GR10, etapa 19 Oulettes - Gavarnie

Les Oulettes - Hourquette d'Ossoue - Refugi Bayssellance - Gavarnie

---

Ens vam llevar a les 5.45 i vam esmorzar al refugi. A fora les coses no estaven gaire clares; hi havia núvols i encara era fosc, de manera que no sabíem com evolucionaria el dia.
Vam sortir a un quart de set i vam emprendre la pujada cap al coll, la Hourquette d'Ossoue, que comunica la vall de Gaube amb la vall d'Ossoue. És un punt molt alt, a 2.734 m, i és el pas clau de la sortida.
Al cap de poc va començar a ploure. No era un gran xàfec però ja ens imaginàvem que hauríem de caminar les vuit hores de camí que ens quedaven amb la capelina. A poc a poc vam anar superant els més de 700 metres de desnivell que ens separaven del coll. En algun moment semblava que el temps empitjorava però, a poc a poc, els núvols es van anar fonent i quan vam arribar al coll el cel ja era blau.
Mentre pujàvem teníem grans vistes de les geleres del Vignemale i especialment del Couloir de Gaube. També vèiem les grans parets de la cara nord. En unes dues hores vam arribar al coll. El temps havia millorat força i ens va permetre contemplar un gran panorama. Davant nostre s'obria la vall d'Ossoue, amb el refugi Bayssellance en primer terme, i a l'horitzó es retallava el massís del Mont Perdut. Vèiem perfectament la silueta de la Bretxa de Rotllan i els cims del voltant: el Casc de Marboré, el Talló, el Gabiet i els Pics de la Cascada.
Ens vam aturar al refugi i vam prendre un te. Després vam seguir baixant per la vall d'Ossoue, passant per les Grottes Bellevue i per sota de la gran glacera del Vignemale. Quan gairebé arribàvem a Gavarnie va caure un xàfec que ens va deixar ben xops. Finalment vam decidir tornar cap a casa, ja que les previsions meteorològiques eren dolentes. Un taxi ens va retornar a Luz-Saint-Sauveur.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

GR10, etapa 18 Cauterets-Oulettes

Cauterets - Pont d'Espagne - Lac de Gaube - Refugi de les Oulettes

---

Després d'un llarg viatge de gairebé 500 km vam arribar a Luz-Saint-Sauveur, on vam deixar el cotxe, ja que teníem previst fer tres etapes i acabar aquí. Un taxi ens va portar fins a Cauterets i ens vam allotjar a l'hotel César, un establiment amb molta història però una mica atrotinat.
A un quart de nou del matí, després d'esmorzar a l'hotel, vam sortir en direcció a les Oulettes de Gaube. La pujada és llarga i sostinguda, des dels 935 metres de Cauterets fins als 2.151 del refugi. Al Pont d'Espagne (1.496 m) vam prendre un refresc i uns quants ganyips abans de seguir la dura pujada. Fins aquí arriben els cotxes i és un indret ple de turistes.
Un camí molt pedregós puja fortament fins al llac de Gaube. Aquí tenim ja una bona visió de la cara nord del Vignemale, un dels paisatges més característics dels Pirineus. El camí, ja més suau, puja entre prats fins al refugi de les Oulettes.
El refugi de les Oulettes de Gaube està situat en un lloc immillorable, al peu de la cara nord del Vignemale, un mur que cau a plom gairebé mil metres des de la Pique Longue. Ens vam instal·lar al refugi i vam sopar. És un sopar típic de refugi: sopa aigualida, menestra de verdures, botifarres amb samfaina i mongetes pintes, formatge i macedònia... Encara no era fosc quan vam anar a dormir. L'endemà ens esperava una bona caminada i havíem posat el despertador a les 5.45. El temps no era gaire bo; a mitja tarda havia caigut un xàfec i el cel estava cobert. De tota manera érem optimistes i pensàvem que al matí faria bo, encara que a mitja tarda podia acabar plovent.

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

VF Porton & VF Velo

L'activitat final al massís de les Pale di San Martino va començar amb una travessia des del refugi Rosetta, on havíem arribat amb un telecabina, fins al refugi Pradidali. És un camí molt interessant, que comença amb unes llaçades de baixada i s'endinsa en una vall penjada envoltada de parets impressionants. Després de superar el pas del Ball vam arribar al refugi Pradidali.
Des d'allà es veu una paret fosca d'aspecte tenebrós. Per aquí puja la ferrada del Porton, potser la més difícil de la sortida, amb alguns llargs murs verticals. Vam superar el mur i la resta de la ferrada fins al Porton, una bretxa oberta en un gran cingle. Des d'aquí, ja amb més facilitat, la ferrada del Velo ens porta sense dificultat al refugi Velo della Madonna.
Aquí s'acabaven les activitats tècniques. Ara només quedava una plàcida baixada per un caminet fins al poble i el llarg viatge de tornada fins a casa. Abans de baixar, la guardessa del refugi Velo della Madonna ens va servir la inevitable menestra, que ens va donar forces per emprendre la llarga baixada fins al fons de la vall.
Aquí teniu un muntatge amb les millors imatges d'aquesta activitat, realitzat per Edicions JGB:

---

---

També tenim un vídeo amb el resum de totes les activitats de la sortida Dolomites 2006. Ha estat realitzat per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

Catinaccio (3.002 m), VF

Després de l'etapa del pas Santner, aquell dia vam emprendre l'ascensió al cim del Catinaccio, en travessia. Vam sortir molt aviat i vam remuntar la vall fins al pas Principe, punt de partida d'aquesta nova ferrada.
La via és relativament curta però espectacular, amb unes cornises penjades sobre un buit impressionant. Vam superar sense problemes la via i vam arribar al cim del Catinaccio, el nostre segon tresmil a les Dolomites.
La baixada és per l'altra banda, per una altra ferrada no tan vertical com la de pujada, que també vam superar sense problemes. Ben aviat vam arribar de retorn al refugi després d'haver completat la travessia del Catinaccio i vam menjar la inevitable menestra abans d'emprendre el retorn.
Des del refugi Vajolet, un camí ben marcat ens porta en un parell d'hores fins al pas Coronelle, situat pocs metres per sobre de l'estació superior del telecabina que havíem agafat el dia anterior. El camí, sense cap dificultat tècnica, permet gaudir d'extensos panorames, no només del massís del Catinaccio sinó de bona part de les Dolomites, especialment de la Marmolada, que des d'aquí es veu espectacular, amb la seva gran glacera i les parets vertiginoses coronades per l'aresta que havíem recorregut un parell de dies abans.
Vam agafar el telecabina i vam baixar fins a la vall, on vam recuperar el cotxe i vam emprendre el viatge en direcció al massís de la Pale di San Martino, on teníem previst completar la nostra setmana dolomítica amb les ferrades del Porton i del Velo. Vam passar pel pas Sella i vam veure el vell refugi on havíem dormit una nit en el nostre viatge anterior a les Dolomites.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

VF Passo Satner

Després d'haver aconseguit els dos objectius principals de l'expedició, la tercera activitat era de transició per aproximar-nos al nostre tercer objectiu, el Catinaccio.
De bon matí vam sortir de l'hotelet de la Marmolada i, després d'un curt trajecte en cotxe, vam arribar al peu del telecabina del pas Coronelle. Aquesta petita cabina ens va portar fins al refugi Coronelle, punt de partida de la ferrada del pas Santner.
Des del refugi, el camí puja per pedreres fins a una llarga paret que tanca l'accés. A partir d'aquí el camí està equipat i, aprofitant les febleses de la muntanya, supera el cingle per cornises, canals i petits murs equipats.
El pas més singular és quan la via travessa una congesta molt dreta amb l'assegurança d'un cable d'acer, en un indret ombrívol, fred i humit. A estones la boira ens envoltava, donant un aspecte encara més sinistre a la canal gelada. Superat aquest pas, un mur assolellat ens porta al coll que dona entrada als altiplans superiors de la vall de Vajolet.
El refugi del coll estava tancat i en obres; nosaltres vam baixar, ja sense cap dificultat, per la vall. Ens vam aturar al peu de les agulles de Vajolet, en un dels indrets més característics de tot el massís, i vam passar una estona menjant una mica mentre contemplàvem les evolucions dels escaladors a les agulles i les gralles de bec groc ens feien companyia menjant les engrunes del nostre esmorzar.
Ara ja només ens quedava baixar pel plàcid camí fins al refugi Vajolet, on ens instal·laríem per passar la nit. Aquest refugi té, per l'altra banda, un caminet fàcil que comunica amb la vall, de manera que està força animat, ple de turistes. Vam passar la tarda descansant, prenent el sol i fent fotos de les flors de tota mena que donen color als prats que envolten el refugi.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

Marmolada (3.342 m), VF de l'aresta

Després de la ferrada de la Brigata Tridentina, la Marmolada era l'objectiu principal de la nostra expedició. Es tracta del cim culminant del massís de les Dolomites i la seva ascensió és molt variada, amb aproximació per una glacera, via ferrada per l'aresta i descens per la via normal, que travessa la gran glacera central de la Marmolada.
De bon matí vam agafar el remuntador mecànic, una mena de telecabina que en pocs minuts ens va portar al refugi de la Marmolada. Després d'una petita desorientació vam trobar el camí que ens porta planejant per unes terrasses fins al peu de la glacera secundària per on havíem de pujar.
Vam remuntar sense problemes aquesta glacera i un petit mur, ja equipat amb ferros, fins a arribar a l'aresta que havíem de resseguir fins al cim. Tècnicament, la via és fàcil. És un camí equipat amb algun petit tram vertical, però molt aeri i amb grans vistes sobre les muntanyes veïnes. En algun moment la boira ens ho va tapar tot però vam superar sense problemes la llarga aresta fins a arribar al cim.
A pocs metres del punt culminant, un petit refugi, la cabana Penna, ens va permetre recuperar forces amb una menestra de verdures, el plat oficial d'aquesta segona expedició a les Dolomites.
Després de les fotos del cim vam emprendre la baixada per la gran glacera. La cosa no era fàcil perquè en alguns trams el camí passava per sobre del gel viu i calia posar-se els grampons. Després del descens amb la telecabina i de dubtar una mica, vam decidir quedar-nos a dormir al mateix hotelet. L'endemà al matí ja faríem el desplaçament cap a la propera activitat.
Aquí teniu un muntatge audiovisual, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---

Pisciadú (2.985 m) VF Brigada Tridentina

Després d'un llarg viatge, un grup en cotxe i un altre en avió fins a Milà, on vam recollir un cotxe de lloguer, vam arribar al pas Gardena i ens vam instal·lar al magnífic refugi a peu de carretera que seria la nostra base d'operacions. Al darrere del refugi vèiem, relativament properes, les parets del massís del Pisciadú. L'ambient era plenament dolomític i el sopar ens va fer recordar les delícies gastronòmiques del nostre primer viatge a les Dolomites.
De bon matí vam iniciar l'ascensió. La via ferrada Brigata Tridentina, a més del seu nom de ressonàncies històriques, té una elegància singular i és una de les vies més clàssiques de les Dolomites. Des del refugi, un llarg camí ens porta vorejant la muntanya fins a la cara est, per on pujarem. Aviat vam trobar el ferro i ens vam començar a enlairar per l'airosa paret, força vertical. A mitja paret ens va sorprendre trobar flors de vellut (edelweiss) entre els ferros de l'equipament de la via.
Després de superar el pilar principal, un pont de sirga bastit sobre un buit impressionant ens porta a un altiplà des d'on en pocs minuts s'arriba al refugi Pisciadú. Al refugi hi ha un magnífic ambient de muntanya, com a tots els refugis dolomítics. Vam menjar una mica i ens vam disposar a completar l'activitat del dia amb l'ascensió al Pisciadú, un cim modest perquè no arriba als 3.000 m però que permet coronar la jornada amb un cim dolomític.
Vam baixar per un camí vertiginós i vam arribar sense més novetats. Vam recollir l'equipatge i vam marxar en direcció a la Marmolada, el nostre proper objectiu.
Teniu aquí un muntatge de diapositives, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

---

---

📷 ÀLBUM DE FOTOS 📖 FOTOLLIBRE

---