divendres, 31 d’agost del 2012

Bivac al Puigmal (2.910 m)

Des d'abans de l'estiu, en Joan ens havia proposat fer un bivac al mateix cim del Puigmal; l'activitat estava programada per a la setmana passada, en plena onada de calor, però es va haver d'ajornar per aquesta setmana amb la mala sort que el temps ha canviat radicalment i avui les previsions eren de fred i forta tramuntana. Potser per això, i perquè la gent té força seny, han desertat molts dels que avui ens havien d'acompanyar en aquesta freda aventura. Finalment només hem quedat els quatre irreductibles que a darrera hora de la tarda deixàvem el cotxe al coll de Fontalba, decidits a pujar el Puigmal i muntar-hi un bivac. Quan hem obert la porta del cotxe ens ha sorprès una ventada d'aire gelat que ens ha fet veure clarament que el bivac no seria la plàcida nit a la llum dels estels que havíem programat. Sort que havíem llegit les previsions del temps i anàvem preparats per a tot, amb el sac de plomes, la jaqueta gruixuda, els guants i la gorra de llana. Amb les últimes llums hem anat pujant, gaudint de l'espectacle del capvespre des d'aquest mirador privilegiat. A mitja pujada, quan ja l'ambient era força fosc, ha sortit la lluna plena, radiant, que ens ha il·luminat el camí fins al cim, de manera que no hem hagut d'encendre els frontals. Al cim el vent era molt fort, de manera que sense perdre un instant hem buscat un lloc per muntar el bivac. Un muret de pedres a pocs metres del cim ens ha donat una protecció mínima per no estar a ple vent i allà ens hem instal·lat. Ja dintre del sac, hem preparat una beguda calenta amb el fogonet mentre sopàvem i després hem acabat d'instal·lar el bivac. Portàvem una manta tèrmica d'alumini plastificat que ens hem posat per sobre per millorar l'aïllament tèrmic però ha durat només dos minuts perquè el vent l'ha esquinçat pel mig i en pocs minuts l'ha trencat a trossos. Hem renunciat a la manta tèrmica i ens hem disposat a dormir o, si més no, a passar la nit. Al cap d'un parell d'hores he tret el cap del sac per beure una mica d'aigua i m'he trobat amb la sorpresa que el contingut de la cantimplora estava gelat... realment feia molt fred.


dilluns, 20 d’agost del 2012

Ascensió al Gourgs Blancs (3.129 m)

En el refugi d'Estós sí que són matiners:  a les sis del matí ens han servit l'esmorzar i a dos quarts de set ja sortíem pel caminet del Port de Gías quan encara estava clarejant. L'objectiu era el Gourgs Blancs però també pensàvem completar la jornada fent algun altre dels molts cims que l'envolten. Abans de sortir, el meteoròleg de guàrdia de la colla ens ha informat que les previsions del temps eren immillorables, que faria molta calor i que seria un dia d'aquells de "sol i mosques". Fins i tot ens ha donat una dada numèrica per concretar i ratificar les informacions qualitatives: segons els diversos serveis meteorològics consultats, la probabilitat de precipitacions era del 0%. Quan encara no portàvem cinc minuts de camí, ha començat a ploure. Ha estat un xàfec curt però intens, que ens ha obligat a treure les capelines i ha inspirat diversos comentaris -irreproduïbles en un blog tan seriós com aquest- sobre les previsions del nostre home del temps. Després d'una breu parada al costat del llac de Gías, hem arribat al coll del mateix nom; bufava un aire fred i el cel tenia un aspecte estrany, amb nuvolades negres amb aspecte de tempesta imminent i grans clarianes. Com que encara no havíem arribat tots al coll i feia fred, hem decidit aprofitar el temps fent els pics de Clarabide, que des d'aquí són a tocar. En pocs minuts hem pujat al Clarabide Oriental (3.012 m) i després al  Clarabide Central (3.020 m). Amb dos cims a la butxaca, hem retornat al coll on ens hem retrobat tota la colla i hem iniciat el plat fort de la jornada, el Gourgs Blancs. Aquest cim no té cap via fàcil però nosaltres l'hem atacat per la via normal de la cara sud que, tot i no ser fàcil, es pot fer sense corda i sense massa complicacions si es troba l'itinerari correcte. Des del coll de Gias hem pujat una mica per la pedrera que baixa de la cresta oest i després, seguint les fites, hem iniciat un llarg flanquejament a la dreta per sobre dels espadats que cauen a la vall de Gías. Després, quan ja estàvem a sota mateix del cim, hem iniciat la pujada final per una canal àmplia que ens ha portat fins al Gourgs Blancs (3.129 m) un cim que ja coneixia des del juliol de 1975. Aquesta part final no era difícil però s'havia d'anar amb compte perquè calia ajudar-se amb les mans per superar alguns passos de grimpada. Finalment hem arribat tots a dalt (en dos torns)  i hem pogut gaudir del gran panorama que ofereix aquest cim. El dia no era gaire clar i les muntanyes més llunyanes quedaven difuminades per la calitja però la visió del gran nombre de cims propers, dominats pel Posets, era espectacular. També teníem una gran visió de les valls franceses, especialment de la vall d'Oo i al fons vèiem també la silueta de l'Aneto. Com és normal, la baixada és més difícil que la pujada però hem baixat tots sense problemes; en un pas hem posat una corda de seguretat però ben aviat ha estat tota la colla de retorn a casa, no sense abans gaudir d'una petita pedregada que no estava en el guió de la sortida.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:



També tenim la panoràmica circular que hem fet des del cim: