diumenge, 31 de maig del 2020

Les Germanes del Sot del Bac

Sot del Bac
La sortida d'avui havia de ser purament fotogràfica. Es tractava de fer algunes fotos que em faltaven per documentar correctament algunes entrades antigues del blog. Concretament em faltaven algunes ressenyes d'escalada de la Roca Plana. Tenint en compte que l'horari d'activitats esportives és de 6 a 10, es tractava d'una sortida matinal d'exploració i fotogràfica sense més pretensions però abans de sortir he decidit agafar també la corda i quatre mosquetons per si podia aprofitar per fer alguna grimpadeta.
A les 6 en punt ja estava amb la motxilla a l'esquena pujant per la pista que dóna accés al Sot del Bac. El camí, que fa anys era molt freqüentat, està ara molt més tancat i en alguns punts la vegetació s'ha menjat part del camí, però està marcat com a PR i és fàcil de seguir. He passat per la paret de la Balma, on vam fer les nostres primeres pràctiques d'escalada artificial fa gairebé cinquanta anys. Poc despés cal deixar el PR per baixar al peu de la petita cascada coneguda com Salt del Prat.
A partir de la cascada el camí és estret i desdibuixat; es nota que ja no ve gaire gent per aquí. Comença per una rampa fangosa i segueix vorejant la base del cingle fins a l'Agulla del Salt, que té aquest nom perquè la via normal, que vaig fer l'any 1978, baixa del cingle fins a un replanet des d'on s'ha de fer un salt espectacular sobre el buit per arribar a l'agulla i completar l'escalada grimpant els darrers metres.
Més endavant he arribat al peu de les Dues Germanes. A partir d'aquí el camí gairebé desapareix i cal confiar en la intuïció muntanyenca per anar seguint les traces de l'antic corriol. Finalment he arribat al peu de la Roca Plana, una gran roca despresa del cingle per on hi ha traçades unes quantes vies d'escalada. He fet volar el dron per captar les imatges que buscava i després he pujat a dalt per la part del darrere on un arbre situat estratègicament ens facilita l'ascensió.
Després de fer tot un reportatge fotogràfic de la Roca Plana he retornat pel mateix camí fins a la zona de les Germanes. Encara tenia temps, de manera que m'he decidit a pujar la Germana Petita per la via normal. És una via fàcil, no passa de tercer, i està assegurada amb parabolts. He montat una auto-assegurança i en pocs minuts he arribat al cim de la Germana Petita. Des del petit cim d'aquesta agulla he fet volar novament el dron, obtenint unes bones imatges.
Des de la Germana Petita es veia ben a prop el cim de la segona de les Germanes, la Gran, marcada amb una creu de ferro. Era massa temptador, de manera que després de baixar en ràpel he anat intentar l'ascensió. La via Normal de la Germana Gran és una mica més difícil, especialment la primera part on cal superar un flanquejament catalogat de quart grau; aquí hi ha el famós "pas de tango", el pas clau de l'ascensió que en els temps de més popularitat de l'escalada al Sot del Bac tenia fama de difícil.
El cim de la Germana Gran és més gran i la gran creu de ferro li dóna un aspecte de cim important, tot i que la seva prominència és de només 20 metres. He fet el darrer vol del dron abans de baixar en ràpel i donar per acabada la jornada d'escalada i exploració al Sot del Bac. He retornat pel mateix camí arribant al cotxe dintre de l'horari previst, a les 9:45.


ENTRADES RELACIONADES:
La Germana
Petita, 1975
via Anglada
Guillamón, 1974
Escalada al
Figaró, 1974

dimecres, 27 de maig del 2020

Els Cingles de Bertí i La Trona

La Trona de Bertí
Avui hem fet una excursió per la zona dels Cingles de Bertí amb sortida i arribada al poblet de Montmany, al costat del Figaró. Una excursió sense complicacions que hem fet respectant estrictament l'horari autoritzat per a l'esport, de 6 a 10 del matí. Tot i ser un itinerari curt i sense complicacions, té un punt d'interès singular, la Trona, un esperó avançat dels cingles i voltat d'espadats per on s'han traçat diverses vies d'escalada.
Hem arribat a les 6 del matí a Montmany. Nosaltres pensàvem que era un poblet de muntanya amb un cert encant; fins i tot pensàvem aprofitar que ara ja estan oberts els bars amb terrassa per prendre un refresc a la baixada en el bar del poble... pero quan hem arribat a Montmany la decepció ha estat total. Són només dues cases atrotinades; no hi ha carrers, ni plaça, ni bar, ni res. El pitjor és que tots els racons del poble estan plens de ferralla; una infinita col·lecció de vehicles de tota mena, en procés de desballestament, escampats per tots els racons. Hi ha cotxes, motos, furgonetes, rulottes, tractors, excavadores... és com el saló de l'automòbil de Txernòbil després del desastre. Un autèntic cementiri de cotxes que dóna a tot plegat un aspecte sinistre.
Hem deixat enrere el poble fantasma, iniciant el recorregut per una pista que puja en direcció als cingles. Només sortir del poble ens ha sorprès veure un porc senglar amb set porcells; han sortit corrent muntanya amunt quan ens han sentit. La pista, després convertida en camí, fa un llarg revolt abans d'orientar-se cap al cingle. És un camí amb trams empedrats que puja pel Grau de Montmany, el punt feble dels espadats, arribant a l'altiplà superior, sobre els cingles.
El camí recorre l'altiplà resseguint el cingle a certa distància, amb un extens panorama en direcció al Montseny. El nostre camí enllaça amb un tram del GR5 que segueix en la mateixa direcció, planejant per l'altiplà entre boscos i alguns conreus. Hem passat per un punt singular anomenat la taula de pedra, un nom que descriu perfectament l'indret. Hi ha una taula i uns bancs en un punt obert amb gran panorama.
Hem seguit recorrent la part superior del cingle fins que, al costat de la masia de Rajadell, hem agafat un corriol que baixa del cingle pel Grau de la Trona. És un camí empedrat que amb un parell de revolts ens ha situat en un petit collet entre la Trona i el cingle. Després hem pujat pel mateix camí fins al cim de la Trona. És un cim singular perquè té molt poca prominència però per la part que dóna  a la vall està defensat per unes parets verticals per on hi ha diverses vies d'escalada clàssica.
Hem fet la foto de cim i un vol de dron abans de seguir el nostre camí. Hem retornat al collet i hem seguit pel camí del Grau de la Trona que baixa cap a la vall. Hem arribat a una clariana del bosc amb una cruïlla de pistes; és el Coll de la Pedra Dreta, que s'anomena així perquè hi ha una pedra clavada a terra amb aspecte de menhir.
Hem agafat una pista que continua baixant en direcció al Castell dels Moros, que es veia al lluny. Hem arribat a un collet al peu del castell on comença una pista més ampla en direcció a Montmany. Aquí hem tingut una nova sorpresa que ens ha fet veure que realment aquest és un lloc sinistre. Hem començat a veure uns papers enganxats per tot arreu amb frases inconnexes relatives a tràfic d'armes, presoners de guerra, assasinats.... De sobte ens ha vingut a la memòria la Muntanya de Tor, la Pobla de Ferran i Puerto Hurraco, i hem pensat que aquest lloc no és gaire acollidor.
Finalment hem arribat a Montmany; eren ja les 10, hora límit de l'activitat física, pero el poble estava tan desert com a les 6 del matí i la llum del sol no aconseguia millorar el quadre sinistre d'aquest poble fantasma inundat de deixales d'automoció.


ENTRADES RELACIONADES:
Agulla del
Salt, 1978
Escalada al
Figaró, 1978
El Tap de
Xampany, 1975