Per fi va arribar el bon temps! Feia un dia magnífic i assolellat quan vam deixar el refugi i vam remuntar de nou fins al Paso Grostè, punt d'inici del Sentiero Benini.
El camí estava molt ben senyalitzat i, a poc a poc, vam anar guanyant alçada travessant congestes de neu i millorant la nostra visió sobre les muntanyes veïnes. El recorregut és molt entretingut.
Després d'una llarga remuntada per un ample llom nevat vam arribar a la cresta. La neu ens complicava a estones la progressió: sovint havíem de travessar congestes, de vegades amb fort pendent, assegurats només amb els bastons d'esquí que utilitzàvem com a piolet.
El traçat del camí és d'una saviesa impressionant: és un continu pujar i baixar, buscant sempre els punts febles de la muntanya per superar-la. En alguns punts el camí supera passos compromesos per sobre d'estimballs impressionants, d'una gran verticalitat. Per sort, en aquests punts les assegurances són sòlides i ens podíem concentrar en gaudir del paisatge i respirar l'aire puríssim que corre per aquí dalt.
La via segueix pel vessant est de la muntanya i, a poc a poc, va superant els obstacles: Cima Grostè, Campanile dei Camosci, Cima Falkner, Campanile de Valesinella i Cima Sella. En aquest sector la neu era abundant i a estones el camí desapareixia, de manera que calia posar atenció per no perdre la senyalització.
Aviat vam arribar a la Bocca di Tuckett, una bretxa oberta a la cresta que és el pas clau que dóna accés al camí que baixa al refugi Tuckett, on teníem previst dinar abans de seguir cap al refugi Alimonta.
El refugi Tuckett està situat en un bell indret dominant tota la vall. Igual que els altres refugis dolomítics que havíem visitat, és una magnífica instal·lació que ofereix seguretat i confort en un entorn d'una gran bellesa natural. Vam dinar al refugi i vam fer una petita migdiada abans de reprendre el camí.
Teníem previst anar a dormir al refugi Alimonta. Hi volíem anar per la Bocchette Alte però hi havia molta neu i vam preferir un camí més baix però igualment interessant i equipat: el Sentiero Sosat. Aquest itinerari ens va sorprendre; esperàvem un simple camí de comunicació entre dos refugis amb algun tram equipat i ens vam trobar una autèntica via ferrada.
Podeu veure aquí un muntatge de diapositives d'aquest recorregut i l'anterior (Sentiero Gustavo Vidi), cedit per
Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:
