Terradets, esperó dels Isards

Foto d’arxiu: pont de Terradets, sobre la Noguera Pallaresa

---

Vam fer una sortida d’escalada a Terradets. Aquesta vegada no vam fer cap de les vies de la gran paret, sinó únicament un parell de vies a l’Esperó dels Isards.

No va quedar constància escrita de les circumstàncies, però sembla que vam anar als Pirineus a fer alguna altra activitat i, a causa del mal temps, no va poder ser. De baixada, per aprofitar el viatge, vam fer aquestes dues vies:

• Esperó dels Isards, via SAME
• Esperó dels Isards, via Xemeneia

La primera via és tot un clàssic de Terradets. És una escalada curta però de certa dificultat i molt estètica. La via puja directament pel mig d’un esperó de bona roca calcària, sortint pràcticament de la mateixa carretera de Terradets.

Actualment està equipada amb parabolts i molts escaladors d’esportiva la fan com a entrenament o iniciació. Quan la vam fer no en coneixíem la graduació, però les ressenyes actuals la cataloguen com a V+. Es pot fer una reunió intermèdia.

La segona via puja per l’interior d’una xemeneia, en part en escalada artificial (en aquell temps), amb burins que ja l’any 1980 eren antics i rovellats.

---

LA RESSENYA:

---

Intent al Bastiments

Foto d’arxiu: Gra de Fajol, Coll de la Marrana i Bastiments

---

Vam intentar fer el Bastiments amb esquís des de Vallter. Havia caigut una nevada i pensàvem que la cosa ja seria esquiable però, quan vam arribar, vam comprovar que la muntanya estava pelada i vam desistir.

---

Tumeneja Nord (2.771 m)

Vam dormir al refugi lliure de la Restanca, després d’una aproximació accidentada per un camí gelat. Al matí vam fer l’ascensió al Tumeneja Nord (2.771 m). La muntanya estava nevada però la neu no tenia gaire gruix i vam poder pujar sense problemes.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Refugi de la Restanca

Foto d’arxiu: la Restanca, març de 1984

---

Vam pujar al refugi de la Restanca amb la intenció de fer, l’endemà, l’ascensió al Tumeneja Nord. Era el mes de novembre, però ja havia caigut la primera nevada i les parts altes de la muntanya estaven nevades.

Vam deixar el cotxe a la carretera, que aleshores era només una pista, la qual porta al Pont del Ressec. No va quedar escrit fins on vam arribar, però és possible que, tot i que a dalt de la muntanya hi havia neu, la pista estigués neta.

El que sí que va quedar escrit és que la pujada va ser força accidentada, perquè el camí costerut que puja pel bosc des del Pont de Rius fins al refugi estava gelat. Hi havia grans plaques de gel que complicaven força la pujada i fins i tot van provocar alguna relliscada.

El refugi de la Restanca estava tancat i ens vam instal·lar al refugi lliure. En aquell temps, el refugi de la Restanca estava ubicat en un petit edifici annex a l’altra banda de la presa, i no pas en el gran edifici del refugi actual. Estàvem sols al refugi.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

PARTICIPANTS:

Ramon Ch. – Ramon Q. – J. Rafel

---

Terradets, via CADE (2a part)

Foto d’arxiu: paret de Terradets

---

Vam anar a escalar a Terradets. Vam pujar caminant fins a la gran feixa i vam fer la segona part de la via CADE, seguint l’itinerari original per la gran diagonal. Quan vam fer la CADE la primera vegada, des de la feixa vam seguir la variant de l’esperó.

Com que vam acabar aviat, vam fer també la via SEAM a l’Agulla dels Isards. És una via curta però molt elegant, que puja totalment en lliure per un esperó molt vertical situat sobre la carretera del Doll.

---

RESSENYA (amb les reunions i graduacions actuals):

---

La Miranda de Sant Joan, via Belego

Foto d’arxiu: les Magdalenes, 2008

---

Vam fer una sortida d’escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. En aquesta ocasió vam fer una única via:

• La Miranda de Sant Joan, via Belego.

Vam trobar aquesta ressenya al número 63 (maig-juny de 1978) de la revista Vèrtex.

Es tracta d’una via estranya, perquè mai més vam trobar ressenyes ni referències d’aquest itinerari. Ni tan sols apareix a la guia exhaustiva Montserrat Gorros, de Luis Alfonso, on apareix una via amb el nom de 1?, de la qual no es dóna cap detall clar. Només s’hi indica equipamiento: buriles i sin datos.

D’altra banda, en aquesta guia l’agulla no s’anomena Miranda de Sant Joan sinó Agulla de la Font de Jacob.

---

RESSENYA VÈRTEX:

---

Pedraforca, intent a la via Estorach

Foto d’arxiu: el Pollegó Inferior i l’Enforcadura. Juliol 2009

---

Des del refugi Lluís Estasen vam pujar pel camí transversal fins a l’Enforcadura. La intenció era fer la via Estorach al Pollegó Inferior, una via curta però força difícil, que és una variant de la Xandri-Casanellas.

Estàvem a mitjans d'octubre operò havia caugut una nevada primerenca de tardor. Hi havia neu a la roca i les condicions no een massa bones per a l'escalada, de manera que vam decidir abandonar.

---

Obrint via a Oliana

Foto d’arxiu: escalant a Oliana (data desconeguda)

---

Ara que ja havíem acabat la via de l’Esperó de les Orenetes de la cinglera dels Esplovins, vam iniciar una nova via a la Paret Negra, situada a la mateixa zona. En aquesta ocasió vam fer mitja tirada d’una nova via que estàvem obrint en aquesta paret.

---

Agulla Inferior d'Amitges, via Cerdà-Pokorski

En el segon dia d’estada a Amitges vam fer una via clàssica obra dels grans escaladors Cerdà i Pokorski. És una de les millors vies de la zona i es caracteritza per una roca granítica ideal per a l’escalada. La via, tota en lliure, puja per un sistema de diedres i fissures amb un estil d’escalada atlètic i amb una roca excel·lent. La dificultat mitjana és de cinquè grau, força mantingut, i la major part de la via es supera amb tècnica de diedre o d’oposició.

La via acaba al cim de l’Agulla Inferior d’Amitges (2.664 m). El descens es fa amb ràpel fins a la bretxa que separa les dues agulles d’Amitges i després ja a peu fins al refugi d’Amitges.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

RESSENYA:

---

Saboredo Occidental, via Konyosty

Vam passar un parell de dies a Amitges, fent vies d’escalada en aquesta zona. Vam acampar al costat del refugi i vam fer la via Konyosty al Saboredo Occidental inferior. És un esperó granític recorregut per una via molt elegant i atlètica, amb quatre tirades de quart i quart superior, amb algun pas de cinquè grau.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Cresta del Medio

Després de passar la nit al refugi de la Renclusa, vam fer aquesta cresta, relativament fàcil però entretinguda. Vam començar pujant pel camí de la via normal de l’Aneto fins al Portillón Superior. Des del Portillón el camí baixa per una canal fins a la gelera de l’Aneto i segueix la via normal pel glaciar.

Poc després vam deixar el camí normal de l’Aneto per enfilar-nos en direcció a la bretxa on comença la cresta. Sense massa dificultat i sense superar gairebé mai el segon grau, la via ressegueix la cresta pujant diversos cims, tant principals com secundaris. En total vam fer un bon grapat de tresmils:

• Pic Maleït (3.350 m)
• Punta Astorg (3.355 m)
• Pic del Medio (3.346 m)
• Pic de Corones (3.293 m)

Des del Pic de Corones vam baixar fins al coll del mateix nom, on vam retrobar el camí de la via normal de l’Aneto i el vam seguir de tornada. Després de travessar longitudinalment la gelera de l’Aneto vam pujar novament el Portillón Superior per baixar seguint el clàssic camí de l’Aneto fins arribar de nou al refugi de la Renclusa. Finalment vam recollir les coses per completar la baixada fins a la Besurta, on havíem deixat el cotxe el dia anterior.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Obrint via a la Palangana (V)

Foto d'arxiu: la paret d'Agulles des de la Savina Superior

---

Cinquena jornada de treball a la nova via de la Palangana, a Montserrat, a la regió d’Agulles. La via havia de pujar a aquesta agulla montserratina, que per la via normal és molt fàcil, per la gran paret d’Agulles. En les anteriors jornades de treball havíem obert dues tirades i mitja des del peu de la paret, muntant reunions i assegurant la via.

En aquesta ocasió teníem un repte més important: volíem muntar una reunió despentjant-nos des de dalt. Vam pujar a la Palangana per la via Normal i, des del cim d’aquesta agulla, ens vam despenjar en ràpel per la gran paret per muntar una reunió. Va ser una activitat vertiginosa, perquè la sortida al buit des del cim de la Palangana és realment impressionant.

Vam aconseguir l’objectiu, muntant la reunió amb spits i anelles, però aquella va ser la darrera visita a aquesta via, que va quedar inacabada. Anys després es van obrir més vies per aquesta zona i sembla que alguna d’aquestes vies va aprofitar alguna part de l’equipament que havíem abandonat.

---

RESSENYA:

---

Chardonnet (3.824 m), esperó Nord

Vam fer una gran ascensió mixta, en gel i roca, una clàssica del massís del Mont Blanc. Vam sortir del refugi Albert I a les dues de la matinada, amb la llum dels frontals. En entrar al glaciar de Tour ens vam encordar per travessar tota la superfície gelada en direcció al marcat esperó que marca la nostra ruta. A sota de l’esperó el vam vorejar, deixant-lo a la nostra esquerra, pujant per un pendent gelat. Més amunt vam superar una rimaia per enfilar-nos a l’esperó, per on vam pujar en terreny mixt de roca i gel.

Més amunt, quan començava a clarejar, vam deixar a la nostra esquerra la impressionant barrera de séracs de la gelera penjada que es troba a la part alta de la muntanya. Superant una rimaia ens vam situar sobre la gelera final, per on vam continuar l’ascensió. És el tram més compromès, amb un pendent d’uns 55 graus. Per arribar al cim cal decantar-se una mica a l’esquerra per acabar grimpant per una cresta fins arribar al cim del Chardonnet (3.824 m). Les vistes són magnífiques sobre les muntanyes properes i sobre tot el massís del Mont Blanc.

Com passa sovint als Alps, la baixada no és senzilla, sinó que també presenta certa complicació, tot i que vam tenir sort i les condicions de la muntanya eren bones. Des del cim vam baixar una mica per la cresta, delicada, fins arribar a un collet situat al costat de l’Aiguille Adams Reilly. Des del collet vam baixar per un couloir que ens va deixar a la gelera de la base del Chardonnet, per on vam retornar al refugi Albert I. Després vam recollir el material que havíem deixat al refugi per baixar a Chamonix agafant el telecabina de La Balme.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

RESSENYA:

---

Refugi Albert I

Des de l’estació superior del telecabina de Balme, vam pujar pel camí normal fins al refugi Albert I (2.702 m), situat davant del Chardonnet, que era el nostre objectiu per a l’endemà.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Dent du Requin (3.422 m), via Renaudie

Després de dormir al refugi Requin (2.519 m), vam fer l’escalada de la via directa Renaudie a la cara est de la Dent du Requin (dent del cocodril), un cim de 3.422 m del massís del Mont Blanc.

L’agulla està situada just davant del refugi, però cal fer una aproximació una mica complicada per arribar al peu de la via. Primer cal pujar per una morrena; després creuar el glaciar que baixa de les Agulles de Chamonix. Tot seguit cal remuntar un couloir força dret fins a l’inici de l’escalada en roca. Abans d’iniciar l’escalada vam travessar la rimaia amb uns passos relativament difícils.

La via és bastant directa i supera la cara est de l’agulla totalment en escalada lliure. Inicialment se supera un sistema de terrasses no gaire difícils, però aviat la paret es redreça i cal superar diverses tirades de quart grau amb algun pas de cinquè. La roca és franca i segura i l’escalada és agradable, ja que hi toca el sol des de bon matí. Vam completar la via en el temps previst, arribant al cim de la Dent du Requin (3.422 m).

El descens es fa amb dos ràpels no gaire llargs, després de desgrimpar el tram inicial. Després dels ràpels encara queda una llarga desgrimpada per roca i, posteriorment, pel glaciar fins arribar al refugi Requin. Des del refugi vam retornar a Chamonix baixant pel glaciar de la Mer de Glace i després amb el tren de Montenvers.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

RESSENYA:

---

Refugi Requin

Aquí vam iniciar les activitats de la sortida als Alps de l'any 1980. Elk primer dia vam agafar el funicular de Montenvers i després, per la Mer de Glace, vam pujar fins al refugi du Requin (2.516 m), on ens vam instal·lar. El refugi du Requin està situat al peu de la Dent du Requin, el nostre objectiu per a l’endemà.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Intent a la paret Bucòlica

Foto d’arxiu: des del GR1. Març 2016

---

Vam fer una escalada a la zona dels Esplovins, a prop d’Oliana. Vam intentar una via a la paret Bucòlica anomenada Olaya, però vam abandonar. Les cròniques de l’època no concreten les causes de l’abandonament ni tampoc hi ha cap fotografia d’aquell dia.

---

Intent a l'Elefant, via GEDE

Foto d’arxiu: l’Elefant, la Mòmia i la Momieta

---

Vam anra a escalar a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Vam abandonar la via GEDE de l’Elefant. Les cròniques de l'època no diuen quin va ser el motiu del fracàs...

---

La Falconera i el Cap de Mort

Foto d’arxiu: la Falconera, novembre 2017

---

Aquesta va ser la tercera i última sortida d’escalada a Sant Llorenç de Munt. Vam fer dues vies, separades per uns quilòmetres de carretera. La Falconera es troba baixant del coll d’Estenalles, mentre que el Cap de Mort és al costat del Cavall Bernat. Les dues vies tenen una aproximació molt curta, gairebé immediata.

La Falconera, xemeneia Est. La via puja per una xemeneia molt marcada que ratlla tota la paret de la roca. La primera tirada és relativament fàcil, però al principi de la segona tirada la xemeneia es fa més estreta i la dificultat augmenta (IV+, V). Es fa una segona reunió i se segueix per la xemeneia, sempre amb tècnica de ramonage però ja no tan difícil (IV). S’arriba a dalt del cingle i es fa una nova reunió. Des d’aquí la grimpada final ja no presenta gaire dificultat fins al cim.

El Cap de Mort, via Encastament. La primera tirada puja per una canal fins a situar-se al peu del Cap, on comencen les dificultats. La via segueix per una xemeneia molt marcada. S’inicia la tirada amb un encastament molt difícil (IV+, V). Amb tècnica de ramonage se supera la xemeneia (15 m) fins entrar en una cova on es munta la segona reunió. Se segueix amb la mateixa tècnica, però cap al final de la xemeneia es troba un desplom que obliga a sortir cap a fora. Superat aquest pas es pot fer reunió a una sabina o completar els darrers metres, fàcils, fins al cim.

Uns anys més tard vaig tornar a aquesta zona i vaig fer un petit vídeo amb el dron on es veuen aquesta roca i la via de l’Encastament:

---

---

RESSENYES:

---

Pic de la Valleta (2.794 m), esperó Nord Est

L’esperó NE del Pic de la Valleta (o Pic Bayette, com denominen els mapes francesos aquest cim) és tot un clàssic de l’escalada. Està ben a prop del coll de Puymorens i presenta una gran paret de més de 200 metres amb una roca granítica de gran qualitat, franca i segura. Hi ha diedres i petites xemeneies, a més de plaques, de manera que en aquesta escalada s’utilitza una bona diversitat de tècniques.

La via té una dificultat global de cinquè grau (MD), amb algunes tirades més fàcils però també amb alguns passos de V+. Els passos són sostinguts i variats, i l’escalada és molt interessant.

Nosaltres vam arribar a la zona al vespre i vam acampar més amunt del coll de Puymorens, a l’inici de l’aproximació, a la zona de l’estació d’esquí. Al matí vam fer la curta aproximació fins al peu de la paret. Després de completar l’escalada vam baixar per un llom i una tartera fins al punt de partida, on teníem la tenda.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

RESSENYA:

---

Puigmal (2.913 m)

Foto d’arxiu: el Puigmal des del camí dels Enginyers

---

Vam fer una excursió de final de curs amb un grup d’alumnes de l’Institut. Vam dormir al refugi de Núria i, al matí, vam fer l’ascensió col·lectiva al Puigmal (2.913 m) per la via normal.

Érem una bona colla, però tots van arribar al cim sense problemes, encara que per a molts era el primer cim que feien.

---

Roca Verda, via Nieman-Carreté

Foto d’arxiu: Roca Verda i Roca de l’Ordiguer

---

Després de dormir al paller d’Estana (cal Baster), vam pujar fins al Prat de Cadí i, per una gran tartera, fins al peu de la Roca Verda. És una via no massa difícil, malgrat l’aspecte impressionant d’aquesta roca vista des del Prat de Cadí. La via està catalogada de quart grau. És llarga i amb bona roca, però presenta algun tram descompost i també alguns trams fàcils que trenquen la continuïtat de la via.

La via comença amb una pujada en diagonal per unes terrasses fàcils en direcció a l’esquerra, fins arribar al peu d’una canal molt marcada. Al peu d’aquesta canal hi ha una cova amb una gran pedra incrustada, visible des de lluny. Se surt de la cova pel forat del fons, iniciant un tram d’escalada per la canal, superant la xemeneia amb tècnica de ramonage i arribant a una bretxa al peu de la paret principal de l’Agulla Verda.

A continuació es fa un flanqueig a la dreta per buscar el centre de l’Agulla Verda; és fàcil però hi ha un tram d’uns tres metres més difícil (V-). S’arriba al peu d’una ampla canal que se supera directament. Al principi és fàcil, però després de 30 metres sense dificultat es complica una mica, amb alguns passos de IV+ i V-.

Finalment s’arriba a una bretxa des d’on es poden atacar els cims de les diverses puntes de la Roca Verda. Nosaltres vam superar el cim més proper, sense massa dificultat. Des de la part superior de l’Agulla Verda, un caminet porta a l’inici de la Canal del Cristall, per on vam baixar.

---

RESSENYA:


MÉS FOTOS:

---

Intent al Cambres d'Ase

Foto d’arxiu: Cambres d’Ase, 2008

---

Vam intentar l’ascensió del Cambres d’Ase, a la Cerdanya, des de Sant Pere dels Forcats. No vam poder arribar al cim a causa del mal temps.

---

Maladeta Oriental (3.308 m)

Vam sortir de la Renclusa, on havíem passat la nit. El pla inicial era pujar amb esquís al cim de la Maladeta Oriental però la neu estava dura i, com que no teníem gaire pràctica amb els esquís, vam preferir pujar a peu. Vam pujar sense problemes fins al coll de la Rimaya i, des d’allà, fins al cim de la Maladeta Oriental (3.308 m).

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

Refugi de La Renclusa

Setmana Santa. Aprofitant un permís del Servei Militar, vam programar una gran ascensió amb esquís. L’objectiu era la Maladeta Oriental per la via normal del coll de la Rimaia. El primer dia vam pujar amb esquís als peus fins al refugi de la Renclusa, on vam dormir.

---

ÀLBUM DE FOTOS

---

La Miranda de Sant Joan, via Bagués-Sala

Vaig aprofitar un permís del servei militar per anar a Montserrat a fer la via Bagués-Sala de la Miranda de Sant Joan, una via que vam trobar ressenyada en el número 51 de la revista Vértex i que ja havíem fet el setembre de 1976.

És una bona escalada en lliure per la cara que mira a l’ermita de Sant Joan, amb un pas clau molt fi quan cal superar un petit desplom en lliure a la sortida de la primera reunió. Aquesta segona tirada és la més fina, tot i que després del pas clau la dificultat ja no és tan alta.

Vam fer una ressenya d’aquesta ascensió, ja que aquesta via no surt a la clàssica Guia d’Escalades a Montserrat.

---

RESSENYA:

---

RESSENYA HISTÒRICA:


MÉS FOTOS:

---