dissabte, 28 de novembre del 2015

Avenc del Llest

Avenc del Llest
Avui hem fet una activitat singular. Fins ara, les nostres incursions en el món subterrani eren sempre a coves fàcils, que es podien recórrer sense utilitzar mitjans tècnics. Fins i tot en la darrera cova que vam visitar, la cova Negra de Tragó, portàvem guia! Avui es pot dir que hem rebut el baptisme de foc de l'espeleologia perquè l'Avenc del Llest ja és pròpiament espeleologia. Per fer aquesta activitat hem hagut de comprar material tècnic, ja que quan es baixa a un pou amb un ràpel de 17 metres s'ha de tenir la seguretat de poder-lo remuntar després per tornar a casa. Ahir vam anar a la tenda d'en Joaquín Olmo (JOM) i vam comprar un croll i un jumar, estris imprescindibles per practicar l'art dels cloaqueros, nom amb el que dessignàvem els espeleòlegs abans de ser abduïts per aquest esport subterrani. Sempre havíem pensat que no es pot comparar l'elegància d'un esquiador  de muntanya baixant per una pala de neu verge amb la imatge enfangada d'un espeleòleg arrossegant-se per un fangar en forma de gatera, però l'espeleologia ens permet descobrir noves meravelles de la naturalesa que no ens volem perdre. L'Avenc del Llest és relativament fàcil i està a prop de casa, de manera que era una bona opció per a uns espeleòlgs novells com nosaltres. El nom de l'avenc ve d'un gos que acompanyava els primers exploradors de la cova. 
Després d'una curta aproximació des de l'aparcament de l'Alzina del Salari, hem arribat a la boca de l'avenc, estreta i allargada. Després d'esmorzar i escoltar les explicacions tècniques d'en Toni, hem iniciat el ràpel de 17 metres que ens ha portat al fons de l'avenc. Una rampa pedregosa baixa fins a una gran sala amb concrecions i blocs amuntegats on acaba la cova. Ens faltava, però, el més interessant. En un nivell superior, uns 15 metres per sobre nostre, hi ha una petita sala anomenada Sardy amb estalactites, estalagmites, banderes... una petita meravella. El problema és que cal pujar per una corda fixa que cau des del sostre de la sala i que s'ha de pujar a base de croll i jumar; tot un repte per als espeleòlegs novells. Hem repassat la tècnica de la remuntada i fins i tot en Toni ens ha llegit un paràgraf del manual tècnic del jumar abans de començar a guanyar, centímetre a centímetre, els 15 metres de corda extraplomada. Ben aviat hem comprovat que amb els mitjans tècnics adequats la cosa no era tan difícil com semblava i tots tres hem superat el pas sense problemes. Valia la pena pujar perquè la sala Sardy és impressionant, amb gran quantitat d'estalactites i estalagmites. Hem fet unes quantes fotos i hem iniciat el retorn, començant amb un ràpel per la mateixa corda fixa. A continuació hem remuntat caminat la rampa pedregosa fins al peu del ràpel d'entrada. Després d'haver pujat a la sala Sardy, la remuntada del ràpel inicial ens ha semblat fàcil i ben aviat hem tornat a sentir l'escalfor del sol. Hem recollit el material i en pocs minuts hem arribat a l'aparcament donant per acabada la sortida.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
La cova d'en
Manel, 2015
Cova 5 de
agosto, 2014
Sant Llorenç -
Matadepera, 2012

dissabte, 21 de novembre del 2015

GR1: Palanca d'Àger - Hostal Roig

Hostal Roig
Hem fet la tercera etapa del GR1, des de la Palanca d'Àger on vam acabar al mes passat fins a l'Hostal Roig. Aquesta és, potser, l'etapa reina del GR1, ja que el camí supera 1.000 metres de desnivell per saltar, passant per la Portella Blanca, el Montsec de Rúbies. Quan passàvem amb l'autocar per la carretera del Doll plovisquejava lleugerament. La previsió dels serveis meteorològics indicava que ben aviat lluiria el sol però no tots s'ho creien. Hem esmorzat a peu dret al costat de l'autocar i hem iniciat la pujada per una petita pista. Hem tallat alguna llaçada per les dreceres i hem arribat a Cal Ginesta, unes cases abandonades a mitja pujada. El camí, més dret i estret, puja entre cingles fins arribar a la Pedrera de Meià, ja sense explotació. El dia s'havia anat obrint i el cel era totalment blau. El camí ens ha portat fins al poble abandonat de Rúbies, tot enrunat però amb l'absis de l'església encara dret. Ens hem aturat a esmorzar contemplant el gran panorama, dominat pel Montsec d'Ares i els seus cingles. Des de Rúbies només quedava la canal final de la Portella Blanca per superar l'obstacle gegantí del Montsec. Un camí, molt pendent al principi, ens ha portat fins a la Portella. Gran panorama sobre el Pallars i el Pirineu, a més del que vèiem fins ara pel sud. Ens hem reagrupat per fer la foto de grup i hem iniciat la segona part del recorregut d'avui, ja més fàcil. Ben a prop de la Portella comença (o acaba) una gran pista apta per a vehicles. El GR va per la pista però hi ha una petita variant per un camí que reseguex la muntanya uns metres per sota i paral·lel a la pista. Per aquest camí hem arribat a la cruïlla del camí de Sant Salvador del Bosc i per una petita pista hem seguit endavant fins trobar la pista principal, molt àmplia. Des d'aquí la cosa ja ha estat molt fàcil. Hem baixat seguint íntegrament la pista, tot i que hi ha un parell de dreceres que no hem agafat. Finalment hem arribat a l'Hostal Roig, un antic punt de parada avui deshabitat, on ens esperava l'autocar per portar-nos a Sant Martí de Barcedana on ens esperaven amb la taula parada al restaurant Casa Roca, una antiga casa reconvertida en allotjament rural. El dinar ens ha deixat ben satisfets; hi havia de tot: escudella, sopa de ceps, bacallà amb mel, conill guisat, carn a la brasa i postres casolans diversos. Finalment hem agafar l'autocar de tornada a casa
I aquí teniu el vídeo de les etapes 2 i 3 del GR1. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Tossal de les
Torretes, 2011
Forat del
Gel, 1990
BTT pel
Montsec, 1989