Blog de muntanya

Ascensió al Comabona (2.547 m)

2012-01-30T22:00:00.000+01:00

Aprofitant que em quedava un dia de vacances del 2011, que havia de gastar abans del 31 de gener, avui hem fet l'ascensió al Comabona, un dels cims principals de la Serra del Cadí. Hem arribat en cotxe fins al Mirador del Gresolet a sota mateix del Refugi Lluís Estasen. Encara hem seguit una mica per la pista fins que una barrera tancava el pas; el rètol indicava que era per la neu, el glaç i el perill d'esllavissades. La pista era neta, de manera que hem pensat que es tractava d'una precaució excessiva però al cap de ben poc de caminar hem trobat una placa de gel, dur com la pedra, que ocupava tota l'amplada de la pista i ens ha obligar a fer malabarismes per passar sense haver de calçar-nos els grampons. Més endavant, dues plaques més ens han complicat el que havia de ser una fàcil passejada per la pista. Hem arribat al Collel i, ja fora de l'obaga polar de la cara Nord del Pedraforca, hem iniciat l'ascensió cap al Costabona. El camí, gairebé una pista, s'enfila fent llaçades fins a una careneta, la Serra Pedregosa. Des de dalt de la carena ja hem vist el nostre objectiu, el cim del Comabona, a més d'un sector de la carena principal dels Pirieneus, ben nevat. També hem vist ben a prop el Pic de Costa Cabirolera. Hem entrat en una zona orientada al nord on hi havia una mica de neu però sense cap problema hem superat els metres finals fins al cim del Comabona (2.547 m). Des d'aquí hem pogut veure un extens panorama pirenenc que abastava des del Puigmal fins al Turbón. També hem vist Montserrat, el Montseny i fins i tot el Montsec, on hem distingit clarament el tall del Montsec de l'Estall on vam estar la setmana passada. La visibilitat era molt bona i la Cerdanya era com una foto aèria amb els seus pobles i poblets escampats per l'altiplà. De baixada hem hagut de superar novament l'obstacle de les plaques de gel però hem arribat sense problemes al cotxe donant per acabada la jornada de muntanya.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Montsec de l'Estall (1.331 m)

2012-01-21T14:11:00.000+01:00

La temporada d'esquí de muntanya no pot començar encara per falta de neu però nosaltres no perdem el temps i avui hem anat a fer una ascensió a una de les anomenades serres exteriors. El Montsec és una de les més importants serres prepireneques i està dividida en tres sectors diferenciats, el Montsec de Rúbies, el Montsec d'Ares i el Montsec de L'Estall, separats pel profunds talls que han obert el Noguera Pallaresa i el Noguera Robagorçana. El sector més occidental, ja en terres aragoneses, és el Montsec de l'Estall, més curt i no tan alt com els altres sectors però amb la mateixa posició privilegiada que li dóna una gran visió del Pirineu i les altres serres prepirinenques. El Montsec de Rúbies i el d'Ares ja els hem pujat però mai havíem estat per aquesta zona final del Montsec. Avui, després de dormir en un alberg de Benavarre i de fer un curt trajecte en cotxe, hem arribat al poble abandonat de l'Estall i hem deixat el cotxe a la mateixa pista en un collet poc més endavant. Des d'allà hem iniciat la pujada per un camí, petit però ben arreglat i senyalitzat com a PR, en direcció al cingle del Montsec. Des d'aquí el cingle sembla inexpugnable però el caminet, passant per algun pas singular, arriba fins al pas de Sant Miquel, ja a dalt de la carena. Des del coll, el panorama és ja molt extens sobre el Pirineu. Ens hem aturat a esmorzar i hem seguit per un camí que, tot carenant i amb gran panorama a banda i banda, ens ha portat fins al cim del Montsec de l'Estall (1.331 m). El panorama aquí era impressionant. Es veia tot el Pirineu des del Pedraforca fins a la Collarada. Així a simple vista hem distingit el Pedraforca, la Serra del Cadí, el Monteixo, la Pica d'Estats, el Montsent de Pallars, la Serra de Sant Gervàs, el massís de la Maladeta, el Turbón, el Cotiella, el Monte Perdido, la Brecha de Rolando i al fons les muntanyes de Candanchú. Més avall encara vèiem la Sierra de Guara, a sota mateix el pantà de Canyelles i sortint entre la boira el Montroig. Després de fer les fotos i contemplar el paisatge i els voltors que planejaven per sota nostre, hem baixat una mica per treure el cap sobre la paret d'Aragó i l'impressionant congost de Monrebei. Des d'aquí es veia la Paret de Catalunya amb els seus colors ocres, tallada a plom sobre el congost. Hem menjat una mica abans d'iniciar el retorn, pel mateix camí, fins al punt de partida.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicat sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. La pel·lícula està en fase d'edició i aviat serà publicada aquí mateix.

GR83: Osor - La Planes d'Hostoles

2012-01-14T21:00:00.000+01:00

Osor - Coll Nafré - Pantà de Susqueda - Sant Martí Sacalm - Les Planes d'Hostoles

Cinquena etapa del GR83, el camí del Nord, entre Osor i Les Planes d'Hostoles. Hem arribat en autocar a Osor quan encara era fosc. Amb un ambient entre polar i siberià, hem esmorzat a peu dret al costat de l'autocar i hem iniciat la marxa. La primera part és una forta pujada fins al Coll Nafré però feia tant fred que hem pujat a un ritme viu i hem arribat ben aviat al coll. Després de reagrupar la colla hem iniciat el descens en direcció al pantà de Susqueda amb un ambient encara més fred, ja que el camí baixa per l'obaga del vessant nord. Quan hem arribat a la presa de Susqueda ens hem emportat una sorpresa desagradable, ja que el camí normal del GR estava tallat "per obres" encara que no hem vist cap obra. Una tanca metàl·lica privava totalment el pas i un cartell ens indicava la "variant aconsellada" que consistia en baixar per la carretera una bona estona fins al pont que creua el Ter i tornar a pujar per l'altra banda del riu fins a la presa de Susqueda. Tot plegat, 45 minuts més per afegir a la llarga etapa. Poc abans d'arribar a la riba esquerra de la presa ens hem aturat a esmorzar; hem continuat l'excursió per una pista que en un parell d'hores i superat un desnivell considerable, ens ha portat fins a Sant Martí Sacalm, situat a sota mateix de la impressionant cinglera del Far. Des de Sant Martí hem vist el Canigó nevat aixecant-se a l'horitzó en direcció Nord mostrant-nos el final del nostre camí. Després hem iniciat la baixada fins a les Planes d'Hostoles, fàcil però llarga i, després de recórrer un petit tram de la via verda que va d'Olot a Girona, hem arribat al final de l'etapa. Com sempre, hem acabat la jornada amb un bon dinar, avui a la fonda Arnau, una fonda de poble on hem pogut gaudir de bons plats casolans, de la gastronomia de la zona; destacaven les patates d'Olot, el trinxat, els peus de porc, les galtes i el pollastre al forn. Només hi ha hagut la nota discordant d'un caminador que, potser pensant-se que estava a un xiringuito de Salou o de Lloret, ha demanat calamars a la romana.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Penyes Altes del Moixeró (2.279 m)

2012-01-07T08:51:00.000+01:00

Avui, amb un magnífic dia d'hivern, fred però lluminós, hem pujat aquest cim, una de les darreres estribacions del la Serra del Cadí amb la particularitat que és el punt on conflueixen els límits de tres províncies: Barcelona, Girona i Lleida. Per fer aquesta ascensió hem triat la vessant sud, pensant que estaria més assolellada i no hi trobaríem congestes de neu ni plaques de gel; ha estat així i les condicions de la muntanya eren avui òptimes. Des de Grèixer, punt de partida de l'ascensió per aquesta cara, el desnivell és de més de 1.300 metres, de manera que no és una passejada intrascendent. Hem deixat el cotxe a la carretera del Coll de Pal, a poc més d'un km per sota de Grèixer i hem iniciat l'ascensió per un camí molt ben marcat que s'enfila per la Canal de la Serp i puja molt dret fins al Coll Rosset (2.059 m). Des d'aquí el camí carena fins al cim de les Penyes Altes del Moixeró (2.279 m). Des del cim hem pogut gaudir d'un gran panorama; entre molts altres cims hem reconegut la Tossa d'Alp, el Puigllançada, el Montseny, Montserrat, el Pedraforca, el Cadí, La Tossa Plana de Lles, el Puigpedrós, el Carlit .... i tota la Cerdanya als nostres peus. Després de fer les fotos del cim hem iniciat el retorn al Coll Rosset pel mateix camí. Després hem seguit un caminet que ressegueix a mitja alçada la carena del Moixeró fins a un altre coll, el Collet del Moixeró (1.950 m), des d'on hem iniciat el descens a Grèixer passant pel Coll de Cabrera i el Coll de l'Avet.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Joc de l'Oca & Tres en Ratlla

2011-12-31T19:06:00.002+01:00

El Joc de L'Oca és una canal montserratina equipada amb trams de cordes, cadenes i algun ferro per pujar-la com a ferrata. Ja l'havíem fet més d'una vegada però avui ens hem decidit a repetir-la fent una matinal per aquesta zona. La veritat és que aquesta vegada ens ha semblat més difícil que les anteriors; la roca està cada vegada més polida i en algun punt ens ha semblat que faltaven peces de l'equipament que hi havia. Malgrat tot, hem superat la prova en el temps previst i hem encarat el segon objectiu del dia: la Canal Roja. Efectivament, el Joc de L'Oca es pot baixar rapelant per la mateixa canal de pujada i també per un caminet que ens porta de retorn a Can Jorba però nosaltres, per completar la jornada, hem anat a buscar la Canal Roja, també anomenada Tres en Ratlla, i hem fet el descens amb tècnica barranquista, rapelalant els diversos ressalts que anàvem trobant. El punt més interessant d'aquest descens és el ràpel final, amb un tram desplomat sortint per la Bauma dels Degotalls de Can Jorba.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

També teniu aquí la pel·lícula del Joc de l'Oca, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog.

Finalment tenim també una segona pel·lícula, aquesta dedicada a la baixada per la Canal Roja:

Camino: Puente la Reina - Estella

2011-12-28T17:56:00.000+01:00

Avui hem fet una etapa del Camí de Sant Jaume o Camino de Santiago, entre les poblacions de Puente la Reina i Estella. És segur que aquesta entrada del blog deixarà perplexos tots els seguidors del blog, ja que el Camino es pot començar a Roncesvalles, a Somport, a San Saint Jean-Pied-de-Port o, si voleu, al portal de casa de cada pelegrí però començar per la quarta etapa del camí clàssic de Roncesvalles no és normal. L'explicació és ben fàcil però necessària: quan la Magda va fer aquesta part del Camino l'any 2004, una de les companyes del grup es va lesionar el genoll i ella la va acompanyar en auto stop deixant l'etapa a mitges. En anys posteriors va acabar tot el Camí, fins i tot en alguns trams dues vegades, però li quedava pendent aquesta mitja d'etapa; uns deures pendents que avui hem acabat, fent l'etapa completa des de Puente la Reina fins a Estella. A les nou del matí hem començat a caminar pel carrer Major de Puente la Reina amb un ambient gelat; hem travessat el pont dels Pelegrins sobre el riu Arga i hem iniciat la marxa pel camí ben marcat i de suaus pendents, passant pels pobles de Mañero, Cirauqui, Lorca i Villatuerta i acabant a Estella. El sol ens ha acompanyat tot el camí i el fred de la matinada aviat ha donat pas a un ambient molt agradable, gairebé primaveral. Hem acabat bé l'etapa i encara hem arribat a temps de menjar el menú especial de Navidad del restaurant La Cepa, situat a la plaça Major d'Estella, amb el plat més típic de la població: el gorrín asado.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Errozate (1.345 m) i Mendízar (1.323 m)

2011-12-27T20:30:00.000+01:00

El pic d'Errozate és un cim d'altitud modesta (1.345 m) situat en el Pirineu Navarrès, ja dintre de França però a tocar de la frontera. Feia temps que volíem fer aquesta ascensió i recórrer novament el Pirineu de Navarra, que ja vam conèixer en les nostres travessies del Pirineu pel GR11 i el GR10. A més, el Pic d'Errozate apareix en un dels meus llibres de capçalera: Pirineo 100 Cumbres: Ascensiones a Las Montañas Más Bellas de la Cordillera, esperonant el meu esperit col·leccionista. Avui, després d'un llarg viatge en cotxe, hem arribat al voltant de les onze del matí al Collado Orión i hem iniciat l'ascensió. En poc temps hem arribat a una carena planera que marca la divisòria d'aigües entre l'Atlàntic i el Mediterrani. Des d'aquí ja vèiem el cim al davant nostre; a la nostra dreta destacava l'esvelta silueta del Pic d'Orhi tot nevat i a l'esquerra vèiem retallar-se a l'horitzó les Crestes d'Iparla per on vam passar en una de les etapes més maques del GR10. La carena ens ha portat fins al coll d'Errozate, on hem trobat la muga 221 que marca la frontera francesa. Fins aquí arriba una petita pista asfaltada que comunica les diverses granges que es troben escampades per aquesta zona. Des del coll d'Errozate només ens quedava la pujada final per un fort pendent fins al cim del Pic d'Errozate (1.345 m); abans hem hagut de travessar una petita congesta de neu. Des del cim el panorama era extraordinari i es veia gairebé tot el Pirineu Navarrès. Ja de baixada, retornant per la carena de la divisòria d'aigües, ens hem desviat per fer una altra ascensió, el Pic de Mendízar (1.323 m), que ens ha ofert noves panoràmiques dominades pel Pic d'Orhi.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

GR83: Collsacreu - Viabrea

2011-12-24T17:39:00.001+01:00

Collsacreu - Sant Martí de Montnegre - Riu Tordera - Viabrea

Quan la colla del GR va fer la segona etapa del GR83, alguns dels caminadors estàvem a l'Atlas. D'altres no van poder fer l'etapa per altres motius però avui hem recuperat aquesta etapa i ens hem posat al corrent. Érem quatre caminadors i hem començat a caminar molt aviat des de Collsacreu després de deixar un cotxe a l'estació de Viabrea. L'etapa era fàcil i relativament curta, gairebé tota per pistes amples i de pendent suau. A mig camí ens hem aturat a esmorzar a Sant Martí del Montnegre i hem completat l'etapa sense dificultat llevat de l'únic obstacle de la jornada, el pas "a gual" de la Tordera, on ens hem hagut de descalçar per travessar el riu. Tot i que el personal ha estat a punt de revoltar-se perquè deien que el GR no podia anar per allà, la bibliografia consultada i la revisió posterior del track sobre la foto de satèlit confirmen que efectivament el GR passa la Tordera a gual. A la una del migdia ja estàvem a l'estació de Viabrea, on hem donat per acabada l'etapa, hem retornat a Collsacreu amb el cotxe que havíem deixat aquí al matí i encara hem arribat a dinar a casa.
Podeu veure un petit àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

GR83: Arbúcies - Osor

2011-12-17T11:16:00.007+01:00

Arbúcies - Joanet - Sant Hilari Sacalm - Osor

Quarta etapa d'aquest GR en un magnífic dia d'hivern, mot fred però també molt clar. Avui érem 24 caminadors i hem arribat a Arbúcies quan encara estava clarejant; l'etapa era llarga i calia començar aviat. Hem passat pel petit poble de Joanet i hem seguit el nostre camí guanyant desnivell fins als afores de Sant Hilari Sacalm, on ens hem aturat a esmorzar. El dia era molt clar a causa de la tramuntana que netejava l'ambient i això ens ha permès tenir grans vistes del Montseny, especialment de les Agudes; la visió de la seva esvelta silueta ens ha acompanyat bona part del dia. Hem continuat el nostre camí, amb pujada més suau, fins al coll de Llevanyes. Des del coll ja només quedava una plàcida baixada per una àmplia pista entre el bosc fins al poble d'Osor. Com és habitual, hem acabat l'excursió amb un magnífic dinar al restaurant de les piscines d'Osor.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

GR83: Viabrea-Arbúcies (II)

2011-12-07T19:02:00.002+01:00

Quan el passat dia 19 de novembre vam fer aquesta etapa amb la colla del GR83, la Magda no va poder venir, de manera que tenia una assignatura pendent que calia recuperar. Avui, aprofitant el pont de la Constitució, hem vingut aquí a recuperar aquesta etapa. Hem recorregut sense problemes el camí de Viabrea a Arbúcies, seguint el mateix itinerari que vam seguir el dia 19 però sense la variant de la Torre de Montfort. Hem arribat a Arbúcies a l'hora de dinar i, després de recuperar forces a la pizzeria, hem tornat en taxi a Viabrea per recuperar el cotxe.

Avui no hi ha àlbum; únicament publiquem la foto que veieu aquí a l'entrada del blog. Avui també hem fet moltes fotos de bolets, que han fet augmentar la col·lecció corresponent del blog.

Canal del Gat i Canal del Xacó

2011-12-06T17:23:00.007+01:00

Avui hem fet una matinal a Montserrat amb l'ascensió de la Canal del Gat i el descens per la Canal del Xacó. Hem deixat el cotxe a l'àrea d'esbarjo de la Salut, entre Collbató i les coves del Salnitre i, després d'una curta aproximació, ens hem començat a enfilar per la Canal del Gat, una canal equipada, bastant fàcil però poc freqüentada i, per tant, plena de matolls i esbarzers. L'itinerari s'enfila amb l'ajut de cordes amb nusos i de vegades branques i arrels dels arbres fins a la part de dalt del Serrat de les Garrigoses. No és la canal més elegant de Montserrat ni la més difícil ni la més maca; en realitat té raó la guia de les vies ferrades de Catalunya que la qualifica amb l'etiqueta per a col·leccionistes però la qüestió és que hem superat els obstacles i hem pujat fins a dalt.

La baixada pot fer-se de diverses maneres però nosaltres, com és habitual, hem triat la més interessant: el descens de la Canal del Xacó, una canal equipada per al descens per on hem baixat fent uns quants ràpels, algun d'ells força llarg. Tampoc no és la millor canal equipada de Montserrat però, si més no, és més interessant que la canal de pujada. Els ràpels estan ben equipats i algun bloc encastat i un parell de xemeneies estretes li donen una certa dificultat. La canal acaba justament a la carretera de les Coves del Salnitre, al costat d'on teníem el cotxe. Hem pres un refresc al berenador de La Salut i encara hem arribat a dinar a casa.

Podeu veure un petit àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog.

Puigsacalm pel Camí dels Burros

2011-11-26T22:57:00.007+01:00

Avui teníem prevista una sortida de bicicleta tot terreny per les planes de l'Urgell però les previsions meteorològiques indicaven boires molt espeses, de manera que finalment hem canviat de plans i hem fet una excursió per la zona del Puigsacalm. Aquest cim l'hem fet molts vegades però avui hem triat un itinerari singular anomenat Camí dels Burros que ressegueix el cingle per baix des de la Collada de Barcons fins al Coll de Joanetes. Hem sortit de la Collada pel camí normal del Puigsacalm però al cap de ben poc hem agafat un caminet que puja ben dret per la carena i, després d'un parell de trams ben pendents, arriba al cim del Tossell Gros (1.461 m). Des d'aquí ja hem pogut veure el Pirineu tot nevat, destacant el Puigmal i el Canigó. Després hem seguit per la carena fins que, ja ben a prop del cim del Puigsacalm, hem deixat el camí normal per agafar el Camí dels Burros, que baixa una mica i ressegueix el cingle per la part de baix. Amb algunes pujades i baixades i davat d'un panorama extraordinari, hem arribat al coll de Joanetes. Des d'aquí el camí puja fàcilment fins al peu del Puig dels Llops (1.486 m), on ens hem aturat a dinar. Hem pujat al cim, des d'on es veia un gran panorama. Després hem retornat al camí i en molt poc temps hem arribat al cim del Puigsacalm (1.513 m) des d'on el panorama era també extraordinari sobre els Pirineus nevats, la Garrotxa i la Catalunya central. Finalment només quedava retornar a la Collada de Barcons, passant per la Font Tornadissa i el coll de Sant Bartomeu.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula oficial d'aquesta sortida, cedida per Produccions JGB per a tots els seguidors d'aquest blog.

GR83: Viabrea - Arbúcies

2011-11-19T08:25:00.009+01:00

Viabrea - Riells del Montseny - Torre de Montfort - Arbúcies

Tercera etapa d'aquest GR, que ens ha portat fins a Arbúcies. Després d'haver faltat a la sortida de la segona etapa a causa de l'expedició a l'Atlas, avui hem retornat a la colla del GR per fer aquesta etapa que recorre la falda del Montseny seguint, com sempre en aquest GR, la direcció del nord. Avui les previsions del temps eren també apocalíptiques però no ens hem desanimat i a primera hora del matí hem arribat en autocar a Viabrea, on hem esmorzat amb els tradicionals croissants. Després hem iniciat la marxa seguint el GR, no sempre ben marcat i amb alguns sectors poc definits. Les previsions meteorològiques no s'han materialitzat i el dia s'ha mantingut sense caure ni una gota mentre travessàvem els boscos humits del Montseny, avui vestits de tardor. Hem passat sense aturar-nos pel poblet de Riells del Montseny i hem continuat el nostre camí. Més endavant ens hem apartat una mica del GR per fer una visita a la Torre de Montfort on hem fet la foto oficial de grup. Després ja només ens quedava baixar fins a Arbúcies i travessar el poble fins al restaurant Antic Ramonet, on hem acabat la jornada caminadora amb un magnífic dinar. Hem tingut molta sort amb el temps perquè quan hem agafat l'autocar per retornar a casa ha començat a ploure amb ganes. Una vegada més, hem tingut la sort dels campions...

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. Aquesta vegada hem fet moltes fotos de bolets, ja que tot n'estava ple; a l'àlbum oficial hi ha només una petita mostra però amb el material d'avui ha crescut molt el nostre àlbum de bolets.

Canal del Ninet

2011-11-13T16:36:00.015+01:00

Avui hem fet una sortida matinal per tal d'acabar una activitat que teníem pendent i que havíem deixat sense acabar el mes de febrer passat quan vam intentar pujar la Canal del Ninet però vam fer una variant que acabava al costat de la Bandereta. Avui, malgrat les males previsions meteorològiques, hem retornat a aquesta canal que talla la murala Nord d'Agulles i permet superar-la. Hem deixat el cotxe a l'aparcament de Can Massana i, després d'una aproximació una mica selvàtica, hem arribat al peu de la muralla d'Agulles i, per sota de la impresionant paret nord de la Bandereta, hem arribat a l'inici de la canal del Ninet. El pas més difícil d'aquesta canal equipada és la superació del mur inicial, amb l'ajut d'una corda amb nusos, a força de braços. Després, amb l'ajut de llargues bagues amb nusos, superem diversos flanquejaments i canaletes fins al punt on es bifurquen els dos itineraris; a la dreta la canal de la Bardereta i a l'esquerra la del Ninet. Aquesta vegada hem agafat la canal correcta i, després d'un tram fàcil per una canal no massa pendent, hem arribat al peu del mur final, dret i amb un petit desplom, que ens ha portat a dalt de la muralla d'Agulles, just al costat de la petita agulla anomenada El Ninet. Hem menjat l'entrepà i hem iniciat el retorn. No hem baixat pel camí més directe sinó que hem resseguit el camí de marques vermelles de la Travessia d'Agulles, amb algun tram equipat amb cordes fixes, fins a la Portella i de retorn a Can Massana. Hem tingut sort perquè ha començat a ploure amb força quan passàvem per Esparreguera; encara hem arribat a dinar a casa.

Avui hem fet poques fotos, de manera que no hi ha àlbum, però sí una petita pel·licula, que podeu veure aquí:

Barranc de Fontanella

2011-11-01T21:59:00.009+01:00

Per fi hem pogut completar aquest barranc, que va quedar pendent des del 3 de juliol quan un porc senglar ens va obligar a abandonar el descens que havíem iniciat. Ha estat difícil perquè ningú volia venir a aquest barranc; sembla que ningú no es creia que el senglar estava mort i ja no representava cap perill per als barranquismes. Avui he pogut fitxar la Maria i en Juan per fer aquest magnífic descens, que no és aquàtic però ens ha permès visitar uns indrets de gran bellesa natural. Hem sortit de bon matí i hem pujat en cotxe per la pista pedregosa que porta a l'inici del barranc. El descens ha estat molt tècnic, amb molts ràpels, i l'entorn era espectacular. A més, els colors de la tardor encara feien més atractiu l'espectacle natural del barranc de Fontanella. Al poc de començar hem arribat al punt concret on es va produir l'incident del senglar i, després d'explicar novament la història als dos barranquistes novells, que han escoltat les explicacions amb una barreja d'incredulitat i pànic, hem continuat baixant. Hem fet uns quants ràpels més fins acabar la primera part del barranc. Després de recórrer el petit sector de transició hem arribat a l'inici de la segona part. Abans del primer ràpel d'aquest sector ens hem menjat l'entrepà; després hem iniciat aquesta segona part, encara més tècnica que la primera. Després d'alguns ràpels petits i mitjans hem arribat al pas clau del barranc: el ràpel del passamans i els dos ràpels encadenats de la "poza trampa". El primer d'aquests ràpels ens ha portat fins al fons de la "poza trampa", un gorg sec d'uns tres metres de profunditat d'on calia sortir amb l'ajut d'una corda fixa. Després, una finestra estreta ens abocava al ràpel més llarg de tot el barranc, de 25 metres, realment espectacular i en un entorn de gran bellesa. Després només quedava un petit ràpel que ha posat punt final a aquest magnífic descens. Un caminet ens ha portat a la carretera i per la pista hem pujat a recuperar el cotxe.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula:

Timichi - Seti Fatma

2011-10-15T13:39:00.012+02:00

La nostra aventura per terres africanes arriba al seu final. L'etapa d'avui és curta i fàcil; hem de baixar des de Timichi fins a Seti Fatma per una àmplia pista de terra. Són només 3 hores de camí i no hem de superar cap coll ni collet però igualment hem sortit ben aviat per poder arribar a Marrakech amb temps d'anar a fer un tomb pel zoco. Fa molta calor, ja que hem deixat enrere les altituds de la muntanya però finalment hem arribat a Seti Fatma, una població molt turística, situada a la vall del riu Ourika. Hem dinat una tagine en un dels nombrosos restaurants a l'aire lliure de Seti Fatma i hem agafat el cotxe que ens havia preparat en Brahim per retornar a Marrakech donant per acabada la nostra aventura de muntanya per l'Atlas.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sbre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. L'equip tècnic filmogràfic està treballant intensament en l'edició i muntatge de les pel·lícules. Aquesta vegada han intervingut tres de les productores associades al blog de muntanya: Edicions JGB, Tuareg Films i Mountain Films. De moment publiquem aquí la segona part de la pel·lícula produïda per Mountain Films.

Finalment us recomanem que feu una ullada a l'àlbum de flors del Marroc, que ha augmentat considerablement amb aquesta sortida.

Tachdirt - Timichi

2011-10-14T07:49:00.004+02:00

Hem deixat la magnífica gîte de Tachdirt i hem iniciat la pujada de l'últim coll del nostre Tour. El camí, com sempre ben traçat, ens ha portat sense dificultat al Tizi n'Tachdirt (3.200 m). Després de l'entrenament intensiu dels dies anteriors, els 800 metres de desnivell ens semblen poca cosa; a més, sabem que des d'aquí no hi ha cap obstacle important fins a Seti Fatma, de manera que tots els expedicionaris estan ben satisfets. Com que en el coll feia fred només ens hem aturat a fer fotos i hem baixat fins a una font situada més avall on hem menjat una mica abans de seguir baixant. El cel s'ha anat tapant i al cap d'una estona han caigut algunes gotes. Quan ha començat a ploure fort hem arribat al poblet de Labassène; com que plovia força hem decidit fer una parada a la gîte i prendre un te. Mentre preníem el te ha anat millorant el temps i quan hem sortit gairebé ja no plovia, de manera que hem completat fàcilment la jornada fins a la gîte de Timichi on ens hem allotjat. De baixada, mirant enrere, hem vist la muntanya i el coll que hem superat ben enfarinats; la pluja allà dalt ha sigut neu, de manera que hem tingut molta sort que no ens hagi enxampat de ple.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Azib Likemt - Tachdirt

2011-10-13T07:31:00.006+02:00

A trenc d'alba ens hem llevat i hem començat a desmuntar el campament; hem esmorzat i hem iniciat la pujada en direcció al coll que cal superar en aquesta nova jornada del tour del Toubkal. Ens hem aturat a menjar una mica i hem arribat sense problemes al Tizi Likemt (3.550 m). Avui volíem fer una variant perquè el mapa de l'editorial Piolet que portàvem marca un magnífic camí que puja a un cim relativament proper, el Bou Iguenouane, de 3.882 m. Hem iniciat la pujada i fins i tot hem coronat dos cims secundaris de la carena, de 3.625 i 3.743 m, però el camí no existeix i la cresta no era gens fàcil, de manera que quan la cosa s'ha complicat més del que estava previst hem decidit deixar-ho córrer i retornar al coll. No hem cremat el mapa perquè tot i les nombroses inexactituds que conté encara ens pot ser útil en les dues etapes que ens queden. La baixada des del coll ha estat molt llarga, per un camí que fa infinitat de llaçades fins arribar a una pista asfaltada que ens ha portat a Tachdirt, punt final de l'etapa. Aquí hi ha una gran gîte, realment confortable, on érem els únics hostes. Hem visitat el poble, bastant brut, hem sopat i hem anat a dormir aviat per estar a punt per a l'etapa de demà.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Amsouzart - Azib Likemt

2011-10-12T07:08:00.007+02:00

Després d'esmorzar a la gîte hem iniciat la quarta etapa del tour del Toubkal per un caminet que puja fins a una àmplia pista que ens ha portat fins al poble de Tagounit. Aquí comença un camí de ferradura molt ben traçat que puja resseguint un gran llom de la muntanya. Quan hem arribat a certa alçada ens ha aparegut al fons la silueta piramidal del Toubkal; també hem vist el Ras i el Timesguida. Ens hem aturat uns minuts en el "fals collet" i hem completat la pujada arribant al Tizi n'Ouraï (3.110 m). Al cap de poc d'iniciar la baixada hem arribat a una font situada en un magnífic prat i ens hem aturat a dinar. L'indret era realment bucòlic: un prat verd envoltat de muntanyes a més de 3.000 metres. Després de dinar hem seguit baixant fins a Azib Likemt. Azib vol dir granja, i aquest lloc és un assentament d'alçada habitat únicament a l'estiu; ara a mitjans d'octubre està desert i només hi ha un home que té una tendeta per als pocs excursionistes que passen per aquí. A Azib Likemt no hi ha gîte ni res semblant, de manera que hem plantat les tendes de campanya per passar la nit. Hem sopat en un petit cobert amb els nostres muletiers i hem acabat el dia amb un recital de càntics berebers i europeus que podreu escoltar quan es publiqui la pel·lícula corresponent.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·licula cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog. És només la primera part, que inclou la crònica filmogràfica de les quatre primeres etapes, des d'Imlil fins a Azib Likemt

Refugi Toubkal - Amsouzart

2011-10-11T21:08:00.006+02:00

Després de la jornada de cims d'ahir, avui remprenem el tour del Toubkal amb una llarga etapa que ens portarà a la població d'Amsouzart. Hem sortit aviat del refugi i hem iniciat la pujada al coll. En poc més d'una hora hem arribat al Tizi n'Ouanoums (3.680 m) per un bon camí que puja fent llaçades per la pedrera. Des d'aquí ja es veu el llac d'Ifni però encara ens queda un llarg camí. Al principi el camí està molt ben traçat però a mesura que hem anat baixant s'ha anat degradant i en alguns sectors estava gairebé desaparegut. Hem superat trams molt pedregosos i un parell de caos formats per grans blocs de roca i hem arribat a la gran plana del llac d'Ifni. Semblava que ja havíem arribat però travessar la immensa plana, ocupada per una infinitat de rocs de tota mena, ens ha ocupat una bona estona. Finalment hem arribat a l'inici del llac on hi ha unes construccions i unes tendes rústiques i ens hem aturat a dinar. Els nostres muletiers ens han preparat un menú complet i hem seguit el nostre camí. Pensàvem que a partir d'aquí el camí era una plàcida baixada però encara ens faltava superar una zona molt pedregosa que forma com una immensa morrena tancant la vall i la sortida del llac. Finalment hem arribat a una pista, poc abans del primer poble, Imhilène. De baixada hem travessat alguns petits pobles i finalment hem arribat al final de l'etapa, el poble d'Amsouzart (1.740 m), i ens hem alotjat a la gîte.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Ras (4.083 m) i Timezguida (4.089 m)

2011-10-10T17:15:00.007+02:00

Avui és l'etapa reina del nostre Tour. El pla previst és pujar el Toubkal, que amb els seus 4.167 m és el cim més alt de l'Atlas i del Nord d'Àfrica. Però resulta que jo ja vaig pujar el Toubkal ara fa dos anys i, per tant, prefereixo fer algun altre cim de la zona. La solució salomònica és ben fàcil: dividim el grup en dos subgrups, de manera que uns van a fer el Toubkal i els altres anem al Ras i el Timesguide, dos quatremils de la zona que ens oferiran una magnífica vista del Toubkal. Hem sortit tots junts del refugi i al cap de poc ens hem separat, cada grup pel seu camí. Ens hem desitjat mútuament bona sort i hem iniciat l'ascensió. Un bon camí ens ha portat en poc menys de dues hores fins al Tizi n'Ouagane, a 3.750 m (tizi vol dir coll en la llengua dels berebers). Des del coll, una cresta al principi estreta i després molt àmplia i pedregosa, ens ha portat fins als cims besons del Ras. Hem pujat sense dificultats fins al cim de la punta més alta, el Ras n'Ouanoukrim (4.083 m). Des d'aquí gaudim d'una gran panoràmica, dominada per la visió de la piràmide que forma el cim del Toubkal. Hem baixat al coll que separa els dos cims principals i hem pujat fins al cim del Timezguida (4.088 m). Com que teníem força temps, hem passat una bona estona al cim fent les fotos i gaudint del magnífic panorama que es veu des d'aquest cim de més de quatremil metres. A més del Toubkal, veiem també cap al sud el massís del Siroua. Després hem iniciat la baixada de retorn al refugi però encara ens hem desviat per pujar al coll que pujarem demà: el Tizi n'Ouanoums (3.680m), des d'on veiem la vall pedregosa per on baixarem i una part del llac d'Ifni. Finalment hem retornat al refugi per passar la nit.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Imlil - Refugi Toubkal

2011-10-09T16:40:00.016+02:00

Hem tornat una vegada més a l'Atlas, la gran serralada del nord d'Àfrica, per fer una llarga travessia de set dies per aquestes terres. Aquesta vegada venim per fer una variant del Tour del Toubkal, amb sortida a Imlil i arribada a Seti Fatma. Ahir vam arribar a Imlil, una població que ha esdevingut el centre d'operacions de tota la zona del Toubkal, fins al punt que alguns l'anomenen el Chamonix de l'Atlas. Vam passar la tarda passejant pel poble, prenent el te i comprant alguna cosa per les botigues d'Imlil. Ens vam allotjar a la gîte d'en Brahim, amb qui havíem contactat des de casa per contractar els muletiers i els transports necessaris per a la nostra activitat. De bon matí, mentre els muletiers carregaven a les mules els nostres equipatges, les tendes de campanya, el menjar per al set dies i els estris de cuina, hem sortit els sis components del grup en direcció al refugi Toubkal. La pujada és llarga i el desnivell important, de gairebé 1.500 metres, però el magnífic camí, molt ben traçat, i la il·lusió de tornar a trescar per aquestes muntanyes ens han fet pujar sense sentir el cansament. A mig camí hem trobat el lloc anomenat Sidi Chamharouch, un poblet nascut al voltant d'un santuari musulmà, convertit ara en un mercat per als molts excursionistes que passen per aquí en direcció al Toubkal. Hem pres un te i hem seguit el nostre camí. Més endavant hem trobat un xiringuito on hem gaudit d'una taronjada natural abans d'emprendre la part final del camí fins arribar al refugi Toubkal (3.207 m), punt final de l'etapa. Ens hem allotjat en un petit edifici annex, que segurament era l'antic refugi. Els nostres acompanyants ens han preparat el dinar i després hem dedicat la resta de la tarda a la migdiada, la degustació de te, l'exploració del camí de demà i la visita als diferents edificis dels dos refugis situats en aquest punt estratègic.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Un tomb per Sant Llorenç de Munt

2011-10-01T07:24:00.009+02:00

Matadepera - Camí dels Monjos - Camí de la Senyora - Font de la Soleia - Santa Agnès - Pas del Mico - La Mola - Matadepera

Avui hem fet una excursió pel Parc Natural de Sant Llorenç de Munt. De bon matí hem arribat a Matadepera i hem pujat fins a l'aparcament del camí dels Frares. Hem iniciat la pujada per aquest camí, a troços empedrat, en direcció a la Mola. No hem completat aquest camí sinó que ens hem desviat pel camí de la Senyora i després per la Soleia, un camí molt pintoresc que ressegueix tot el cingle per la seva base. Hem passat per la font de la Soleia i hem arribat a l'ermita de Santa Agnès, un antic assentament d'ermitans, on hem pogut veure les construccions parcialment enrunades i el sistema de captació d'aigua. Hem seguit en direcció a la Mola fins trobar el camí que puja del Coll d'Estenalles, al peu d'una agulla característica anomenada el Morral del Drac. Des d'aquí el camí és ample i fàcil fins a la Mola però ens hem vogut complicar una mica i hem deixat el camí fressat per enfilar-nos pel pas del Mico, una drecera que puja pel dret superant la petita graonada del cingle per una canal amb l'ajut d'un boix i una alzina. Després ja hem arribat fàcilment fins a la Mola, on hem recuperat forces amb un bon dinar. Finalment hem baixat pel camí dels Frares fins al punt de partida.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo, cedit per edicions JGB per a tots els seguidors d'aquest blog.

GR83: Mataró-Collsacreu

2011-09-17T20:40:00.016+02:00

Mataró - Sant Miquel de Mata - Sant Martí de Mata - Font del Mal Pas - Collsacreu

Avui hem iniciat una nova temporada amb el grup de caminadors de GR. Després d'haver completat la temporada passada el GR92, hem començat una nova aventura, el GR83, que va des de la platja del Callao a Mataró fins al cim del Canigó (amb un afegitó fins a Sant Miquel de Cuixà). Avui érem una bona colla (34 caminadors) i a més hi havia gent nova que ens acompanyava per primera vegada. Potser per això, per facilitar que els nous fitxatges s'acostumin al ritme caminador d'aquesta colla, hem fet una etapa relativament curta. La cosa ha anat molt bé i hem completat l'etapa en menys temps del previst. De bon matí ens hem trobat a Collsacreu, on hem deixat els cotxes i hem agafat l'autocar que ens ha portat fins a Mataró, a la platja del Callao, punt de partida del nostre camí. Hem pres un cafè amb llet en el bar del club nàutic de Mataró i els caminadors amb més sort han pogut fins i tot menjar un croissant; els que no hem tingut tanta sort ens hem hagut de conformar amb una magdalena acartronada, que no faria mal paper a la secció de fòsils d'aquest blog. Després hem iniciat la marxa pel GR, molt ben senyalitzat, que ens ha portat cap a la serra de Marina. Hem passat a prop del Corredor (fins i tot hem vist la seva torre de planta quadrada d'un tros lluny), per on vam passar en una de les etapes del GR92, i hem arribat a la font del Mal Pas, que avui no era una font sinó un degotall, on hem esmorzat. Aquí s'ha produït l'anècdota de la jornada quan en Ramon, un dels caminadors, ha rebut una trucada anunciant-li que acabava de convertir-se en avi. Després de les felicitacions de rigor hem reiniciat la marxa. Des d'aquí el camí ja era curt i fàcil fins a Collsacreu, on hem donat per acabada l'etapa. Després hem agafat els cotxes i hem baixat fins al restaurant Xeremell, on hem fet el tradicional dinar de final d'etapa, que ha acabat amb una copa de cava, invitació d'en Ramon per celebrar el naixement del seu nét.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Ascensió al Roc Blanc (2.542 m)

2011-09-10T23:02:00.010+02:00

El Roc Blanc és un cim no gaire alt però tot un clàssic de l'Ariège, potser per la gran panoràmica que li dóna la seva situació, separat de la carena principal dels Pirineus. A més, era una assignatura pendent, ja que l'havia intentat sense èxit en dues ocasions; les dues vegades, el mal temps ens va fer renunciar a fer cim però avui, finalment, ho hem aconseguit. Ahir al vespre vam arribar a la Cerdanya, a can Castelltort i, després de menjar una escudella i carn d'olla, vam anar a dormir aviat. Aquest matí hem anat fins a Quérigut i, per la carretereta forestal, hem pujat fins al refugi de Laurenti. Des d'allà hem fet aquesta ascensió sense masa complicacions, amb un dia molt clar. Una vegada més, heu gaudit del privilegi de la solitut, ja que estàvem sols en el cim. Des d'allà teníem un extens panorama, que anava des del Canigó fins a la Pica d'Estats passant pel Puig Peric, el Carlit i la Dent d'Orlu. Després de fer les fotos del cim i de menjar una mica, hem iniciat la baixada fins al punt de partida.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure aquí la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog:

També tenim una altra pel·lícula de la mateixa sortida, aquesta produïda per JGB, una altra de les filmogràfiques associades a aquest blog:

Barranc del Forat Negre

2011-09-04T18:53:00.008+02:00

Després d'un mes d'agost amb certa inactivitat, hem iniciat el nou curs amb el descens d'un nou barranc. El Forat Negre està situat a prop de Vallcebre, al Berguedà i és un descens curt però amb força interès. Avui no hi havia gaire aigua però els gorgs estaven plens, de manera que ens hem pogut remullar, encara que no ha ha cap badina "navegable" que ens hagi permès nedar. El descens té bastants ràpels encara que cap d'ells és llarg ni difícil i l'entorn és interessant; és una bona activitat per a una matinal de barranquisme.

Podeu veure l'àlbum de fotos, avui format amb fotos d'en Joan Castelltort, clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure aquí la pel·licula:

Ascensió al Monte Perdido (3.355 m)

2011-08-16T12:48:00.009+02:00

Hem pujat al Monte Perdido, un dels gegants des Pirineus. La via clàssica és pujant per la vall d'Ordesa i dormint al refugi de Góriz però aquest refugi està sempre ple el aquesta època de l'any i hem optat per fer la variant per Nerín, utilitzant el servei d'autobús que puja els turistes fins a un mirador sobre la vall d'Ordesa des d'on hi ha menys de dues hores a Góriz. D'aquesta manera podem fer el cim en un sol dia sense pernoctar al refugi ni haver de portar tenda i mateial de bivac. Ahir vam dormir a l'alberg de Nerín i a les set del matí hem agafat el bus; en una hora i mitja hem arribat al refugi, seguint un camí que ja coneixíem de la nostra aventura de l'any 1988 quan vam fer una excursió en bicicleta de muntanya per aquesta zona, passant per Góriz, que va acabar amb una multa que ens van posar els forestals per circular en bicicleta pel Parc Nacional. Després d'una petita parada a peu dret al refugi, hem inicial l'ascensió. El dia estava tapat quan hem deixat l'autocar però mentre veníem s'ha anat destapant i a Góriz ja hem vist el cel ben clar. A poc a poc hem anat pujant, hem fet una petita parada al Lago Helado i hem arribat al cim. Feia bon temps però alguns núvols tapaven a estones les muntanyes veïnes; tot i això, hem fet la panoràmica circular i hem descansat una mica al cim abans d'iniciar el descens. Ens hem aturat a menjar una mica al refugi i encara hem arribat a temps d'agafar el bus de les 6 de la tarda.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure aquí la pel·licula, produïda per Mountain Films:

Barranco de Sarratanás

2011-07-30T09:36:00.015+02:00

Avui, després de quatre jornades de barranquisme a la Sierra de Guara, hem de tornar a casa i, com que volem tornar aviat, hem triat un descens curt i sense gaire aproximació. El Barranco de Sarratanás és dels que les guies qualifiquen amb l'etiqueta per a col·leccionistes. Efectivament, aquí no arriben les empreses d'esports d'aventura ni les multituds que s'acumulen en els barrancs més populars de Guara però aquest barranc de conglomerat té prou interès per fer-hi una visita matinal. Hem deixat el cotxe al costat del Puente de las Gargantas i hem fet una curta aproximació de mitja hora fins a la capçalera del barranc, que és tributari del Fornocal. El descens és entretingut, amb passos de desgrimpada per oposició i algunes piruetes per evitar mullar-se en els gorgs que hem anat trobat. Com que darrerament ha plogut força i aquest estiu no està essent massa calorós, els petits gorgs estaven plens d'aigua clara. Després de completar la primera part del barranc, obert i sense dificultats especials, hem arribat a l'indret anomenat el Hundimiento, on el barranc es fa estret i comencen les petites dificultats tècniques de la part final de barranc. Tres ràpels encadenats amb l'ambient característic dels barrancs de conglomerat que ens han deixat satisfets. Hem arribat al Fornocal i, després de passar per sota el Puente de las Gargantas, hem remuntat per un caminet fins a la carretera des d'on hem iniciat el retorn a casa.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També tenim aquí el vídeo:

Cañón del Formiga & Ferrata de Bierge

2011-07-29T08:17:00.009+02:00

Després del gran descens d'ahir a les Gorgas Negras, avui hem programat un descens no tan llarg però també de gran nivell. El Cañón del Formiga és un dels millors barrancs de Guara, amb una aproximació relativament curta, un retorn immediat i amb tots els elements que fan que un barranc sigui interessant: ràpels, salts, sifons ... i molta aigua. Perfecte per gaudir d'una gran matinal barranquista. Avui les condicions del barranc eren immillorables, amb el cabal just i sense gaire gent pel barranc.

Després de menjar-nos una paella a l'alberg El Salto i de fer la migdiada, hem anat a fer la via ferrata de las Peñas Juntas, una ferrata curta i no massa difícil que ens ha servit per completar la jornada. La via està a prop de la població de Bierge, al costat del riu Isuala, el mateix que forma els barrancs del Balces. La característica més important d'aquesta via són els tres ponts nepalesos que travessen el riu Isuala i un barranc secundari abans d'enfilar-se per un esperó amb passos fàcils i molt equipats.

Podeu veure l'àlbum de fotos del Formiga clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta imatge del blog. També podeu veure aquí un petit àlbum de la via ferrata de las Peñas Juntas. Finalment, també teniu aquí la pel·lícula del descens del barranc:

Gorgas Negras del Alcanadre

2011-07-28T22:38:00.011+02:00

Avui, dintre del programa d'activitats barranquistes a la Sierra de Guara, hem fet el que podríem anomenar "etapa reina". Efectivament, les Gorgas Negras del Alcanadre i la seva segona part, el Cañón del Barrasil, són el descens més important de Guara, només comparable amb el Mascún Superior. Després de gairebé tres hores d'aproximació des de Rodellar pel Barranco de Andrebot, la Losa Mora i el poble abandonat de Nasarre, són set hores de barranc amb una succesió de badines, salts, ràpels, caos i algun indret més humà com la Pardina de San Cristóbal on ens hem aturat a dinar abans d'emprendre la segona part del descens. Aquesta part final, el Barrasil, ja no té dificultat tècnica però sí molta aigua i el remat final d'una badina quilomètrica que cal travessar nedant, anomenada per alguns Bocazal de los Gatos i per altres El Ajuntadero perquè és on les aigües del riu Alcanadre s'ajunten amb les del Mascún. Aquesta era una activitat que teníem pendent de repetir des que la vam realitzar per primera vegada l'any 1984. En aquella ocasió ens iniciàvem en la pràctica del barranquisme i no portàvem l'equipament adequat, ja que ni tan sols portàvem el vestit de neoprè, imprescindible en aquestes aigües tan fredes i de remullada contínua. Avui la cosa ha estat diferent i hem realitzat l'activitat en l'horari previst sense cap problema.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula del descens del barranc:

Oscuros del Balces & Barranco Fondo

2011-07-27T20:31:00.012+02:00

En el segon dia d'estada a Guara hem fet un altre dels barrancs clàssics: Los Oscuros del Balces. Es tracta d'un barranc no gaire llarg però amb un gran ambient i amb una mica de tot: ràpels, aigua, caos de roques, passos subterranis ... Hem sortit de l'alberg El Salto de Bierge, on estem allotjats i ens hem acostat fins a la pista del Barranco Fondo. L'aproximació no és massa llarga i ens porta per un caminet ben marcat fins al fons del Balces, poc abans de l'inici dels Oscuros. Hem completat el descens sense problemes, encara que en algun tram hem trobat alguns grups de barranquistes amb guia, cosa normal en aquest barranc tan popular. Des del final dels Oscuros hem retornat pel caminet del Barranco Estrecho fins al punt de partida.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo dels Oscuros del Balces:

Després de menjar-nos l'entrepà hem decidit ocupar la tarda en fer un altre barranc, no tan aquàtic i popular com els Oscuros però amb un cert encant. El Barranco Fondo és el típic barranc de conglomerat amb passos estrets i ambient fosc. El barranc comença gairebé a la mateixa carretera de Rodellar, en el coll del Barranco Fondo i baixa amb diversos ràpels fins al fons del Balces; després cal remuntar un petit tram del riu Isuala fins a la sortida dels Oscuros, on hem agafat el mateix camí de retorn del matí, pel Barranco Estrecho.

Podeu veure un petit àlbum del Barranco Fondo clicant aquí. També teniu aquí la pel·lícula del descens del barranc:

Barranco del Gorgonchón

2011-07-26T19:22:00.010+02:00

En el primer dia d'aquesta nova estada a Guara, hem tornat a fer aquest barranc, un dels més característics de la Sierra. Com que hem sortit al matí de casa, hem arribat gairebé al migdia i calia buscar una activitat no massa llarga, només per començar a ambientar-nos amb els barrancs de Guara. El barranc del Gorgonchón és curt però tècnicament una mica complicat; només té dos ràpels però en el segon d'aquests ràpels hi ha un forat engollidor que ja ha provocat alguns accidents mortals i cal evitar aquest perill amb l'ajut d'un passamans que ens allunya del forat. El cabal no és molt intens però l'estretor del barranc fa que l'aigua vagi acanalada amb molta força. Després d'aquest ràpel, segueix una galeria inundada molt estreta que acaba amb un sifó que marca el final de les dificultats. Tot plegat un magnífic barranc, curt però intens. De tornada, el camí passa al costat del barranc, del qual només es veu una profunda esquerda d'un parell de metres que s'obre a la terra; al fons se sent la remor de l'aigua que baixa amb força per la canal.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo de la sortida:

Les ferrates de Rodellar

2011-07-22T19:39:00.018+02:00

En el segon dia d'estada a la Sierra de Guara i mentre la família descansava de l'esforç d'ahir, he fet les dues vies ferrades de les rodalies de Rodellar. Al matí he fet la via ferrada del Pont, al davant mateix del Puente de Pedruel. La veritat és que aquesta via ferrada m'ha decebut molt perquè és molt curta (no justfica ni la despesa energètica de baixar des del poble de Rodellar) i sense cap dificultat especial. L'única cosa positiva és que té una bona vista del Puente de Pedruel i de la part final del Barrasil. A la tarda, mentre tothom feia la migdiada, he anat a fer l'altra via ferrada, la de la Ermita de la Virgen del Castillo. Aquesta ferrada, tot i ser curta i tampoc gaire difícil, té alguns passatges impressionants enfilant-se pels murs del Barranco del Mascún a sobre mateix de la surgència. Des del cim, un caminet porta de tornada a Rodellar creuant la capçalera del Barranco de la Vírgen. Podeu veure un micro-àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí un petit vídeo de la ferrata del pont:

La Peonera Inferior

2011-07-21T22:11:00.011+02:00

Hem començat les vacances d'estiu amb una escapada familiar a la Sierra de Guara, el paradís dels barranquistes, i hem fet aquest barranc, un dels més populars de la zona pel seu caràcter aquàtic i la seva dificultat relativament baixa, apta per a tots els públics. És la quarta vegada que faig aquest barranc però és la primera que el fem perfectament equipats, amb el vestit de neoprè, de manera que podem gaudir molt més d'aquestes aigües tan fredes. Hem començat amb una aproximació relativament llarga fins a l'Ermita de San Martín on hem iniciat el descens. L'aigua era abundant i mot refrescant, ideal per a aquesta època de l'any. Hem baixat sense problemes i l'única dificultat ha estat el caos de blocs de roca a l'Estrecho de los Fornazos, poc abans de la sortida del barranc. Hem superat un parell de sifons i hem fet alguns salts abans d'arribar a la Fuente de la Támara, un indret de gran bellesa on hem donat per acabat el descens i hem agafat el camí de pujada que ens ha portat fins al poble de Morrano, a prop d'on teníem el cotxe.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo oficial d'aquesta sortida:

Ascensió al Posets (3.375 m)

2011-07-10T18:18:00.008+02:00

Per fi ha arribat el gran dia i hem completat l'ascensió que teníem programada des de fa gairebé un any amb el grup del GR92. Havíem posat el despertador a tres quarts de sis però a un quart ja tothom estava vestint-se per iniciar l'ascensió. Hem esmorzat al refugi i hem sortit en direcció al cim. A poc a poc hem anat guanyant desnivell i ben aviat hem arribat a l'obstacle més difícil de l'ascensió, la Canal Fonda, on és habitual que s'acumuli la neu endurida a aquestes alçades de la temporada. Efectivament, una bona congesta ocupava la canal però com que hi havia traça oberta i, a més, bona part de la congesta es podia evitar per pedregar, hem passat sense posar-nos els grampons. A dalt de la Canal Fonda ens hem aturat a esmorzar tot contemplant el llom pedregós de la Espalda de Posets per on havíem de pujar. Hem iniciat la fase final de l'ascensió tota la colla, amb pas segur, superant pas a pas el fort pendent fins arribar al cim del Posets (3.375 m). Des del cim el panorama era impressionant i l'alegria del grup també, de manera que hem brindat amb el cava que el camàlic de guàrdia ha pujat fins aquí i ens hem fet les fotos del cim. Després de completar tot el cerimonial del cim hem iniciat el descens pel mateix camí de pujada fins a l'inici de la Canal Fonda on ens hem posat els grampons per a la baixada. Mentre el grup iniciava el descens per la canal nevada, els dos sherpas hem aprofitat per fer l'ascensió del Diente de Llardana (3.094 m) que teníem a tocar encara que des de la seva base tenia un aspecte impressionant. Des del cim hem fet una nova panoràmica circular, amb grans vistes del Posets i la nostra ruta d'ascensió, i hem tornat a la base de la muntanya per reprendre el camí de baixada. En el refugi hem fet una parada tècnica per menjar una mica i, ja refets i amb la panxa plena, hem completat el descens fins al final de la pista on havíem deixat els cotxes.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo:

Refugi Ángel Orús

2011-07-09T17:51:00.001+02:00

Etapa d'aproximació al Posets, el segon cim més alt dels Pirineus. Hem sortit d'Eriste (final de la pista) a mitja tarda i hem iniciat la pujada al refugi. El camí supera un fort desnivell amb molta pujada però no és gaire llarg, de manera que hem arribat aviat al refugi. Ens hem instal·lat en una habitació comunitària (érem 17). Després hem sopat el menú gastronòmic (sopa liofilitzada, mongetes amb indicis de cansalada, carn de bèstia de càrrega amortitzada i macedònia). El sopar no estava malament però estic segur que el cuiner no és seguidor del blog de la Margarida. Després hem anat a dormir aviat perquè demà hem de llevar-nos a bona hora per pujar al Posets.

Podeu veure l'àlbum de la sortida clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Barranquisme i caça major

2011-07-03T22:16:00.016+02:00

Avui la crònica de la nostra sortida és ben singular. D'entrada, el pronòstic dels temps i altres circumstàncies han fet que desertessin alguns dels companys barranquistes habituals. Finalment només érem dos i de bon matí iniciàvem la llarga pujada per una pista que porta a l'inici del Barranc de la Fontanella, a l'Alt Urgell. A mig camí, quatre gotes mal comptades ens han fet pensar que potser el dia acabaria amb pluja però la nostra moral de victòria, forjada amb un aliatge de titani i tungstè, ens ha fet seguir endavant. Al cap i a la fi portàvem els vestits de neopré i amb la calor que feia el que volíem era remullar-nos ben remullats. Hem arribat a l'inici del barranc i, després de posar-nos l'equipament, hem iniciat el descens. No baixava gaire aigua però els petits gorgs estaven plens, de manera que ens hem anat remullant. Quan hem arribat al segon ràpel hem observat, amb sorpresa, com un porc senglar sortia corrent riu avall. Hem pensat que havia baixat a beure aigua per alguna canal secundària i en sentir-nos havia fugit muntanya amunt. Hem seguit baixant i quan hem arribat a l'inici del tercer ràpel hem tornat a veure com el senglar sortia corrent riu avall. Aquí ens ha començat a pujar la mosca al nas, de manera que hem baixat aquest tercer ràpel sense retirar la corda per fer una ullada a veure si el senglar estava atrapat. Un cop a baix i mentre em treia la corda, el porc senglar ha aparegut al fons i ha vingut corrents en la meva direcció. He intentat enfilar-me però no he tingut temps i el senglar ha intentat mossegar-me la cama; de fet me l'ha mossegat però, per sort, no ha agafat carn sinó neopré i me l'ha estripat. Com he pogut, l'he fet recular mentre en Joan des de dalt tirava pedres; finalment ha marxat i he començat a preparar el shunt per remuntar el ràpel però mentre estava preparant la maniobra el porc senglar ha fet un segon atac intentant mossegar-me novament. Entre les pedres d'en Joan i els meus cops de peu ha reculat novament i he pogut remuntar per la corda assegurat amb el shunt. Evidentment hem decidit abandonar i hem pujat riu amunt. Els dos ràpels que havíem baixat no eren massa alts i amb una mica d'esforç els hem remuntat donant per acabat el descens de la Fontanella. No hem fet gaires fotos però sí una petita pel·lícula en la que fins i tot surt el senglar (per si algú pensa que és una història inventada per justificar la retirada). Aquí teniu el vídeo:

Després de l'ensurt, hem retornat a la carretera on teníem el cotxe i hem decidit anat al barranc de Sant Ponç, un barranc curt, fàcil i aquàtic, situat al costat del poble de Perles, a prop de Coll de Nargó. Hem fet el descens sense problemes i hem donat per acabada la jornada. Podeu veure també aquí un petit vídeo del barranc de Sant Ponç:

EPÍLEG (afegit dimarts, dia 5)

Ja podem explicar als seguidors del Blog el final de la història. La crònica inicial acabava al final del barranc de Sant Ponç però la història va seguir. Vam baixar a dinar a Oliana i en un bar vam demanar un entrepà. Mentre la mestressa preparava l'entrepà de bull, vaig decidir trucar al meu amic Frank, que és cap del GRAE (grup de recolzament d'actuacions especials) dels bombers de la Seu d'Urgell i trencar-li la migdiada de diumenge a la tarda amb la meva història. Es tractava de donar l'avís per evitar la situació de perill que es podia produir si algun altre grup de barranquistes baixava la Fontanella sense saber que hi havia una fera engabiada. En Frank va prendre nota de la incidència i em va dir que passaria avís als forestals, que són els competents en el tema de la fauna. Dimarts vaig rebre un correu d'en Frank amb l'explicació de les actuacions. Atès el gran interès d'aquest document, el reproduïm a continuació, resumint alguns aspectes tècnics que potser no tenen tan alt interès. El que em deia en Frank era, en resum, el següent:

CRONOLOGIA:

Diumenge a la tarda, després de la trucada:

1er. Lleuger somriure després de penjar el telèfon.
2on. Moments més tard, riallada imaginant-me la situació.
3er. Posteriorment, gran conya a casa comentant la jugada.
4rt. Per últim, donat que les probabilitats que algú entri al barranc avui son molt baixes i que la majoria de caps de servei fan festa el cap de setmana, decideixo encarregar-me de l'assumpte dilluns al matí.

Dilluns:

1er. Vaig a la feina i poso en pre-avís al personal de guàrdia.
2on. Vaig personalment al despatx del cap forestal de comarca de l'Alt Urgell per passar-li el "marrón"; està de vacances.
3er. Faig diverses gestions per concretar les actuacions. Els responsables em diuen que LA BESTIA s'haurà de sacrificar, ja que sedar-la i treure-la viva és una situació perillosa. Com que entrar amb armes de foc dintre d'un barranc és una situació delicada, em demana si podem anar primer a cercar un lloc, fora del barranc, des d'on es pugui disparar.
4rt. Surten 4 GRAE cap al barranc (jo m'hi afegeixo, perquè no m’ho vull perdre).
5è. 2 GRAE entren al barranc per arribar fins a la fera i 2 més + jo mateix van per fora per intentar localitzar un indret des d'on es pugui efectuar un tir certer.
6è. En pocs minuts, els GRAE que anaven per l’exterior del barranc desestimen la possibilitat i s'uneixen als seus companys a l'interior del barranc.
7è. El grup arriba a la capçalera del tercer ràpel i troba la bestia nerviosa i molt agressiva. És sabut per tothom que els senglars, un cop han tastat el neoprè, embogeixen només amb la seva olor.
8è. Com que a l'interior del barranc no hi ha cobertura i els trons i llamps ens envolten, deixem els ressalts instal·lats i sortim a l'exterior per comunicar amb els forestals. Aquests ens diuen que millor deixar-lo per demà.
9è. Tanquem l'entrada al barranc amb cinta de precintar “bombers, no passeu” i ens anem a dinar.

Dimarts:

1er. Dos GRAE i dos agents rurals surten de la Seu d’Urgell direcció al barranc.
2on. Els quatre arriben a l'últim punt aconseguit el dia anterior.
3er. El porc senglar, sense patiment, passa a millor vida.
4rt. Es remunta el pou a on es trobava.
5è. Per una de les parets laterals del barranc, es treu fora per no contaminar les aigües i fer accessible el cos als voltors, que també tenen dret a menjar.
6è. El barranc queda obert al públic, com a mínim fins el tercer ràpel; més avall, qui sap? Potser els espera un tigre de Bengala, una boa constrictor o, el que seria pitjor, un maneiró sense feina.

Barranco del Mascún

2011-06-21T23:02:00.010+02:00

Hem tornat al Mascún, el barranc més clàssic de la Sierra de Guara, que hem baixat per quarta vegada, avui en condicions òptimes, amb un bon cabal i amb molt bon temps. Vam sortir dilluns a la tarda per arribar a dormir a Rodellar, en un burgalow del càmping El Puente. A les cinc del matí ens hem posat en marxa per iniciar la llarga aproximació fins a l'inici del barranc. Aquest camí ja és una bona excursió, que recorre alguns dels paratges més interessants de la Sierra de Guara. Comença baixant fins al riu, al costat de la sorgència del Mascún. Després de pujar un curt tram per la llera del riu, el camí s'enfila al costat de la Ciudadela fins arribar als altiplans d'Otín; abans, passa per un bosc de roures centenaris i ens ofereix grans panoràmiques del barranc vist a vol d'ocell. El camí segueix pel costat d'Otin, on hem vist la borda on vam dormir el gener de 1989 i planeja en direcció a Letosa. Finalment un trencall ens porta de baixada fins a l'inici del barranc, al Saltador de las Lañas.

El barranc estava en condicions òptimes. A més, com que era un dia laborable no hi havia les aglomeracions que, de vegades, es formen en els barrancs més clàssics de la Sierra de Guara. Avui anàvem perfectament equipats, de manera que no hem passat el fred que vam passar la primera vegada que vam fer aquest descens ara fa 28 anys. Hem recorregut els difernts sectors del barranc: el Saltador de las Lañas, las Cascadas Peña Guara, los Huertos de Juan, los Oscuros, los Estrechos, el Beso i el Mascún Inferior. Avui el bon cabal ens ha permès fer alguns salts, gaudint encara més d'aquest magnífic barranc. Hem acabat la jornada en bar del càmping El Puente, on l'Albert ens ha convidat amb motiu del seu aniversari.

Podeu veure l'Àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·licula, cedida per Produccions JGB per a tots els seguidors d'aquest blog:

BTT pel Garraf

2011-06-11T17:44:00.003+02:00

Una sortida matinal per fer un volt en bicicleta pel massís del Garraf. Inicialment estava previst que la sortida fos pel Moianès però les grans pluges caigudes ahir feien desaconsellable l'itinerari previst, de manera que hem baixat a terres més càlides i no tan humides. L'itinerari ha estat: Sitges - Olivella - Plana Novella - Sitges. En total 30 km, que hem fet sense problemes. Ens hem aturat a dinar a Plana Novella, en el monestir budista que hi ha en aquesta antiga casa. Ha estat un bufet lliure gairebé tot vegetarià però ens ha agradat. Després de dinar, una plàcida baixada ens ha retornat a Sitges.

Avui no hi ha àlbum perquè hem fet poques fotos. Únicament publiquem la foto de l'entrada.

Torrent de l'Urdell

2011-05-28T19:53:00.010+02:00

Un nou barranc, aquesta vegada per terres del Solsonès. El Torrent de l'Urdell és un barranc llarg i avui força aquàtic encara que la dificultat tècnica no és molt alta, llevat de tres passos concrets que ens han permès gaudir d'uns ràpels impressionants en un entorn magnífic. Hem deixat al poblet de Canalda i hem pujat caminant fins al pont de la carretera on comença es descens. Després d'alguns petits ressalts hem arribat al pas clau, el Salt de la Perdiu: tres ràpels encadenats, el tercer volat, en un indret de gran bellesa. Després el descens combina petits ressalts amb trams de caminada. A poc a poc anava augmentant el cabal del riu, que al principi era molt poc. Al cap d'una estona ens hem trobat una sorpresa inesperada: un pont nepalès i una petita ferrada que puja per la riba dreta del riu, travessa pel pont i torna per l'altra riba. Hem fet aquest petit recorregut i hem retornat al llit del riu per seguir la baixada. Més endavant hem superat diversos ressalts, entre els quals dos força tècnics amb ràpels remullats que ens han deixat ben satisfets. Hem arribat al final i hem remuntat per un camí ben marcat fins arribar, de tornada, a Canalda. En resum, el barranc ens ha agradat força ja que, encara que els sectors tècnics són pocs i separats per llargs trams de caminada, el torrent recorre indrets singulars de gran bellesa natural. A més, avui hi havia un bon cabal, de manera que hem gaudit de bones remullades en les aigües fresques i netes del Torrent de l'Urdell que baixen del Port del Comte.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge d'aquesta entrada del blog. Avui moltes fotos són captures de pantalla dels vídeos, de manera que la qualitat de les imatges no és tan bona com en altres ocasions. També teniu aquí el vídeo:

VF Teresina

2011-05-21T18:31:00.013+02:00

Una vegada més hem anat a Montserrat per fer aquesta via ferrada, la més clàssica del massís. Com en les altres ocasions que havíem fet aquesta magnífica ferrada, hem gaudit d'un ambient i un paisatge extraordinaris. Hem estat poc més de dues hores per pujar tota la ferrada, recorrent els seus punts singulars: el pont de roca, l'agulla de Santa Cecília, la baixada de l'agulla i la canal final. Des del cim de l'Agulla de Santa Cecília hem fet una panoràmica circular. La ferrada acaba al cim de Sant Jeroni, el punt més alt de Montserrat. Des del cim hem baixat per la canal de Sant Jeroni i hem acabat la matinal prenent un refresc al refugi de Santa Cecília. Avui ha vingut amb nosaltres en Pablo, un amic d'en Luís que finalment ha optat per no fer la ferrada i pujar pel camí de la canal de Sant Jeroni; ens hem trobat a dalt i hem baixat junts. Com a penitència per la "espantá", ha hagut de pagar les begudes a Santa Cecília.

Podeu veure un petit àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo.

Barranc de la Caramella

2011-05-14T19:31:00.010+02:00

Ara que ja queda poca neu i hem penjat els esquís, hem iniciat la temporada de barrancs amb un objectiu important: el Barranc de la Caramella, en el massís del Port. Divendres a la tarda vam arribar al Mas de Barberans i ens vam allotjar en una casa rural. De bon matí hem sortit en direcció al barrancs. L'aproximació és llarga -unes dues hores- i dura, ja que puja per un camí estret que s'enfila entre els matolls superant els cingles per arribar a la part alta del barranc. Pel camí hem vist un porc senglar amb els seus porcells fugint de la invasió de barranquistes. Després de posar-nos el vestit de neoprè i equipar-nos convenientment, hem iniciat el descens pel barranc. L'aigua corria amb un cabal no molt gran però més que suficient per gaudir d'una magnífica baixada. Després d'uns quants ràpels de diverses mides, hem arribat al primer obstacle: un ràpel llarg amb un sector volat. Hem baixat sense problemes i hem continuat el descens superant ressalts amb diverses tècniques: ràpel, desgrimpada, tobogan i fins i tot algun salt. Finalment hem arribat al pas clau del descens: la cua de cavall, un salt que es baixa en ràpel amb dos sectors, un de 37 metres amb el tram final desplomat i l'altre de 25. Hem baixat el primer sector sense problemes però en el moment de recuperar la corda del ràpel ha quedat travada a dalt, de manera que ha estat impossible recuperar-la. Creiem que el nus s'ha encastat entre les branques d'uns arbrets que hi havia a la sortida del ràpel. Com que, a més, el tram final era desplomat i amb una petita cascada remullant-ho tot, era complicat remuntar. Després de valorar diverses opcions hem decidit abandonar la corda i seguir el descens amb el material de reserva que portàvem. La idea inicial era pujar després pel caminet d'aproximació, que passava a prop de l'inici del ràpel de la cua de cavall per recuperar la corda des de dalt però quan hem arribat a baix ja era una mica tard i no teníem ganes de tornar a fer l'aproximació, de manera que hem deixat la corda allà...

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors d'aquest blog:

Travessia de Montserrat

2011-05-07T07:38:00.013+02:00

Com que ja vam acabar el GR92, aquest mes la colla del GR hem programat una excursió diferent: la travessia integral de Montserrat, des de Can Massana fins a Collbató. L'itinerari ha estat: Can Massana - Coll de Guirló - Portella d'Agulles - Refugi Vicenç Barbé - Pas del Príncep -Font de l'Esllavissada - Coll de Porc - Coll del Miracle - Cova de les Pruneres - Coll de les Comes - Bassal dels Avellaners - Coll del Montgròs - Portell del Migdia - Camí del Camell - Les Pinasses - Sant Jeroni - Pla dels Ocells - Monestir de Montserrat - Santa Cova - Coves del Salnitre. Hem fet una variant entre el Montgròs i el Coll del Migdia, ja que alguns hem anat per la part alta dels Ecos i la Canal dels Micos mentre altres han anat pel camí normal i la Canal de la Salamandra. La Canal dels Micos, amb les filigranes i acrobàcies que implica, ha deixat ben satisfet el personal i ha permès veure la bona forma i la gran empenta d'aquesta colla de caminadors. En general, el recorregut és llarg i variat, i passa per molts punts singulars, de manera que permet tenir una visió de conjunt del massís de Montserrat. El temps no era massa bo però ha aguantat tot el dia sense ploure, que ja és molt. Malauradament, en el cim més alt de Montserrat, Sant Jeroni, la boira no ens ha permès admirar el gran panorama que es veu normalment des d'aquesta talaia privilegiada. Per sort, tenim penjades en el blog les panoràmiques que havíem fet en altres ocasions en aquests indrets, que ens permeten veure aquest panorama. Vam fer la panoràmica del Montgròs el 26 de setembre de 2010 i la panoràmica de Sant Jeroni el primer de novembre de 2010. Després de dinar al Monestir, una mica tard, hem baixat pel camí de la Santa Cova fins a les Coves del Salnitre i l'àrea recreativa de La Salut, on teníem els cotxes.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entada del blog. També teniu aquí la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog:

La Màquina de Tren

2011-04-30T22:01:00.006+02:00

Hem anat a Montserrat, a la regió d'Agulles, a fer una matinal d'escalada. L'objectiu principal era la Màquina de Tren però després hem fet dues vies curtes més. En total, hem fet tres vies:

L'Aresta Brucs de la Màquina de Tren puja per tota l'aresta amb passos de tercer i quart grau, fàcil però amb algun pas delicat. L'Agulla Mare és una aresta fàcil amb bones preses; l'única incidència és que a les plaquetes de les assegurances no hi entraven els mosquetons ... La tercera via, l'Aglà, és la més curta però té una canaleta molt vertical amb bones preses que li dóna caràcter i ens ha fet gaudir d'uns instants magnífics agafats als grans merlets sobre una timba considerable. Hem fet una panoràmica circular des del cim de la Màquina de Tren, amb grans vistes de la zona central de la regió d'Agulles. En els altres cims no hem fet la panoràmica perquè la seva vista quda molt limitada per la proximitat de la paret est de la Miranda de les Boïgues.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. Aquesta vegada no hem fet pel·lícula.

Roc de Bassagne (3.220 m) amb esquís

2011-04-18T20:53:00.009+02:00

Darrera jornada de la nostra estada als Alps, amb una ascensió una mica més curta que les anteriors encara que amb més dificultat tècnica. Hem sortit molt aviat perquè avui mateix hem de tornar a casa i són vuit hores de viatge. La primera part de l'ascensió, fins al coll de Fond (3.067 m), ha estat fàcil, pujant pels suaus lloms de la glacera. Des d'aquí, el cim del Roc de Bassagne es veia inaccessible, protegit per uns cingles imponents. Hem passat un tram força singular, resseguint la fina aresta que formava una morrena de la glacera del Fond i després d'un tram una mica més dret hem arribat al coll. Des del coll hem atacat el cim pel vessant francès, on una gran pala de neu portava fins al cim. Ben aviat hem comprovat que la pala era força dreta i, a més, a causa de la seva orientació estava força gelada, de manera que hem posat les ganivetes i hem superat aquest tram fent llaçades fins a un collet situat entre les dues puntes bessones. A simple vista no sabíem quina era la més alta però finalment hem atacat la de la dreta, a on hem arribat en pocs minuts superant un flanquejament força dret i gelat amb els esquís als peus. Després hem comprovat que aquesta és la punta més alta segons el mapa italià (dos metres més que l'altra) mentre que segons el mapa francès les dues tenen la mateixa alçada (3.220 m). Hem fet la panoràmica circular i les fotos de cim i ens hem començat a preparar per al descens. Teníem molts dubtes perquè aquesta vessant de la muntanya l'havíem vist el primer dia pujant al refugi Prariond i es veia molt pelada però un esquiador francès que hem trobat al cim ens ha assegurat que es baixava esquiant fins al camí de les gorges de Malpasset amb només una interrupció d'uns cinquanta metres. L'esquiada ha estat magnífica, amb la millor neu d'aquests dies i, efectivament, hem arribat esquiant fins al camí de les gorges, a uns 15 minuts del Pont de Saint Charles encara que el darrer tram, una canal anomenada Pentes des Cavales, estava gairebé al límit de la fusió total. Finalment hem arribat al cotxe i hem iniciat el llarg viatge cap a casa amb la satisfacció d'haver aconseguit tots els objectius previstos, amb molt bon temps i molt bona neu.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure aquí la pel·lícula.

Pointe Calabre (3.450 m) amb esquís

2011-04-17T20:27:00.007+02:00

La Pointe Calabre, que els mapes francesos anomenen Pointe de Bazel, és també un clàssic de l'esquí de muntanya. És un cim plenament esquiable, sense dificultat tècnica però amb un gran ambient alpí i un paisatge il·limitat. L'itinerari voreja un llom que baixa de la Granta Parei i gira per enfilar-se per una àmplia i fàcil canal fins a la glacera de Tsanteleina. Després ressegueix tota la glacera, amb un pendent suau, per sota del gran mur de la Granta Parei. Després gira a la dreta, encarant-se a la Punta Tsanteleina per agafar després a l'esquerra el pendent final que ens porta, sense més dificultat, fins al cim de la Pointe Calabre (3.450 m). Poc abans d'arribar hem comprovat que el panorama que ens oferia aquest cim era encara més espectacular que el que vam gaudir ahir a la Pointe del la Galise; fins i tot hem pogut admirar l'esvelta silueta del Cervino, una de les muntanyes més conegudes dels Alps. A dalt hem passat una bona estona observant el gran panorama, hem fet unes quantes fotos i hem menjat una mica abans d'iniciar l'esquiada. La baixada ha estat plàcida, amb bona neu però sense massa pendent. En poca estona hem retornat al refugi Benevolo on encara hem pogut descansar una bona estona abans de sopar. Ens han tornat a donar pasta, després una carn arrebossada i de postres uns albercocs en almívar.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. Aquí teniu, també, la pel·lícula de l'ascensió:

Pointe de la Galise (3.343 m) amb esquís

2011-04-16T19:58:00.009+02:00

Primera ascensió de la nostra estada als Alps. De bon matí hem sortit del refugi Prariond amb els esquís als peus i hem iniciat la pujada en direcció a la Pointe de la Galise, tot un clàssic de l'esquí de muntanya. L'itinerari, després de pujar per uns lloms al costat del torrent de Niolet, s'enfila per una canal dreta i arriba a la glacera de Bassagne. La canal és dreta i sovint gelada però avui estava en bones condicions i l'hem superat sense problemes. A la sortida de la canal s'entra a la glacera de Bassagne, que amb pendents suaus ens porta en direcció al cim. Ben aviat hem començat a veure un gran panorama, al principi dominat per la Gran Casse que s'aixeca sobre l'estació d'esquí de Val d'Isère; a la seva esquerra la Pointe de la Sana, que ens ha portat grans records de magnífiques esquiades. Més amunt hem vist el Mont Blanc, el Gran Paradiso, l'Albaron ... Tot un espectacle de muntanyes. Abans de la pala final hem fet una breu parada per menjar una mica i en pocs minuts hem arribat al cim, amb els esquís als peus. Aquí hem gaudit novament d'un panorama extraordinari, en un dia molt clar. Després de fer les fotos del cim i descansar una mica, hem iniciat una llarga esquiada pel costat contrari a la pujada, pel vessant italià. Unes pales de bona inclinació però amb molt bona neu ens han fet gaudir d'un descens magnífic per la glacera del Fond cap a la vall de Rhêmes fins arribar al refugi Benevolo on ens hem allotjat. Aquest refugi, propietat del Club Alpí Italià, és una mica incòmode i, a més, estava totalment ple. Ens han donat una habitació amb dues lliteres de tres pisos, separades per un passadís molt estret. El sopar ha estat discret, amb un plat de pasta al dente i una mena de tall rodó amb puré de patates. Després hem anat a la nostra suite, que algú ha batejat com el submarí, a dormir una mica pensant en l'ascensió de demà.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo:

Refugi de Prariond

2011-04-15T19:12:00.003+02:00

Iniciem la sortida als Alps amb l'aproximació al refugi Prariond, a prop de Val d'Isère, en el Parc Nacional de la Vanoise. Hem sortit de casa a les quatre de la matinada i, després d'un llarg viatge en cotxe, arribem a migdia al Pont de Saint Charles, punt de partida de l'excursió. Dinem i ens preparem per pujar al refugi, una etapa curta però que de vegades és complicada. A l'hivern, quan hi ha molta neu, es pot pujar per un camí engorjat molt singular, les Gorges de Malpasset. Avui aquest itinerari no és possible, ja que hi ha poca neu i el riu baixa amb força però el camí d'estiu, que de vegades és perillós per les allaus, està net i ens permet pujar de la manera més fàcil. El chemin de'été ressegueix les gorges per dalt; a la sortida del tram engorjat trobem la neu i ens posem els esquís arribant en poc temps al refugi de Prariond. Ens instal·lem i fem una curta migdiada abans del sopar. El guarda del refugi ens ha preparat un bon menú amb sopa de verdures i un plat típic de la zona a base de pasta gratinada amb formatge. Després la taula de formatge i un mousse de postres. Per acabar, una ronda de génépi, el licor típic dels Alps.

No hi ha àlbum d'aquesta etapa però podeu veure algunes fotos d'aquesta curta etapa a l'àlbum de l'ascensió a la Pointe de la Galisse, clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Pic de Font Blanca (2.904 m) amb esquís

2011-04-05T11:15:00.009+02:00

Avui dimarts hem fet una nova escapada per practicar l'esquí de muntanya. Hem aprofitat que era un dia laborable per anar a Andorra sense patir la massificació i el caos que dominen aquest petit país els caps de setmana. De bon matí hem arribat a la cabana del Castellar, entre el Serrat i l'estació d'esquí d'Ordino-Arcalís, punt d'inici de l'ascensió. Ens ha sorprès desagradablement la poca quantitat de neu que es veia a les muntanyes, que quinze dies abans estaven cobertes d'una generosa capa de neu. Hem iniciat l'ascensió amb els esquís a l'esquena però al cap d'uns vint minuts ja ens els hem pogut posar i hem pogut pujar amb els esquís als peus fins al cim. Feia un dia magnífic i la visibilitat era extraordinària, de manera que hem pogut gaudir d'un gran panorama, que arribava des de la Maladeta fins a la Serra del Cadí. Des del cim hem fet la panoràmica circular, avui realment espectacular, i hem descansat una mica abans de la baixada. La gran pala del Pic de la Font Blanca és una de les més clàssiques de l'esquí de muntanya; baixar els seus 500 metres de desnivell d'una inclinació força sostinguda és una experiència inoblidable. Les guies d'esquí de muntanya adverteixen que s'ha d'evitar aquest descens quan les condicions de la neu no són òptimes perquè pot ser perillosa si està gelada o el risc d'allaus és gran; avui la gran pala del Pic de la Font Blanca estava en unes condicions immillorables, amb la neu a punt de caramel, i no hem desaprofitat l'ocasió, gaudint d'un descens dels que fan història.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo, cedit per Mountain Films per a tots el seguidors del blog:

També tenim un vídeo de la sèrie making-off, amb la gravació completa de la baixada.

Baixada a l'Hospital de Benasc

2011-03-27T22:32:00.004+02:00

Després de la intensa jornada d'ahir, avui teníem la intenció de fer una nova ascensió. De totes maneres, el pronòstic del temps era molt dolent i no teníem massa confiança en poder fer alguna cosa. Al matí la previsió s'ha confirmat i quan ens hem llevat nevava força. Hem esmorzat a la Renclusa i hem esperat una estona a veure si s'obria el dia però ha estat inútil. Tot estava tapat i nevava sense parar, de manera que finalment hem decidit donar-nos per satisfets amb l'ascensió d'ahir i tornar a casa. Hem baixat esquiant fins al Plan de Sanartra i després per la pista d'esquí de fons fins a l'Hospital de Benasc. Una paradeta a la tenda de Barrabés i de tornada a casa, on hem arribat a l'hora de dinar.

Podeu veure l'àlbum de fotos de la sortida clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També hem fet una petita pel·lícula de la baixada:

Ascensió al Pic Cordier (3.263 m) amb esquís

2011-03-26T20:02:00.017+01:00

Sortida col·lectiva del Centre Excursionista de Badalona amb la participació de setze esquiadors de muntanya. Divendres al vespre vam arribar a Benasc i ens vam allotjar a l'Escola de Muntanya. Dissabte al matí sortim en direcció al Pic Cordier, una de les tres puntes de la Maladeta Occidental. És un objectiu important per l'altitud del cim, la dificultat tècnica d'algunes pales molt dretes i, sobre tot, pel gran desnivell a superar, 1.500 metres. Des de l'aparcament inferior de l'Hospital de Benasc, i després d'un curt trajecte per la pista, ens hem endinsat a la Pleta de Paderna. Després d'una pujada pel bosc i de superar una canal força dreta, arribem a un punt més obert i ens dirigim a l'est per superar la carena que baixa del pic de l'Alba. L'itinerari triat, molt treballat, passa a la gelera de la Maladeta i puja deixant a l'esquerra el Diente de la Maladeta per buscar un pas que ens porta a una gelera penjada que ens ha permès pujar amb els esquís als peu fins a pocs metres del Pic Cordier, del qual només ens separava una canal una mica dreta. Mentre pujàvem s'han anat complint les previsions meteorològiques, que indicaven bon temps al matí i nuvolades a la tarda, de manera que poc abans d'arribar al cim ens ha envoltat la boira i no ens ha permès fer la panoràmica circular que esperàvem fer en el cim. Només hem fet un parell de fotos de cim i hem iniciat una llarga esquiada per la gelera de la Maladeta fins al refugi de la Renclusa on ens hem allotjat.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo, cedit per Mountain films per a tots els usuaris del blog.

Dictamen pericial: en la primera versió d'aquest post havíem ressenyat l'ascensió al Pic Sayó, una de les tres puntes principals de la Maladeta Occidental. Com que aquesta vegada anàvem en sortida col·lectiva i el conductor del grup havia fet aquesta ascensió altres vegades, no vam dubtar ni un moment que havíem pujat el Sayó malgrat que la boira no ens va deixar veure res des del cim. Dilluns al matí, però, la piulada publicada en el blog del CEB pel Pito Costa ens va posar sobre avís; en aquesta piulada es ressenyava la pujada al pic Cordier, una altra -la més alta- de les tres puntes de la Maladeta Occidental. Ràpidament, l'equip tècnic del blog de muntanya es va posar en marxa i va analitzar les mesures dels nostres instruments. Bàsicament es van analitzar dues informacions:

Geo-referències de les meves fotos del cim.
Track enregistrat pel GPS d'en Raul

Les dues informacions coincideixen i confirmen, sense cap mena de dubte, que el cim que vam pujar era el Cordier, el més alt de les tres puntes de la Maladeta Occidental. El track posat sobre el mapa de l'editorial Alpina n'és la prova definitiva. Per tant, procedim a rectificar-ho tot i ressenyem l'ascensió al Pic Cordier (3.263 m).

Ascensió al Comanegra (1.557 m)

2011-03-20T23:50:00.011+01:00

Avui hem pujat un altre cim de l'Alta Garrotxa, el Comanegra, una de les darreres estribacions dels Pirineus. Hem deixat els cotxes ben a prop de Rocabruna i hem iniciat el camí pujant fins al coll de Malrem on hem enllaçat amb la carena fronterera. Des d'aquí hem cavalcat gairebé cinc quilòmetres per aquesta carena, amb grans vistes del Vallespir i la Garrotxa. El paisatge estava dominat per la visió del Canigó, cobert per una generosa nevada, i per les muntanyes de la Vall de Camprodón, on destacaven el Gra de Fajol i el Bastiments. Hem arribat al cim sense problemes i, després de fer la panoràmica circular, hem dinat contemplant l'immens panorama. Finalment hem baixat fins a una pista que ens ha portat de retorn al punt de partida.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure aquí el vídeo de la jornada, obra d'en Joan Guirao:

Intent al Monturull

2011-03-18T19:01:00.013+01:00

Aquesta vegada no ha pogut ser. Avui divendres, aprofitant un dia de vacances, hem sortit a fer esquí de muntanya. Les grans nevades caigudes recentment garantien un bon gruix de neu però, com que mai no plou a gust de tots, els butlletins d'avís d'allaus de les diverses webs meteorològiques marcaven un nivell de perill de 4 sobre 5 i advertien de forts vents del nord. Nosaltres, sempre prudents, hem triat un itinerari a resguard de les allaus: l'ascensió al pic de Monturull, al límit entre la Cerdanya, l'Alt Urgell i Andorra. A més, hem triat la ruta que puja tot carenant des del coll de Dalt, de manera que el risc d'allaus era mínim. Quan hem arribat a Arànser feia un dia magnífic i no feia gaire vent però als cims es veien les característiques "fumaroles" que indicaven els forts vents que aixequen la neu pols en remolins. Hem pujat a bon ritme mentre el vent, a poc a poc, anava augmentant. Finalment, quan estàvem a tocar del Turó del Punçó, primer cim de la carena, el torb desfermat ens ha fet recular i hem decidit deixar-ho. El vent fortíssim ens tirava la neu amb força i no podíem donar ni un pas més. Hem baixat esquiant i hem tornat a casa sense assolir el cim.

Podeu veure un petit àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure aquí un petit vídeo, que havia de ser un llargmetratge i ha quedat reduït a un microclip.

GR92: L'Ametlla de Mar - Amposta

2011-03-13T22:37:00.005+01:00

Penúltima etapa del GR92, entre l'Ametlla de Mar i Amposta. Segons la guia oficial del GR, en realitat són dues etapes, relativament curtes, que hem unit fent una etapa força més llarga del que és habitual (uns 35 km) però sense desnivells de consideració. L'excursió estava prevista per ahir però les previsions meteorològiques indicaven pluja contínua, de manera que vam optar per canviar la sortida al diumenge, quan el bon temps semblava garantit. Una vegada més l'hem encertat i el sol ens ha acompanyat durant gairebé tot el camí. Després d'un llarg viatge en autocar, a tres quarts de nou sortíem de l'Ametlla de Mar per un caminet que ressegueix la costa. Avui el mar estava molt mogut després del temporal d'ahir de manera que la remor de les onades i l'olor de mar ens han acompanyat durant bona part del trajecte. Ens hem aturat a esmorzar a una platgeta, al davant de l'illot de l'Àliga i hem seguit caminant, sempre acompanyats per la remor del mar. A l'Ampolla, teòric final d'etapa, ens hem aturat uns minuts per prendre un refresc i hem inicial la segona part de l'etapa, que ens ha allunyat definitivament de la costa i ens ha portat a través del Delta en direcció a Amposta. A mig camí ens hem aturat a dinar, aquesta vegada de carmanyola, en un poblet de nom molt curiós: Lo Lligallo del Gànguil. Finalment hem arribat a Amposta, després de travessar l'Ebre, completant una etapa molt interessant. Ara només ens queda completar la darrera etapa que ens portarà a Ulldecona, punt final dels nostre GR.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Pic dels Pedrons (2.717 m) amb esquís

2011-03-07T09:00:00.017+01:00

Aprofitant que avui és festa local a Barcelona i que fa uns dies va caure una bona nevada pels Pirineus, hem anat a fer aquesta ascensió, una clàssica de l'esquí de muntanya. El pic dels Pedrons és una ascensió relativament fàcil, recomanada per iniciar la temporada. Per a nosaltres és gairebé l'inici de temporada perquè la poca neu caiguda fins ara i alguns altres compromisos no ens ha permès fer cap ascensió de categoria. De bon matí hem deixat el cotxe a la carretera del Pas de la Casa, poc més enllà del pont del Baladrar, i hem iniciat l'ascensió amb bona neu i seguint una traça ben marcada que indicava que durant el cap de setmana aquest cim ha estat molt visitat. Amb un dia magnífic i un gran panorama, hem anat guanyant alçada pels suaus lloms que porten a aquest cim. La part final, una petita cresta que ens ha obligar a treure'ns els esquís, dóna una mica de caràcter a aquesta ascensió. Des del cim es veia un gran panorama, en el que hem distingit els objectius de moltes de les nostres ascensions de les temporades passades: El pic Negre d'Envalira, el pic de la Mina, les Valletes, el pic de Fontfreda, la Sarrera, els Estanyons, el Nérassol, el Roc Melé, el Coma d'Or .... Hem baixat a un replà proper per esmorzar una mica i hem iniciat una magnífica esquiada, amb molt bona neu, de manera que la jornada ha resultat rodona.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo oficial de la sortida, produït per Mountain films:

Finalment, hem fet també un vídeo monogràfic dels descens, de la sèrie making off, que podeu veure aquí mateix:

Els Estrets d'Arnes

2011-03-05T15:22:00.000+01:00

Hem fet una incursió per les Terres de l'Ebre, concretament pel Massís dels Ports de Tortosa-Beseit. L'excursió programada era un recorregut circular que ens ha permès recórrer un paratge natural d'un cert interès: els Estrets d'Arnes. Hem sortit del poble d'Arnes per una pista que ens ha portat a l'inici dels Estrets. Des d'aquí, el camí travessa aquest pas naturals per sobre d'un canal reconvertit en camí. El riu estava crescut a causa de les darreres nevades i fins i tot en bona part del camí hem trepitjat una petita capa de neu. Des del final dels Estrets hem remuntat una pista fins al coll de la Ferrera on hem esmorzat. Després hem agafat un caminet que baixava per una obaga amb força neu fins al Mas de les Valls on hem trobat el camí que recorre el riuet de les Valls i desemboca en una pista gran que ens ha portat de tornada fins a Arnes. En total han estat 22 km de recorregut, sense massa desnivells.

Aquesta vegada no hi ha àlbum, ja que hem fet poques fotos

La Miranda de les Boïgues

2011-02-26T18:30:00.004+01:00

Hem fet una sortida matinal a Montserrat per practicar l'escalada a la regió d'Agulles. El primer objectiu de la jornada ha estat l'Aresta Brucs de la Miranda de les Boïgues, una via relativament llarga, de tres tirades, que recorre l'aresta principal d'aquesta roca en escalada lliure. Al acabar la via, tota la regió d'Agulles estava coberta d'una boira, a estones espesa, amb un vent fred i humit. Aprofitant un moment que la boira s'ha allunyat, hem fet la panoràmica circular i hem anat a buscar la segona via de la jornada, l'Aresta Brucs de la Peluda, una sola tirada que comença amb quart grau i es va ajupint a mesura que puja. Quan hem arribat al cim, la boira ja era total i el vent humit no afluixava. Malgrat tot, encara hem fet una via més, la Normal de la Portella Petita, una via que hem repetit moltes vegades però que ens ha servit per completar la nostra matinal a Montserrat. Hem donat per acabada la jornada i hem tornat a dinar a casa.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Ascensió al Puig de Bassegoda (1.375 m)

2011-02-19T09:09:00.006+01:00

El Puig de Bassegoda és un cim d'altitud modesta però domina des de la seva situació privilegiada tota l'Alta Garrotxa i ofereix un gran panorama dels Pirineus Orientals, dominats en aquesta zona pel proper massís del Canigó. Hem sortit de l'aparcament de la pista de Sant Aniol, poc més amunt de Sadernes i hem iniciat la pujada per un caminet que va resseguint el cingles de Gitarriu a mitja alçada. Ens hem aturat a esmorzar a l'ermita de Sant Feliu del Riu i hem continuat el nostre camí. Hem passat pel Coll d'Espinavell i hem arribat a un altre collet, ja al peu del Bassegoda. El camí puja des d'aquí molt dret però ben marcat fins al peu del cingle somital on unes cadenes i esglaons metàl·lics ens ajuden a arribar al cim. Com sempre, hem fet les fotos del cim i un panoràmica circular abans d'iniciar la baixada pel Pla de la Bateria. Des d'aquest punt, el track que havíem carregat des del wikilog ens ha portat per un camí poc marcat que ha acabat gairebé desapareixent però finalment hem trobat el bon camí, que ens ha portat fins a la masia de La Plana i, ja per la pista, fins al punt de partida.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure aquí la pel·lícula de l'excursió, que ha fet en Joan Guirao:

GR92: L'Hospitalet de l'Infant - L'Ametlla

2011-02-13T06:46:00.005+01:00

El GR92 avança imparable cap al seu final. A prop ja de les Terres de l'Ebre, avui hem fet una nova etapa d'aquest camí de gran recorregut, entre les poblacions de l'Hospitalet de l'Infant i L'Ametlla de Mar. L'etapa ha estat molt agradable, amb molt bon temps, i ha tingut mar i muntanya. Des de l'Hospitalet el camí segueix paral·lel a la platja fina a la Punta de Cala Bea; des d'allà inicia una forta pujada fins al cim de Les Rojales, un bon mirador sobre la Serra de Mestral i el mar. El GR s'allunya de la costa per evitar les instal·lacions de la Central de Vandellós i torna més endavant, a l'alçada de Calafat, a retrobar la costa. Aquí hem fet la parada per esmorzar. La segona part de l'etapa ressegueix la costa per un caminet de ronda molt interessant, pujant i baixant a les diverses cales, platges i platgetes que va trobant en aquest sector de la costa. Com sempre, hem acabat la jornada amb un bon dinar, aquesta vegada en el restaurant del Club Nàutic de l'Ametlla de Mar.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Canal del Ninet

2011-02-12T19:06:00.007+01:00

Hem fet una sortida a Montserrat, combinada de canal equipada i escalada, que ens ha permès gaudir d'una bona matinal. L'objectiu era la Canal del Ninet, una canal equipada que supera la gran muralla nord d'Agulles fins al costat de la curiosa agulla anomenada El Ninet. La realitat ha estat una mica diferent perquè hem seguit l'itinerari previst, equipat amb baguetes d'escalada amb nusos però aquest equipament ens ha portat per una bifurcació de la canal del Ninet i ens ha deixat al collet entre la Bandereta i l'Agulla dels Espeleòlegs. No hem fet la Canal del Ninet sinó una variant d'aquesta canal però igualment hem superat la paret nord d'Agulles. La qüestió és ben estranya perquè no hem vist cap bifurcació en l'equipament de la via i la guia "canals equipades, vies ferrades i altres racons equipats del parc natural de Montserrat" no deia ni una sola paraula d'aquesta canal secundària (o principal) de la canal del Ninet. Des del collet hem pujat fàcilment al cim de la Bandereta; hem fet la panoràmica circular i hem desgrimpat pel mateix lloc de la pujada. Després, aprofitant que estàvem en aquest indret, hem escalat l'Aresta Brucs de La Palangana, una via curta i fàcil però amb grans vistes. Després de baixar en ràpel de la Palangana i ja per completar el matí montserratí, hem fet la via Nord de l'Agulla del Capdamunt, una mica més llarga però sense complicacions. Hem fet una nova panoràmica, hem baixat en ràpel i hem tornat a casa, on ens esperaven per dinar.

Podeu veure un petit àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula de la jornada:

Pic de Noucreus (2.799 m), amb esquís

2011-02-05T18:20:00.004+01:00

Les previsions meteorològiques eren excepcionalment bones; s'esperava un dia radiant amb el sol garantit. Sabíem que hi havia poca neu però segons la web de l'estació d'esquí de Núria hi havia 80 cm de neu. També sabíem que els gruixos de neu que donen les estacions d'esquí s'han de multiplicar per un factor corrector que oscil·la entre 0'01 i 0'25 però avui la muntanya estava ben pelada. Tot i això, una vegada més, hem tingut sort i la vall de Noucreus tenia prou neu per arribar fins al coll amb els esquís als peus i fins i tot per fer una bona esquiada de baixada. Hem agafat el primer cremallera i, després d'esmorzar a l'estació de Núria, hem iniciat l'ascensió. A la muntanya hi havia molt poca neu i estava plena de pedres però al fons de la vall s'havia acumulat la neu ventada dels cims i això ens ha permès pujar sense problemes per aquesta petita autovia de muntanya. Ben aviat hem arribat al coll de Noucreus i, tal com ja sabíem, la carena estava ventada i gairebé sense neu. Hem deixat els esquís al coll i hem pujat a l'immediat Pic de la Fossa del Gegant (2.801 m). El dia era claríssim i el panorama impressionant; al davant teníem la cara nord del Pic de l'Infern i la vall de Carançà i al sud la vista arribava fins a Montserrat. Hem fet la foto panoràmica, hem retornat al coll i hem començat a carenar en direcció al segon cim del dia. Caminant per la carena, pràcticament sense neu, hem arribat al Pic de Noucreus (2.799 m) on hem fet una altra panoràmica. Teníem previst continuar fins al Pic de Noufonts i baixar per l'altra vall però la poca neu que es veia ens ha decidit a baixar per la vall de Noucreus on, si més no, teníem garantida l'esquiada fins a Núria. Hem tornat enrere, hem recollit els esquís i hem baixat, amb bona neu, per la vall de Noucreus fins a Núria. Després d'aquesta sortida està clar que hem de penjar els esquís fins que caigui una bona nevada perquè les condicions actuals no permeten fer gairebé cap ascensió amb esquís.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure aquí la pel·lícula.

Pic de la Portella de Joan Antoni (2.777 m)

2011-01-26T07:44:00.006+01:00

Aprofitant un dia de vacances, hem anat entre setmana a Andorra amb la intenció d'inaugurar la temporada d'esquí de muntanya, que aquest any va amb una mica de retard. La intenció inicial era fer una sortida de dos dies però les males condicions de la muntanya, amb poca neu i un fred molt intens ens han decidit finalment per una activitat més curta a una zona on sabíem que, si més no, hi havia neu suficient per fer bona part de l'ascensió amb esquís. Sense presses, per evitar el fred de la matinada, hem sortit del pàrquing de l'estació d'esquí del Grau Roig; el termòmetre del cotxe marcava 11 graus sota zero quan hem sortit en direcció al pic de la Portella de Joan Antoni. Després d'un petit tram de pujada pel marge de la pista d'esquí, ens hem internat en el bosc, amb bona neu i un ambient magnífic. Més amunt, havíem de pujar per una coma entre el Bony d'Envalira i el seu contrafort oest però la zona estava plena de pedres i ens hem decantat més a la dreta, pujant fins que hem deixat els esquís, pujant per una canal herbosa fins a la carena. Des d'aquí el tram final de l'ascensió semblava difícil; el cim semblava molt dret i escarpat però la realitat no era tan dura com semblava i en pocs minuts el cim ha estat vençut. Avui feia un dia molt clar, sense ni un núvol a l'horitzó, de manera que el panorama era espectacular i, com sempre, he fet la panoràmica circular. De baixada hem seguit el camí original per evitat baixar per la canal herbosa i això ens ha obligat a remuntar després un petit tram per recuperar els esquís. Finalment hem pogut gaudir d'una magnífica esquiada, curta però en bones condicions, que ens ha permès donar per inaugurada oficialment la temporada d'esquí de muntanya de 2011. Ara cal esperar noves nevades per poder fer una bona temporada i gaudir plenament de l'esquí de muntanya.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure aquí un petit vídeo de la baixada amb esquís:

GR92: Salou - L'Hospitalet de L'Infant

2011-01-15T21:57:00.006+01:00

Una nova etapa del GR92, aquesta vegada entre Salou i L'Hospitalet de l'Infant, passant per Cambrils i per Miami Platja. L'etapa ressegueix tota la línia de la platja, de manera que el desnivell acumulat és pràcticament zero. Hem fet el desplaçament en autocar i després d'esmorzar a Salou hem sortit pel passeig marítim en direcció sud. En alguns punts hem hagut de caminar per la pròpia platja i en alguna ocasió també per les roques, però no hem trobat cap dificultat especial. El dia ha estat primaveral, amb un sol radiant que ens ha acompanyat tot el dia i hem acabat la jornada amb una paella al restaurant Sal Grossa de L'Hospitalet de l'Infant.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí un petit vídeo:

Via Blava a la Gorra Frígia

2011-01-09T20:33:00.003+01:00

Hem anat a Montserrat a fer una matinal d'escalada. En aquesta ocasió hem repetit una via que havíem fet fa relativament poc. L'objectiu, a més de gaudir d'una matinal d'escalada en un dia d'hivern amb ambient primaveral, ha estat filmar algunes escenes per a la pel·lícula que està preparant Mountain Films sobre les vies blaves de Montserrat. La via és fàcil però relativament llarga (quatre tirades) i porta a un dels cims més característics i populars de Montserrat, la Gorra Frígia.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure un petit vídeo:

BTT pel Maestrazgo (III)

2011-01-05T18:58:00.014+01:00

Pitarque - Villarluengo - Tronchón - Olocau del Rey - Mirambel

Tercera i darrera etapa d'aquesta ruta pel Maestrazgo. Des de Pitarque hem pujat fins al poble de Villarluengo, molt típic i penjat dalt d'un penyassegat. Després, una llarga pista ens ha portat fent una gran tomb i amb una pujada suau però continuada seguida per un parell de grans sifonades, fins al poble de Tronchón. Pel camí hem fet alguna prospecció buscant fòssils, que aquí són molt abundants, per ampliar la nostra petita col·lecció però no hem tingut massa temps ni sort i hem trobat poca cosa. Ja en el tram final de la ruta, hem superat un collet que ens ha portat a Olocau del Rey i finalment un tram de carretera ens ha baixat fins a Mirambel, on hem tancat el circuit. En total han estat gairebé 150 km de ruta, per pistes i carreteretes, que ens han permès tenir una visió global d'aquesta comarca, freda i solitària però amb l'encant de les coses autèntiques.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. També hem posat aquí el track de la sortida, que podeu veure amb més detall al wikilog:

També podeu veure el vídeo de la sortida, realitzat per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors d'aquest blog:

Finalment podeu veure aquí un muntatge audiovisual que ha fet en Joan Guirao amb les millors fotos de la sortida:

BTT pel Maestrazgo (II)

2011-01-04T21:43:00.001+01:00

Fortanete - Puerto de Villarroya - Villarroya de los Pinares - Miravete de la Sierra - Aliaga - Pitarque

Hem sortit de bon matí de Fortanete amb un ambient gairebé polar. El primer tram de l'etapa era per una carretera gebrada i deserta que ens ha portat fins al Puerto de Villarroya (1.700 m). Hem arribat sense problemes al coll i ens hem preparat per baixar, amb un fred molt intens. Hem baixat fins al primer poble: Villarroya de los Pinares. Garebé sense aturar-nos, hem seguit en direcció a Miravete de la Sierra, un poble molt típic amb grans cases de pedra com tots els de la comarca però gairebé desert. Hem deixat les bicicletes i hem fet una volta pels carrers deserts del poble. Hem reiniciat la marxa en direcció a Aliaga, un poble més gran, i hem menjat una mica en el bar del poble abans de seguir la nostra ruta. Hem passat per un petit embassament i una central tèrmica abandonada i, després de dubtar una mica perquè no trobàvem la pista que teníem marcada en el gps, hem passat una piscifactoria i hem iniciat una forta pujada per superar la serra que ens separava del final de l'etapa. Eren 600 metres de desnivell i ens ha costat una bona estona superar-los. Hem arribat al punt més alt quan ja morien les darreres llums del dia i, ja amb l'ajut de les llums que portàvem, hem baixat per una àmplia pista i finalment per carretera fins al Pitarque. Ens hem allotjat a la fonda del poble. L'etapa d'avui ha estat llarga, de gairebé 70 km i amb força desnivell.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog.

BTT pel Maestrazgo (I)

2011-01-03T21:33:00.003+01:00

Mirambel - Cantavieja - Collado de Tarayuela - Fortanete

Després d'un llarg viatge en cotxe hem arribat a la població de Mirambel, al Maestrazgo aragonès, per iniciar el nostre recorregut per aquestes terres. Hem sortit per carretera fins a la població de Cantavieja, un dels més grans de la comarca. A la plaça del poble un termòmetre marcava zero graus, una temperatura molt freda que ha estat la tònica de tot el nostre itinerari. Després de prendre alguna cosa en el bar del poble per entrar en calor, hem iniciat la pujada en direcció al Collado de Tarayuela. Poc abans hem aprofitat que el sol sembla que volia escalfar una mica l'ambient i ens hem aturat a menjar una mica. Hem arribat al coll i hem iniciat la baixada en direcció a la població de Fortanete, punt final de l'etapa. A Fortanete hi ha un alberg i dues fondes però tot estava tancat. Afortunadament, ens han obert l'hostal La Muralla per a nosaltres sols i ens han donat un magnífic sopar.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog.

BTT pel parc de Gallecs

2010-12-18T17:00:00.006+01:00

Hem fet una nova sortida en bicicleta. En aquesta ocasió hem fet un circuit fàcil encara que relativament llarg, d'uns 50 km. Hem sortit de Sant Adrià i hem pujat pel riu Besòs fins a Mollet. Quan hem arribat al davant de l'estació del Tren de Mollet hem sortit de riu i hem travessat la ciutat en direcció al parc de Gallecs. Després hem fet un llarg recorregut pels camins de Gallecs, passant entre els camps de conreu, ara tots llaurats. Hem arribat fins al poblet de Santa Maria de Gallecs i hem tornat per altres camins fins a l'estació de Mollet. Finalment hem tornat a baixar per la llera del Besòs fins al punt de partida. En resum, una sortida fàcil per estirar les cames...

Podeu veure un petit àlbum de fotoc clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També hem fet un petit muntatge amb les fotos i alguna seqüència de vídeo:

BTT Gelida - Sitges

2010-12-11T21:11:00.006+01:00

Hem fet una excursió en bicicleta per terres del Penedès i el Garraf. Hem arribat en tren a l'estació de Gelida i hem agafat el funicular fins al poble. Des d'aquí, per un seguit de pistes i algun petit tram de camí, hem anat fins a Sitges passant per l'Ordal i Olesa de Bonesvalls. A Sitges hem tornat a agafar el tren per tornar a casa. Una bona excursió per posar-se en forma de cara a futures fites ciclistes.

Avui hem fet poques fotografies però podeu veure un petit àlbum clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Torrent de Vallmala

2010-12-08T19:24:00.006+01:00

Avui hem anat a Montserrat a fer el descens d'un barranc. El barranc de Vallmala o de Santa Maria no és, però, gaire recomanable. La guia i algunes ressenyes d'internet ja ens havien avisat que al principi del descens hi havia un parell de gorgs d'aigua putrefacta. La realitat era molt pitjor ja que tota la primera part del descens era una autèntica claveguera, on hi havia tota mena de deixalles i aigua de claveguera que baixava del Monestir. El barranc és força tècnic, amb molts ràpels però, potser a causa de les darreres pluges, tot el barranc estava brut i relliscós, de manera que hem hagut de baixar amb força compte. En resum, un barranc que podríem qualificar "per a col·leccionistes" i que no recomanem.

Avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'hem fet molt poques però sí que hem fet un petit vídeo que us presentem aquí:

Escalada als Frares Encantats

2010-12-04T20:59:00.008+01:00

Una nova matinal d'escalada a Montserrat, en un dia molt clar però amb molt fred. Avui hem anat a la regió dels Frares Encantats amb la intenció de fer l'Aresta Brucs del Frare Gran, una via blava que ja havia fet fa un parell d'anys amb la Maria. Avui la intenció, a més de gaudir de l'escalada i dels magnífics panorames de Montserrat, era gravar unes seqüències de vídeo per a la pel·lícula que en Joan està preparant sobre les vies blaves, un documental monogràfic d'aquestes vies montserratines. Després d'una llarga aproximació, amb un ambient molt fred, hem arribat al peu del Frare Gran. La via comença resseguint una fissura fins que s'acaba. Després arriba el pas clau que consisteix en flanquejar sobre un gran buit per evitar un marcat desplom que talla la paret. Finalment, una canal ja més fàcil ens porta fins al cim. Aquesta agulla, que és el segon punt més alt de tot Montserrat, només superat pel cim del Sant Jeroni, ens ha brindat una magnífica panoràmica de Montserrat i molt més enllà. Hem vist els Pirineus nevats convidant-nos a iniciar ja la temporada d'esquí de muntanya. Després, per completar la jornada matinal, hem fet una altra via: l'Aresta Brucs del Frare Cirili, una aresta no massa difícil encara que una mica precària d'assegurances. Hem tornat pel coll de Port i el camí del Pas del Príncep.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula:

Escalada a Agulles

2010-11-27T19:16:00.008+01:00

Hem tornat a Montserrat per acabar la feina que vam començar la setmana passada. Avui les previsions eren de bon temps però molt fred i així ha estat. L'objectiu inicial era recuperar la bagueta que vam abandonar la setmana passada quan la pluja ens va fer abandonar a la Boteruda i, de pas, completar la via i fer alguna cosa més. En total hem fet tres vies:

Les tres eren vies fàcils encara que el pas del petit desplom de la Boteruda on vam abandonar la setmana passada tenia una mica de finura. Ha fet molt bon temps i un dia molt clar i ens ha permès fer una panoràmica circular des del cim del Gep Llarg.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo, cedit per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog.

Pluja a Montserrat

2010-11-20T13:11:00.011+01:00

Ja ho deia el Meteocat. Ho deia també l'Agència estatal de meteorologia. Avui havia de ploure a Montserrat. Nosaltres, amb una moral de ferro, hem sortit de bon matí amb la intenció de fer un parell de vies faciletes a Agulles. No ha pogut ser. Quan hem sortit de casa semblava que encara salvaríem la jornada, ja que el cel estava clar, però quan hem arribat a Montserrat la cosa s'ha començat a complicar i la boira ho tapava tot. Malgrat tot, hem seguit endavant i hem anat a la Boteruda per fer l'aresta Brucs, una via que, segons la guia, no té gaire dificultat. Hem fet la primera tirada sense problemes mentre la boira, a poc a poc, ens anava envoltant però quan estàvem atacant el pas clau de la via, un petit desplom a l'inici de la segona tirada, ha començat a ploure i hem decidit deixar-ho per a un altre dia. Sota la pluja hem retornat a Can Massana donant per acabada una jornada de muntanya que no passarà a la Història.

Avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'hem fet molt poques.

GR92: Tarragona - Salou

2010-11-13T22:30:00.007+01:00

Tarragona - Constantí - La Canonja - Vilaseca - Salou

Avui el GR92 ens ha portat per terres del Tarragonès. Hem arribat al matí en cotxe a Salou i allà hem agafat el tren fins a Tarragona. Des de l'estació hem pujat al balcó del Mediterrani, punt d'inici oficial de l'etapa. Després hem seguit per una àmplia avinguda fins a la plaça de la Imperial Tarraco. Un camí ens ha portat per la riba esquerra del Francolí fins al davant del poble de Constantí. Aquest era el punt clau de l'etapa, ja que calia travessar el riu a gual per arribar a Constantí. Ens hem descalçat i, amb aigua fins a mitja cama, hem travessat el Francolí, que avui baixava amb aigua clara i neta. El nostre camí ha seguit fins a la Canonja i després fins a Vilaseca i Salou. En general l'etapa ha estat fàcil i, pel que fa al paisatge i l'entorn, no ha estat de les millors però ens ha deixat satisfets, especialment per l'aventura del pas a gual del Francolí. Avui el camí estava molt poc marcat, de manera que hem hagut de fer treballar molt el GPS. Finalment hem dinat al restaurant Las Brasas de Salou.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí un petit vídeo que recull algunes escenes de l'excursió:

Ascensió a la Peña Montañesa (2.291 m)

2010-11-06T12:40:00.011+01:00

Feia molts anys que volia fer la Peña Montañesa i fins ara no havia arribat l'oportunitat. Aquesta època de l'any és ideal per fer aquesta mena d'ascensions, quan a les muntanyes més altes ja hi ha neu però encara no n'hi ha prou per poder fer esquí de muntanya. A més, els boscos amb tots els colors de la tardor ofereixen en aquesta època el seu millor aspecte. Ahir al vespre vam arribar a Ainsa i ens vam allotjar a l'alberg, molt confortable. De bon matí hem pujat en cotxe fins a les proximitats de San Victorián, on comença l'ascensió. El camí, ben traçat, puja en una llarga diagonal pel vessant sud d'aquesta muntanya gegantina. A mesura que pujàvem, el panorama ha anat ampliant-se; primer sobre la vall d'Ainsa i l'embassament de Mediano, després sobre les llunyanes muntanyes de Candanchú i finalment, quan hem arribat a la carena final, sobre el massís del Monte Perdido, el Posets i el Cotiella. En el cim, el panorama era impressionant; aquest cim, separat de la línia principal dels Pirineus, ens ha permès veure gairebé tot el Pirineu, des de la Collarada fins al Pedraforca, en un dia força clar. Al davant mateix teníem el Cotiella, que mostrava la seva magnífica pala, que vam superar amb esquís fa poc més d'un any i al costat la Punta Llerga, que vam fer l'any passat per aquest temps. També hem vist el Tozal de Guara, la Peña Oroel, el Tallon, la Brecha de Rolando, el Casco, el Monte Perdido, la Munia, la Punta Fulsia, la Punta Suelza, el Bachimala, el Posets, el Turbón i moltes més muntanyes. Fins i tot al fons es retallava la característica silueta del Pedraforca i la Serra del Cadí. Com és habitual, hem fet la foto panoràmica i les fotos de cim abans d'iniciar el descens, primer pel mateix camí de pujada i després per la variant de la Faja, que ens ha ofert nous panorames. Hem acabat al poblet d'Oncins, amb un magnífic dinar al restaurant de les Bodegas Ambrosio.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo de la sortida, creat per en Joan Guirao:

Canal del Pou del Glaç

2010-11-01T18:26:00.010+01:00

La canal del Pou de Glaç, també denominada Canal del Mejillón, és la via ferrada més difícil de Montserrat, si més no per dos passos clau en els que cal superar a força de braços un parell de trams força verticals. Ja fa temps que volia fer-la i més d'una vegada havia proposat aquesta activitat als companys sense gaire èxit. Per això avui he aprofitat l'ocasió enganyant la Maria i en Juan dient-los que no era massa difícil encara que calia fer una mica de força de braços. Sort que he portat un parell d'estreps que, posats estratègicament en els passos clau, han facilitat la maniobra. Avui la canal estava una mica humida i enfangada, complicant la pujada però el temps ha estat bo encara que una mica núvol. Sabíem que el nom tradicional de la canal és del Pou de Glaç però els que van equipar-la van canviar-li el nom pel de Canal del Mejillón perquè a la part alta de la canal hi ha moltes closques d'aquests mol·luscs, procedents de les deixalles d'un antic restaurant que hi havia a dalt de Sant Jeroni. Nosaltres hem comprovat que, efectivament, la part alta de la canal està plena de closques de musclo i altres deixalles. Fins i tot hem portat a casa una d'aquestes closques com a trofeu. Des de la sortida de la canal, un curt camí ens ha portat al cim de Sant Jeroni, el punt més alt de Montserrat, on hem fet la foto panoràmica i la foto de cim. Després hem baixat per la canal de Sant Jeroni retornant al punt de partida, Santa Cecília. Com a consell per a futurs ascensionistes d'aquesta via recomanem portar un parell d'estreps, especialment si ve gent poc acostumada a aquestes aventures, i també una corda per assegurar els dos passos clau i també per garantir la retirada en ràpel si algú de la colla fa figa.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo:

BTT pel Montsec d'Ares

2010-10-23T08:59:00.017+02:00

Excursió en bicicleta per terres de la Noguera. Hem trobat aquest itinerari en el llibre Noguera: 17 excursions en BTT, de recent publicació. Després de dormir a l'alberg d'Àger i esmorzar al bar del mateix poble, hem sortit per la pista de Corçà. Hem passat pel costat del poblet d'Agulló i hem seguit en direcció a Corçà. Poc abans d'arribar-hi hem pres un trencall a la dreta i hem seguit per una bona pista que puja fins enllaçar amb la carretereta que porta al cim de Sant Alís. Hem seguit aquesta carretereta fins que, al voltant de la cota 1.300 m, hem agafat a la dreta la pista que va planejant amb lleugera baixada per la primera graonada del Montsec. Aquesta pista ens ha ofert bones vistes del Montsec de Rúbies, l'embassament de Camarasa i la vall d'Àger. La bona pista acaba i enllaça amb una altra pista, més precària, que en franca baixada ens porta al Mas del Cabaler allà hem menjat una mica. Hem seguit la pista, cada vegada més perduda, fins arribar a una plana ocupada per un camp de conreu al peu de la Torre d'Escumó. Aquí hem dubtat una mica fins que hem trobat una fita que marca l'inici del caminet que baixa al mas de Xixí. Hem reconstruït la fita per fer-la més visible i hem iniciat el descens, ara a peu, arrossegant la bicicleta. Ja estàvem avisats d'aquest tram precari però se'ns ha fet llarg i una mica complicat. Al costat del mas hem trobat una pista que ens ha portat, ja sense problemes, en direcció a l'Ametlla del Montsec. Després una bona pista ens ha portat finalment a Àger. En total han estat uns 48 km de trajecte amb uns 1000 metres de desnivell en total.

Podeu veure un petit àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També hem fet un petit vídeo, encara que únicament recull un tram de la baixada per la pista transversal:

També tenim aquí el track de la sortida:

GR92: La Pobla de Montornès - Tarragona

2010-10-09T20:53:00.007+02:00

La Pobla de Montornès - Tarragona

Una nova etapa del GR92 per terres del Baix Penedès i el Tarragonès. Com en la darrera etapa, hem anat tota la colla en autocar fins a la Pobla de Montornès i allà hem començat la caminada. L'etapa d'avui no ha estat de les millors d'aquest GR, ja que resseguia l'autopista durant bona part del trajecte i passava per algunes zones força degradades. A més, les obres de la nova autovia A7 han malmès bona part del trajecte i han fet desaparèixer alguns trams del camí, obligant-nos a fer variants no marcades. Malgrat tots els embolics, hem arribat sense massa problemes a la ciutat de Tarragona, on hem gaudit d'un magnífic dinar al restaurant Tòfol, situat al cor de la ciutat vella de Tarragona.

Podeu veure un petit àlbum de fotos de l'excursió clicant a sobre de la foto que il·lustra aquesta entrada del blog.

Gorges de Viu de Llevata

2010-10-08T22:09:00.005+02:00

Anar a la muntanya un dia laborable té un encant especial. Avui, aprofitant que la Maria tenia festa a la Universitat i que en Joan treballa a les clases pasivas, he demanat un dia de vacances i hem anat a fer aquest magnífic barranc, situat al costat del poble de Viu de Llevata, a l'Alta Ribagorça. El barranc no té massa dificultat tècnica però és molt interessant pels seus salts, tobogans i petits ràpels. L'aigua era molt freda i fins i tot amb el neoprè complet hem quedat garratibats en alguns sectors del descens però ha valgut la pena perquè hem gaudit d'un entorn magnífic.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. Avui les fotos no tenen la mateixa qualitat de sempre perquè són captures de pantalla de la pel·lícula que hem rodat. També teniu aquí la pel·lícula:

Barranc de Gurp

2010-10-02T23:03:00.009+02:00

Una nova sortida de barranquisme, aquesta vegada al Pallars Jusà. Hem fet el Barranc de Gurp, també anomenat de la Mata o de Caramell, situat al costat del poble del mateix nom, més amunt de Talarn. L'aproximació és relativament curta, 20 minuts, i el retorn també, de manera que el barranc és molt assequible. Al principi semblava una mica sec però a mesura que baixàvem el cabal anava augmentant fins convertir-se en un barranc totalment aquàtic on hem pogut gaudir d'unes agradables remullades. Tècnicament no és molt difícil, ja que els ràpels són pocs i no gaire llargs, però en conjunt és un magnífic barranc. Hi ha també alguns salts, no gaire alts però suficients per animar el descens.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. Aquí teniu també el vídeo:

La Cajoleta & El Montgròs

2010-09-26T22:18:00.018+02:00

Jornada matinal d'escalada a Montserrat, a la regió dels Ecos, amb dues vies:

La Cajoleta, via Aresta Brucs.
El Montgròs, cara Sud

L'Aresta Brucs de la Cajoleta puja al principi sense massa dificultat fins poc abans de la tercera reunió, quan la roca es redreça. Des d'aquí hi ha una tirada de gran bellesa, vertical però amb bones preses, sobre un buit impressionant que cau sobre el Torrent del Migdia. Després d'un curt ràpel hem pujat caminant per una careneta fins al peu de la cara sud del Montgròs per on puja una altra de les vies blaves. Aquesta via era fàcil i no tenia la bellesa de la Cajoleta però ens ha portat fins al cim del Montgròs, un magnífic mirador montserratí. Hem fet una panoràmica circular i les característiques fotos del cim i hem baixat caminant pel darrere fins a la Canal del Migdia, per on hem tornat al punt de partida. Amb aquestes dues escalades hem completat totes les vies blaves de Montserrat, de manera que a partir d'ara haurem de buscar nous objectius per a les nostres escalades ...

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També tenim aquí dos vídeos, un per cada via:

La Cajoleta, via Aresta Brucs

El Montgròs, cara Sud

GR92: L'Arboç - La Pobla de Montornès

2010-09-18T20:18:00.006+02:00

L'Arboç - Santa Oliva - Les Peces - Albinyana - Sant Antoni de Pàdua - Costa del Sanabre - Bonastre - La Pobla de Montornès

Les previsions del temps eren força dolentes i quan hem sortit de l'Arboç començava a ploure però, una vegada més, hem tingut sort i només han caigut quatre gotes. Avui érem un grup molt nombrós, en total 25 persones, ja que ha vingut amb nosaltres una colla d'amics del centre excursionista del Vendrell (La Lira). Aquesta vegada hem fet tot el desplaçament amb un autocar, que hem llogat per a l'ocasió. L'etapa era relativament llarga però amb poc desnivell, de manera que ha estat fàcil. La dificultat més gran ha estat el fang, que en alguns sectors ens ha complicat l'excursió, i també la travessia de la Riera de La Bisbal, que ens ha obligat a fer alguns equilibris per no mullar-nos els peus. Com sempre que anem al GR92, hem acabat amb un bon dinar, aquesta vegada a la fonda de La Pobla de Montornès.

Podeu veure l'àlbum de fotografies clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Miranda del Pas del Príncep, via Dori

2010-09-12T17:49:00.011+02:00

Escalada a Montserrat. Hem fet una de les darreres vies blaves que ens queden per fer a Montserrat. La via Nubiola-Picazo-Dori de la Miranda del Príncep puja per la cara est d'aquesta agulla en sis tirades. L'aproximació ja ha estat tota una aventura perquè no hem encertat l'accés normal al peu de via i hem pujat per un bosc impenetrable (fins avui) ple de punxes i vegetació molt espesa. A la baixada hem vist el bon camí, que comença al costat d'un gran bloc que forma una bauma sobre el camí que puja al coll de Port. Ja al peu de la via i després d'esmorzar, hem iniciat l'ascensió. La via és poc sostinguda però té uns quants passos clau, catalogats com a IV+ i V-, que superen les petites panxes que tallen la paret. Tota la via està perfectament equipada, com és normal a totes les vies blaves, de manera que hem gaudit d'una escalada fina però segura. Des del cim hem tingut una gran panoràmica sobre la regió dels Frares Encantats i tot Montserrat. La baixada l'hem fet caminant per la part del darrere de l'agulla fins a retrobar el camí de pujada.

Podeu veure l'àlbum de fotos polsant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula de l'escalada:

Camí dels Enginyers

2010-09-11T20:23:00.004+02:00

Hem fet novament aquesta excursió que ens ha portat de Núria a Queralbs, passant per Coma de Vaca. Ja l'havíem fet l'any 2004 però és una excursió de les que val la pena repetir. Hem agafat el primer cremallera del matí i hem pujat fins a Núria. Volíem esmorzar al bar però encara estava tancat, de manera que hem menjat l'entrepà i hem començat la caminada pujant pel camí del Via-Crucis. Aviat hem trobat l'inici del Camí dels Enginyers i l'hem seguit. El camí, tot planejant, va resseguint tota la muntanya per sobre de les roques de Tot lo Món fins entrar a la vall de Coma de Vaca. El dia era molt bo i el paisatge magnífic, de manera que hem gaudit d'un gran recorregut. Al refugi hem menjat una mica abans de començar la segona part de l'excursió; després d'una curta pujada, hem inicial la baixada per la vall de Coma de Vaca fins a la central elèctrica i des d'allà fins a l'estació del cremallera on hem donat per acabada l'excursió.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog.

Camí del Salt de la Nina

2010-09-05T22:08:00.010+02:00

Sortida matinal a Montserrat per recórrer aquest camí equipat fent un itinerari circular per la zona dels Ecos. Hem deixat el cotxe al km 3'8 de la carretera que porta de Can Massana al Monestir i hem iniciat la pujada pel camí del Coll del Miracle. Poc abans d'arribar al coll, un corriol per l'esquerra ens ha portat flanquejant sota les grans parets de la zona dels Ecos. Hem passat per la font dels Aurons i hem arribat als Horts de Malany. Al llarg d'aquest camí hem trobat diversos trams equipats amb passamans. Des dels Horts de Malany hem iniciat el tram més tècnic del recorregut pujant per una canal equipada amb cordes fixes i cadenes fins al coll entre el Camell dels Ecos i l'Agulla Lluis Estasen. Després hem baixat per l'altra banda de la muntanya per un tram també equipat, fins trobar el camí de la travessia de Montserrat, que ens ha portat fins al coll del Miracle passant pel coll dels Aurons. En el coll dels Aurons hem fet una petita incursió pujant l'agulla 226, un bony sense massa importància però que ens ha permès gaudir de nous panorames montserratins. El tram final del camí al coll del Miracle, que segons la guia tenia també cordes i passamans, estava pràcticament desequipat. Finalment, des del coll del Miracle hem baixat fàcilment fins al punt de partida. En resum, ha estat una agradable passejada matinal per Montserrat i la dificultat era més aviat baixa encara que la guia ho descrivia com a molt difícil.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. També tenim aquí la pel·lícula:

VF al Roc del Quer (Canillo)

2010-08-28T22:43:00.007+02:00

Jornada ferratista a Andorra, a la zona del Roc del Quer, al costat de Canillo. Hem començat per la VF dels Racons, una ferrata força interessant amb molts passos verticals i un parell d'extraploms, que hem superat amb l'ajut del seu equipament, força bo però sense excessos. Des del final de la ferrada dels Racons, un caminet ens ha portat en pocs minuts a l'inici de la segona via ferrada de la jornada, la Canal del Grau, més fàcil que l'anterior però amb un pont nepalès i un parell de trams verticals que li donen caràcter. El segon pont nepalès, en canvi, ha estat decebedor, ja que és ben poca cosa. Hem arribat al final i, com que era encara molt aviat, hem triat el descens per una altra via ferrada, la de la Canal de Mora. Hem pujat caminant fins al Mirador del Roc del Quer i des d'allà hem iniciat el descens, que no quadrava gaire amb la ressenya perquè la part final, que era un camí equipat, estava sense ferro. Més avall hem trobat la part tècnica de la via, sense massa dificultat, i hem baixat sense problemes al punt de partida.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí els vídeos corresponents. El primer recull l'ascensió a la via ferrada dels Racons:

El segon vídeo recull l'altra via ferrada de la jornada: la Canal del Grau:

Els dos vídeos han estat cedits per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog.

Ascensió al Pico Anayet (2.545 m)

2010-08-18T11:34:00.001+02:00

Ens hem llevat aviat en el refugi de Pombie i, després d'esmorzar, hem baixat pel caminet fins a la carretera del Portalet on teníem el cotxe. Des d'allà hem passat el coll del Portalet i hem baixat fins al Corral de las Mulas, on hem deixat el cotxe per iniciar la segona ascensió d'aquesta sortida al Pirineu Occidental. La carretereta que porta al pàrquing superior estava tancada, de manera que hem hagut de pujar a peu els gairebé dos quilòmetres d'asfalt. Després, seguint el GR11, hem pujat fins als Ibones de Anayet, un lloc molt conegut per la magnífica postal que s'hi pot obtenir, amb la silueta del Midi d'Ossau reflectida en els llacs. Des d'aquí es veu la silueta impressionant de l'Anayet dominat aquest altiplà. Hem pujat sense massa problemes ja que, malgrat el seu aspecte, és un cim fàcil que es puja per un caminet que va buscant els punts febles de la muntanya per arribar al seu cim. Hem estat una bona estona al cim contemplant l'extens panorama que ens oferia i hem baixat pel mateix camí de pujada fins al punt de partida, el Corral de las Mulas.

Podeu veure l'àlbum clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog.

Ascensió al Midi d'Ossau (2.884 m)

2010-08-17T11:07:00.004+02:00

Avui hem fet una ascensió d'aquelles que teníem pendents des de fa molts anys. El Midi d'Ossau és un dels pics més coneguts dels Pirineus per la seva silueta característica, visible desde bona part dels Pirineus. Hem sortit de casa al matí i hem deixat el cotxe a pocs metres del Portalet. Des d'allà hem pujat fins al refugi de Pombie, situat al mateix peu del Midi. Hem deixat algunes coses al refugi i hem iniciat l'ascensió per la via normal, fàcil però amb alguns trams d'escalada. Els passos clau són les tres xemeneies que cal grimpar; no són gaire difícils i les hem fet sense corda però cal anar amb compte. Després de superar les tres xemeneies encara queda un bon tros de pujada per superar el gran desnivell, però val la pena perquè des del cim el panorama és extraordinari. Hem descansat i hem menjat una mica abans d'iniciar el descens, que és tan entretingut com la pujada. Les xemeneies les hem baixat en ràppel, evitant així les desgrimpades que sempre són més complicades que la pujada. Hem arribat al refugi a les sis de la tarda, de manera que encara hem pogut descansar una mica abans del sopar, i ens hi hem quedat a dormir.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

TMB, etapa 5: Trient - La Flégère

2010-08-08T11:14:00.013+02:00

Trient - Col de Balme - Chalet de Charamillon - Le Tour - Tré-le-Champ - Tête-aux-Vents - La Flégère

Horari oficial: 8 h 45 min. - Acumulat: 33 h 30 min.

Desnivell positiu: 1.596 m - Acumulat: 5.732 m

Desnivell negatiu: 1.029 m - Acumulat: 5.078 m

Darrera etapa d'aquesta primera incursió en el Tour del Mont Blanc. Hem sortit de Trient de bon matí i hem iniciat la pujada al Col de Balme, un pas estratègic que comunica Suïssa amb França. El camí, molt ben traçat, ens ha portat en poc més de dues hores fins al coll. Poc abans d'arribar-hi, malgrat que la previsió del temps era bona, ha caigut un petit xàfec que ens ha fet témer el pitjor. Hem tornat a treure la capelina que portàvem al fons de la motxilla des de Ferret i hem iniciat la baixada per la vesant francesa en direcció a Le Tour. Ens hem aturat al Chalet de Charamillon i hem pres un te. Quan hem sortit el dia havia millorat i el sol ja ens ha acompanyat tot el dia. Hem baixat fins a Tré-le-Champ i ens hem aturat a dinar abans d'iniciar la segona part de l'etapa que ens havia de portar a la Flégère. El camí puja en diagonal deixant a baix el poble d'Argentière i tota la vall de Chamonix. Aviat hem vist el Mont Blanc i tots els seus satèl·lits i hem arribat al pas clau de l'etapa, la pujada a Tré-le-Champ per un camí equipat amb escales i passamans de ferro. Després només quedava una horeta de camí en lleugera baixada fins a la Flégère on hem posat punt i final a la nostra ruta per aquest any.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També podeu veure aquí un petit vídeo.

TMB, etapa 4: Arpette - Trient

2010-08-07T09:41:00.005+02:00

Arpette - Fenêtre d'Arpette - Prisse du Bisse - Peuty - Trient

Horari oficial: 5 h 55 min. - Acumulat: 24 h 45 min.

Desnivell positiu: 991 m - Acumulat: 4.136 m

Desnivell negatiu: 1.361 m - Acumulat: 4.049 m

Es pot dir que la d'avui és l'etapa reina del TMB. De fet, a partir de Campex el camí té dues variants: la planera que va per la granja de Bovine i la més alpina que passa per un coll molt singular, la Fenêtre d'Arpette, a 2.671 m. Nosaltres hem triat l'opció més alpina i de bon matí hem començat a pujar en direcció al coll. El camí comença molt ben traçat però es va complicant i acaba en un pedregar, un caos de blocs granítics per on arribem finalment al coll d'Arpette (2.671 m). És un pas ben estret però amb unes vistes magnífiques sobre les muntanyes del Valais. Després d'uns minuts de descans i de fer les fotos reglamentàries, hem iniciat el descens per l'altra banda per un camí que va paral·lel al glaciar de Trient. Hem passat per Chalet du Glacier i, sense aturar-nos, hem seguit baixant fins al poblet de Peuty. Estava previst acabar aquí l'etapa però la gîte no ens ha agradat gens, de manera que hem baixat una mica més fins al veí poble de Trient, on ens hem allotjat a la gîte La Gardienne, molt singular. La casa estava molt atrotinada però el sopar ha estat magnífic i la taula de formatges monumental.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

TMB, etapa 3: Ferret - Arpette

2010-08-06T08:50:00.007+02:00

Ferret - La Fouly - Issert - Champex - Arpette

Horari oficial: 5 h 5 min. - Acumulat: 18 h 50 min.

Desnivell positiu: 625 m - Acumulat: 3.145 m

Desnivell negatiu: 650 m - Acumulat: 2.688 m

L'etapa d'avui ha estat de transició després de la dura jornada passada per aigua d'ahir. Es tracta de baixar tota la vall suïssa de Ferret fins al poble d'Issert i des d'allà remuntar fins al llac de Champex per iniciar la pujada de la vall d'Arpette fins al poblet del mateix nom. Molts dels randonneurs que recorren el TMB fan aquest tram amb autobús, ja que hi ha una carretereta que en uns 20 km ens porta fins a Champex i un servei públic que fa aquest trajecte. Nosaltres, com que som del sector integrista dels caminadors del TMB, fem l'etapa íntegrament a peu. El camí no va per la carretera sinó que baixa per l'altra banda del riu, entre boscos, i ens porta en una plàcida caminada fins a Isert. En aquest poblet hem menjat una omelette i hem inicial la pujada a Champex, un lloc molt turístic. Des d'aquí hem completat l'etapa entrant a la vall d'Arpette pujant fins a la gîte d'Arpette on hem donat per acabada la jornada.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

TMB, etapa 2: Ref. Bonatti - Ferret

2010-08-05T08:19:00.002+02:00

Refugi Bonatti - Arnuva - Ref. Elena - Grang col Ferret - La Peula - Ferret

Horari oficial: 6 h 45 min. - Acumulat: 13 h 45 min.

Desnivell positiu: 895 m - Acumulat: 2.520 m

Desnivell negatiu: 1.215 m - Acumulat: 2.038 m

Les previsions meteorològiques no han fallat. Per a avui es preveia pluja i hem tingut pluja, molta pluja. Hem sortit del refugi Bonatti plovent, amb la capelina; el camí que hem agafat baixa una mica fins a l'àmplia vall de Ferret, que puja planerament fins al poblet d'Arnuva. Aquí comença la forta pujada per superar el Grand col Ferrer, porta de la Confederació Helvètica. Plovent sense parar, hem començat la pujada per un camí enfangat en direcció al refugi Elena, primera fita d'aquesta pujada. Poc abans d'arribar-hi, la pluja s'ha fet més intensa i feia força vent; hem arribat ben mullats al refugi, de manera que hi hem entrat i hem pres un te mentre esperàvem a veure si afluixava la tempesta. Al cap d'una estona semblava que la pluja no era tan forta, de manera que hem sortit ben abrigats per intentar superar el coll. La pluja no ha parat ni un moment però a poc a poc hem anat guanyant el desnivell pel camí ben traçat fins al Grand col Ferret (2.537 m). Ja en territori suís, sempre sota la pluja, hem iniciat la llarga baixada per un ample camí. Hem arribat a la Peula, una mena de granja reconvertida en alberg i hem fet una parada tècnica per dinar. Ens han fet una sopa de verdures acompanyada amb formatge del país i hem seguit baixant fins arribar al poble de Ferret, on ens hem instal·lat en un hotelet.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

TMB, etapa 1: Courmayeur - Ref. Bonatti

2010-08-04T23:24:00.004+02:00

Courmayeur - Villair - Refugi Bertone - Tête de la Tronche - Col Sapin - Pas Entre Deux Sauts - Refugi Bonatti

Horari oficial: 7 h - Acumulat: 7 h

Desnivell positiu: 1.625 m - Acumulat: 1.625 m

Desnivell negatiu: 823 m - Acumulat: 823 m

El Tour del Mont Blanc és un camí de gran recorregut (GR) que dóna la volta al massís del Mont Blanc passant per tres països: Itàlia, Suïssa i França. Després de dormir a Courmayeur, hem iniciat aquest gran recorregut passant pel poblet de Villair, pràcticament enganxat a Courmayeur. Després, el camí puja pel bosc aixecant-se sobre la vall de Courmayeur per guanyar el llom de la muntanya de la Saxe. Allà hem trobat una visió impressionant del Mont Blanc i tot el massís. Hem arribat al refugi Bertone i hem pres un te abans de seguir pujant, ara carenant pel llom de la muntanya de la Saxe, fins al cim de la Tête de la Tronche (2.584 m), el punt més alt de l'etapa d'avui, des d'on hem pogut gaudir d'un gran panorama. El camí baixa en pocs minuts fins al Col Sapin (2.436 m) i després d'una llarga sifonada supera el segon coll, el Pas Entre-Deux-Sauts (2.524 m), abans del descens fins al refugi Walter Bonatti (2.025 m), on hem acabat l'etapa. El dia ha estat magnífic i tot el camí ha estat decorat pel rerefons del massís del Mont Blanc, que hem vist durant tot el llarg recorregut.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Retorn a les Granges d'Astau

2010-07-30T08:55:00.006+02:00

Avui hem tancat el nostre circuit tornant a les Granges d'Astau on vam deixar el cotxe fa quatre dies. Hi havia diverses opcions, totes llargues, però finalment hem triat l'itinerari que ens ha indicat la guardessa del refugi. Des del refugi Maupas hem baixat per una canaleta fins a trobar el camí del Circ de Crabioules, que hem resseguit fins a una cabana de pastors, la de Prat Lestoué. Aquí hem agafat un caminet que, passant per dos collets amb grans vistes sobre el Circ de Crabioules, ens ha portat fins al Coll de Coume de Bourg on hem enllaçat amb el GR10 que, passant per un altre coll, ens ha portat a les proximitats del refugi d'Espingo i, ja de baixada, fins a les Granges d'Astau on hem menjat el menu du randonneur abans d'agafar el cotxe per tornar a casa, donant per tancada la campanya Pirienus 2010.

Podeu veure l'àlbum de fotos de la sortida clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la segona part del vído d'aquesta sortida als Pirineus:

Ascensió al Pic del Boum (3.008 m)

2010-07-29T08:31:00.005+02:00

Després de la intensa jornada d'ahir, avui hem previst una ascensió, relativament fàcil, al pic del Boum (3.008 m). Hem sortit del refugi entre la boira però ben aviat ha començat a obrir-se el dia i hem vist a l'abast el nostre objectiu d'avui. En aquesta part de la muntanya hi havia força neu però hem anat evitant els trams més drets, de manera que no ha estat necessari posar-se els grampons. La grimpada final ha estat complicada perquè l'hem començat pujant per una pedrera fastigosa però aviat hem retrobat el bon camí i ens hem enfilat fins al cim, superant sense problemes la xemeneia final que, segons la guia, era l'únic obstacle de l'ascensió. Hem arribat ben aviat al cim del Boum (3.008 m), de manera que hem dedicat gairebé dues hores a descansar i contemplar el gran panorama que ens ha ofert aquest mirador privilegiat. Després hem iniciat el descens al refugi. A mig camí ens ha envoltat la boira, de manera que el GPS ha estat novament el protagonista de la jornada però hem arribat bé al refugi on hem passat una segona nit.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog

Lézat i cresta del Maupas

2010-07-28T07:46:00.009+02:00

Una gran jornada de muntanya que hem començat des de la magnífica base del refugi del Portillón, situat a 2.570 m. Hem sortit amb les primeres llums i hem comprovat amb sorpresa que el llac del Portillón estava cobert d'una fina capa de gel, producte de les temperatures nocturnes. Hem iniciat la pujada en direcció al coll inferior de Lliterola, que ens havia d'obrir el pas per a l'ascensió al Maupas, objectiu d'avui. A mig camí, quan ens trobàvem sota el Lézat, hem sentit la seva atracció irresistible i ens hem desviat del nostre camí per pujar-lo. La pujada al Lézat és una grimpada que aprofita els pocs punts febles de la muntanya per vèncer un cim que des de tots els punts de vista sembla inexpugnable. Hem arribat al cim del Lézat (3.107 m) quan només eren les 8'30. Des d'aquí el panorama és impressionant, des de l'Aneto fins al Balaitús, passant per tot el Pirineu central. Després d'una estona de contemplació, hem baixat novament fins al peu de la muntanya, on havíem deixat les motxilles, i hem seguit en direcció al coll inferior de Lliterola (2.983 m). Des d'allà hem descobert noves perspectives, amb una gran vista de la Maladeta. La intenció inicial era pujar fins al coll de Crabioules però des d'aquí es veu molt dret i amb un corredor de neu que puja molt amunt i que a aquestes hores deu estar ben gelat, de manera que hem agafat l'opció B, que és travessar la vall de Lliterola per anar a buscar el llom suau de l'aresta de Remuñe, que ens porta fins al segon cim de la jornada, la Tusse de Remuñe (3.041 m). Des d'aquí també es veu un gran panorama, dominat pel massís de la Maladeta; també hem vist la fina cresta que ens porta fins a l'objectiu principal de la jornada que és el pic de Maupas. La cresta del Malpas és fàcil al principi fins al Pico Rabadá (3.045 m); després ja és més fina i aèria i comença desgrimpant fins a una profunda bretxa, de manera que ens hem encordat i hem seguit escalant fins al segon cim secundari de la cresta, el Pico Navarro (3.043 m). La cresta segueix amb la mateixa tònica, fàcil però aèria, i s'enfila fins al Pic de Maupas (3.109 m). Novament hem quedat impressionats pel gran panorama i, com que la boira començava a pujar, hem iniciat el descens en direcció al refugi Maupas, final de la nostra etapa d'avui. A la part final hem hagut d'utilizar el GPS per localitzar el refugi entre la boira pel caos granític de la zona, però hem arribat sense problemes a aquest petit refugi, situat en un lloc estratègic, penjat a 2.450 m.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la primera part del vídeo d'aquesta sortida als Pirineus:

Ascensió al Gran Quayrat (3.060 m)

2010-07-27T00:12:00.007+02:00

Hem sortit ben aviat del refugi d'Espingo. Seguit les indicacions del guarda, hem agafat un caminet que puja en diagonal en direcció a la bretxa del Quayrat. Més amunt, el camí puja fent girs, de vegades mig esborrat. Ens hem guiat per les fites fins a una canal que ens ha permès superar un esglaó de la muntanya i arribar a la bretxa. Després d'esmorzar una mica hem completat l'ascensió pujant per la cresta, fàcil, fins al cim. Encara no s'havien acabat les dificultats, ja que el cim està format per un bloc vertical, una mena d'obelisc que ens ha obligat a fer una curta grimpada per superar-lo i arribar al cim del Gran Quayrat (3.060 m). Fa molt bon dia, de manera que no hi ha pressa. Ens hem estat una bona estona al cim; hem menjat alguna cosa i hem fet les fotos de cim i una magnífica panoràmica circular. Per baixar hem retornat a la bretxa i hem baixat una mica pel camí de pujada fins que hem pogut flanquejar en direcció al refugi del Portillón, on ens hem instal·lat.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Refugi d'Espingo

2010-07-26T00:03:00.002+02:00

Iniciem la sortida d'estiu als Pirineus amb una etapa fàcil i curta. Després d'un llarg viatge en cotxe, arribem a les Granges d'Astau, des d'on iniciem la pujada pel fàcil camí ple de turistes que puja al llac d'Oô i després fins al refugis d'Espingo on ens instal·lem per passar la nit.

Podeu veure l'àlbum de fotos de la sortida clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.

Barrancs del Fenollet

2010-07-17T08:12:00.006+02:00

Una nova jornada de barranquisme. L'objectiu d'avui han estat els dos barrancs del Fenollet, situats al costat d'Organyà. Potser la tria no ha estat la millor, ja que amb la calor de juliol hauria estat millor un barranc més aquàtic. Per sort, en el primer barranc sí que hi havia una mica d'aigua i ens hem pogut anar remullant. Des de la carretera de Montanissell, al costat de la masia del Fenollet, hem iniciat una dura i càlida aproximació, amanida amb esbarzers i tota mena de vegetals punxeguts fins a l'inici del barranc del Fenollet Est. Ens hem animat una mica al veure que baixava una rajolí d'aigua i hem iniciat el descens, força tècnic i amb bastants ràpels. L'últim ràpel ha estat espectacular, amb 40 metres de verticalitat gairebé absoluta. Després d'acabar el barranc hem tornat a demostrar que tenim una moral de ferro i hem tornat a pujar per anar a buscar el segon barranc de la jornada, més fàcil i curt però sense aigua. La pujada ha estat dura, ja que el sol escalfava molt però la baixada ha estat curta i ben aviat estàvem al final. De camí cap al punt de partida ens hem pogut remullar en una bassa traient-nos una mica la calor.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·licula de la jornada que, com sempre, ha estat cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog:

Ascensió a la Pica d'Estats (3.143 m)

2010-07-11T23:17:00.017+02:00

A les sis del matí ens hem posat en moviment en el refugi de l'Estany de Pinet. Després d'un esmorzar més testimonial que nutritiu, ens hem posat en marxa en direcció al nostre objectiu d'avui, la Pica d'Estats. Ben aviat hem trobat la primera congesta de neu; hi ha hagut un moment de dubte i hem pensat en posar-nos els grampons però hem comprovat que hi havia una traça molt ben marcada, de manera que hem passat a peu, amb compte però sense problemes. Més endavant hem trobat una pala una mica més dreta i ens hem posat el grampons per superar l'obstacle. Les pràctiques que vam fer ahir han donat el seu fruit, i en pocs minuts tota la colla estava calçada amb els grampons. A poc a poc hem anat superant el desnivell fins arribar a un replanet des d'on es veia per primera vegada la Pica i ens hem aturat a esmorzar. Després, per una coma nevada però amb poc pendent, hem arribat fins al collet que separa la Pica del Pic Verdaguer. Amb un darrer esforç hem superat la petita cresta final i ens hem plantat al cim de la Pica d'Estats (3.143 m). Hem fet la panoràmica circular i les fotos de cim; també hem celebrat l'èxit de l'ascensió bevent-nos una ampolla de cava de dos litres, que hem portat fins aquí per celebrar l'edeveniment. Ja de baixada, alguns hem aprofitat l'ocasió per enfilar-nos, en pocs minuts, fins al Pic Verdaguer (3.133 m). Nova panoràmica circular, nova foto de cim i novament en marxa de baixada. La neu ara estava més tova, de manera que hem baixat les pales amb les tècniques més diverses però sense necessitat de grampons. Al refugi ens esperava un plat combinat que ens ha tret una mica la gana, encara que no passarà a la història de la gastronomia. Després hem iniciat la llarga baixada fins a l'aparcament de l'Artiga, punt final de l'excursió. Pel camí ens ha agafat un xàfec i ens hem remullat una mica però hem arribat al final sense més incidents.

Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la foto que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí el vídeo de la sortida (versió reduïda), cedida per Mountain Films per a tots els seguidors d'aquest blog.