La sortida d'avui havia de ser purament fotogràfica. Es tractava de fer algunes fotos que em faltaven per documentar correctament algunes entrades antigues del blog. Concretament em faltaven algunes ressenyes d'escalada de la Roca Plana. Tenint en compte que l'horari d'activitats esportives és de 6 a 10, es tractava d'una sortida matinal d'exploració i fotogràfica sense més pretensions però abans de sortir he decidit agafar també la corda i quatre mosquetons per si podia aprofitar per fer alguna grimpadeta.
A les 6 en punt ja estava amb la motxilla a l'esquena pujant per la pista que dóna accés al Sot del Bac. El camí, que fa anys era molt freqüentat, està ara molt més tancat i en alguns punts la vegetació s'ha menjat part del camí, però està marcat com a PR i és fàcil de seguir. He passat per la paret de la Balma, on vam fer les nostres primeres pràctiques d'escalada artificial fa gairebé cinquanta anys. Poc despés cal deixar el PR per baixar al peu de la petita cascada coneguda com Salt del Prat.
A partir de la cascada el camí és estret i desdibuixat; es nota que ja no ve gaire gent per aquí. Comença per una rampa fangosa i segueix vorejant la base del cingle fins a l'Agulla del Salt, que té aquest nom perquè la via normal, que vaig fer l'any 1978, baixa del cingle fins a un replanet des d'on s'ha de fer un salt espectacular sobre el buit per arribar a l'agulla i completar l'escalada grimpant els darrers metres.
Més endavant he arribat al peu de les Dues Germanes. A partir d'aquí el camí gairebé desapareix i cal confiar en la intuïció muntanyenca per anar seguint les traces de l'antic corriol. Finalment he arribat al peu de la Roca Plana, una gran roca despresa del cingle per on hi ha traçades unes quantes vies d'escalada. He fet volar el dron per captar les imatges que buscava i després he pujat a dalt per la part del darrere on un arbre situat estratègicament ens facilita l'ascensió.
Després de fer tot un reportatge fotogràfic de la Roca Plana he retornat pel mateix camí fins a la zona de les Germanes. Encara tenia temps, de manera que m'he decidit a pujar la Germana Petita per la via normal. És una via fàcil, no passa de tercer, i està assegurada amb parabolts. He montat una auto-assegurança i en pocs minuts he arribat al cim de la Germana Petita. Des del petit cim d'aquesta agulla he fet volar novament el dron, obtenint unes bones imatges.
Des de la Germana Petita es veia ben a prop el cim de la segona de les Germanes, la Gran, marcada amb una creu de ferro. Era massa temptador, de manera que després de baixar en ràpel he anat intentar l'ascensió. La via Normal de la Germana Gran és una mica més difícil, especialment la primera part on cal superar un flanquejament catalogat de quart grau; aquí hi ha el famós "pas de tango", el pas clau de l'ascensió que en els temps de més popularitat de l'escalada al Sot del Bac tenia fama de difícil.
El cim de la Germana Gran és més gran i la gran creu de ferro li dóna un aspecte de cim important, tot i que la seva prominència és de només 20 metres. He fet el darrer vol del dron abans de baixar en ràpel i donar per acabada la jornada d'escalada i exploració al Sot del Bac. He retornat pel mateix camí arribant al cotxe dintre de l'horari previst, a les 9:45.
A les 6 en punt ja estava amb la motxilla a l'esquena pujant per la pista que dóna accés al Sot del Bac. El camí, que fa anys era molt freqüentat, està ara molt més tancat i en alguns punts la vegetació s'ha menjat part del camí, però està marcat com a PR i és fàcil de seguir. He passat per la paret de la Balma, on vam fer les nostres primeres pràctiques d'escalada artificial fa gairebé cinquanta anys. Poc despés cal deixar el PR per baixar al peu de la petita cascada coneguda com Salt del Prat.
A partir de la cascada el camí és estret i desdibuixat; es nota que ja no ve gaire gent per aquí. Comença per una rampa fangosa i segueix vorejant la base del cingle fins a l'Agulla del Salt, que té aquest nom perquè la via normal, que vaig fer l'any 1978, baixa del cingle fins a un replanet des d'on s'ha de fer un salt espectacular sobre el buit per arribar a l'agulla i completar l'escalada grimpant els darrers metres.
Més endavant he arribat al peu de les Dues Germanes. A partir d'aquí el camí gairebé desapareix i cal confiar en la intuïció muntanyenca per anar seguint les traces de l'antic corriol. Finalment he arribat al peu de la Roca Plana, una gran roca despresa del cingle per on hi ha traçades unes quantes vies d'escalada. He fet volar el dron per captar les imatges que buscava i després he pujat a dalt per la part del darrere on un arbre situat estratègicament ens facilita l'ascensió.
Després de fer tot un reportatge fotogràfic de la Roca Plana he retornat pel mateix camí fins a la zona de les Germanes. Encara tenia temps, de manera que m'he decidit a pujar la Germana Petita per la via normal. És una via fàcil, no passa de tercer, i està assegurada amb parabolts. He montat una auto-assegurança i en pocs minuts he arribat al cim de la Germana Petita. Des del petit cim d'aquesta agulla he fet volar novament el dron, obtenint unes bones imatges.
Des de la Germana Petita es veia ben a prop el cim de la segona de les Germanes, la Gran, marcada amb una creu de ferro. Era massa temptador, de manera que després de baixar en ràpel he anat intentar l'ascensió. La via Normal de la Germana Gran és una mica més difícil, especialment la primera part on cal superar un flanquejament catalogat de quart grau; aquí hi ha el famós "pas de tango", el pas clau de l'ascensió que en els temps de més popularitat de l'escalada al Sot del Bac tenia fama de difícil.
El cim de la Germana Gran és més gran i la gran creu de ferro li dóna un aspecte de cim important, tot i que la seva prominència és de només 20 metres. He fet el darrer vol del dron abans de baixar en ràpel i donar per acabada la jornada d'escalada i exploració al Sot del Bac. He retornat pel mateix camí arribant al cotxe dintre de l'horari previst, a les 9:45.
ENTRADES RELACIONADES:
 La Germana Petita, 1975 |  via Anglada Guillamón, 1974 |  Escalada al Figaró, 1974 |
