dilluns, 30 de juliol del 2018

GR5: Refugi Alfred Wills - Brévent

GR5: Refuge Alfred Wills - Brévent
Finalment hem arribat a la sisena etapa, la darrera d'aquesta temporada del nostre recorregut pel GR5, el camí de gran recorregut dels Alps francesos. Avui hem arribat, després d'una llarga i dura caminada, al cim del Brévent. Poc abans, hem enllaçat, en el Col du Brévent, amb el Tour del Mont Blanc, que ja vam completar l'any 2012 i que coincideix amb el GR5 fins al refugi del Col de la Croix de Bonhome. La nostra intenció és remprendre la nostra caminada pel GR5 el proper estiu, a partir de la Croix de Bonhome.
Hem sortit del refugi Alfred Willis després d'esmorzar. Com és habitual darrerament, els mandrosos guardes del refugi no donen l'esmorzar fins a les vuit del matí, una hora més apta per a turistes que no pas per a excursionistes. Hem iniciat la pujada per un bon camí que ben aviat, després de superar un petit collet, ens ha portat al Lac d'Anterne. Al davant teníem els impressionants cingles de la Tête à l'Âne. Hem travessat l'altiplà on hi ha el llac i hem remuntat un bon pendent fins al Col d'Anterne (2.257 m).
La arribada al coll ha estat espectacular. Al treure el cap per sobre del coll hem pogut veure tot el Massís del Mont Blanc elevant-se molts metres per sobre nostre al darrere del Brévent. Hem pogut veure i fotografiar el cim més alt dels Alps i recordar antigues ascensions per aquestes muntanyes. Tot i que no era un cim, hem fet una panoràmica circular:

Des del mateix coll ja es veia a baix el Refugi Moëde Anterne, la següent fita del nostre recorregut. Hem baixat fins al refugi i hem aprofitat per esmorzar una mica. Després hem seguit baixant per Les Fonds de Moëde, una zona de prats, fins arribar al Pont d'Arlevé (1.587 m), el punt més baix del nostre recorregut d'avui.
Des del pont s'inicia una llarga i dura pujada, amb gairebé 1.000 metres de desnivell, fins al Brévent. El camí puja sense descans, primer travessant en diagonal una extensa zona de prats i després fent llaçades amb força pendent en direcció al Col du Brévent. A poc a poc hem anat guanyant desnivell fins arribar al Col du Brévent (2.368 m). El panorama des d'aquí era encara més impressionant que des del Col d'Anterne, amb el Mont Blanc i tot el seu massís gairebé a tocar. Aquí hem enllaçat amb el Tour del Mont Blanc, que coincideix amb el nostre camí fins al cim del Brévent. Amb un darrer esforç hem superat el tram final del nostre camí fins arribar al Brévent (2.525 m).
El el mateix cim hi ha l'estació superior del telefèric i un petit bar on hem celebrat el final de l'etapa amb una crêpe. Després el telefèric ens ha portat, fent transbordament a Planpraz, fins a Chamonix donant per acabada per aquest any la nostra travessia pel GR5.


ENTRADES RELACIONADES:
Tour Mont Blanc
Contamines, 2012
Tour Mont Blanc
Les Houches, 2012
Tour Mont Blanc
La Flégère, 2010

diumenge, 29 de juliol del 2018

GR5: Samoëns - Refugi Alfred Wills

GR5: Samoëns - Refuge Alfred Wills
L'etapa d'avui, la cinquena del nostre recorregut pels Alps francesos, ha estat molt interessant, amb diversos punts d'interès i amb el premi final d'una magnífica visió del Mont Blanc des del Collet d'Anterne.
Hem sortit del nostre hotel a Samoëns i hem començat l'etapa recorrent els carrers de la població fins arribar a la plaça del Gran Til·ler, centre oficial de Samoëns. A la sortida de Samoëns hem retrobat les marques del GR, que ens han portat fins al riu. El camí segueix per la riba del riu fins al pont de Le Perret que ens ha permès travessar el riu principal d'aquesta vall, el Giffre.
Per l'altra banda del riu hem arribat a l'inici d'un passatge singular, les Gorges des Tines, un curiós engorjat que correspon a l'antic curs del Giffre, que fa milers d'anys va obrir-se pas per un altre lloc deixant mort aquest braç de riu. El camí puja per l'engorjat amb l'ajut, en alguns punts, d'unes escales metàl·liques. 
Superat aquest pas hem seguit pel bosc i travessant diverses vegades la carretera fins al segon punt d'interès d'aquesta etapa: la Cascade du Rouget, un salt d'aigua espectacular convertit en atracció turística, al peu de carretera. Seguint la mateixa petita carretera i tallant les moltes llaçades que forma, hem arribat a Le Lignon, final de la carretera i punt de partida de molts camins, on hi ha un bar-restaurant. Hem menjat una mica abans de seguir el nostre camí.
Hem deixat enrere les carreteres, pujant per una petita pista que recorre la vall per sota d'uns grans espadats fins arribar a la Cascade de la Pleureuse, més petita que l'anterior. Aquí el camí gira i s'enfila per sobre dels espadats que hem resseguit. Amb fort pendent hem anat pujant fins arribar al Collet d'Anterne (1.796 m), que dóna entrada a un gran altiplà on hi ha el refugi que marca el final de l'etapa. 
En aquest collet hem tingut l'agradable sorpresa de veure, sobresortint darrere de les muntanyes més properes, el massís del Mont Blanc i el seu punt culminant cobert de geleres. El refugi està a uns 20 minuts del collet, i al mig de l'altiplà limitat per les muntanyes de la Tête a l'Âne. Ens hem allotjat en aquest refugi de muntanya, petit i auster però situat en un indret privilegiat.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al Mont
Blanc, 2013
Tour Mont Blanc
Courmayeur, 2012
Ascensió al Mont
Blanc, 1976

dissabte, 28 de juliol del 2018

GR5: Refuge de Chésery - Samoëns

GR5: Refuge de Chésery - Samoëns
Avui havíem de fer l'etapa més fàcil de les sis que teníem programades en el GR5 però al final ha resultat ser una de les més dures ja que el desnivell és relativament poc però l'etapa és llarga i, a més, hem fet bona part del recorregut sota la pluja.
Després d'un petit esmorzar hem sortit del refugi de Chésery, en territori suïs i al costat del Lac Vert, en direcció al primer coll de la jornada, molt proper. El dia estava molt tapat i quan tot just havíem caminat quatre passes ha començat a ploure. Ha estat un xàfec intens, que ens ha acompanyat durant tota la pujada al coll. Hem arribat al Col de Portes de l'Hiver (2.096 m) sota la pluja i hem iniciat el descens per l'altra banda en direcció a les instal·lacions de l'estació d'esquí. 
Ben aviat hem agafat una petita pista asfaltada i l'hem recorregut una bona estona en direcció al segon coll de la jornada. Hem passat per diverses granges i instal·lacions d'esquí i, després d'una remuntada final, hem arribat al Col de Coux (1.920 m). Aquest coll marca el límit entre Suïssa i França, de manera que aquí acaba la petita incursió del GR5 en territori helvètic. 
Hem baixat per prats i boscos amb pluja intermitent fins al Torrent de Chardonière i deprés hem remuntat el tercer coll del dia, el Col de la Golèse (1.660 m). A molt poca distància del coll, desviant-se uns metres del GR, hi ha el refugi de la Golèse. Com que plovia amb força, hem anat fins al refugi buscant aixopluc i per menjar alguna cosa. 
Després de menjar una mica en aquest magnífic refugi, hem seguit el nostre camí retornant al coll i començant a baixar en direcció al final de l'etapa, que encara quedava lluny. La baixada se'ns ha fet llarga tot i que, a poc a poc, la pluja ha anat afluixant. Finalment hem arribat a Samoëns, una poble gran i molt turístic. Hem travessat el poble passant pel seu indret més típic, una plaça on hi ha un arbre monumenta, el gros tilleul, un til·ler que va ser plantat l'any 1.438. Finalment hem arribat al nostre hotel, donant per acabada l'etapa.


ENTRADES RELACIONADES:
Tour Mont Blanc
Trient, 2010
Tour Mont Blanc
Ferret, 2010
Tour Mont Blanc
R. Bonatti, 2010

divendres, 27 de juliol del 2018

GR5: La Chapelle d'Abondance - Ref. Chésery

GR5: La Chapelle d'Abondance - Refuge de Chésery
La tercera etapa del GR5 és també llarga i dura, amb un desnivell força important. Com és habitual, hem sortit una mica tard perquè a l'hotel no donen l'esmorzar fins a les 8. L'itinerari, després d'un curt trajecte per la carretera, va a buscar un camí que segueix la riba del riu, la Dranse d'Abondance, fins al Pont de Le Moulin. A partir d'aqui comença una llarga pujada que supera 1.000 metres de desnivell d'una tirada. Primer hem passat per una petita cascada i després el camí, més aviat un corriol, s'endinsa en el bosc per on puja amb fort pendent. Hem pasat per algunes bordes i, més amunt, el bosc ha donat pas als prats. Finalment hem arribat al coll de les Mattes (1.930 m). 
Al davant se'ns ha obert un nou panorama de muntanyes mentre deixàvem enrere la plàcida vall d'Abondance. Ens hem aturat una estona en el coll abans d'iniciar el descens per la vessant oposada. Ha estat un curt descens perquè ben aviat el GR torna a pujar per una pista, superant un petit coll i baixant a una borda amb un abeurador, una font i un regiment de vaques pasturant.
Novament de pujada, ara més suau, el camí ens ha portat fins al Col de Bassachaux, on hi ha un bar-restaurant i ens hem aturat a prendre un gelat i a descansar una mica abans d'emprendre el sector final de l'etapa. Aquí arriba una carretera asfaltada i és un lloc molt popular perquè és base d'excusrions i està dintre del domini esquiable de l'estació d'Avoriaz.
Per un camí fàcil i ple de turistes hem anat pujant en direcció al Col de Chésery, travessant les pistes d'esquí i finalment hem arribat al coll. Aquí el GR fa una incursió en territori suïs, ja que el coll marca la frontera entre els dos països. El final de l'etapa, el refugi de Chésery està a poc més de 15 minuts del coll, al costat del Lac Verd. És un refugi petit, amb instal·lacions minimalistes però molt acollidor. Ideal després d'una etapa tan llarga i dura com la d'avui.


ENTRADES RELACIONADES:
Tour del Cervino
Zinal, 2016
Tour del Cervino
Gruben, 2016
Tour del Cervino
Jungen, 2016

dijous, 26 de juliol del 2018

GR5: Novel - La Chapelle d'Abondance

GR5: Novel - La Chapelle d'Abondance
Avui, en la segona etapa del nostre recorregut pel GR5, hem fet una etapa llarga i dura, amb més de 1.300 metres de desnivell però amb grans paisatges i un magnífic ambient alpí. A l'hotel no servien l'esmorzar abans de les 8, de manera que ja hem sortit una mica tard però hem completat l'etapa en el temps previst sense problemes.
Hem sortit per una pista creuant diverses vegades la carretereta que porta a La Planche, un petit agrupament de bordes. Des del pàrquing de La Planche hem agafat un camí en forta pujada, primer pel bosc i després per prats, fins als Chalets de Neuteu, un altre agrupament de bordes amb un petit oratori i vistes al llac Léman. Una pujada final per prats i pedreres ens ha portat fins al primer coll de la jornada, el Col de Bise (1.915 m). Des del coll ja es veia, a baix, el chalet-refugi de Bise, la propera fita del nostre recorregut. 
Ben a prop del coll hi ha un petit cim de prominència mínima, la Tête de Charousse (2.003 m). És una ascensió optativa però està tan a prop que val la pena acostar-s'hi per contemplar millor el panorama de muntanyes de la zona i per veure per darrera vegada el llac Léman. Mentre la Magda descansava una mica al coll, he pujat el cim i he fet una panoràmica circular:

He tornat al coll i hem iniciat la baixada cap al chalet-refugi de Bise. És un lloc molt popular pequè hi puja una petita carretera i és una base d'excursions per la zona. En el refugi hem fet una aturada tècnica per menjar una mica. Hem demanat una taula de formatges, tots fets per ells mateixos amb la llet de les vaques que pasturen allà mateix, i un parell de gots de llet natural que ens han recordat els temps llunyans en què la llet es comprava a la vaqueria.
Des del refugi cal pujar el segon coll de la jornada, uns trescents metres de desnivell, que hem superat sense massa esforç. Hem arribat al Pas de la Bosse (1.816 m), des d'on només ens quedava una llarga baixada fins al final de l'etapa. Com passa sovint, la baixada se'n ha fet molt llarga però finalment hem arribat a la Chapelle d'Abondance, un poble bastant gran i turístic, a prop de diverses estacions d'esquí. 


ENTRADES RELACIONADES:
Chamonix - Zt
Arolla, 2017
Tour del Cervino 
St. Niklaus, 2016
Tour del Cervino 
Europahüte, 2016

dimecres, 25 de juliol del 2018

GR5: Saint Gingolph - Novel

GR5: Saint Gingolph - Novel
El GR5, la gran travessa dels Alps francesos, és un GR que recorre gran part dels Alps francesos des del llac Léman, a la frontera suïssa, fins a la ciutat de Niça, a la costa Mediterrània. Forma part d'un itinerari de molta més envergadura que és l'Arc Alpí, també anomenat Via Alpina, un camí o combinació de diversos camins GR que recorre tots els Alps des d'Eslovènia fins a Niça formant en el seu recorregut un enorme arc. Hi ha moltes variants i no hi ha una Via Alpina oficial, de manera que es pot fer de moltes maneres combinant diversos GRs. En aquest sector dels Alps francesos hi ha certa unanimitat en considerar el GR5 com el sector francès de la Via Alpina, tot i que també hi ha algunes variants del propi GR5. La nostra intenció és fer sis etapes d'aquest GR fins al Brevent, on enllaçarem amb el Tour del Mont Blanc, que ja tenim fet i coincideix amb el GR5 fins al coll de le Croix de Bonhomme. 
Nosaltres hem iniciat el camí per una variant, que surt de la població de Sant Gingolph, just a la frontera entre França i Suïssa i al costat del llac Léman. Una altra variant (la principal) surt de la població de Thonon-les-Bains, tambén tocant el llac Léman però més a l'Oest. 
El poble de Sant Gingolph té dos sectors, un francès i un altre suís. Un pont sobre un petit riu al mig de la població travessa la frontera. Aquí va passar un fet històric de la segona guerra mundial durant l'ocupació alemanya: les SS van incendiar el poble com a represàlia per una acció de la Resistència però els habitants de Sant Gingolph van aconseguir salvar-se dels alemanys creuant la frontera.
Avui hem iniciat aquest GR amb una etapa curta, ja que hem fet un llarg desplaçament des de casa, però amb gairebé 600 metres de desnivell. De bon matí hem agafat l'avió fins a Ginebra. Des del mateix aeroport hem agafat el tren suïs de la línia de Brigs, que ens ha portat fins a Saint Maurice. Allà hem agafat un altre tren que ens ha portat fins al sector suïs de Saint Gingolph.
Des de l'estació hem anat fins al pont, entrant en el sector francès de la població. Ben aviat hem començat a veure marques de GR i hem iniciat la nostra ruta. El GR puja per una pista fins a una instal·lació turística anomenada Parc Aventure, amb tirolines, ponts nepalesos i altres equipaments. A partir d'aquí la pista és pedregosa i puja pel bosc fent algunes llaçades. 
Durant tota la pujada teníem a la nostra esquerra, una mica més avall, el riu La Morge, que marca la frontera. Hem passat al costat d'una font i poc després hem arribat a la carretera D30. A l'altra banda hem agafat un corriol que en poc temps ens ha portat a Novell. A l'entrada del poble, seguint el GR, hem trobat el nostre hotel, Les Chemins du Léman, ons ens hem instal·lat.


ENTRADES RELACIONADES:
Chamonix - Zt
Prefleuri, 2017
Chamonix - Zt 
Mont Fort, 2017
Chamonix - Zt
La Châble, 2017

dissabte, 21 de juliol del 2018

Baixada del refugi Coldai

Rifugio Sonino al Coldai
Avui, havia de ser l'etapa reina de la nostra estada a les Dolomites. Hem dormit en el refugi Sonino al Coldai, base d'operacions per a l'ascensió a la Civetta, un dels cims més importants i característics de les Dolomites. Ahir ja vam pujar plovent i la previsió d'avui no era gens bona però encara teníem l'esperança que una finestra de bon temps ens permetés fer l'acensió. No ha estat així. Tota la nit ha estat plovent intensament i quan de matinada ha sonat el despertador la situació no havia canviat. Plovia amb força i tot estava remullat. Hem esperat una mica a veure si la situació canviava però ha estat inútil. Ha estat plovent tot el matí i gairebé al migdia, quan ja hem vist que no podríem fer l'ascensió prevista, hem iniciat el descens a la vall.
Ha estat una fàcil passejada pel camí d'accés al refugi fins a l'estació superior del telecadira que ens ha baixat a Palafavera. Pel camí hem pogut veure entre boires el Pelmo, un altre dels gegants de les Dolomites.
Hem anat a dormir al petit poble de Pecol, donant per acabades des activitats de la sortida Dolomites 2018.


ENTRADES RELACIONADES:
Refugi de
Broate, 2015
Intent als 
Agneaux, 2014
Refugi Coma-
pedrosa, 2013

divendres, 20 de juliol del 2018

Via ferrata Averau i Nuvolau

Via Ferrata Averau
Avui, quart dia d'activitats a les Dolomites, era una etapa de transició després de la intensa jornada d'ahir amb el recorregut del sentiero adrezzato Günther Messner. Ens havíem de desplaçar des de la part més septentrional de les Dolomites fins al refugi Sonino al Coldai, al peu de la Civetta, l'objectiu previst per demà. Això ens obligava a programar una activitat no massa llarga, compatible amb el desplaçament i amb l'horari del telecadira que facilita l'aproximació al refugi Coldai.
Vam programar una ascensió curta però molt interessant: el Monte Cristallo des del refugi Guido Lorenzi. Ja havíem estat en aquest refugi l'any 2004, quan vam pujar-hi per recórrer el Sentiero Dibona. En aquella ocasió vam pujar amb un telecabina petit (més aviat un tele-ou) fins a la porta del refugi. Després d'un llarg desplaçament per carretera hem arribat al peu del telecadira que surt de Rio Gere i enllaça amb el tele-ou del refugi Lorenzi. Quan hem arribat ens ha estranyat molt que en els panells informatius amb el traçat de tots els remuntadors de l'estació d'esquí  no aparegués dibuixat el tram de pujada al Lorenzi. Quan hem anat a comprar el bitllet per a la pujada ens han confirmat que el tele-ou ja no existeix !
Després d'un primer moment de desconcert hem decidit posar en marxa el pla B. No teníem massa temps, de manera que hem triat un objectiu també curt i sense gaire complicació: l'ascensió a l'Averau per la seva via ferrada. Ja havíem fet aquesta ascensió l'any 2008 en la nostra darrera visita a les Dolomites però hem pensat que valia la pena repetir-la, si més no per no acabar el dia en blanc.
Després d'un nou desplaçament en cotxe hem arribat al peu del telecadira que puja al refugi Averau. Des del refugi, un camí ens ha portat fins a una marcada canal per on puja la via ferrada. El dia era gris i amenaçava pluja. Mentre ens equipàvem hem sentit dos trons ben forts, que ens han fet dubtar una mica però hem decidit seguir endavant perquè l'activitat no era gaire compromesa i la podíem completar en poc temps. Així ha estat i ben aviat hem superat la via ferrada arribant al cim de l'Averau (2.649 m). Des d'aquí ha ha una vista espectacular sobre les Tofanes i la Marmolada però avui el dia estava ben tapat i no hem pogut gaudir plenament del panorama.
Hem baixat novament al refugi Averau però encara era aviat i abans de tornar hem decidit pujar al cim del Nuvolau, ben proper. No és una gran ascensió sinó més aviat una passejada però el Nuvolau ens ofereix noves vistes, especialment sobre l'Averau que per aquesta part té un aspecte inexpugnable.
Hem retornat al Refugi Averau i hem agafat el telecadira per baixar a la carretera. Després de dinar una mica en un petit refugi situat al peu del telecadira, hem completat el desplaçament fins a la zona de la Civetta. Plovia intensament quan hem arribat a Pecol, una petita població turística d'on surt la cadira del refugi Coldai. Hem esperat una mica la millora del temps però quan ja era gairebé l'hora de tancar el telecadira hem hagut de pujar sota la pluja. Des de l'estació superior encara hi ha una caminada d'una hora, que hem fet sota un bon xàfec. Al refugi ens hem retrobat amb la resta de la colla, que no havien vingut al Averau i, tot i que les previsions no eren bones, hem anat a dormir aviat esperant un miracle que ens donés demà un dia ple de sol per fer l'ascensió a la Civetta, l'etapa reina d'aquesta estada a les Dolomites.
Aquí teniu un vídeo amb imatges d'aquesta sortida. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Averau i
Nuvolau, 2008
VF Passo
Satner, 2006
VF Brigada
Tridentina, 2006

dijous, 19 de juliol del 2018

Sentiero Günther Messner

Sentiero Gunther Mesner
El Sentiero adrezzato Günther Messner és un recorregut clàssic de les Dolomites que recorre, amb un magnífic itinerari circular, el massís de l'Odle di Eores, a la regió italiana de l'Alto Adige, ben a prop de la frontera austríaca. És un camí relativament fàcil comparat amb les clàssiques vies ferrades de les Dolomites però molt interessant per l'ambient de muntanya i els grans panorames que ens ofereix.
Hem dormit a un hotelet-refugi anomenat Edelweisshüte, situat ben a prop de l'inici d'aquest recorregut. De bon matí, després d'un bon esmorzar, hem iniciat la caminada des d'un petit pàrquing a la carretera SP163. El camí comença amb una forta pujada pel bosc guanyant desnivell amb girs i contragirs fins arribar a una collada poc marcada però amb un extens panorama sobre el massís del Sass Rigais. A l'altra banda del collet hem seguit pujant, ara més suaument, per la base de la muntanya.
Hem arribat a una bifurcació, on comença una petita variant que puja al cim més alt d'aquest massís, el Monte Tullen, anant i tornant. En només 20 minuts hem arribat al cim del Tullen (2.655 m), marcat amb una gran creu. Hem descansat uns minuts contemplant el panorama que arribava, al nord, a les més altes muntanyes dels Alps autríacs.
Hem retornat a la bifurcació i hem seguit endavant pel sentiero. Poc després hem arribat als primers equipaments del camí i ens hem posat l'equip de ferrates. El cable de vida i alguna presa d'acer ens han ajudat a superar els passos d'aquest tram de camí, sense massa dificultat. Més endavant el sentiero es bifurca: a la dreta una variant més vertical ens porta fins a la cresta i a un cim secundari marcat amb una petita creu de fusta. Tot i que aquest petit cim no té nom conegut, hem fet un parell de fotos de cim i una panoràmica circular:

Hem retrobat el camí principal i hem seguit avançant amb constants pujades i baixades fins que, després d'una bona estona, hem arribat al pas clau de tot el sentiero: l'escala. Es tracta d'una escala metàl·lica d'uns 10 metres que supera un esperó rocós. Tot i l'espectacularitat del pas, la dificultat és ben poca. Superada l'escala ja no quedava cap pas equipat. Hem arribat a un petit collet on ens hem aturat a dinar abans de completar el circuit. Hem iniciat la baixada pel vessant nord de la muntanya per sota dels espadats fins arribar, després d'una llarga caminada per boscos, prats i pedreres, a la carretera SP163 a uns 300 metres del punt de partida on teníem el cotxe.
Ha estat un gran recorregut amb un magnífic ambient dolomític, que ens ha deixat ben satisfets. Hem tornat al nostre refugi, la Edelweisshüte, i hem celebrat l'èxit de l'ascensió amb un bon sopar, completat amb una ronda de grappa.
Aquí teniu un vídeo amb imatges d'aquesta sortida. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:



I també tenim el vídeo d'Edicions JGB, amb més escenes dolomítiques d'aquest gran recorregut:




ENTRADES RELACIONADES:
Piz Selva, VF
Meisules, 2008
Sassopiato, VF
O. Schuster, 2008
VF Porton i VF
Velo, 2006

dimecres, 18 de juliol del 2018

Paterno (2.744 m), VF Luca-Innerkofler i Forcelle

Monte Paterno
En el segon dia de la nostra estada a les Dolomites hem tornat al Monte Paterno per recórrer la via ferrada Luca-Innerkofen i la delle Forcelle. Es tractava de completar una activitat que vam fer l'any 2004 en la nostra primera visita a les Dolomites, quan una forta nevada en ple mes de juliol ens va privar de completar el recorregut previst.
Hem dormit al refugi Auronzo, un magnífic refugi, gairebé un hotel, al qual s'hi arriba per una petita carretera asfaltada de peatge. De bon matí hem sortit pel camí que porta al refugi Locatelli, passant al peu de les Tre Cime de Lavaredo. Poc abans d'arribar al refugi hem pres un caminet a la dreta que enllaça amb el camí que porta a l'inici de la via ferrada Luca Innerkofen.
Aquesta ferrada recorre en la seva primera part un sistema de galeries subterrànies, restes de les fortificacions de la primera guerra mundial que van donar origen a la tradició de les vies ferrades a les Dolomites. Amb l'ajut dels frontals hem recorregut els túnels fins a una finestra oberta sobre un espadat, on comença pròpiament la via ferrada Luca Innerkofen.
La via, molt ben equipada i assegurada, puja per unes canals fins a un petit coll, al peu del Paterno. La via recorre un sistema de terrasses i petits murs fins arribar a la pedrera final per on, ja caminant, arribem al cim del Monte Paterno (2.744 m). Una gran creu de ferro assenyala aquest cim, que ens ofereix la millor vista de les Tre Cime, el Cadini i moltes muntanyes més. Hem fet una panoràmica circular:
Monte Paterno
Hem tornat a baixar fins al collet i des d'allà hem iniciat la segona part del recorregut d'avui, el que vam deixar pendent l'any 2004: la via ferrada de Le Forcelle. És més fàcil que la del Paterno però de més recorregut. Ressegueix tota la carena de les Forcelles evitant la cresta i buscant, per terrasses i canals, els millors passos. Quan han acabat les dificultats ens hem desviat una mica del camí per pujar un petit cim, la cota 2.650, on ens hem aturat una estona i hem aprofitta per fer una altra panoràmica circular:
Forcella
Hem baixat per un bon camí per la pedrera però quan pensàvem que s'havien acabat les dificultats hem trobat un darrer pas equipat, amb una escala metàl·lica per batxar a una canal, evitant una profunda bretxa de la carena. A partir d'aquí acaben les dificultats però encara ens quedava una llarga caminada fins al Refugi Auronzo.
Aquí teniu el vídeo oficial d'aquesta sortida. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:



I també tenim el vídeo d'Edicions JGB, tot i que aquest només conté imatges de la primera part de la sortida, la ferrata Luca-Innerkofler al Monte Paterno:




ENTRADES RELACIONADES:
Cadini NE, VF
Merlone, 2008
Via ferrada
Catinaccio, 2006
Luca-Innerkofen
Paterno, 2004

dimarts, 17 de juliol del 2018

Tofanna di Mezzo (3.244), ferrades Olivieri - Aglio

Tofana di Mezzo
Després de 10 anys hem tornat a les Dolomites per fer una sèrie d'ascensions per les magnífiques vies ferrates d'aquest massís muntanyós tan característic. El primer objectiu ha estat el de més entitat: l'ascensió a la Tofana di Mezzo (3.244 m) encadenant dues vies ferrates, Olivieri i Aglio, llargues i dures, en un ambient de muntanya excepcional.
Ahir vam arribar a Venècia en avió i, després de llogar un cotxe, ens vam desplaçar a la zona de Cortina d'Ampezzo per iniciar les activitats dolomítiques. Un telecadira ens va portar directament al refugi Pomedes, punt de partida d'aquesta activitat.
De bon matí hem sortit del refugi en direcció a la Tofana. Després de pujar per una pedrera ens hem començat a enfilar per la roca dolomítica amb l'ajut de la magnífica instal·lació de la ferrata Olivieri. Hi ha trams força drets i trams vertiginosos sobre l'abisme però la dificultat no és excessiva i, a poc a poc, hem anat superant el desnivell fins arribar a la Punta Anna, un petit bony en la immensitat de la Tofana, on acaba la via Olivieri.
Ens hem aturat una mica a esmorzar abans d'iniciar la segona part de l'ascensió, la ferrata Aglio, que segueix la mateixa tònica que la via Olivieri. La via va buscant els punts febles de la muntanya, superant trams verticals i llargues travessies. El pas més característic és un flanquejament amb preses de peu naturals sobre un buit impressionant. Hem superat sense problemes el flanquejament, els diversos murs i canals que ens hem anat trobant i fins i tot un parell d'escales metàl·liques, fins arribar al cim de la Tofana di Mezzo (3.244 m).
Hem descansat una mica en el cim contemplant les muntanyes dolomítiques, especialment la Tofana di Rozes que vam pujar en la nostra darrera visita a les Dolomites l'any 2008. Hem fet una panoràmica circular:
Tofana di Mezzo
Aquesta vegada el descens ha estat molt fàcil: ben a prop del cim, per la banda contrària a la nostra pujada, hi ha l'estació superior d'un telefèric que en pocs minuts ens ha portat a la base de la muntanya, ben a prop del lloc on havíem deixat el cotxe. Des d'allà ens hem desplaçat fins al refugi Auronzo, des d'on demà iniciarem una nova ascensió a les Dolomites.
Aquesta vegada tenim dos vídeos, que ens ofereixen visions complementàries d'aquesta ascensió. Aquí teniu el vídeo de Mountain Films:



I, a continuació, el d'Edicions JGB:




ENTRADES RELACIONADES:
Tofana di
Rozes, 2008
Via ferrada
Marmolada, 2006
Sentiero
Dibona, 2004