diumenge, 1 de juliol de 2018

GR7: Grau Roig - Les Escaldes

GR7: Grau Roig - Les Escaldes
Segona etapa del GR7 per terres andorranes amb tres punts d'interès de primera categoria: els estanys de Pessons, el pic del mateix nom i la vall de Madriu. Hem dormit a l'hotel Soldeu Maistre i després d'esmorzar l'autocar ens ha portat al Grau Roig per iniciar l'etapa allà on vam acabar l'etapa d'ahir.
Hem iniciat la llarga caminada pujant per una pista de l'estació d'esquí fins l'Estany Primer. Hem voltat l'estany i a l'altra banda hem retrobat el GR7 que ahir vam deixar, baixant directament al Grau Roig.
El camí puja en direcció al Circ de Pessons i pasa pel costat de diversos llacs, superant els petits esglaons que forma la vall. Hem arribat al peu de la pujada final a la Collada de Pessons. Ahir des del cim del Pic d'Engaït aquesta pujada final semblava molt dreta, gairebé un cingle, però des d'aquest punt la cosa es veu molt diferent. Un camí amb unes llaçades geomètricament dibuixades a la muntanya ens ha permès superar sense dificultat aquest tram final, arribant a la Collada de Pessons (2.775 m).
Des de la collada només quedava un petit tram resseguint la carena per arribar al Pic dels Pessons (2.863 m), un gran mirador. Ens hem reagrupat, hem fet les fotos de cim i hem estat una estona gaudint de les grans vistes. També hem fet una panoràmica circular:

Des del mateix cim es veia a baix l'Estany de l'Illa, la propera fita de la nostra travessia. El camí baixa, al principi força dret però ben aviat més saument, fins al costat de l'Estany on hem enllaçat amb el GR11 que baixa de la Portella de Vallcivera i que a partir d'aquí coincideix amb el nostre GR7 durant una bona estona.
A l'altra banda de l'Estany, una mica més avall, hem arribat al Refugi de l'Illa, reconstruït sobre un antic refugi lliure. Ens hem aturat a menjar una mica abans d'iniciar el tram final, la llarga baixada per la Vall de Madriu, una vall molt singular que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat.
La baixada és molt llarga i feia molta calor però a poc a poc hem anat baixant fins arribar a la carretera d'Engolasters, gairebé a l'entrada de les Escaldes, on ens esperava l'autocar i hem donat per acabada l'etapa. Després hem completat la jornada fent una torrada al restaurant La Ballena, a la sortida de La Seu.
El vídeo d'aquesta etapa està en fase d'edició en els laboratoris d'Edicions JGB. Tan aviat com estigui acabat el publicarem aquí.


ENTRADES RELACIONADES:
GR7: Escaldes
Aixirivall, 2017
Pic de Pessons
amb esquís, 2008
GR11: Esparvers
Encamp, 1997

dissabte, 30 de juny de 2018

GR7: Porta - Grau Roig

GR7: Porta - Grau Roig
Al setembre passat, quan vam iniciar el recorregut del GR7, teníem previst començar-lo a Porta, a la Cerdanya francesa, per enllaçar amb el Camí dels Bons Homes que havíem fet anteriorment. Són quatre etapes afegides al tram català del GR7, travessant de nord a sud el Principat d'Andorra. Les dues primeres etapes, des de Porta fins a Les Escaldes, són de muntanya i estaven programades per als mesos de setembre i octubre però el mal temps ens va fer ajornada aquestes dues etapes deixant-les per a la sortida final de la temporada.
Avui, després d'una aturada tècnica per esmorzar en el bar del càmping Stel de Puigcerdà, hem arribat a Porta amb l'autocar. Hem iniciat la caminada travessant la via del tren per un petit túnel, just per on vam sortir quan vam acabar aquí una de les etapes del Camí dels bons Homes, i hem agafat una petita pista a l'esquerra, paral·lela al riu Querol. La pista s'ha convertit en un bon camí, que puja per la Vall de Campcardós. El nostre camí, el GR7, coincideix al llarg de tota la vall amb el Camí dels Bons Homes, tot i que nosaltres vam venir per la variant de Guils que es troba amb la branca principal, la de la Portella Blanca, justament a l'entrada de la Vall de Campcardós.
Hem seguit una bona estona pujant per la vall amb una gran visió del Peyraforca ,que presenta la seva cara més dreta mirant a la vall. Al cap d'una estona hem arribat a la Cabana de Campcardós, un petit refugi de pastors molt ben condicionat, on hem fet una petita aturada.
Hem seguit el nostre camí passant al costat dels estanys de Campcardós mentre al fons de la vall es començava a veure la Portella Blanca amb la taca de roca blanquinosa que li dóna nom. Hem superat els darrers metres arribant a la Portella Blanca d'Andorra (2.521 m). Es tracta d'un punt molt singular, on es troben les fronteres de tres paísos, i lloc de pas entre la Vall de Campcardós i la Vall de la Llosa. Hem fet un petit descans, menjant una mica i contemplant el panorama, i hem fet una panoràmica circular:

Al fons es veia la petita carena que separa la Vall de la Llosa del Grau Roig. El camí puja, més fàcilment del que semblava vist de luny, fins a la Portella d'Engaït. Des d'aquí es veia clarament el Grau Roig i fins i tot hem pogut distingir l'autocar plantat al mig de l'aparcament. El camí segueix la carena en direcció a l'altre coll, la Portella de Joan Antoni, passant pocs metres per sota del Pic d'Engaït. La tentació era massa forta i bona part del grup s'ha desviat una mica per pujar al Pic d'Engaït (2.776 m) arrodonint la jornada caminadora amb una ascensió. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Des del cim hem baixat per un llom ben ample fins a la Portella de Joan Antoni i ja directament cap al Grau Roig on ens esperava l'autocar per portar-nos a l'hotel Soldeu Maistre, on teníem reservat l'allotjament per a tot el grup.
El vídeo d'aquesta etapa està en fase d'edició en els laboratoris d'Edicions JGB. Tan aviat com estigui acabat el publicarem aquí.


ENTRADES RELACIONADES:
Pic de la Portella
de J.Antoni, 2011
Pic d'Envalira
amb esquís, 2010
VF Bony
d'Envalira, 2007

dissabte, 23 de juny de 2018

Torrent de la Corba

Torrent de la Corba
Hem tornat per tercera vegada al Torrent de la Corba, tot un clàssic del barranquisme, amb passos espectaculars i avui força aquàtic. Hem volgut aprofitar que després d'una primavera molt plujosa el torrent baixa amb un bon cabal, fent molt interessant aquest descens.
Hem arribat a Bruguera i hem pujat per la pista del Coll de Jou fins al punt de partida de l'aproximació. En pocs minuts hem arribat al llit del Torrent Roig (aquest és el nom oficial segons els mapes) i hem iniciat el descens, que comença obert i sense ressalts. Al cap de poc el torrent es va tancant i després d'un passadís d'altes parets hem arribat  a la instal·lació del primer ràpel. En total hi ha deu ràpels, a més d'alguns ressalts i tobogans. Ens hem equipat i hem iniciat el descens.
Els petits gorgs que en la nostra primera visita al torrent estaven secs avui eren ben plens, de manera que el descens ha estat força aquàtic i refrescant. Després de sis ràpels sense massa complicació hem arribat al pas clau d'aquest descens: tres ràpels llargs encadenats, en un indret molt engorjat. El primer baixa per una rampa, passa pel característic pont natural i acaba en el balconet, el punt més singular del Torrent de la Corba. El segon ràpel té una sortida espectacular quan hem de passar per sobre de la barana de pedra del balcó per iniciar el ràpel amb una maniobra acrobàtica. Superat el pas del balcó, la resta del barranc ens ha semblat ja molt fàcil.
Hem completat el descens i hem arribat al punt de retorn, marcat amb un rètol de fusta clavat en una roca. El retorn no és fàcil perquè comença grimpant per una canal amb l'ajut d'uns cables d'acer. Després, un caminet poc marcat però amb algunes fites disperses ens ha portat fins a una pista per on hem arribat al punt de partida per recuperar el cotxe.
Ha estat una interessant matinal barranquista que ens ha deixat ben satisfets. Hem acabat la sortida fent un aperitiu en el Bar Gusi de Ribes, abans de tornar a dinar a casa.
Aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida, avui de producció pròpia i amb escenès inèdites del ràpel del balconet gravades amb el dron:




ENTRADES RELACIONADES:
Torrent de la
Corba, 2013
Salt del
Grill, 2005
Torrent de la
Corba, 2003

dissabte, 16 de juny de 2018

El Feixant del Montsec

Feixant del Montsec
Un itinerari espectacular per la Serra del Montsec que ressegueix una feixa penjada del cingle a mitja paret, amb grans vistes i passos molt singulars però sense dificultat especial. Hem arribat a la població d'Àgeu i hem pujat en cotxe per la petita pista asfaltada que porta al punt culminant del Montsec d'Àger, el cim de Sant Alís, on hi ha una base de salt de parapent i ala delta. Abans d'arribar a dalt, en un marcat revolt a l'esquerra a uns 1.360 m, hem agafat una pista molt bona que en pocs minuts ens ha portat al punt de partida, l'inici del camí de la Canal de l'Embut, marcat amb una fita.
Hem iniciat l'ascensió pel camí poc marcat en direcció al cingle. Les fites ens han anat guiant muntanya amunt fins que hem arribat al peu de la Canal de l'Embut, una canal amb una forma característica, ampla per dalt i estreta per baix, que recorda l'estri de cuina que li dóna nom.
L'entrada a la canal és un petit mur equipat amb una cadena de ferro que ens ajuda a superar el pas. Més amunt hi ha un altre tram equipat amb una cadena. Quan el cingle ens ha barrat el pas hem flanquejat uns metres a l'esquerra fins que hem pogut seguir recte amunt amb alguna petita grimpada i un tercer i definitiu tram equipat amb cadena d'acer.
Hem arribat al capdemunt del cingle, just al costat d'unes antenes, i hem pres la pista que ressegueix tota la carena fins al cim de Sant Alís (1.676 m). En aquell moment el cim estava tapat per la boira i no hem pogut veure el gran panorama que ofereix normalment aquest cim, amb vistes als Pirineus i a les planes d'Urgell.
Després de menjar una mica hem iniciat la segona part del recorregut d'avui: el Feixant del Montsec. Her reculat una mica per sobre del cingle fins trobar l'entrada a la feixa penjada. El camí, de vegades poc definit però sense pèrdua, resseguex una llarga feixa a mitja alçada del cingle, amb passos espectaculars però sense dificultat especial. És un llarg tram de més de 2 km, un itinerari realment singular. A més, les darreres pluges i la primavera han omplert de flors tota la feixa oferint-nos un espectacle natural de primera.
Al final de la feixa, el camí baixa per un bosc i uns pendents pedregosos fins arribar a la pista, a gairebé 2 km del punt on havíem deixat el cotxe. Una curta passejada ens ha retornat al punt de partida on hem donat per acabada l'excursió.
Aquí teniu el vídeo d'aquesta sortida. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog: 




ENTRADES RELACIONADES:
BTT: Colobó i
Sant Alís, 1994
Torrent del
Bosc, 1989
BTT Montsec
d'Ares, 1989

dissabte, 9 de juny de 2018

Gorja del Gravet

Gorja del Gravet
Avui hem iniciat la temporada de barrancs amb el descens de la Gorja del Gravet, un barranc curt però intens amb un magnífic ràpel de 30 metres i amb un gran ambient barranquista. Ja havíem fet aquest descens l'any 2008 però en aquella ocasió no baixava ni una gota d'aigua pel torrent, de manera que aquell descens va ser molt diferent del d'avui. Aquella vegada ens va agradar molt el barranc i en acabar vam dir que hi tornaríem per repetir-lo amb aigua. Han passat 10 anys i fins avui no hem trobat el moment per repetir aquest descens, però ha valgut la pena.
La Gorja del Gravet és un barranc relativament proper i curt, apte per a una matinal barranquista. Nosaltres l'hem fet en sessió de tarda perquè hem sortit de casa quan eren gairebé les 12 del matí, però encara ens ha sobrat temps.
A migdia hem arribat a Rupit i hem agafat una pista amb alguns trams asfaltats que ens ha portat en poc temps fins al punt de partida. Érem tres barranquistes però havíem quedat amb el sector excursionista i ens hem trobat justament a l'aparcament amb els tres caminadors per fer junts el trajecte d'aproximació  a l'inici del barranc. Hem fet el curt recorregut passant pel Salt de Sallent, un dels atractius turístics de Rupit.
Hem arribat a la capçalera del barranc i hem comprovat que, tal com esperàvem, baixava un bon cabal, una situació molt diferent de la nostra anterior visit al Gravet. Ens hem posat els neoprens i ens hem preparat per iniciar el descens. Ens hem acomiadat dels excursionistes i hem fet el primer ràpel, d'uns 15 metres i ben remullat. Aquí hem tingut un problema, ja que quan en Joan estava a punt d'iniciar el ràpel les seves sabates de barranquisme s'han desintegrat. Se li ha desprès tota la sola i ha quedat amb el peu a l'aire; una situació prou incòmomoda per deixar el barranc per un altre dia.
Hem quedat només dos barranquistes però hem seguit baixant. Després d'un sector de petites desgrimpades i dos ràpels curts hem arribat al ràpel gran, el principal atractiu d'aquest descens. Un ràpel de 30 metres encaixonat i amb una magnífica cascada. Per arribar a la instal·lació s'ha de recórrer una petita cornisa assegurada amb diversos ancoratges químics; un equipament perfecte. Hem gaudit del ràpel i hem fet la foto de grup, avui més aviat de grupet, abans de seguir.
Continuant el descens hem trobat un petit caos de blocs que hem travessat amb curtes desgrimpades, arribant al darrer ràpel, curt però ben remullat. Poc després hem trobat la fita de pedres que marca l'inici del camí de retorn, un camí poc definit però que ens ha portat fins a la pista per on havíem arribat a l'inici del barranc.
Aquí teniu el vídeo de la jornada. Aquesta vegada és de producció pròpia amb alguna escena cedida pels excursionistes:




ENTRADES RELACIONADES:
Gorja del
Gravet, 2008
BTT Serra de
Cabrera, 2003
Salt de
Sallent, 1971

dissabte, 2 de juny de 2018

GR7: Ermita del Grauet - Jorba

GR7: Pinós - Santuari del Grauet
Hem tornat al GR7 per fer aquesta etapa per terres de la Catalunya Central, entre el Bages i l'Anoia. Avui l'etapa ens ha sorprès molt agradablement, ja que hem pogut gaudir dels mil colors dels camps al mes de maig i de les extenses vistes panoràmiques de la Serra de Rubió.
Després d'esmorzar al Restaurant La Pala, de Sant Pere Sallavinera, l'autocar ens ha deixat a l'Ermita de la Mare de Déu del Grauet, on vam acabar la darrera etapa. Els camps de cereals que envolten l'ermita tenien un magnífic color verd amb tonalitats groguenques. Un quadre primaveral que ens ha acompanyat al llarg de tota l'etapa. Entre camps de conreu verds i daurats amb taques vermelles de roselles, hem seguit per una pista que recorre la Vall de la Maçana resseguint el torrent que dóna nom a la vall. Hem passat per La Noguera, una gran masia reconvertida en casa de colònies, i poc després hem arribat al Refugi del Mas del Tronc, un refugi de muntanya propietat de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC).
Havíem pensat en la possibilitat d'esmorzar en el refugi però hem arribat molt aviat i hem decidit seguir una mica més abans de treure l'entrepà. El GR deixa les pistes i puja per un corriol, muntanya amunt, en direcció al llom de la Serra de Rubió. Ja es veien a dalt els generadors eòlics que també ens han acompanyat avui durant bona part del nostre trajecte.
Hem arribat al dalt de la Serra i hem agafat una bona pista que planeja per tot el llom de la muntanya resseguint la llarga filera de generadors eòlics, amb grans vistes en totes direccions. Fins i tot es veia la Muntanya de Montserrat amb la seva silueta característica.
Ens hem aturat a esmorzar i hem fet la foto de grup abans de seguir per la mateixa pista fins arribar a un ample coll, poc marcat, on hi ha una torre de comunicacions amb diverses antenes. Des d'aquest coll ja es veia la gran plana on s'assenta la ciutat d'Igualada, que es veia perfectament. També es veia l'autovia A2, on havia d'acabar l'etapa d'avui. La pista baixa per aquesta vessant de la muntanya fins a una carretera que hem seguit uns metres abans de deixar-la per prendre una pista asfaltada que ressegueix un nou sector de generadors eòlics.
Hem arribat a Rubió, un poblet de quatre cases, i hem seguit de baixada. Hem passat per Pellerols, un petit grup de cases, i més endavant hem agafat un corriol al costat d'un torrent que ens ha portat a la Font de Torredenusa. Un nou  tram de carretera i una pista fins a Traver, un altre poblet de quatre cases que hem deixat enrere arribant a la caretera de Calaf. Aquí comença el darrer tram de l'etapa, curt però una mica enrevessat, que travessa l'autovia passant per sota d'un viaducte i arriba a l'antiga carretera N-II, just en el punt on el GR7 es troba amb el Camí de Sant Jaume que vam seguir fa uns anys, i on hem donat per acabada l'etapa.
El GR7 no passa per Jorba sinó per aquest punt situat a un km del nucli urbà. Aquí ens esperava l'autocar, que en pocs minuts ens ha portat fins al restaurant La Gallega de Jorba, on hem acabat la jornada amb un bon dinar. 
I aquí teniu un vídeo amb el resum de les tres darreres etapes del GR7, des de Brics fins a Jorba. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog: 




ENTRADES RELACIONADES:
GR1: La Valldan
Oden, 2016
GR1: Pallerols
La Valldan, 2016
CSJ: Can Parera
Panadella, 2013

diumenge, 27 de maig de 2018

Canal del Cavall i Serra de les Lluernes

Serra de les Lluernes
Aquest mes de maig ha estat passat per aigua i ha deixat truncada abans d'hora la temporada d'esquí de muntanya. Per estirar les cames, avui he fet una excursió matinal a Montserrat. Com en altres ocasions, l'objectiu de la sortida, a més de fer una excursió per la zona de Montserrat, era fer diverses fotografies per al blog. A més a més, volia prendre imatges amb el dron i fer proves de pilotatge amb els paisatges montserratins, sempre tan agraïts, de fons.
He arribat ben aviat a Santa Cecília i he iniciat la caminada pel camí de l'Arrel, que forma part del GR172. El camí va resseguint la falda de la muntanya amb lleugera pujada. Al cap de mitja hora he arribat a l'inici de la Canal del Cavall. Aquesta canal, que ja havia pujat en altres ocasions, puja directament fins a un collet al peu del Cavall Bernat, l'agulla més característica de Montserrat. La canal està equipada en alguns trams amb cordes fixes i no presenta massa dificultat.
He arribat al collet al peu del Cavall. La meva intenció era fer unes filmacions al voltant d'aquesta altiva agulla captant el seu perfil espectacular... però no ha pogut ser. El vent era massa fort i no he volgut arriscar-me a patir un accident aeri.
He fet algunes fotos i he iniciat la segona part de l'excursió, la caminada per la Serra de les Lluernes. És un camí fàcil i ben traçat que m'ha portat, planejant, fons al coll de la Canal Plana. Grans vistes de tot aquest sector de la muntanya. En pocs minuts més he arribat a un segon coll, el de Sant Salvador, que dóna entrada a la regió de Sant Benet. El camí baixa per l'altra banda i al cap de poc he arribat a l'ermita de Sant Salvador. Es tracta d'una bauma que va ser condicionada, ja fa molts anys, com a habitatge. Aqui hi han viscut, a temporades, diversos ermitans que buscaven en aquest racó tan amagat un lloc de meditació i vida solitària. L'ermita està en un indret ben singular, penjada al davant de La Mòmia i amb certes comoditats; fins i tot té una petita bassa per recollir l'aigua de pluja i de les filtracions de la roca.
Després de fer quatre fotos he seguit baixant en direcció a Sant Benet fins trobar un altre dels objectius previstos: la Trumfa. És una petita agulla montserratina que vaig escalar fa temps per la via normal. L'objectiu era fer una foto de la cara per on puja aquesta via, per documentar correctament l'entrada corresponent del blog. En pocs minuts he obtingut la foto i he seguit el camí.
He arribat a l'ermita-refugi de Sant Benet, on tenia un altre objectiu previst. Havia de fer la foto de la via del Collet Esquerre de l'Agulla de Sant Benet, una altra via feta fa molts anys de la que no tenia foto en el blog. Amb una fàcil grimpada he pujat al cim de la Roca de Sant Benet (agulla 514) des d'on tenia una visió perfecta de la cara SW de l'agulla, per on puja la via.
Encara em quedava una altra foto per fer. L'Agulla del Camí és una petita roca situada a prop del camí que porta de Sant Benet a La Trinitat. Des del mateix camí he fet la foto abans d'arribar al Pla de la Trinitat, on he agafat el Camí de l'Arrel (GR172) per retornar al punt de partida a Santa Cecília.


ENTRADES RELACIONADES:
El Cap de
Mort, 2013
Miranda de Sant
Antoni, 1977
Cavall
Bernat, 1977

dilluns, 21 de maig de 2018

Ascensió al Puigpedrós (2.914 m) des de Malniu

Cova del Cabrit - Cova de l'Arcada
Quan gairebé ha acabat la temporada d'esquí de muntanya, hem fet una sortida a la Cerdanya. Inicialment havíem plantejat l'activitat com una combinada d'esquí de muntanya i raquetes, amb tres raquetistes i un esquiador, però la poca quantitat de neu que hi havia a la muntanya ens ha fet desistir d'aquest plantejament tan optimista i finalment hem fet una combinada d'infanteria i passejadors de raquetes.
Vam arribar ahir al vespre al refugi de Malniu; la pista que hi porta, asfaltada fins a la meitat del seu recorregut, estava oberta i en bon estat i això ens va permetre arribar just a temps de menjar l'estofat de cigrons i el pollastre rostit del sopar del refugi. El guarda ens va posar al dia sobre les condicions de la neu i l'esquiador optimista va decidir deixar els esquís al cotxe mentre els raquetistes decidien portar les raquetes a l'esquena "per si de cas ..." La previsió indicava un temps relativament bo al matí i plujós a la tarda, de manera que vam posar el despertador a dos quarts de sis per intentar aprofitar la finestra de bon temps que s'esperava a primera hora del matí.
Hem esmorzat al refugi i hem sortit amb les primeres llums en direcció al Puigpedrós. La via normal no té cap complicació i hem anat pujant a poc a poc, sense problemes. Ahir el guarda ens va dir que hi havia "neu contínua" a partir de 2.500 metres però avui hem comprovat que la neu contínua començava molt més amunt i amb una continuïtat discontínua, de manera que hem arribat al cim sense gairebé trepitjar la neu.
El cim del Puigpedrós és molt extens i el punt més alt només s'identifica per la pilona de l'Institut Geogràfic i Catastral. La vista és molt extensa perquè és un dels punts més alts de la Cerdanya però avui els núvols ja començaven a tapar les muntanyes, tot i que hem pogut identificar els cims més característics de la zona com el Carlit, el Puigmal, el Cadí i la Tossa d'Alp, a més del Canigó. Hem fet la panoràmica circular:

Hem menjat una mica i hem fet algunes filmacions amb el nou dron abans d'iniciar el descens. Hem començat a baixar per una ruta alternativa, que ressegueix el límit oriental del Serrat de les Perdius Blanques i deprés, per un camí amb força pendent, baixa fins a l'Estany de Malniu, un dels indrets més turístics de les muntanyes de la Cerdanya. Des de l'Estany només quedava agafar un bon camí, que a l'estiu és resseguit per centenars de turistes cada dia, per arribar al refugi. Nosaltres ens hem embolicat una mica més però finalment hem arribat al refugi de Malniu, on hem menjat un magnífic plat combinat abans de retornar a casa. Abans d'arribar, però, hem comprovat que la previsió del temps era correcta i hem rebut una petita pedregada mentre completàvem els darrers metres del trajecte fins al refugi.
I aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog: 




ENTRADES RELACIONADES:
GR11: Puigcerdà
- Malniu, 1997
Puigpedrós amb
esquís, 1984
Ascensió al Roc
Colom, 1976

dissabte, 19 de maig de 2018

GR7: Pinós - Ermita del Grauet

GR7: Pinós - Santuari del Grauet
Una nova etapa del GR7 després del parèntesi de la celebració del  desè aniversari del grup del GR. L'etapa d'avui ha estat fàcil encara que tenia 21 km de recorregut. Pocs desnivells, camins amples i pistes asfaltades entre camps de conreu i petits boscos.
Hem arribat de bon matí al restaurant del Santuari de Pinós, on ens esperaven amb l'esmorzar de forquilla preparat. Pa amb tomàquet, embotits diversos i coca del país ens han donat forces per iniciar l'etapa com cal. L'autocar ens ha portat fins al costat de Pinós, just on vam acabar l'etapa anterior. Hem iniciat el recorregut baixant per la carretera. Més endavant hem agafat una petita pista asfaltada que ens ha portat entre camps de conreu fins travessar la carretera que porta a Prades, que es veia a certa distància. Hem arribat a un punt alt, el Coll de Trilla, des d'on ja hem començat a veure el Castell de Boixadors, el punt més singular de l'etapa. El castell estava més a prop del que semblava i en pocs minuts hem arribat al Coll del Castell, al peu del mateix. Hem fet una parada per esmorzar mentre els més agosarats s'acostaven al castell a fer quatre fotos.
Hem seguit el nostre camí baixant per una pista; hem passat pel davant de la masia de la Gironella, guarnida amb centenars de flors. Més endavant hem vist una fonda trinxera per on passa la via del tren i hem arribat a l'estació de Sant Pere Sallavinera. 
Des de l'estació hem agafat la carretera que porta al poble, passant per sota de l'Eix Transversal. No ens hem entretingut gens en el poble, perquè havíem de tornar-hi a dinar, sinó que l'hem travessat sortint per l'altra banda per una bona pista amb força pujada fins arribar al Coll dels Pastors, on hem enllaçat amb la carretera de Seguers. No hem entrat a aquest poble sinó que hem deixat a l'esquerra la pista d'entrada i hem seguit per la carretera, amb un tram sense asfaltar, fins agafar una petita pista a la dreta que en pocs minuts ens ha portat al punt final de l'etapa, l'ermita del Grauet, on ens esperava l'autocar. 
A l'ermita hem fet la foto de grup i després, en autocar, hem retornat a Sant Pere Sallavinera, on ens esperaven a dinar al restaurant La Pala. 


ENTRADES RELACIONADES:
GR1: La
Valldan, 2016
GR1: 
Pallerols, 2016
GR1: 
Benavent, 2015

dimecres, 16 de maig de 2018

Provant el nou dron a Montserrat

El massís de Montserrat és un terreny de joc ideal per fer filmacions i fotografies amb el dron. Per això, avui he decidit anar-hi a fer pràctiques amb el nou dron, el DJI Mavic Air. Un nou concepte de dron, plegable, més petit, amb gran qualitat d'imatge i amb una tecnologia molt més avançada.
He anat a la regió d'Agulles seguint l'itinerari habitual des de Can Masana pel Coll de Guirló i la Portella. He anat fins al Pas del Príncep per fer unes fotografies de la via blava de la Miranda i, ja de tornada, he fet volar el dron per la zona de les Portelles.
He provat algunes de les noves funcions que incoropora aquest dron com ara el mode trípode, que permet deixar el dron estàtic en un punt determinat, sense moviments ni oscil·lacions de cap classe, i això permet fer fotos de gran qualitat i, especialment, panoràmiques.
He provat aquesta opció situant el dron estàtic uns metres per sobre del cim de la Portella Gran i fent diverses fotos girant el dron per muntar després una magnífica panoràmica circular. Després he repetit la mateixa operació a la Portella Petita obtenint una nova panoràmica.
No tenia temps de fer moltes proves, de manera que m'he conformat amb aquestes petites proves, tornant a casa amb el material gravat per muntar les panoràmiques.
Avui no hi ha àlbum de fotos perquè només he fet les panoràmiques i poca cosa més. Tampoc hi ha track perquè l'itinerari ha estat més aviat erràtic i el track seria de poca utilitat. 

ENTRADES RELACIONADES:
Serrat de la
Foradada, 2017
Serrat de la
Foradada, 2016
La Cadireta
2016

diumenge, 6 de maig de 2018

La Cova del Cabrit i la Cova de l'Arcada

Cova del Cabrit - Cova de l'Arcada
Avui hem fet una petita excursió matinal per Montserrat. La climatologia no donava per a més però hem volgut fer aquest petit recorregut montserratí malgrat que la pluja ens ha acompanyat durant bona part del recorregut. La idea inicial era fer alguna activitat amb certa dificultat tècnica però la pluja ens ha fet descartar els ràpels, les vies ferrades i els camins equipats, de manera que ens hem conformat amb aquesta passejada matinal.
Hem sortit del Clot del Tambor, just al costat de la masía del Castell, i hem iniciat el recorregut pujant fins a la Cova del Cabrit, situada sota la Proa, un esperó montserratí on hi ha obertes diverses vies d'escalada. Quan portàvem pocs minuts caminant ha començat a ploure, una pluja fina però persistent que ens ha acompanyat en la nostra pujada. La cova està condicionada per fer-hi bivac i l'extraplom de la bauma està equipat amb preses artificials, com un petit rocòdrom.
Hem esmorzat aixoplugats a la Cova del Cabrit mentre a fora seguia plovent. Al cap d'una estona ha afluixat la pluja i hem aprofitat per fer el segon tram del nostre recorregut. Un camí planer ens ha portat en poca estona fins a la Cova de l'Arcada, un indret realment singular amb una cova de poca fondària però coberta per una gegantina arcada de pedra.
A la Cova de l'Arcada ens hem entretingut una estona fent volar el dron per prendre unes imatges de la cova des de l'aire. Hem tingut sort perquè la pluja ens ha donat una petita treva i hem pogut captar unes imatges espectaculars de la cova i el seu entorn.
Hem tornat enrere uns metres fins trobar el camí que baixa pel Torrent del Tambor. És un camí fàcil que baixa suaument per la llera del torrent. Només hi ha una petita singularitat quan passem al costat de la Roca del Tambor i l'Agulla del Camí. Després el camí és ben planer fins al punt de partida on hem recuperat el cotxe.
Aquí teniu el vídeo de la jornada amb les escenes aèries de la Cova de l'Arcada. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Torrent de les
Grutes, 2013
Escalada a la
Cajoleta, 2010
Joc de
L'Oca, 2005

dimarts, 24 d’abril de 2018

Per l'Olla de Núria amb esquís

Pic de Noucreus - Noufonts - Finestrelles
Novament hem vigut al Pirineu Oriental per fer un recorregut d'esquí de muntanya. En aquesta ocasió hem visitat la Vall de Núria que ens ofereix un punt de partida a gairebé 2.000 metres i, per tant, certa garantia de trobar la neu en condicions.
Hem arribat a Núria amb el primer cremallera i poc després de les vuit del matí ja estàvem pujant amb els esquís als peus per la Vall de Noucreus. Hi havia força neu i el pendent és moderat, de manera que sense dificultat hem arribat al Coll de Noucreus. Des d'aquest punt es veia tota l'Olla de Núria, fins al Puigmal, que destacava per sobre de tot. A l'altra banda, les vall franceses ben nevades i el Pic de l'Infern, el cim més destacat de la zona.
Tot i que el nostre camí era per l'altra banda, seguint la carena fronterera que forma l'Olla de Núria, ens hem desviat uns metres per l'altra banda per pujar al Pic de la Fosa del Gegant (2.801 m), un cim poc destacat però de grans vistes. No hem fet la panoràmica circular perquè ja la teníem de la nostra darrera visita  a aquest cim a l'hivern.
Hem retornat al Coll de Noucreus i hem iniciat el recorregut de la carena. En poc temps hem arribat al Pic de Nouucreus (2.799 m), un altre cim poc destacat; en realitat un extens altiplà on resulta difícil saber quin és el cim principal (hi ha diverses fites). Finalment, amb l'ajut del GPS hem localitzat el cim "oficial" i hem fet la foto de cim. Tampoc hem fet la panoràmica circular perquè ja la teníem.
La baixada al Coll de Noufonts ha estat una mica delicada, amb fort pendent i no massa neu però ben aviat ens hem situat en el coll, al peu de la pujada al cim principal de la jornada, el Pic de Noufonts. Era un fort pendent on la neu era discontínua i hem optat per treure'ns els esquís i carregar-los a l'esquena fins al cim. Finalment hem arribar al Pic de Noufonts (2.861 m), que ens ha ofert noves vistes en direcció a la Cerdanya i molt més enllà. Ens hem aturat a esmorzar i hem fet, ara sí, la panoràmica circular:

El Pic de Finestrelles, on havíem d'acabar el nostre recorregut per l'Olla de Núria es veia molt lluny però la carena aquí ja no presenta grans desnivells i la neu era abundant, de manera que hem anat completant el recorregut previst. Hem baixat del Noufonts i hem passat molt a prop del Pic d'Eina. No hi hem pujat perquè ja l'havíem pujat amb esquís en una ocasió, tot i que hem passat tan a prop del cim que després ens hem penedit de no haver coronat el Pic d'Eina. Hem passat també al costat d'altres cims secundaris, en realitat bonys de la carena gairebé sense prominència, i finalment hem arribat al cim del Pic de Finestrelles (2.829 m). El dia s'estava ennuvolant però encara hem tingut una mica de sol fer fer la foto de cim i la panoràmica circular:

Des d'aquí ja només ens quedava baixar esquiant per la Vall de Finestrelles, de retorn al Santuari de Núria. Hem baixat per la carena fins al primer collet i després per tota la vall, una bona esquiada tot i que la neu estava força pesada.
Per pocs minuts no hem pogut agafar el cremallera de dos quarts de quatre i ens hem hagut d'esperar una hora i mitja per baixar amb el darrer cremallera. Mentre esperàvem hem dinat a l'àrea de pícnic del Santuari.
Aquí teniu el vídeo d'aquesta travessia circular. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del Blog de Muntanya:




ENTRADES RELACIONADES:
Gorges de
Núria, 2012
Pic d'Eina amb
esquís, 2006
Pic Rodó, via
Curset, 1978