dijous, 27 de juny de 2019

Via Ferrada de la Cala del Molí

Cala del Molí
Només fa dos mesos que vam venir a fer aquesta via ferrada i ja hi hem tornat, avui en sessió de tarda, aprofitant que en aquesta època de l'any hi ha llum fins a molt tard. El motiu de la visita era doble: per una banda, dos dels participants no havien fet mai aquesta ferrada i la volien fer; per altra banda era una activitat d'entrenament per a la sortida a les Dolomites que iniciarem la propera setmana.
Hem trobat la via tan interessant com en la nostra darrera visita i potser una mica més difícil per la calor, tot i que a les hores que hem començat la major part de la via estava a l'ombra. Encara que era un dia laborable a una hora no massa habitual i amb una onada de calor africà, hi havia gent a la via, però sense arribar, ni de bon tros, a la massificació de la nostra darrera visita a la Cala del Molí.
Hem completat la via sense problemes i hem tancat la jornada prenent un refresc a la propera platja de S'Agaró, abans de tornar a casa.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
VF Cala del
Molí, 2019
VF Agulles
Rodones, 2004
VF Cala del
Molí, 2002

diumenge, 23 de juny de 2019

Gra de Fajol (2.714 m) per l'Esperó NE

Gra de Fajol
L'espero NE del Gra de Fajol és una cresta de grimpada relativament fàcil que ens ofereix una manera alternativa de pujar a un cim tan popular con és el Gra de Fajol. Tot i que és una via d'escalada, amb una mica d'habilitat i si no ens espanta veure la timba, es pot fer sense corda. Nosaltres portàvem la corda i material d'escalada per si calia assegurar algun pas però no l'hem fet servir. És una grimpada relativament fàcil, amb una roca molt bona i amb abundància de preses.
Hem deixat el cotxe ben a prop de l'estació d'esquí de Vallter, on comença el camí del refugi d'Ull de Ter. Hem pujat fins al refugi però no ens hi hem aturat; hem seguit pel camí del Coll de la Marrana però poc després hem deixat aquest camí per dirigir-nos directament a l'inici de l'esperó, molt visible.
Hem començat a grimpar i aviat hem comprovat que la roca era inmillorable, compacta i amb moltes preses.
Hem anat pujat, superant les petites dificultats, fins que hem arribat al cim del Gra de Fajol (2.708 m). Hi havia molta gent perquè per la via normal del Coll de la Marrana és un cim d'accés fàcil. Hem menjat una mica contemplant el panorama i fent fotos, a més d'unes imatges de dron. No hem fet panoràmica circular perquè ja la vam fer en la nostra darrera ascensió a aquest cim.
Des d'aquí es pot baixar fàcilment per la via normal però com que era molt aviat (hem arribat al cim a les 10:25) hem pensat en arrodonir la jornada amb una seguona ascensió: el Gra de Fajol Petit. Des del cim es veia ben proper, uns 150 metres per sota nostre. Hem baixat per un corriol desdibuixat fins al coll i hem completat els darrers metres d'ascensió fins al Gra de Fajol Petit (2.563 m). Tot i ser un cim secundari, ens ha ofert nous panorames, especialmet una bona vista de la cara est del Gra de Fajol i de l'esperó per on havíem pujat. Hem fet una panoràmica circular:

La baixada fins al punt de partida l'hem fet directament per un llom amb algunes traces d'un corriol desdibuixat i alguna fita però pràcticament sense camí. No ha estat difícil però sí una mica incòmode, especialemnt per les pedreres inestables, però aviat hem arribat al punt de partida donant per acabada l'activitat d'avui.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Gra de Fajol
amb esquís, 2015
Escalada al Gra
de Fajol, 1981
Agulla de la
Xemeneia, 1976

dilluns, 10 de juny de 2019

Cerro del Caballo (3.011 m) en travessia

Sierra Nevada
Hem completat la nostra travessia per Sierra Nevada amb una etapa llarga però sense massa desnivell que ens ha permès recórrer la part més occidental del massís pujant un dels seus cims més característics: el Cerro del Caballo.
A les sis del matí ha sonat el despertador al refugi de La Carihuela, situat a una altitud de 3.200 m, on hem passat la nit. Tot i ser un refugi lliure, és bastant confortable i hem dormit força bé. Després d'esmorzar hem iniciat la travessia baixant en direcció a uns estanys per sobre del Embalse de las Yeguas. al voltant dels 2.950 metres hem agafat un camí que voreja la muntanya per la zona coneguda com Tajos de la Virgen. El camí travessa diverses congestes amb un ambient força alpí i arriba al refugi Elorrieta, un antic refugi lliure que actualment es troba en estat de ruïna gairebé total.
Des del refugi, el camí baixa per la vall de Lanjarón però abans, aprofitant que estàvem en plena carena, hem fet una variant per pujar el Pico de los Tajos del Nevero, un cim secundari de 3.202 m que no és més que una de les puntes del tram de cresta situat al nord del refugi i que es coneix amb el nom genèric de Tajos del Nevero. Tot i ser un cim secundari de poca prominència, ens ha ofert unes bones vistes i fins i tot hem fet una panoràmica circular:

Hem tornat al refugi Elorrieta i hem seguit la nostra travessia per un camí de ferradura molt ben traçat i amb trams empedrats que ens ha portat al fons de la vall, per travessar el torrent de Lanjarón. El camí segueix per l'altra riba amb lleugera pujada, per una feixa penjada fins a un punt en el que l'antic camí de ferradura ha desaparegut totalment i cal superar un flanquejament amb un pas equipat amb una cadena.
A l'altra banda del pas equipat segueix el camí de ferradura que amb suau pujada ens porta fins al refugi-bivac del Caballo, situat al costat del llac del mateix nom i al peu del cim homònim. Hem fet una breu aturada per menjar uns ganyips abans de completar l'ascensió. Un corriol voreja el llac, puja al coll i finalment al cim del Cerro del Caballo (3.011 m), objectiu principal d'avui. Des d'aquest cim hem pogut gaudir d'una gran vista de Sierra Nevada i fins i tot es veia el mar, relativament proper. Hem fer una panoràmica circular:

Des del Cerro del Caballo ja és tot baixada, una llarga baixada per un llom conegut com La Loma de los Tres Mojones, per on hem arribat fins al mirador de la Rinconada de Nigüelas, punt final del nostre recorregut. En el mirador ens ha recollit un cotxe de l'empresa Nevadensis que ja teníem concertat, ja que des d'aquí la baixada fins al primer poble és una pista quilomètrica que ens hauria costat com a mínim tres hores més de recorregut. El cotxe ens ha portat fins a la ciutat de Granada, donant per acabades les nostres activitats de muntanya a Sierra Nevada.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Travessia del
Moncayo, 2019
Travessia dels
Ports, 2016
Ascensió al
Moncayo, 2012

diumenge, 9 de juny de 2019

Mulhacén, Cerro de los Machos i Veleta

Sierra Nevada
Avui hem fet l'etapa reina de la nostra travessia per Sierra Nevada. Una llarga etapa entre en refugi guardat de Poqueira i el refugi-bivac de La Carihuela. A més, pel camí hem fet quatre ascensions a cims de més de tres mil metres i entre ells els dos cims principals del massís: el Mulhacén i el Veleta.
Al refugi de Poqueira donen l'esmorzar a partir de dos quarts de set del matí. Tot un luxe comparat amb els refugis de guardes mandrosos que hem trobat de vegades als Pirineus, on no donen ni aigua abans de les vuit del matí. L'esmorzar era abundant i variat i hem sortit del refugi ben alimentats, preparats per a la dura jornada de muntanya que teníem al davant.
Hem iniciat el nostre recorregut per la via normal del Mulhacén, un camí molt transitat que puja amb facilitat al cim més alt de Sierra Nevada. Hi ha força desnivell però el camí és facil i en tres hores hem arribat al cim del Mulhacén (3.479 m), des d'on hem gaudit d'un gran panorama. Hem observat el recorregut que ens quedava per fer avui i fins i tot part del recorregut de demà fins al Cerro del Caballo que es veia ben lluny. Hem fet una panoràmica circular:

Hem baixat pel mateix camí peró ben aviat ens hem desviat en direcció a Laguna de la Caldera i el refugi del mateix nom que ja es veia ben a prop. Des del refugi-bivac de La Caldera es pot seguir per la pista en direcció a la zona del Veleta però nosaltres hem agafat un camí alternatiu que talla la pista superant un petit coll. Des d'aquest coll sense nom teníem a tocar un cim secundari, la Punta de Loma Pelada (3.185 m). Tot i que és un cim secundari sense gaire prominència, ens hi hem acostat i en pocs minuts hem arribat al cim. Hem fet una nova panoràmica circular:

Per l'altra banda del petit coll hem baixat a la pista i l'hem seguit una estona. Hem passat al costat del Cerro de los Machos, que aquí ens mostra la seva cara més escarpada, però poc després hem arribat a la cara amable d'aquesta muntanya, per on puja un bon camí fins al cim. Hem deixat la pista i hem pujat pel camí, arribant al cim del Cerro de los Machos (3.327 m).
Aquest cim, per la seva situació central, ens ofereix una gran vista sobre els principals cims de la zona, especialment sobre el Veleta, ben proper. Hem fet la panoràmica circular:

Hem retornat a la pista, que porta directament al refugi de La Carihuela però nosaltres hem deixat ben aviat la pista per agafar la variant del Paso de los Guías, una drecera que puja directament al refugi tallant la pista i superant pel camí un pas equipat amb una cadena. Hem superat el pas, fàcil però impressionant i hem arribat al refugi-bivac de la Carihuela.
Aquí teníem el final de l'etapa però com que encara era aviat no hem donat per acabada la jornada sinó que després de dinar i ocupar les places del refugi hem fet la quarta i darrera ascensió del dia: el Veleta. Des del refugi l'ascensió és molt fàcil, per un camí ben marcat que travesa algunes zones de l'estació d'esquí. En ben poca estona hem arribat al cim del Veleta (3.396 m), un cim molt humanitzat, amb un petit edifici i una carretera d'accés per les pistes d'esquí.
Com que ja teníem tota la feina feta i feia un bon sol, ens hem estat una bona estona al cim contemplant el panorama i descansant de la llarga jornada de muntanya. Hem fet una panoràmica circular:

Al cap d'una estona hem baixat al refugi de La Caruhuela, un refugi lliure però molt ben condicionat  i a gran altitud (3.200 m) on hem passat la nit.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog. Aquest vídeo és només de la primera etapa de la nostra travessia. A l'entrada corresponent del blog trobareu la segona pel·lícula, amb l'ascensió al Cerro del Caballo i el final de la travessia.




ENTRADES RELACIONADES:
Travessia del
Moncayo, 2019
El Torcal de
Antequera, 2017
Ascensió al
Mulhacén, 2007

dissabte, 8 de juny de 2019

Refugi de Poqueira

Refugio de Poqueira
Després d'un llarg viatge en avió, taxi i autobús, hem iniciat les nostres activitats a Sierra Nevada amb una etapa curta i fàcil, d'aproximació al refugi de Poqueira on tenim previst dormir per iniciar demà activitats més intenses.
Des de l'aeroport de Granada, un taxi que ja teníem concertat ens ha portat fins a la població de Capileira, un poblet típic de l'Alpujarra. És un poble molt turístic, una de les principals portes d'entrada a les muntanyes de Sierra Nevada. Des d'aquí hi ha un servei d'autobusos-llançadora que porta els turistes i muntanyencs fins al Collado del Cascajar Negro (2.570 m), punt de partida de la ruta normal del Mulhacén, el cim més alt de Sierra Nevada i de la Península Ibèrica.
Quan hem arribat encara faltaba una bona estona per a la sortida de l'autobús, on teníem plaça reservada, de manera que ens hem dedicat a voltar pel poble. També hem menjat en el restaurant Moraima el magnífic menú alpujarreño, que ens ha deixat totalment integrats en la cultura d'aquesta comarca.
Finalmenet hem agafat l'autobús-llançadora, hem arribat al Collado del Cascajar Negro i hem començat a caminar per una bona pista. Al fons es veien les muntanyes més altes de Sierra Nevada, destacant la característica silueta triangular del Veleta. Hem arribat a una àmplia collada, el Alto del Chorrillo (2.700 m) i hem deixat la ruta del Mulhacén, que segueix recte amunt per un camí molt pendent, per seguir una pista a l'esquerra en suau baixada.
En pocs minuts hem arribat a un punt alt marcat amb una gran fita cilíndrica, des d'on ja es veia el refugi de Poqueira, a on hem arribat en pocs minuts. El refugi de Poqueira, tot i que avui estava molt ple, ens ha semblat força confortable. Té tots els serveis necessaris en un refugi i tant el sopar com l'esmorzar són abundants i bons. 


ENTRADES RELACIONADES:
Refugi de
Colomina, 2017
Refugi Quintino
Sella,  2016
Refugi de
Bayselance, 2013

dissabte, 1 de juny de 2019

GR7: Coll de Miravet - Paüls

Coll de Miravet - Paüls
Avui el nostre recorregut del GR7 que vam començar a Porta, a la Cerdanya Francesa, ha arribat a un punt clau: hem travessat l'Ebre a prop de Benifallet. Una fita important en el nostre recorregut caminador. Després d'un llarg viatge en autocar, cada vegada més lluny de casa, hem arribat a Rasquera, al restaurant Bon Apetit, on vam dinar al final de la darrera etapa. Ja ens esperaven amb el croissant i el cafè amb llet a la taula. Després d'esmorzar hem agafat novament l'atocar i hem fet un curt desplaçament fins al punt de la carretera C12 on vam acabar l'etapa anterior.
El recorregut d'avui no tenia grans dificultats, ja que no hi havia grans desnivells i la llargada tampoc era excessiva, però avui ha fet molta calor i això ha fet que fos una etapa dura. Per sort, a estones corria una mica d'aire que ens anava refrescant.
Des del punt de partida, en pocs minuts hem arribat al punt on vam deixar el GR al final de l'etapa anterior. Seguint el GR hem baixat fins arribar gairebé a la riba del riu. Abans hem passat al peu d'un petit cingle anomenat Roca dels Penjats. Hem seguit un camí planer entre cultius de taronges i mandarines, el Camí del Figueral. Hem passat al costat de l'Illa de Cateura, un illot al mig del riu, i hem pujat fins a la carretera C12, just a l'entrada del Pont dels Llaguters. Hem travessat el pont sobre l'Ebre i hem seguit una bona estona per la carretera veient a l'altra riba del riu la població de Benifallet, fins que hem agafat una pista a l'esquerra, paral·lela a la carretera, entre camps de fruiters de tota mena.
Hem arribat a sota d'un gran viaducte de la carretera. El nostre camí pujava uns metres molt drets per sota del viaducte arribant a la Vía Verda que passa justament per aquí. L'hem resseguit un curt tram fins que hem agafat un camí en lleugera pujada deixant enrere definitivament l'Ebre.
El camí ha seguit pujant mentre la calor apretava cada vegada més. Finalment hem arribat al punt més alt del nostre recorregut: el Collet del Roig. A partir d'aquí ja tot és baixada, per una pista asfaltada entre camps. Al fons hem vist ben aviat el poble de Paüls i en poca estona hem arribat a la Carretera TV3541, a l'entrada del poble. Hem completat el trajecte per la carretera fins a un punt, a l'entrada de Paüls, on ens esperava l'autocar.
Com és habitual, hem acabat la jornada amb un bon dinar. Aquesta vegada, però, ha estat una mica diferent perque era la darrera sortida de la temporada abans de les "colònies" i ho hem celebrat amb un dinar especial, un arròs caldós de cranc blau, al restaurant Bon Apetit de Rasquera.


ENTRADES RELACIONADES:
Arnes -
Paüls, 2015
Paüls -
Cardó,  2015
BTT: Beseit-
Xerta, 2006