dilluns, 22 de juliol de 2013

Ascensió a la Petite Aiguille Verte (3.508 m)

Petite Aiguille Verte
El nostre pla d'entrenament per a l'ascensió al Mont Blanc ha arribat al seu moment decissiu. Ahir al vespre vam arribar a Chamonix i ens vam allotjar al refugi-gîte Le Moulin, d'Argentière. Avui a primera hora hem agafat el telefèric dels Grands Montets, que en poc temps ens ha situat al peu de la Petite Aiguille Verte, un cim molt accesible gràcies al telefèric que ens donarà l'oportunitat de repassar les tècniques necessàries per afrontar amb garanties d'èxil el repte de pujar el Mont Blanc. Aquesta ascensió, tot i ser curta, va merèixer ser inclosa, amb el número 10, en el llibre d'en Gaston Rébuffat de les 100 millors ascensions del Massís del Mont Blanc, una joia de la bibliografia clàssica de muntanya. L'ascensió té una mica de tot. Comença amb una gelera que es va redreçant fins arribar a la rimaia, el primer pas clau de la via, que cal superar per continuar l'ascensió. Aquest any, a aquestes alçades de la temporada, encara hi ha força neu i la rimaia ha quedat reduïda a un esglaó que cal passar amb compte però sense dificultat. Ben aviat hem arribat a un collet des d'on hem seguit la cresta en direcció al cim, primer sobre l'extrem superior de la gelera i després, superant d'inici un tram mixt de pedra i neu, ja en terreny de roques, escalant a tota cresta. Hem deixat els grampons i hem seguit amb tècnica d'escalada, fàcil però impressionant pels grans estimballs que s'obren a banda i banda. Hem superat el petit mur de tercer grau que anunciava la guia i hem arribat a l'avantcim, una plataforma penjada on la majoria de cordades donen per acabada l'ascensió. Nosaltres, si més no una part de la colla, no ens hem donat per satisfets veient que uns metres més enllà hi havia un altre cim que, potser només per un parell de metres, era l'autèntic cim de la petite Aiguille Verte. Calia baixar un tram abraçats a un bloc, després baixar un altre esglaó sobre una pedra basculant i acabar grimpant els metres finals fins als blocs culminants. Finalment hem arribat (en dos torns perquè el cim no donava per més) al cim de la Petite Aiguille Verte (3.508 m). Tot i les limitacions del cim, on només hi cap una persona, hem fet una panoràmica circular, presidida per l'Aiguille Verte i els Drus, que teníem al davant mateix:

Després hem baixat pel mateix camí de pujada. El pas del bloc basculant i el del gran bloc són més fàcils de pujada que de baixada, de manera que hem arribat sense dificultat fins a l'avantcim i en poca estona fins a l'estació del telefèric.
Aquí tenim la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog.



I finalment afegim aquí una altra pel·lícula de la mateixa activitat. Aquesta ha estat cedida per Produccions JGB per a tots els seguidors del blog:




3 comentaris:

Anònim ha dit...

Enhorabuena por la cima. ¡Qué recuerdos me trae de cuando la subí hace 17 años!.

Echo de menos alguna mención a tu subida previa hace milenios.

J. Rafel Alsina ha dit...

Gracias, Luis. Es una cima bonita y muy adecuada para hacer prácticas porque con el teleférico se llega al pie mismo. De todas maneras tiene una cierta dificultad aunque al ser tan corta parece que no sea nada...
Por cierto, hace 17 años eras del Peñalara; ¿subiste corriendo?

Anònim ha dit...

No, pero no subimos por la vía normal, sino por el Couloir Chevalier:
http://www.camptocamp.org/routes/54837/fr/petite-aiguille-verte-couloir-chevalier