diumenge, 19 de novembre del 1978

El Cancho Amarillo, via Ayuso

Foto d'arxiu: escalada a la Pedriza

Després d'un bivac en una bauma de la Pradera de Navajuelo, amb un ambient polar, vam iniciar una nova escalada. Aquesta vegada vam pujar el Cancho Amarillo per la via Ayuso, una via molt variada, amb una mica de tot.
La via comença amb una fisura diedre. Després es fa un canvi de fisura amb un petit flanquejament per seguir amb una bavaresa i una travessia de placa fins a la primera reunió. Una tirada molt variada. Sortim de la reunió flanquejant a l'esquerra fins al peu d'un diedre on cal fer un parell de pasos d'estreps (actualment es fa en lliure, catalogat de V+). Es fa la reunió en una plataforma al peu de la xemeneia característica de la via. Es tracta d'una xemeneia força vertical i sense assegurances, catalogada de V+. Actualment s'assegura amb friends dels grossos però en aquell temps encara no s'havien inventat els friends i s'havia de fer tota sense assegurances. Una tirada espectacular i atlètica, tot un repte.
Després de completar l'escalada vaig tornar a Madrid, ja que havia estat una sortida de cap de setmana durant el servei militar.

dissabte, 18 de novembre del 1978

Pared de Santillana. Via Sur clásica

Pared de Santillana
Foto d'arxiu: Pared de Santillana, desembre 2018

Escalada a la Pedriza. Amb els companys habituals vam fer l'ascensió de la Pared de Santillana per la via Sud clàssica, una via llarga i força vertical però no massa difícil. La part més destacada d'aquesta ascensió és la fisura de la primera tirada, que cal pujar una mica amb encastament i una mica per adherència de placa. Al final d'aquesta fisura hi ha un pas molt difícil (V+) quan hem de canviar de fisura. Algunes ressenyes arriben a catalogar aquest pas com 6a. La resta de la via és per placa, caracteritzada per la gran quantitat de merlets (setas) que utilitzem com a magnífiques preses i també per muntar assegurances passant-hi una baga (els escaladors de la zona en diuen "lazar setas"). Fins i tot hi ha dues reunions que es munten íntegrament assegurant amb aquestes "setas".
Mentre escalàvem ens van visitar un grapat de voltors (en vam comptar 17). Després vam baixar a la Pradera de Navajuelo, i ens vam instal·la en una bauma per bivaquejar. Teníem al davant la gran Pared de Santillana i al costat una curiosa roca anomenada "Mogote de los Suicidas". Aquesta pradera està situada en una de les zones més altes de la Pedriza i feia un fred polar. Al matí tot estava gebrat.