Foto d’arxiu: ràpel des del Cabirols, agost de 2019
Escalada al Pedraforca. Vam intentar fer la via Cerdà-Albert de Cabirols, però no vam poder fer-la perquè havia caigut una nevada i hi havia molta neu a la paret.
diumenge, 20 de desembre del 1981
diumenge, 22 de novembre del 1981
Pedraforca, cara sud, via Mª Antònia-Faus
Foto d’arxiu: al cim del Pollegó Inferior, maig de 1978
Una via a la cara sud del Pedraforca. És una via atlètica i segura que supera, amb escalada totalment en lliure, la gran canal-xemeneia que ratlla tota la cara sud del Pollegó Inferior. La via Maria Antònia-Faus és una variant de la
via Pany-Haus, la clàssica d’aquesta cara sud, que recorre íntegrament la xemeneia que talla la paret.
La Maria Antònia-Faus evita els dos darrers llargs de la xemeneia principal atacant una altra canal secundària. Cal seguir la Pany-Haus fins a la cinquena reunió. A partir d’aquí se surt de la canal principal prenent una canal que es bifurca cap a la dreta. La variant és d’uns 50 metres, herbosos però verticals; és un diedre amb algun pas lleugerament extraplomant. Al llarg d’aquest sector es troben alguns pitons antics que asseguren els passos.
RESSENYA:
diumenge, 15 de novembre del 1981
La Portella Petita, via GAM
Foto d’arxiu: en el pas clau de la via GAM. Febrer de 2011
Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Vam fer la via GAM de la Portella Petita, una via difícil i fina que recorre en lliure, amb un pas d’A0, l’aresta que mira al pas de la Portella.
La primera tirada és en lliure, no gaire difícil, fins al primer llavi de l’aresta. A la sortida de la reunió se supera el primer pas complicat; cal superar un petit desplom en lliure molt difícil o bé amb un pas d’A0. Després venen uns metres molt fins per placa fins que la dificultat va minvant i s’arriba a la segona reunió. A la sortida d’aquesta reunió es troba el segon pas clau, molt similar a l’anterior: cal superar un desplom més marcat, també amb un pas d’A0 (les guies modernes indiquen com a alternativa 6a). Després d’uns metres fins a l’aresta, aquesta comença a perdre verticalitat i s’arriba fàcilment al cim.
Uns anys després vam fer una petita pel·lícula amb vistes aèries de l’aresta GAM de la Portella Petita. Aquí la teniu:
RESSENYA:
diumenge, 1 de novembre del 1981
Agulla del l'Arbret i La Podrida
Foto d’arxiu: sortint de la 1a reunió. Octubre de 2013
Escalada a Montserrat, a la regió d’Agulles. Vam fer dues vies:
- Agulla de l’Arbret, via Aresta Brucs (Cerdà-Riera)
- La Podrida, via Aresta Brucs
L’Aresta Brucs de l’Agulla de l’Arbret és una de les vies més elegants de tot Montserrat, tot un clàssic que puja per una aresta fina, tota en lliure. Ja l’havíem fet dues vegades, però és una d’aquelles vies que sempre ve de gust repetir. L’Aresta Brucs de la Podrida no és tan popular com la de l’Arbret, però també és una via força fina que segueix l’aresta d’aquesta agulla. Són dues tirades totalment en lliure, catalogades de quart i cinquè grau.
RESSENYES:
diumenge, 25 d’octubre del 1981
Rescat al Pedra
Sortida frustrada d’escalada al Pedraforca. La intenció era fer una via a la paret nord del Pedraforca i vam arribar dissabte a la tarda al refugi Lluís Estasen. Vam plantar la tenda i, quan gairebé ja era fosc, vam sentir que algú cridava des de la paret demanant auxili. Ho vam dir al guarda del refugi i ell, sense donar-hi massa importància, ens va dir que ja havia avisat els bombers i que en unes hores arribarien.
La resposta del guarda no ens va convèncer i, com que els de la paret seguien cridant i ja era fosc, vam decidir acostar-nos a veure si podíem fer alguna cosa. Veient la posició dels escaladors, vam decidir acostar-nos per la gran cornisa, punt de partida de diverses vies de la paret. Quan vam ser a prop, ja ens vam poder comunicar amb els accidentats, que eren dos nois de Torelló, i ens van explicar que havien fet una maniobra equivocada i havien quedat a una reunió de la via sense cap corda, de manera que no podien ni pujar ni baixar.
Ràpidament vam muntar una petita operació de rescat: vam baixar en ràpel fins al lloc on havien quedat atrapats i vam instal·lar un parell de ràpels més per poder baixar fins al peu de la paret i tornar caminant al refugi.
Satisfets per l’èxit de l’operació, vam anar a dormir a la tenda fins a la una de la matinada, quan ens van despertar els bombers per demanar-nos el DNI. Els vam explicar com havia anat tot plegat i vam tornar a dormir. L’endemà ja no vam fer res i vam tornar cap a casa.
El dilluns, els diaris van explicar una pel·lícula una mica diferent dels fets, complicats pel fet que hi havia alguna altra cordada amb problemes a la paret, i es va crear una petita polèmica.
diumenge, 18 d’octubre del 1981
Gra de Fajol (2.708 m), via Estiu-Font
Foto d’arxiu: cara Est del Gra de Fajol, juny de 2019
Escalada a Ull de Ter. Vam fer una via publicada al
Vértex número 64
, que puja per la cara Est del Gra de Fajol, la que mira al refugi. La via no està gaire definida i no vam estar segurs d’haver-la seguit correctament, ja que vam trobar pocs rastres d’escaladors anteriors.
La via té 10 tirades, amb dificultats variades entre el tercer grau i el cinquè. Roca granítica i diversitat de tècniques, amb una xemeneia característica de tres tirades i passos de diedre, empotrament i plaques.
La mateixa ressenya ja indica que no està clar que els oberturistes fossin els primers ascensionistes, ja que per aquesta vessant hi havia material abandonat i se sap que altres cordades havien fet itineraris per la paret, sense que aquests s’haguessin publicat o documentat amb precisió. En qualsevol cas, vam superar la paret i vam arribar al cim del Gra de Fajol (2.708 m).
RESSENYA:
dissabte, 12 de setembre del 1981
Pic de Peguera (2.982 m)
Des del refugi Josep Maria Blanc, on vam passar la nit, vam pujar per la via normal al
pic de Peguera
(2.982 m). Després vam baixar al coll de Peguera-Monesteró i des d’allà vam pujar el cim veí, el Monesteró (2.878 m). Finalment vam retornar cap al refugi.
MÉS FOTOS:
divendres, 11 de setembre del 1981
Refugi Josep Maria Blanc
L’objectiu era fer el pic de Peguera, un dels grans cims de la vall de Sant Maurici. Aquell dia vam pujar des d’Espot, pel camí normal, fins al refugi Josep Maria Blanc, on ens vam instal·lar per passar la nit. El refugi està construït sobre una curiosa península que s’endinsa dins del llac.
diumenge, 6 de setembre del 1981
Subenulls (2.949 m)
El Subenulls és un dels cims més característics i més alts de la vall de Sant Maurici. Vam pujar en cotxe fins a l’estany de Sant Maurici i vam dormir al refugi Ernest Mallafré. Al matí vam pujar, per la via normal, al pic de Subenulls (2.949 m). Des del cim vam gaudir d’una gran panoràmica de tota la zona.
MÉS FOTOS:
diumenge, 30 d’agost del 1981
Terradets, via Reina-Puig
Foto d'arxiu: el riu i la carretera des de la paret
Vam anar a escalar a Terradets i vam fer la via Reina-Puig fins a la feixa. És una via amb l’ambient i la roca característics de Terradets i, sense ser fàcil perquè té uns quants passos de cinquè grau, és una de les més assequibles d’aquesta monumental paret.
En Joan Guirao va venir com a tècnic d’imatge i va filmar una pel·lícula de súper 8 aprofitant la bona visió de la via que té des de la carretera. Aquesta pel·lícula, digitalitzada molts anys després, la podeu veure a continuació.
RESSENYA (amb les reunions i graduacions actuals):
dimecres, 12 d’agost del 1981
Petite Aiguille Verte (3.512 m)
Vam completar la sortida als Alps amb una petita ascensió a un cim secundari, relativament fàcil. Vam pujar amb un funicular que ens va deixar ben a prop del cim. Va fer un dia molt bo i vam fer pràctiques de piolet i grampons en un ambient realment alpí.
MÉS FOTOS:
dissabte, 8 d’agost del 1981
Gran Paradiso (4.061 m)
Vam sortir del refugi abans de les tres de la matinada. Als Alps aquest és l’horari habitual, recomanat per trobar la neu dura i en bones condicions. L’itinerari de pujada és fàcil, però cal portar el material adequat: piolet i grampons són imprescindibles. La corda no cal, ja que la glacera no té esquerdes si se segueix la traça i no es fan dreceres.
Hi havia força gent, com sol passar en aquest cim, perquè és un dels quatremils més assequibles i molt freqüentat per muntanyencs d’arreu. Vam seguir la traça oberta sense cap problema fins al peu de la petita paret rocosa que barra el pas al cim. Una curta grimpada ens va portar al punt culminant, on hi ha la Madonna.
Des del cim, la vista és espectacular: al davant el massís del Mont Blanc, que s’imposa sobre tots els altres cims, i a l’altra banda les muntanyes de la Vanoise i, més enllà, els Alps del Sud. Vam gaudir d’un panorama magnífic i d’una ascensió curta però intensa, amb el premi final de trepitjar un nou quatremil.
divendres, 7 d’agost del 1981
Refugi Vittorio Emmanuelle II
Vam fer l’etapa d’aproximació per a l’ascensió al Gran Paradiso. Des del càmping vam pujar per un camí ben traçat fins al refugi Vittorio Emanuele II, un gran refugi on vam sopar i vam dormir.
diumenge, 19 de juliol del 1981
Escalada a Montserrat (Agulles)
Foto d'arxiu: xemeneia de les Savines, setembre de 2008
Vam fer una sortida d'escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles. Vam fer tres vies, ja repetides anteriorment:
- La Savina Superior, via Xemeneia
- La Pelada, Cara Nord
- La Savina Inferior, via Normal
De les tres vies, l'única que presenta certa dificultat és la xemeneia de la Savina Superior, que puja per la canal entre les dues savines per la part que mira a la paret d'Agulles. És un diedre-xemeneia, primer molt obert i després més tancat en forma de xemeneia. La primera part és més difícil però, a mesura que pugem, es fa més segura. A la part de dalt hi ha alguna savina que permet assegurar, però abans d'arribar-hi cal superar un tram força insegur.
La normal de la Savina Inferior, a més de ser ja molt coneguda perquè l'hem feta diverses vegades, no passa de tercer grau. Finalment, la cara nord de la Pelada és una via de finura, curta però difícil, però ja l'hem feta altres vegades i li tenim presa la mesura.
DOCUMENTACIÓ:
- Entre parets - Xemeneies a Montserrat , article publicat al Vèrtex núm. 298, per Jordi Pina.
diumenge, 12 de juliol del 1981
Collet de la Cova. Via Gran Diedre
Foto d'arxiu: el Pedraforca des del Costa Pubilla, febrer de 2015
Vam repetir la via del Gran Diedre, que ja havíem fet l'any 1978. És una via totalment en lliure, atlètica, vertical i molt elegant, que supera la paret nord del Pedraforca aprofitant un marcat diedre.
Per arribar al peu de via cal seguir el que s'anomena itinerari d'aproximació a les vies de l'esperó central, un curiós recorregut, meitat camí i meitat escalada fàcil, que ressegueix per una cornisa la base de l'esperó central del Pedraforca. Comença al peu de la via Homedes i passa pel peu de la Pany; després d'un recorregut relativament llarg ens deixa al peu del Gran Diedre. La via original venia de més avall, però sembla que la primera part va quedar oblidada i actualment tothom fa la via a partir de la cornisa descrita.
Aquesta és la descripció de la via, tal com la vam fer nosaltres l'any 1978 (vegeu la ressenya històrica):
1a tirada: comença pujant pel mig del diedre, per terreny vertical però amb bona presa. Al cap d'uns 35 metres, després d'haver passat dos pitons d'assegurança, se'n troba un tercer on es pot fer reunió, però és aconsellable aprofitar els 40 metres de corda i fer-la més amunt, al costat d'un petit gendarme.
2a tirada: segueix pel diedre, que ara es tanca i obliga a fer un curt tram de ramonage. Es continua amunt prenent la fulla dreta del diedre, sortint i entrant segons les dificultats. La reunió es fa en un replà als 35 metres de corda. Aquest llarg té diversos pitons d'assegurança.
3a tirada: és la més fàcil de la via. Se surt de la reunió per l'esquerra i es posa una baga d'assegurança en un pont de roca. Se segueix pel diedre fins arribar a un replà on es pot fer reunió. És aconsellable, però, continuar, sortint per la dreta un parell de metres i flanquejant ràpidament cap a l'esquerra per quedar a sobre del replà. Després es continua recte amunt fins a un altre replà (40 metres justos).
4a tirada: és la més difícil de la via, però també la més segura perquè hi ha moltes assegurances. El diedre s'estreny i cal progressar mig encastat o bé totalment per fora, amb un peu a cada banda de la fissura central. Arriba un moment que el diedre es tanca i cal seguir en encastament fins a un replanet on s'estableix la reunió. Aquesta tirada, tot i les dificultats, es fa totalment en lliure.
5a tirada: se surt recte amunt per enllaçar amb la via Pany. És una placa amb un pas molt fi (V). Després es continua pel diedre, ja fàcilment, uns 15 metres fins arribar al Prat de la Pany, on acaba la via.
Un cop al Prat de la via Pany hi ha dues alternatives: baixar o pujar. Nosaltres vam optar per pujar, completant la part que ens faltava de la via Pany, que a partir d'aquest punt ja és bastant fàcil.
RESSENYA:
RESSENYA HISTÒRICA:
divendres, 19 de juny del 1981
Pique Longe du Vignemale (3.298 m)
Foto d’arxiu: el Vignemale des del refugi de les Oulettes de Gaube
Vam sortir del refugi de les Oulettes de Gaube amb la intenció de fer el Couloir de Gaube però, quan vam iniciar l’ascensió, vam veure que ens faltava material i tècnica suficient. Per aquest motiu vam canviar d’itinerari i vam pujar pel Couloir de Clot de la Hount, molt més assequible, fins al cim de la Pique Longue, el punt culminant del Vignemale.
Després vam seguir tota la carena, assolint un seguit de cims. En total vam fer cinc cims:
- Pique Longue (3.298 m)
- Piton Carré (3.197 m)
- Pointe Chausenque (3.154 m)
- Èpaule de Chausenque (3.154 m)
- Petit Vignemale (3.032 m)
Després d’aquest darrer cim vam baixar per la via normal fins al refugi de Bayselance i, des d’allà, vam retornar de nou a les Oulettes de Gaube.
RESSENYA:
dijous, 18 de juny del 1981
Refugi de les Oulettes de Gaube
Foto d'arxiu: gelera del Vignemale, agost de 2013
Des del Pont d’Espagne vam pujar fins al refugi de les Oulettes de Gaube, situat al peu de la cara nord del Vignemale, en un paratge realment impressionant. L’objectiu era pujar l’endemà a la Pique Longue, el cim més alt del massís del Vignemale.
diumenge, 7 de juny del 1981
Pollegó inferior (2.400 m), via Estorach
La via Cañellas–Faus–Estorach és una via curta però de dificultat, que puja per la cara nord del Pollegó Inferior des de l’Enforcadura. També s’anomena Directa Estorach perquè puja directament, totalment recta, per una fisura que ratlla tota la paret.
La ressenya original, la que apareix a la guia del Pedraforca de Maria Antònia Simó i Agustí Jolis, marca dos curts passos d’escalada artificial. Nosaltres la vam fer d’aquesta manera, tot i que actualment aquests passos se superen en lliure o, si més no, amb algun pas d’A0.
En aquesta ocasió vam acampar al costat del refugi (en aquells temps estava permès) i al matí vam fer el camí transversal i la pujada fins a l’Enforcadura per iniciar l’escalada. L’entrada es fa des de l’inici de la canal de la via Xandri-Casanellas, pujant una fisura que puja obliquament a l’esquerra fins a una bona plataforma on es fa reunió.
Aquí comença una xemeneia que, quan s’extraploma, ens obliga a sortir per la dreta per placa; en aquest punt hi havia un parell de passos d’artificial. La via segueix amb la mateixa tònica, pujant sempre per la gran fisura que ratlla tota la paret de dalt a baix.
Trobem un altre pas d’escalada artificial i, després d’una reunió, cal superar un pas catalogat de sisè grau: un encastament estret i extraplomat. Superat aquest pas, la dificultat ja és menor i es puja per la canal fins al cim del Pollegó Inferior.
MÉS FOTOS:
RESSENYA:
Nota: aquesta és la ressenya clàssica, tal com la vam fer nosaltres. Actualment els dos passos d’escalada artificial se superen en lliure o amb un pas d’A0.
PARTICIPANTS:
Enrique B. i J. Rafel — cordada de suport: Magda
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)