diumenge, 21 d’abril del 2013

Montsaliente (2.888 m) amb esquís

Montsaliente
El Montsaliente no es fa normalment des d'Amitges. La vessant oest del Montsaliente cau a plom sobre la Coma de l'Abeller i no hi ha cap pala esquiable; únicament esperons granítics i canals vertiginoses. La pujada natural amb esquís al Montsaliente és per la Vall de Cabanes, una llarga vall que puja des de la carretera de la Bonaigua. Nosaltres hem fet una ascensió singular, ja que per pujar al cim del Montsaliente hem hagut de donar tota la volta a la muntanya. Hem sortit del refugi d'Amitges després d'esmorzar. El dia era molt bo; no hi havia cap núvol a l'horitzó i davant del refugi es desplegava un extraordinari rerefons de muntanyes. L'inici de l'ascensió consisteix en refer la part final de l'itinerari d'ahir. Primer hem baixat esquiant els 150 metres de la remuntada final d'ahir fins a l'entrada de la Coma de l'Abeller. Després calia remuntar tota la vall fins a la bretxa per on vam entrar ahir. Com que a aquestes hores del matí la neu estava dura, hem posat ganivetes des del principi. A poc a poc hem pujat per la Coma de l'Abeller; la canal final estava encara més dura i pedregosa que ahir, de manera que ens hem hagut de descalçar els esquís per superar els darrers metres però hem arribat sense cap problema al coll. En una gran esplanada hem tret les pells i hem iniciat una magnífica esquiada per la Vall de Cabanes, que a aquesta hora estava ideal. Procurant no baixar més del compte perquè després calia remuntar, hem arribat fins a la cota 2.415, on hem iniciat un flanquejament ascendent en direcció sud per enllaçar amb l'itinerari normal de pujada per la Vall de Cabanes, estalviant-nos part de la baixada prevista fins als clots de Cabanes de Baix, a 2.279 m. Aviat hem arribat al peu de la gran pala final del Montsaliente. Vista des de baix, la pala es veia molt dreta. La vista enganyava; sobre el terreny la pala era encara més dreta del que semblava, i amb una capa de neu tova sobre un fons de neu dura. Hem pujat amb els esquís als peus fins a mitja pala però finalment hem optat per deixar els esquís clavats a la neu i pujar pel dret, a peu, directament al collet. Des d'aquí quedava ben poca cosa; hem superat els darrers metres carenant i finalment grimpant els quatre blocs del cim arribant al Montsaliente (2.888m). El dia continuava magnífic i des d'aquí es veia gairebé tot el Pirineu. Com sempre, ens hem entretingut una mica mirant les muntanyes i hem fet la panoràmica circular:

Hem baixat fins al collet i hem menjat una mica. Després hem recuperat els esquís i hem iniciat la part final de la jornada: la baixada de la Vall de Cabanes. La neu estava força bé i hem gaudit d'una bona esquiada, si més no a la primera part. Com passa sempre, a mesura que baixàvem la neu anava mimvant fins que hem hagut de penjar-nos els esquís a l'esquena i completar caminant la part final, una mica més de mitja hora, fins al refugi del Gerdar. Aquí ha acabat la nostra activitat  de muntanya però encara quedava un petit detall: teníem el cotxe a l'aparcament de la Peülla, a una bona distància per la carretera de la Bonaigua i 415 metres de desnivell per sobre nostre. Un voluntari ha sortit a la recerca del cotxe mentre els altres descansaven al costat del refugi, que estava tancat. Nosaltres havíem previst pujar el auto-stop fins a la Peülla però amb el nostre característic optimisme no havíem previst que per la carretera de la Bonaigua hi ha molt poc tràfic a l'hivern. En resum, una bona caminada fins al cotxe per una carretera gairebé deserta. Finalment hem recuperat el cotxe i hem pogut tornar a casa satisfets per aquestes dues jornades d'esquí de muntanya.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del nostre blog: 




dissabte, 20 d’abril del 2013

Bassiero Est (2.897 m) amb esquís

Bassiero
Hem arribat a l'aparcament de la Peülla, poc abans del Port de la Bonaigua per la part pallaresa, quan la boira ho tapava tot i queien espurnes de neu. Hem pensat que aquesta vegada s'havien equivocat el Meteocat i l'Agència Estatal de Meteorologia, ja que el pronòstic era de bon temps, potser amb algun núvol fugisser. No estava tapat del tot i hem pensat que s'acabarien complint els pronòstics i el dia s'obriria. Hem iniciat l'ascensió amb una llarga diagonal que ens ha portat des de la Peülla fins a l'entrada de la Vall de Gerber per on havíem previst la pujada al Bassiero. Des del punt de sortida, una generosa capa de neu ho tapava tot; unes condicions molt bones per practicar l'esquí de muntanya. A poc a poc hem anat pujant per la Vall de Gerber fins a l'estany del mateix nom i, més amunt, hem arribat al refugi-vivac Mataró. El temps no millorava però tampoc era molt dolent, de manera que, després d'esmorzar una mica en el magnífic refugi, hem seguit endavant. Ben aviat hem vist la canal que porta a la Collada de Bassiero, pas clau de l'ascensió. Des d'una certa distància la canal es veia molt dreta i amb la part superior pedregosa; no semblava fàcil però era imprescindible superar aquest pas si volíem sopar al refugi d'Amitges. Evitant els trams més pedregosos i els més pendents hem anat superant el desnivell fins arribar a la collada. Els més assenyats s'han penjat els esquís a l'esquena i han superat els darrers metres amb els grampons als peus. Des de la collada, només una àmplia pala, no massa pendent, ens separava del cim. En poc temps hem arribat al Bassiero Est (2.897 m), també anomenat Punta Gourdon. El dia encara estava tapat i feia una mica de vent però ens hem entretingut uns minuts contemplant la immensitat del panorama. Fins i tot hem fet una panoràmica circular, encara que els núvols baixos ens han privat de bona part de la vista:

Hem tret les pells i hem fet una curta esquiada fins a la bretxa de la Coma de l'Abeller, una bretxa que alguns mapes anomenen Port de Sant Maurici. La primera part de la canal de baixada estava també coberta per una barreja de neu dura i roques, de manera que hem hagut de baixar els primers metres a peu. Pocs metres més avall, però, ens hem calçat els esquís i hem iniciat una bona baixada per la Coma de l'Abeller, una petita vall voltada d'espadats. La neu estava molt bé i ben aviat hem arribat a la sortida de la vall, sobre l'Estany de Ratera. Des d'aquest punt cal remuntar uns 150 metres de desnivell per arribar al refugi d'Amitges; a poc a poc hem superat aquest petit desnivell i hem arribat al refugi. En tot el dia no hem trobat absolutament ningú per la muntanya però el refugi està ben ple. Ens hi hem instal·lat i hem gaudit d'un bon sopar de tres plats amb repetició lliure: sopa de fideus, llenties, carn i pinya tropical. Hem anat a dormir aviat perquè demà hem de vèncer un altre dels gegants de la zona: el Montsaliente.
Aquí teniu el vídeo, cedit per Mountain Films per a tots el seguidors del blog.




dissabte, 13 d’abril del 2013

La Panadella - Tàrrega

La Panadella - Pallerols - Sant Antolí - Els Hostalets - Sant Pere dels Arquells - Vergós - Cervera - El Talladell - Tàrrega

Setena etapa del Camí de Sant Jaume, entre La Panadella i Tàrrega. L'etapa era molt llarga, gairebé 30 km, de manera que calia sortir aviat. Encara estava sortint el sol quan hem arribat a La Panadella amb el nostre autocar i hem anat a esmorzar al bar. Després dels croissants hem iniciat el camí entre camps de conreu. Avui els camps estaven ufanosos, després de les darreres pluges; tot verd amb alguns camps grocs formant un mosaic. Hem començat a caminar per un ample camí de baixada i aviat hem arribat al primer poble, Pallerols, i ens hem aturat uns minuts mirant l'església de Sant Jaume. Hem seguit caminant i ben aviat hem arribat al segon poble, Sant Antolí; no ens hem aturat fins a Sant Pere dels Arquells, on ens hem reagrupat. Aquí hem tingut un dubte important, ja que el track que portàvem anava per una banda i les marques grogues que assenyalen el camí per l'altra. Hem decidit seguir les marques pensant que indicaven el camí autèntic. Hem passat un tram de camí estret per un petit bosc i hem arribat a Vergós, on ens hem aturat a esmorzar. Un tram de carretera ens ha portat fins a Cervera; hem pujat el petit turó on està la part vella del poble i hem travessat pel carrer principal fins a la plaça de la Paeria, on hem enllaçat amb el track que portàvem en el GPS. Hem sortit del poble seguint una carretereta fins a l'ermita enrunada de Santa Magdalena. D'aquí surt una àmplia pista que ens ha portat directament fins a Tàrrega passant per El Talladell; un bon quilometratge que hem fet a bon ritme.  Ja a Tàrrega, hem pres un refresc i hem tancat la jornada amb un bon dinar al restaurant Penet.


diumenge, 7 d’abril del 2013

Pic de Salòria (2.789 m) amb esquís

Pic de Salòria
Avui hem visitat la zona obscura. Sí, el Pic de Salòria i els seus voltants estan situats a la zona fosca de la cartografia excursionista. És un cim força alt, 2.789 m, el de més altitud de l'Alt Urgell i vèrtex geodèsic de primer ordre, però no existeix en els mapes de l'Editorial Alpina, la nostra principal referència cartogràfica. El mapa Pica d'Estats-Montroig -l'edició que tenim nosaltres- acaba al Port de Cabús, uns quilòmetres al nord, mentre que el d'Andorra acaba un parell de quilòmetres a l'est. L'únic mapa excursionista en el que apareix el Pic de Salòria és el de la Vall de Tor, de l'editorial Piolet, que assenyala aquest cim però queda tallat a la meitat de la seva vessant sud sense arribar al coll de Conflent per on hem atacat avui aquest cim. Per altra banda, en tota l'extensa bibliografia sobre esquí de muntanya als Pirineus m'ha estat impossible trobar ressenyada l'ascensió al pic de Salòria. La idea de fer aquest cim tan perdut va sorgir quan vam anar al Pic Alt del Griu; mentre preparàvem el material ens vam fixar en les muntanyes d'aquesta zona, molt nevades, destacant-se a l'esquerra de tot la llarga aresta que porta al Pic de Salòria. Per sort, hi ha altres mapes en els que sí que apareix cartografiada aquesta zona (els de l'Institut Cartogràfic de Catalunya i els de Institut Geogràfic Nacional) i per internet vam trobar alguna ressenya de l'ascensió amb esquís. També vam trobar referències a la Pala del Salòria, una gran pala de neu perfectament esquiable que baixa 1.000 metres de desnivell i és considerada per alguns com la pala més llarga de tot el Pirineu. Amb tota aquesta informació hem arribat aquest matí a Os de Civís i hem pujat fins al l'hostal situat al costat de la Borda de la Plana. Gairebé des d'allà mateix hem iniciat l'ascensió amb els esquís als peus. El primer tram va per una pista i després pel bosc fins al Coll de Conflent, un ample coll per on passa l'única pista que, només a l'estiu, permet la comunicació entre Os de Civís i la resta del Món sense passar per Andorra. Aquesta petita població és també una singularitat geogràfica, ja que és territori espanyol però només hi arriba una carretera per Andorra. Aquí comença la part més dura de l'ascensió, una pala força dreta que cal superar fent llaçades per guanyar el llarg llom que ens portarà, sense tanta dificultat, fins al cim. Evitant les zones rocoses i els trams més drets hem arribat a l'aresta i hem anat carenant en direcció al cim. Tot seguint una traça hem fet un tram per la vessant est, per sota de l'aresta; una complicació innecessària que ens ha obligat a superar un flanquejament exposat que hauríem pogut evitar fàcilment seguint el fil de l'aresta. Finalment hem arribat al cim i hem pogut contemplar el magnífic panorama d'aquest mirador excepcional, en el límit entre l'Alt Urgell i el Pallars però al costat mateix d'Andorra. Com sempre, hem fet la panoràmica circular:

El dia era força clar i no feia massa vent, de manera que ens hem pogut entretenir una mica en la contemplació del paisatge. Des d'aquí teníem una bona vista de la Pica d'Estats i moltes de les muntanyes andorranes. També es veia perfectament la Serra del Cadí i, molt llunyà, el Puigpedrós de Llanós. A ponent també es veia la Maladeta i moltes més muntanyes. Després d'uns minuts de descans hem iniciat la part més interessant: la baixada de la Pala del Salòria. Els mapes oficials assenyalen aquesta pala en direcció sud però és un terreny abrupte, tallat per diversos ressalts rocosos; l'autèntica Pala del Salòria baixa en direcció sudoest, pel barranc del coll de Finestres, fins a les bordes de Conflent. Justament a les bordes Conflent, al final de la gran pala, hi havia un refugi de muntanya que va cremar-se el novembre de 1989. La neu no estava tan bé com en altres ocasions però ens ha permès baixar 800 metres de desnivell per una pala àmplia i de pendent regular fins que, a la cota 2.050, ha acabat la continuïtat de la neu. Podríem haver completat la baixada fins a les bordes, encara que ens haguéssim de treure els esquís en bona part del recorregut, però com que tot el que baixéssim ho havíem de remuntar després (el Coll de Conflent està a 2.170 m) hem preferit iniciar aquí la remuntada. Hem flanquejat entre els arbustos amb els esquís a l'esquena, aprofitant alguns mínims corriols, per sobre de les bordes de Conflent. Ha estat treballós i una mica desagradable però aviat hem enllaçat amb la pista que porta al coll i, ja amb els esquís als peus, hem remuntat fins al Coll de Conflent. Després només quedava una baixada pel bosc i la pista, amb bona neu, fins al punt de partida.
Aquí tenim la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films, per a tots els seguidors del blog