com la cresta però apta per fer-la en el dia, sortint del refugi. Quan vam anar a dormir encara plovia molt però la previsió era d'un matí de bon temps.
Encara era ben fosc quan ens hem llevat en el petit refugi lliure de Coronas. A fora es veien totes les estrelles del cel; no feia fred i l'aire no es movia. Després d'un esmorzar lleuger hem sortit en direcció al Russell per un camí que a l'inici és comú amb el de l'Aneto. A poc a poc s'ha anat fent de dia mentre deixàvem a l'esquerra el camí de l'Aneto i més endavant a la dreta el GR11 i pujàvem en direcció al'Ibon de Llosars. Hem arribat al llac, tancat per un mur fosc sota el Pic de Tempestades, i hem pogut admirar les Agulles de Llosars, recordant la nostra magnífica escalada, ja fa molts anys, d'aquesta cresta singular. A partir d'aquí el camí pràcticament desapareix i cal seguir les fites per sobre d'un pedregar de grans blocs. Més amunt hem deixat les fites que marquen el camí del Tempestades i hem agafat la direcció al Pic de Russell. L'altra vegada que vam fer aquesta ascensió no vam encertar el camí correcte i ens vam embolicar per unes canals precàries i uns flanquejaments aeris. Avui hem vist clarament l'itinerari, una cornisa penjada que porta a una canal pedregosa. Hem superat la cornisa i la canal sense gaire dificultat i hem arribat al cim del Pic de Russell (3.207 m). El panorama era molt extens, especialment sobre els cims propers dominats per l'Aneto. Els cims més llunyans es veien una mica difuminats per la calitxa però hem pogut distingir el Vallibierna, el Cotiella i moltes muntanyes més. Com sempre, hem fet una panoràmica circular:

Mentre la tropa acabava d'esmorzar he anat a fer l'avantim SE, un cim secundari de 3.205 m, dos menys que el principal, unit al Russell per una cresta. Quan vam pujar el Russell la primera vegada vaig fer la mateixa travessia per coronar l'atre cim, un tresmil secundari però prou separat del principal per merèixer una visita. En aquella ocasió, ara fa 33 anys, vaig fer la travessia a tota cresta, grimpant per l'aresta esmolada. Avui, com que l'experiència és un grau, he preferit anar per un petit corriol que flanqueja per sota tota la cresta i porta sense cap dificultat al Russell NE (3.205 m). Després de fer una nova panoràmica circular he retornat al cim principal on els companys acabaven d'esmorzar. Hem iniciat la baixada pel mateix camí però abans encara he fet una incursió a un altre cim secundari, la Punta de la Brecha Russell (3.195 m). Només cal carenar una mica per una zona de grans blocs, força incòmoda però sense dificultat. El cim queda sobre la Brecha Russell, que separa el llom que baixa del Russell del Pic Margalida. He fet la darrera panoràmica circular abans d'anar a buscar la gran canal per on havíem pujat, per retornar al punt de partida. Encara hem fet una petita parada a l'Ibon de Llosars i els més agossarats de la colla s'han banyat a les fredes aigües d'aquest llac de muntanya. Finalment hem arribat al Pont de Coronas o hem hagut d'esperar fins a les quatre de la tarda per baixar amb l'autobús-llançadora.
I aquí teniu la pel·lícuila de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

Agulles de
Llosars, 1985
Pic de
Russell, 1983
Cresta de
Salenques, 1982