dimarts, 27 de juliol del 2004

GR10 etapa 06: Saint Jean - Esterançuby

Saint-Jean-Pied-de-Port – col d'Handiague – Estérençuby
Saint-Jean-Pied-de-Port – Caro – col d'Handiague – Estérençuby
Va ser una etapa curta, de només quatre hores, amb la qual vam donar per acabada aquesta tirada del GR10.
Vam començar la jornada fent unes fotos per les muralles del poble. No hi havia pressa; aquell dia només es tractava de superar el petit coll d'Handiague per arribar al poblet d'Estérençuby.
Allà vam recuperar el cotxe i vam anar a dinar a Roncesvalles. Després vam agafar la carretera per tornar a casa.

dilluns, 26 de juliol del 2004

GR10 etapa 05: Baigorry - S. Jean

Saint-Étienne-de-Baïgorry – Monhoa – Saint-Jean-Pied-de-Port
Saint-Étienne-de-Baïgorry – coll d'Aharza – coll d'Urdanzia – Lasse – Saint-Jean-Pied-de-Port
Aquesta etapa ens va portar fins a Saint-Jean-Pied-de-Port, inici del Camí de Sant Jaume. Des d'aquí, els pelegrins remunten la carena fronterera per baixar a Roncesvalls.
A mitja etapa vam arribar al cim de Monhoa (1.021 m). Des del cim vam començar una llarga i plàcida baixada fins a Saint-Jean, passant pel característic coll dels Tres Abeuradors.
Mentre caminàvem, mirant enrere, vèiem contínuament les crestes d'Iparla que havíem recorregut el dia anterior.
Vam arribar aviat al final i, a la tarda, vam fer la maniobra de cotxes: en tren fins a Cambo-les-Bains i, després, un taxi fins a Ainhoa per recuperar el cotxe. Finalment, el vam deixar a Estérençuby, punt final de l'etapa de l'endemà.

diumenge, 25 de juliol del 2004

GR10 etapa 04: Bidarray - Baigorry

Bidarray – cresta d'Iparla – Saint-Étienne-de-Baïgorry
Bidarray – pic d'Iparla – col d'Harrieta – col de Buztanzelhay – Saint-Étienne-de-Baïgorry
Per primera vegada en el GR-10 vam trobar un desnivell considerable. Des dels 150 metres de Bidarray fins als 1.044 del cim hi ha uns 900 metres de desnivell.
Després, el camí segueix tota la carena fronterera d'Iparla, amb grans vistes sobre la vall de Baztan, i baixa fins al poble de Saint-Étienne-de-Baïgorry.
La cresta d'Iparla és molt aèria i ens ofereix uns grans panorames sobre les valls del voltant. Després de carenar una bona estona vam arribar al coll de Buztanzelhay i vam iniciar una llarga baixada fins a Saint-Étienne.
És un poble molt bonic i turístic. Ens vam allotjar a l'hotel Arcé.

dissabte, 24 de juliol del 2004

GR10 etapa 03: Ainoha - Bidarray

Ainhoa – Bidarray pel col des Trois Croix, col Zuccuta i col de Méhatche
Ainhoa – col des Trois Croix – col Zuccuta – ferme Esteban – col de Méhatche – Bidarray
Vam sortir de casa després de dinar i vam anar a dormir a Elizondo, a l'hotel Baztan, que ja coneixíem de quan vam fer el GR-11.
De bon matí vam passar la frontera per Dantxarinea i vam deixar el cotxe a Ainhoa.
L'etapa és un seguit de colls i collets entre muntanyes verdes i boscos humits. Des de l'últim coll, un fort descens ens va portar a Bidarray.
Després de la baixada del col de Méhatche, sota la mirada atenta dels voltors, vam arribar a Bidarray, un poblet molt turístic.
Ens vam allotjar a l'hotel Nobilia, al costat de l'estació de tren. És un hotel una mica vell però, per sopar, ens van donar un canard confitat que ens va fer oblidar totalment les set hores de camí.

dijous, 15 de juliol del 2004

Bocchette Centrale

Bocchette Centrali (Brenta, Dolomites)
Les Bocchette Centrali són una de les vies ferrades més emblemàtiques de les Dolomites. És una via de gran categoria, amb un traçat atrevit que recorre la carena de la Brenta des de la Bocca degli Armi fins a la Bocca di Brenta.
Aquella va ser la darrera via ferrada que vam fer, un magnífic final per a una setmana d'intensa activitat muntanyenca. El punt més característic de la Centrale és el Campanile Basso, una impressionant torre calcària, d'aspecte inexpugnable, que vam vorejar per la base ajudats pels equipaments de la via.
Superat el pas del Campanile Basso vam començar el descens entrant en una estreta i obaga canal pedregosa que ens va portar a la Bocca di Brenta, punt clau per baixar de la cresta en direcció a la vall.
Des d'aquí vam tenir una nova perspectiva, una gran visió de l'impressionant monòlit del Campanile Basso, que cau a plom més de cinc-cents metres sobre la vall. Fixant-nos en la paret vam veure uns punts de color a mitja alçada: una cordada d'escaladors que remuntava aquesta paret i ens donava una referència clara de la seva immensitat.
Vam passar la Bocca di Brenta i vam perdre de vista el sol brillant que ens havia acompanyat tot el dia. Molts metres sota nostre vèiem la gelera per on baixaríem en direcció al refugi Maria e Alberto Brentei.
Els passos eren vertiginosos, recorrent cornises estretes i murs verticals. En una cornisa vam trobar una plataforma de fusta que enllaça dues cornises sobre l'abisme. Aprofitant la calidesa de la fusta i l'aigua d'una font que brolla directament de la paret de roca, vam fer una aturada per menjar una mica.
Un cop a la gelera, uns drets pendents ens van portar al territori de l'herba verda i a la calidesa del refugi. Després, un llarg descens per prats i boscos ens va portar al refugi Vallesinella i a Madonna de Campiglio, on vam donar per acabada la nostra primera estada a les Dolomites.
Aquí teniu un muntatge de diapositives que inclou el Sentiero Sosat i aquest recorregut. Aquest muntatge ha estat cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

dimecres, 14 de juliol del 2004

Sentiero Benini & Sosat

Sentiero Benini i Sentiero Sosat (Brenta)
Per fi va arribar el bon temps! Feia un dia magnífic i assolellat quan vam deixar el refugi i vam remuntar de nou fins al Paso Grostè, punt d'inici del Sentiero Benini.
El camí estava molt ben senyalitzat i, a poc a poc, vam anar guanyant alçada travessant congestes de neu i millorant la nostra visió sobre les muntanyes veïnes. El recorregut és molt entretingut.
Després d'una llarga remuntada per un ample llom nevat vam arribar a la cresta. La neu ens complicava a estones la progressió: sovint havíem de travessar congestes, de vegades amb fort pendent, assegurats només amb els bastons d'esquí que utilitzàvem com a piolet.
El traçat del camí és d'una saviesa impressionant: és un continu pujar i baixar, buscant sempre els punts febles de la muntanya per superar-la. En alguns punts el camí supera passos compromesos per sobre d'estimballs impressionants, d'una gran verticalitat. Per sort, en aquests punts les assegurances són sòlides i ens podíem concentrar en gaudir del paisatge i respirar l'aire puríssim que corre per aquí dalt.
La via segueix pel vessant est de la muntanya i, a poc a poc, va superant els obstacles: Cima Grostè, Campanile dei Camosci, Cima Falkner, Campanile de Valesinella i Cima Sella. En aquest sector la neu era abundant i a estones el camí desapareixia, de manera que calia posar atenció per no perdre la senyalització.
Aviat vam arribar a la Bocca di Tuckett, una bretxa oberta a la cresta que és el pas clau que dóna accés al camí que baixa al refugi Tuckett, on teníem previst dinar abans de seguir cap al refugi Alimonta.
El refugi Tuckett està situat en un bell indret dominant tota la vall. Igual que els altres refugis dolomítics que havíem visitat, és una magnífica instal·lació que ofereix seguretat i confort en un entorn d'una gran bellesa natural. Vam dinar al refugi i vam fer una petita migdiada abans de reprendre el camí.
Teníem previst anar a dormir al refugi Alimonta. Hi volíem anar per la Bocchette Alte però hi havia molta neu i vam preferir un camí més baix però igualment interessant i equipat: el Sentiero Sosat. Aquest itinerari ens va sorprendre; esperàvem un simple camí de comunicació entre dos refugis amb algun tram equipat i ens vam trobar una autèntica via ferrada.
Podeu veure aquí un muntatge de diapositives d'aquest recorregut i l'anterior (Sentiero Gustavo Vidi), cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

dimarts, 13 de juliol del 2004

Sentiero Gustavo Vidi

Sentiero Gustavo Vidi (Brenta)
Després d'un desplaçament en cotxe per canviar de zona des del massís de Sella fins a la Brenta, vam arribar a Madonna de Campiglio i vam prendre un telefèric que ens va portar al Paso del Grostè.
Estava plovent, de manera que vam passar una estona al bar que hi ha al coll esperant que el temps millorés. L'activitat prevista per aquell dia era un curt camí que ens havia de portar al refugi Graffer, des d'on havíem de sortir l'endemà en direcció a la Brenta.
Finalment vam decidir anar-hi per un camí alternatiu més interessant, el Sentiero Vidi. És un sender equipat, relativament fàcil però molt més atractiu que el descens pel camí que, per una tartera, baixa directament al refugi.
Vam completar el recorregut sense cap problema i ens vam instal·lar al refugi Grostè.

dilluns, 12 de juliol del 2004

Sentiero Dibona

Sentiero Dibona (Cristallo, Dolomites)
De bon matí ens vam dirigir en cotxe cap al Passo Tre Croci, on havíem de prendre un telefèric que ens pujaria fins al refugi Lorenzi, situat a la cresta del Cristallo. A Cortina vam mirar la previsió del temps; no pintava gaire bé però, tot i així, vam decidir tirar amunt confiant que el temps s'aguantaria prou per poder fer el Sentiero Dibona.
Vam agafar el telefèric, que en dos trams ens va portar al refugi Lorenzi, situat en un punt estratègic de la cresta del Cristallo, a una altitud de 2.930 m. Un autèntic niu d'àligues. Fa uns anys, aquest lloc va ser triat per al rodatge d'una pel·lícula protagonitzada per Sylvester Stallone. L'escena clau es va rodar en un pont penjat que uneix dos gendarmes de la cresta sobre un estimball esfereïdor.
La via que volíem fer és bastant fàcil però, un cop a dalt, el temps no semblava millorar i es confirmava l'excés de neu a les Dolomites.
El Sentiero Dibona ressegueix una llarga cresta que des de la Forca Staunies va en direcció oest fins molt a prop de la carretera de Cortina. L'equipament de la via és molt bo i això ens donava una gran confiança, tenint en compte les males condicions.
Després de recórrer un bon tros de la cresta vam arribar al primer cim, el Cristallino d'Ampezzo. La piràmide del cim està defensada per unes canals recobertes de gel. Vam intentar superar aquests darrers metres però vam veure que la via estava en condicions hivernals i el temps no millorava, de manera que ens vam donar per satisfets amb el recorregut fet fins allí i vam iniciar el retorn pel mateix camí.
Malgrat no haver completat l'itinerari previst, vam tornar satisfets del magnífic recorregut i dels grans paisatges dolomítics que vam poder contemplar.
Podeu veure aquí un muntatge de diapositives d'aquesta sortida, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

diumenge, 11 de juliol del 2004

Monte Paterno (2.744 m) VF Innerkofler

Monte Paterno Innerkofler (Dolomites)
El viatge havia estat llarg però finalment vam arribar al cor de les Dolomites, a un dels llocs més emblemàtics del massís. Era mitja tarda quan vam arribar al refugi Auronzo, situat al mateix peu de les Tre Cime de Lavaredo. El refugi és molt confortable, gairebé com un hotel, però amb un gran ambient de muntanya. Per fi érem a les Dolomites!
Al matí vam resseguir un camí equipat fins al refugi Locatelli, punt d'inici de la via Luca-Innerkofler. Quan vam arribar al refugi Locatelli va començar a caure una intensa nevada que en pocs minuts va deixar la muntanya emblanquinada. El que havia de ser una fàcil presa de contacte amb les Dolomites se'ns va complicar.
Al cap d'una estona va millorar el temps i vam iniciar l'ascensió al Paterno. Sembla que aquell any hi havia més neu del normal; en molts llocs vam haver de buscar el cable de seguretat enterrat sota la neu. L'ascensió va ser complicada a causa de la neu però finalment vam arribar al cim del Monte Paterno (2.744 m) i vam poder gaudir d'una gran panoràmica de les Tre Cime di Lavaredo.
No vam poder completar l'itinerari previst inicialment, de manera que vam retornar al refugi Locatelli i, per un camí diferent del que havíem vingut, vam retornar al refugi Auronzo.
Podeu veure aquí una projecció de diapositives d'aquesta ascensió, amb una introducció històrica sobre l'origen de les vies ferrades, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:

dissabte, 3 de juliol del 2004

Camí dels Enginyers

Camí dels Enginyers (Núria - Coma de Vaca)
Aquell estiu aniríem a les Dolomites a fer unes quantes vies ferrades. Aquell dia vam fer una sortida d'entrenament, pensant ja en aquesta activitat, per un camí clàssic però poc conegut: el camí dels Enginyers.
Aquest pintoresc camí, senyalitzat com a variant del GR11, va del Santuari de Núria a Coma de Vaca passant per sota dels Torreneules entre els estimballs de les Roques de Tot lo Món.
Hi havia una mica de boira, que feia encara més atractiu el camí, que planeja a mitja alçada entre els estimballs de Tot lo Món. Vam arribar al refugi de Coma de Vaca on vam menjar una mica i, ja pel camí normal d'accés al refugi, vam retornar a Queralbs.
Aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida: