divendres, 28 de desembre del 2018

Mont-ral: tres coves i una ferrada

coves de Mont-ral
Una nova jornada espeleològica, aquesta vegada de gran intensitat, amb el recorregut de tres coves, a més d'una petita via ferrada pels voltants de la població de Mont-ral, a les muntanyes de Prades.
Hem sortit de casa molt aviat i, després d'esmorzar al bar del Xitxarel·lo d'Alcover, hem arribat a Mont-ral. El camí surt de la part alta del poble. Des de la plaça de l'Ajuntament hem anat a una esplanada coneguda com l'Era; allà hem agafat el GR7 però ben aviat l'hem deixat, prenent un camí a la dreta en direcció a La Foradada, el primer punt d'interès del nostre recorregut. Després d'una curta caminada hem arribat a aquest punt. Es tracta d'un arc natural de pedra per sota del qual passa el nostre camí. Més endavant hem passat un segon arc natural, aquest força més petit, abans d'arribar a la boca de la cova de Mont-ral, penjada del cingle a uns vuit metres de la seva base.
Cova de Mont-ral: la boca de la cova a on hem arribat és la de sortida; hi ha un ràpel instal·lat i normalment s'acaba el recorregut de la cova baixant aquest ràpel. A la dreta de la cova hi ha una gran fita que marca l'inici del camí que porta a la boca superior, la d'entrada. Hem pujat gairebé sense camí però en pocs minuts hem arribat a l'entrada de la cova, una petita finestra situada també penjada del cingle, a uns dos metres. Una cadena de ferro ens ajuda a arribar-hi. 
Hem entrat a la cova i ben aviat hem pogut contemplar una gran diversitat de formacions al voltant de la galeria principal. La cova és lineal i no té gaires desviacions, de manera que el recorregut no és perdedor. Com és habitual, la progressió per l'interior de la cova, tot i ser fàcil, s'ha de fer amb compte perquè contínuament hem de grimpar i desgrimpar sobre roques relliscoses. Hem trobat un pas equipat amb una corda, una desgrimpada de dos o tres metres que hem fet en ràpel. 
Hem superat un pas molt estret i després hem trobat un ràpel més llarg, de poc menys de 10 metres. A la base del ràpel ja hem notat un lleuger corrent d'aire que ens ha fet sentir la proximitat de la sortida. Ben aviat hem vist la llum del dia i hem arribat a la boca inferior de la cova, que s'obre a uns 8 metres de terra. Hi ha una instal·lació de ràpel i un passamans per facilitar el muntatge del ràpel. Hem baixat el ràpel, completant d'aquesta manera una interessant travessia subterrània de 150 metres de longitud.
Aquesta vegada, com que l'activitat era múltiple, hem fet tres pel·lícules, una de cada cova. Les pel·lícules han estat produïdes per Edicions JGB i cedides per a tots els seguidors del blog. Aquí teniu la de la Cova de Mont-ral:



Cova del Codó: a uns 50 metres a l'esquerra de la boca inferior de la Cova de Mont-ral, a peu de cingle, s'obre la boca de la cova de Codó, la segona del dia. Aquesta cova s'ha de recórrer anant i tornant, ja que només té una boca i una única galeria principal. El recorregut és de 140 metres més la tornada i té algunes dificultats que fan que aquest recorregut sigui més tècnic que l'anterior. Hem entrat caminant però ben aviat hem passat un tram equipat amb un passamà, un flanquejament sobre roques relliscoses per sobre d'uns petits pous. Més endavant hem trobat la dificultat principal del recorregut, un ràpel de 14 metres que a la tornada s'ha de remuntar. Hem fet el ràpel i més endavant hem fet un segon ràpel més curt. La galeria està plena de formacions de tota mena, força ben conservades. Hem arribat al final del recorregut i hem iniciat el retorn. Hem remuntat els dos pous sense massa problemes i hem arribat novament a l'entrada de la cova.
Aquí teniu la segona pel·lícula, la de la Cova del Codó:



Ferrada de Mont-ral: la fase següent d'aquesta interessant excursió ha estat una petita ferrada de poc més de 20 metres que ens ha portat a la part superior del cingle, on hi ha un extens altiplà conegut com a Pla del Bosquet. Des de la cova de Codó hem retornat a la cova de Mont-ral i hem pujat pel caminet que porta a la boca superior. Poc abans d'arribar-hi hem anat cap a la dreta per sota de l'esglaó final del cingle fins trobar la instal·lació de la ferrada. Hem pujat per aquesta via ferrada, bastant fàcil i curta, arribant al Pla del Bosquet.
Cova de la Moneda: hem agafat un camí ben marcat que ens ha portat a l'altra banda de l'altiplà. Allà, penjada del cingle, hi ha la tercera cova del nostre recorregut. Un corriol baixa des de dalt del cingle fins a l'entrada de la cova, situada uns 10 metres per sota de l'altiplà. Aquesta cova no té dificultats tècniques, de manera que no cal portar material d'escalada.  Només hi ha un petit ressalt que cal desgrimpar amb l'ajut d'uns esglaons metàl·lics. Malgrat tot, els 165 metres de recorregut de la cova de la Moneda són els que tenen les millors formacions: estalactites, estalagmites, banderes, excèntriques... Hi ha una gran sala amb tota mena de formacions i una gran columna central. Més endavant hi ha unes galeries molt concrecionades que es van fent estretes fins que ja no es pot seguir més.
Hem sortit de la cova i hem agafat el mateix camí per on havíem arribat, que més endavant es bifurca portant-nos directament a Mont-ral on hem donat per acabada aquesta intensa jornada d'activitats.
I aquí teniu la tercera pel·lícula de la jornada, que inclou la Cova de la Moneda, a més de l'aproximació per la via ferrada:




ENTRADES RELACIONADES:
Cova de les
Encantades, 2018
Cova de les
Rondes, 2018
Avenc de la
Febró, 2017

dissabte, 15 de desembre del 2018

GR7: Lilla - Mont-ral

GR7: Lilla - Mont-ral
Avui el GR7 ens ha portat a recórrer la Serra de Prades en una etapa molt interessant i variada. Hem arribat de bon matí a Lilla, on vam acabar l'etapa anterior. Justament allà, al costat de la marquesina de l'autobús, a la carretera N-240, hi ha un bar amb el curiós nom de GR7. Quan hi hem arribat ja ens estaven esperant amb el croissant i el cafè amb llet que havíem encarregat dies abans.
Des del punt de partida, situat a l'entrada de Lilla, hem començat a caminar baixant al centre del poble; el GR travessa Lilla i surt per una pista que segueix pel bosc sempre baixant fins arribar a prop de Vilaverd. Aquest poble està situat en una vall planera regada pel riu Francolí. Vinyes, oliveres i horts cobreixen els voltants del poble. Hem passat al costat d'un pont que travessa el Francolí per entrar a Vilaverd però no l'hem travessat; el nostre camí segueix riu amunt per un camí entre els horts. Més endavant el GR deixa la vall i puja per un caminet que s'aixeca lleugerament sobre la vall. Després torna a baixar fins trobar la carretera C240a al costat d'un pont. Hem seguit un petit tram d'aquesta carretera fins arribar a la població de La Riba. Hem entrat al poble travessant el Francolí pel pont de la carretera.
Hem fet la foto de grup en el pont, tot recordant que la darrera vegada que vam travessar en Francolí va ser en una de les etapes del GR92, quan el vam travessar a gual entre Tarragona i Salou. A l'apartat ENTRADES RELACIONADES d'aquesta entrada del blog podeu veure la crònica d'aquella històrica travessia del Francolí.
Hem travessat tot el poble pujant per un carrer de gran pendent per sortir a dalt de tot per una pista que segueix pujant. Al cap d'una estona hem arribat a la Font de Pasqual, el lloc ideal per esmorzar, amb una bassa i bancs de pedra. Hem menjat una mica abans de seguir el nostre camí. Després hem deixat la pista per agafar un camí estret pel bosc, amb bona pujada. El camí, amb alguns trams empedrats i alguns bons miradors, puja fort pel bosc fins sortir a una pista, en un coll molt poc marcat.
Per la pista, de baixada, hem arribat a les proximitats del Coll de Gràcia però no hem travessat el coll sinó que hem començat a pujar, seguint la mateixa pista però tallant-la amb algunes dreceres. Més endavant hem deixat la pista per un camí que ens ha portat a les portes de Mont-ral. Hem arribat a la carretera TV7041, just on comença la petita carretera d'accés a Mont-ral des de la carretera principal. Segurament, el més fàcil hauria estat agafar aquest curt tram de carretera però nosaltres hem seguit el traçat del GR per un caminet que ens ha portat a la part alta del poble. Hem deixat el GR per baixar al poble on ens esperaven a dinar en un restaurant.
Avui tenim un vídeo resum de l'etapa produït per Mata Films, una nova productora que ha cedit aquest vídeo per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:
GR92: Tarragona
Salou, 2010
GR92: Pobla de
Montornès, 2010
Barranc del
Glorieta, 2010

dissabte, 8 de desembre del 2018

Ascensió al Yelmo (1.707 m)

El Yelmo
Avui hem tancat la nostra estada de tres dies a la Pedriza del Manzanares amb l'ascensió al Yelmo, un dels principals cims de la zona. No és el cim més alt de la Pedriza però sí el més prominent i el que es veu clarament individualitzat amb la seva paret sud des dels pobles de la Sierra madrilenya. A més, aquesta ascensió té l'atractiu afegit de la grimpada final per una estreta xemeneia que li dóna una mica de caràcter a la fàcil ascensió d'aquest cim.
Hi ha diversos camins per pujar al Yelmo però nosaltres hem triat el més popular, que ressegueix primer un GR i després un PR fins arribar a la grimpada final, ja fora de camí. Hem sortit de Cantocochino pel mateix camí que ahir però després de travessar el Manzanares hem agafat un camí a la dreta marcat com a GR10. El camí puja aixecant-se sobre la vall i passant al costat de diverses roques i agulles granítiques. També hem tingut una bona vista de la Peña Sirio. 
Després d'una estona de pujada hem arribat a un collet poc marcat i hem baixat lleugerament fins a una pradera, un petit altiplà situat a uns 1.300 metres d'altitud. Al mig de l'altiplà hem trobat un altre camí, marcat com a PR, que venia del sud. És la Senda de los Carboneros, un camí que ve de Manzanares el Real, concretament de la zona coneguda com El Tranco. 
Hem deixat el GR, que planeja en direcció al Collado de la Pedriza, i hem seguit pujant per la Senda de los Carboneros. El camí puja fort i al cap d'una estona ja hem vist al davant la gran paret sud del Yelmo. Poc després hem arribat a un altre altiplà, que s'estén al peu de la paret del Yelmo. Des d'aquest punt es té una bona visió de les vies d'escalada de la paret sud del Yelmo, de manera que he fet diverses fotografies per poder completar la col·lecció de ressenyes de la Pedriza. 
Quedava la part final de l'ascensió amb la grimpada final. La Magda s'ha quedat prenent el sol a la pradera mentre jo completava l'ascensió. El camí recorre la base de la paret i després gira per anar a buscar la cara NE del Yelmo, per on puja la via normal. Després de passar una zona de blocs sense dificultat, he arribat a la xemeneia. És una fàcil grimpada si l'agafem correctament i no ens encastem en el fons de l'esquerda rocosa. Finalment he arribat al cim del Yelmo (1.707 m), un excel·lent mirador de la Pedriza i de la Serra de Guadarrama. Fins i tot es veien al fons alguns dels grans gratacels de la ciutat de Madrid. He fet una panoràmica circular:

També he fet un vol circular amb el dron (podeu veure la gravació a l'apartat "més informació" d'aquesta entrada) i les fotos de cim. He desgrimpat la xemeneia i he retornat a la Pradera per iniciar el retorn a Cantocochino pel mateix camí de pujada i, després de dinar una mica, iniciar el retorn a casa donant per acabada la nostra expedició a la Pedriza, satisfets per haver completat amb èxit totes les activitats previstes i per haver recordat les escalades que vaig fer per aquests indrets quaranta anys enrere.


ENTRADES RELACIONADES:
El Yelmo, via
Calavera, 1978
El Yelmo, via
Vikinga, 1978
El Yelmo, via
Walkiria, 1978

divendres, 7 de desembre del 2018

Pared de Santillana

Pared de Santillana
En el segon dia d'activitats a la Pedriza hem fet un llarg recorregut per alguns dels llocs més emblemàtics de la zona. L'objectiu final era la Pared de Santillana, situada a la part alta de la Pedriza, però pel camí teníem un extens pla de treball, ja que havíem de fer fotos de diverses roques per completar les ressenyes del blog.
Avui hem arribat a la Pedriza abans que tanquessin l'accés a Cantocochino per la carretera, de manera que hem pogut pujar en cotxe fins al pàrquing superior i hem esmorzat en un dels merenderos abans d'iniciar l'excursió. Hem agafat el camí principal, que algú anomena la autopista de la Pedriza, un magnífic camí senyalitzat com a GR que puja per un bosc de pins. Al cap de poc hem vist el refugi Giner de los Ríos, un refugi guardat situat estratègicament en el cor de la Pedriza. Ens hem desviat una mica del camí per acostar-nos al refugi i fer-hi una ullada.
Des del refugi, situat lleugerament elevat sobre la vall, teníem bones vistes d'algunes de les roques que volíem fotografiar: el Pájaro, el Cancho Amarillo i el Hueso. Hem fet unes quantes fotos i hem seguit el nostre camí. 
Ben aviat hem arribat a un altre indret singular: el Canto del Tolmo. Es tracta d'un enorme bloc de granit situat al bell mig de la vall. Segurament aquest bloc va baixar rodolant en temps geològics de les muntanyes veïnes; l'atzar i les lleis de la física van fer que s'aturés justament en aquest petit pla, al centre de la vall. He recordat que vaig escalar diverses vegades aquesta roca, que té una cara extraplomada ideal per fer pràctiques d'escalada artificial. També he recordat algunes nits que vaig passar bivaquejant sota aquest extraplom quan venia a escalar a la Pedriza ara fa 40 anys... He fet diverses fotos i he fet volar el dron descrivint un circle, que podeu veure al final d'aquesta entrada del blog. 
Seguint el nostre camí hem arribat al Collado de la Dehesilla. A la dreta surt un camí que porta al Yelmo i a l'esquerra un altre camí, el nostre, que porta a la Pared de Santillana i al Collado de la Ventana. A partir d'aquí el camí, ara marcat com a PR, puja per una zona rocosa molt singular, plena de blocs de roca que cal anar evitant o, en alguna ocasió, passant per forats o passadissos entre els blocs amuntegats. Després de passar dos petits colls hem arribat a la zona de la Pradera de Navajuelos, on també vaig fer un històric bivac en la meva època d'escalador de la Pedriza, i finalment hem arribat al davant de la Pared de Santillana. 
Aquesta roca té una de les vies més clàssiques de la Pedriza, la via Sur Clàsica, que es caracteritza per la gran quantitat de merlets (a la Pedriza se'n diu setas) que ens ofereixen magnífiques preses per a l'escalada i també ens permeten assegurar-nos passant una baga al voltant d'quests merlets.
Després de fer les fotos de la Pared de Santillana i de les moltes roques de formes singulars d'aquesta zona, hem desfet el camí per retornar al Collado de la Dehesilla. Hi havia la possibilitat de completar la jornada pujant des d'aquí al Yelmo però hem preferit deixar per demà aquesta ascensió, una altra de les clàssiques de la Pedriza, i hem retornat pel mateix camí de pujada fins a Cantocochino.


ENTRADES RELACIONADES:
Cancho Amarillo
via Ayuso, 1978
Pared de
Santillana, 1978
El Hueso, via
Fulgencio, 1978

dijous, 6 de desembre del 2018

Cantocochino i Peña Sirio

Peña Sirio
Ara fa 40 anys, el desembre de 1978, vaig escalar per darrera vegada a la Pedriza del Manzanares. Aquest sector de la Serra de Guadarrama té un paisatge singular, amb roques, parets i agulles granítiques. En certa manera recorda el paisatge de Montserrat, tot i que la roca és diferent. És una escola d'escalada on es poden trobar centenars de vies de tots els nivells de dificultat. 
Durant els tres mesos que vaig estar a Madrid fent una part del servei militar, vaig venir diverses vegades a escalar a La Pedriza. Abans ja havia vingut durant la Setmana Santa per fer la primera exploració.
En el blog hi ha les entrades corresponents a les diverses actvitats realitzades a La Pedriza però aquesta informació era incompleta. Faltaven les ressenyes de les vies d'escalada i també calia renovar algunes de les fotografies de la capçalera de les entrades que eren repetides o de baixa resolució. Així, doncs, hem vingut novament a La Pedriza del Manzanares amb un doble objectiu: recordar els vells temps recorrent novament aquests indrets singulars i completar la informació del blog amb fotos i ressenyes de les vies d'escalada.
Hem sortit de casa de matinada i a migdia ja estàvem a Manzanares el Real, base d'operacions per a les activitats a La Pedriza. La carretera que puja a Cantocochino està regulada i només s'hi permet l'accés a primera hora del matí, limitat a la capacitat dels pàrquings. A l'estiu hi ha un autocar que puja a Cantocochino pero en aquesta època de l'any ja no funciona aquest servei, de manera que hem deixat el cotxe a l'aparcament situat a la sortida del poble i hem fet a peu el camí fins a Cantocochino. És un camí fàcil que va paral·lel a la carretera i que en menys d'una hora ens hi porta, passant pel Collado de Quebrantaherraduras
Ens hem aturat a menjar una mica a un dels merenderos de Cantocochino abans de completar la segona part de l'tinerari previst. Avui teníem poc temps i havíem previst fer la sessió fotogràfica de la Peña Sirio, una enorme roca situada al davant mateix de Cantocochino. Pel camí ja havíem tingut l'oportunitat de fer bones fotos d'aquesta roca, de manera que gairebé podríem haver donat per completada l'activitat prevista per avui però com que teníem temps hem preferit completar l'excursió arribant al peu de la roca per fer alguna foto més i fer volar el dron. 
La Magda ha preferit quedar-se en el merendero mentre jo feia una petita exploració per la Peña Sirio. El camí d'accés a les vies d'escalada d'aquesta roca és gairebé inexistent. Només alguna fita m'ha servit per orientar-me pel laberint de roques fins arribar al peu de la roca. He fet volar el dron per prendre algunes imatges i he retornat a Cantocochino. Des d'allà hem baixat pel mateix camí de pujada fins a l'aparcament inferior, on hem donat per acabada l'excursió. 


ENTRADES RELACIONADES:
El Pájaro, Ribas-
Acuña, 1978
Escalada a Peña
Sirio, 1978
La Sur del
Pájaro, 1978

dissabte, 1 de desembre del 2018

Esquí de Muntanya a Vallter

Vallter
Avui hem iniciat una nova temporada d'esquí de muntanya. Aquest any les nevades del novembre han posibilitat que el primer dia de desembre ja estiguéssim amb els esquís als peus per les muntanyes dels Pirineus. Avui l'objectiu era iniciar la temporada posant a punt el material i revisant la tècnica de l'esquí de muntanya. També venien dos raquetistes amb ganes de gaudir de la neu per primera vegada en aquesta temporada. A més, volíem fer un cim, el Pic de l'Infern, tot un clàssic des de Vallter però per ben poc no hi hem arribat.
Hem sortit de l'aparcament inferior de Vallter i hem començat a pujar per la pista Enric Planella. Més amunt hem deixat les pistes de l'estació d'esquí per agafar la direcció del Coll de la Marrana. Hi havia força gent per la zona fent esquí de muntanya, caminant amb raquetes o simplement caminant per la muntanya. 
Arribant al Coll de la Marrana calia superar un pas una mica delicat: una traça gelada amb força pendent per superar els darrers metres abans del coll. Ja sobre el coll, hem iniciat la llarga travessia per arribar a la base del Pic de l'Infern mentre la majoria de la gent anava en direcció al Bastiments, el cim més popular de la zona i segurament el cim del Pirineu Oriental més repetit a l'hivern. 
El nostre itinerari baixa lleugerament travessant tota la capçalera del Fresser i deixant a la dreta el Pic del Fresser, el més visible des del Coll de la Marrana. L'itinerari normal del Pic de l'Infern puja per la Coma de l'Infern, una valleta entre el Pic del Fresser i el Pic dels Gorgs que porta a la cresta, ben a prop del cim. Nosaltres hem agafat un altre itinerari que a l'estiu és molt popular i que coincideix fins a la cabana de Tirapits amb el camí de Núria. Hem passat a prop de la cabana i hem completat l'ascensió arribant a la cresta fronterera entre el Pic Inferior de la Vaca i el Pic dels Gorgs. 
Des d'aquest punt teníem grans vistes sobre la Vall de Carançà i els cims de la Cerdanya però el Pic de l'Infern quedava lluny i calia fer un bon tram de cresta. Hem recorregut un petit tram d'aquesta cresta però finalment hem desistit perquè el recorregut d'anada i tornada era llarg i encara ens quedava un llarg retorn amb la remuntada inclosa del coll de la Marrana. Tenint en compte que en aquesta època de l'any el dia és molt curt, ens hem donat per satisfets amb l'ascensió d'una cota sense nom de 2.796 metres i hem retornat al punt de partida. No ha estat una gran esquiada perquè la neu a primers de desembre no està en les millors condicions però, si més no, hem pogut gaudir per primera vegada en aquesta temporada del plaer de lliscar sobre la neu per les grans extensions nevades dels Pirineus.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots el seguidors del Blog de Muntanya.




ENTRADES RELACIONADES:
Barranc de
l'Infern, 1991
Pic de l'Infern,
Cara Nord, 1981
Cresta del
Diablo, 1977