dissabte, 10 de novembre de 2018

Cresta del Ferran

Cresta del Ferran
Al gener de l'any 2002 vam venir a fer la Cresta del Ferran per primera vegada. Feia poc que s'havia publicat una ressenya en el Vèrtex i l'activitat ens va semblar atractiva. En aquella ocasió vam fracassar. La ressenya del Vèrtex marcava un horari de tres hores  però vam estar molt més temps i quan portàvem més de 5 hores i encara ens quedava una bona part de la cresta vam decidir abandonar utilitzant una de les escapatòries que hi ha al llarg del recorregut. Poc després, el propi Vèrtex va publicar una nota rectificant l'horari, que era excessivament optimista. 
Aquesta vegada, veníem disposats a recórrer la cresta sencera, arribant al cim del Ferran. Les ressenyes actuals donen, en general, un horari entre 5 i 7 hores per a la cresta i amb aquest horari pensàvem completar aquesta magnífica escalada.
La cresta del Ferran és el recorregut de la carena esmolada que baixa del pic del Ferran (986 m) fins al Grau d'Escales. Està formada per una roca calcària blanca, compacta i amb la superfície gravada per l'erosió oferint preses bones i abundants a l'escalador. 
De bon matí hem arribat a la població d'Oix i hem agafat la pista de Sant Miquel d'Hormoier. Hem recorregut un petit tram de pista però ben aviat hem hagut de deixar el cotxe perquè la pista era només apta per a vehicles tot-terreny. Hem seguit caminant per la pista però quan només portàvem uns 200 metres ens hem trobat la primera sorpresa del dia: la pista travessa a gual la Riera d'Oix, que avui baixava amb força aigua. Era impossible travessar la riera sense mullar-se, de manera que ens hem hagut de descalçar per travessar-la amb les botes a la mà. No era el darrer obstacle; ens hem calçat novament i hem caminat uns 100 metres més fins que la pista torna a travessar la riera i novament ens hem hagut de descalçar per travessar la Riera d'Oix. 
Finalment hem arribat a la Palanca de Samsó i poc més enllà hem agafat el camí de la Mare de Déu d'Escales, que en pocs minuts ens ha portat a l'inici de l'esperó que baixa del Ferran. Una fletxa vermella pintada a la roca marca l'inici del sector final de l'aproximació a la via. Hem pujat un fort pendent lluitant contra la vegetació i pràcticament sense camí fins arribar a l'inici de l'escalada. 
La primera part d'aquesta llarga cresta és una placa molt marcada i de certa dificultat (III+) a on hem arribant flanquejant  uns metres amb roca magnífica. Després de tres tirades hem arribat a la cova, el pas més característic de la via. Hem entrat a la cova i hem sortit per l'altra banda per iniciar una llarga grimpada pel fil de la cresta. No és gaire difícil però cal superar alguns passos vertiginosos. La qualitat de la roca, amb preses molt bones i abundants, fa segura la progressió i per això hem pujat assegurant únicament amb llaçades. 
Després d'una bona estona de gaudir de la magnífica escalada del Ferran, grimpant per la cresta esmolada, hem arribat al ràpel. La cresta cau a una profunda bretxa i cal fer un ràpel de 25 metres per superar el pas. El ràpel està perfectament equipat amb parabolts i baixa per una canal sense cap dificultat. 
Després del ràpel ve un altre pas clau, amb passos de IV-. La via puja una placa amb un flanquejament ascendent. En el pas clau hi ha un parabolt que assegura la progressió. Després de dues tirades hem arribat novament a terreny més fàcil i hem seguit grimpant per l'aresta amb dificultat decreixent fins que ens hem desencordat per completar amb més comoditat els darrers metres fins arribar al cim del Ferran (986 m).
Hem estat unes 6 hores per recórrer els 1.700 metres de cresta i hem quedat molt satisfets per haver completat aquesta activitat en el temps previst, gaudint del panorames de l'Alta Garrotxa i del dia radiant que ens ha ofert l'estiuet de Sant Martí.
Després de menjar una mica en el cim hem iniciat el retorn. Un caminet força dret i enfangat ens ha portat fins al Coll de Talaixà, on hi ha un refugi, avui tancat. Després hem agafat el GR11 de baixada fins a la Palanca del Samsó i finalment la pista de la Vall d'Hormoier per retornar al punt de partida. Novament hem hagut de travessar dues vegades la Riera d'Oix mullant-nos els peus però finalment hem arribat al cotxe per retornar a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Oix -
Besalú, 2017
Cresta del
Ferran, 2012
GR11: Sant Aniol
Beget, 1996

dissabte, 3 de novembre de 2018

Ascensió al Castillo Mayor (2.014 m)

Castillo Mayor
El Castillo Mayor és un cim d'altitud modesta, poc més de 2.000 metres, però per la seva situació, al davant del massís del Monte Perdido i una mica allunyat de la carena principal dels Pirineus, té un magnífic panorama. L'ascensió a l'estiu és molt fàcil però avui a la part alta de la muntanya hi havia una bona capa de neu que ens ha complicat una mica l'ascensió però l'hem completat sense problemes.
El punt de partida està a la sortida de la població de Puértolas, en el punt on es bifurca la carretera en dues branques: la que va a Bestué i la que porta a Escuaín. Desde el punt de partida es veu perfectament la ruta de l'ascensió, que passa pel característic embut que connecta l'altiplà superior (Llanos de Castillo Mayor) amb les valls inferiors. Hem començat a pujar per un camí ben marcat que recorre la muntanya en diagonal en direcció a l'embut. 
Després de la diagonal, el camí remunta l'embut amb algunes llaçades. Hem arribat a un petit coll des d'on teníem a sota mateix els Llanos del Castillo Mayor i al davant el pendent que porta al cim, format per una llarga cresta. Una mica a la dreta es veia clarament el cilindre de formigó que marca el vèrtex geodèsic. 
A partir del collet tot estava nevat; hem travessat el pla fins a una gran fita que marca l'inici del sector final del camí i hem entrat en una zona una mica caòtica, plena de roques amb lapiaz que la neu feia perilloses. Hi havia moltes fites, que ens han anat guiant pel laberint de roques fins arribar finalment al cim del Castillo Mayor (2.014 m). 
El cim està format per una llarga cresta que per la banda oposada a la de la nostra pujada cau a plom formant un cingle. El panorama era molt extens, especialment sobre el Massís del Monte Perdido, que teníem a tocar. També es veia el Posets i tot el Massís del Cotiella, a més de les muntanyes del Somontano. Hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica i hem estat una bona estona gaudint del panorama abans d'iniciar el descens. Inicialment volíem fer una petita variant de baixada però hem pensat que amb la neu que hi havia ens complicaríem sense necessitat i hem preferit baixar seguint el mateix itinerari de pujada i només al final hem fet una petita variant baixant el darrer tram per una pista.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog de muntanya:



ENTRADES RELACIONADES:
Punta
Suelza, 2016
Monte
Perdido, 2011
Punta
Llerga, 2009

divendres, 2 de novembre de 2018

Cueva de Seso ... i més

Cueva de Seso
Hem dormit al refugi de Bujaruelo perquè el pla inicial d'aquesta sortida de tres dies preveia que avui faríem l'ascensió al Tendeñera però ja fa dies que vam descartar aquesta ascensió per dos motius: la previsió de mal temps i les nevades que han caigut al llarg de la setmana. Les condicions de la muntanya no són bones per una ascensió tan llarga com la que teníem prevista, de manera que vam decidir deixar el Tendeñera per a l'estiu vinent.
Per avui la previsió era de pluja i hem programat la visita a una cova però com que es tracta d'una activitat curta hem dedicat una part del matí a fer un petit recorregut per la Vall d'Ordesa. Es tractava de fer fotos de la tardor a Ordesa, un entorn espectacular que ja coneixíem però que avui volíem recórrer sense la pressió d'haver de completar una ascensió o pujar al refugi de Góriz. 
Hem arribat al pàrquing de la Pradera d'Ordesa i hem començat a caminar per la ruta principal de la vall. Hi havia molta gent; tanta que era difícil fer fotos sense que apareguessin espontanis en el visor de la càmera. Hem pujat pel camí i hem visitat dues de les principals cascades d'aquesta part de la vall: la Cascada del Estrecho y la Cascada de la Cueva. A mesura que passaven els minuts anava apareixent més i més gent fins al punt que el camí d'Ordesa semblava el mercadillo de Sant Adrià.
De baixada hem agafat un camí secundari que va per l'altra riba del riu Arazas i que estava menys transitat. Des d'aquest camí hem pogut gaudir d'una visió impressionant del Espolón del Gallinero; grans records de l'escalada d'aquest esperó ara fa justament 40 anys.
Després de donar per acabada la sortida fotogràfica matinal a Ordesa, hem anat a dinar al restaurant Arazas de Broto, al peu de la Cascada del Sorrosal, i després d'agafar noves forces amb el magnífic menú de l'Arazas, hem anat a buscar la cova.
La Cueva de Seso té un recorregut fàcil; no cal portar corda ni cap material tècnic però ens ofereix un gran espectacle d'estalactites, estalagmites i banderes. L'aproximació a la cova és curta i fàcil i ben aviat hem arribat a la boca de la cova, oberta arran de terra. Té una única galeria, de 245 metres, recta i amb lleugera pujada, arribant  a una cota +65 sobre la boca d'entrada. Tot era una mica relliscós i enfangat però la bellesa de les formacions compensava les petites dificultats que anàvem trobant. Hi ha molts gours, petits dolls plens d'aigua, i la galeria és generalment ampla.
Hem recorregut la galeria, fent fotos a les formacions que hem anat trobant, fins arribar a un estretament que ens ha obligat a passar ajaguts. Hem arribat a una sala plena de concrecions i després un segon estretament i un tercer, per arribar a la sala final, on hi ha un gour més gran que els altres, gairebé un petit llac. Les estretors ens han obligat a embrutar-nos de fang però no eren, ni de bon tros, tan angoixants com les que recentment vam passar a la Cova de les Rondes. 
Hem tornat enrere, gaudint novament del decorat subterrani d'estalactites i tota mena de formacions fins arribar a la boca d'entrada. Era tard però encara hi havia llum de dia i l'hem aprofitat per fer el curt recorregut de retorn al cotxe. 
I aquí teniu la pel·lícula de la Cueva de Seso. Ha estat produïda per  Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ÀLBUMS: ORDESA  -  COVA // TRACK:  CUEVA DE SESO

ENTRADES RELACIONADES:
Cova de les
Rondes, 2018
Cova de Ses
Mamelles, 2018
Cova d'en
Manel, 2015

dijous, 1 de novembre de 2018

Via ferrada del Sorrosal

Vía Ferrata del Sorrosal
La via ferrada de la Cascada del Sorrosal té un traçat força singular i, malgrat l'espectacularitat d'alguns dels seus passos, no és gaire difícil. Avui hem vingut  a la Vall d'Ordesa per fer algunes activitats aprofitant el pont de Tots Sants i hem començat amb aquesta ferrada, que ens ha deixat ben satisfets. 
Hem arribat a Broto i a la sortida del poble hem agafat una petita carretera que ens ha portat a un pàrquing a pocs metres de la cascada per on puja la ferrada. Hem caminat uns 5 minuts seguint el torrent del Sorrosal; al davant teníem un cingle per on es despenja la Cascada del Sorrosal, un salt d'aigua per on avui baixava un bon cabal. 
Hem arribat al peu de la via, on começa l'equipament, i hem iniciat l'ascensió. La primera part puja per unes rampes herboses sense massa atractiu però ben aviat hem flanquejat per arribar al peu del pas clau de la via, les escales metàl·liques que superen un mur molt dret al costat de la cascada. 
Les escales pugen força verticals pel mur fins arribar a un forat de la roca, un petit túnel que travessa la paret i surt al llit del torrent, just a sobre de l'espectacular salt d'aigua. El passatge és impressionant però sense gaire dificultat. 
La continuació segueix el curs del torrent fins travessar-lo per un pont nepalès. Després segueix per l'altra riba flanquejant per sobre de les aigües vives fins arribar a un punt on el torrent s'eixampla i trobem una plataforma. Aquí hem deixat el torrent i ens hem enfilat per un camí equipat amb una corda fixa. Hem superat un mur equipat amb grapes i després un sector molt curiós pujant entre arbres.
Més endavant hem entrat en un sistema de cornises panoràmiques amb grans vistes de Broto. Travessant aquestes cornises hem arribat al final de la via ferrada i hem agafat un caminet pel bosc que en ben poca estona ens ha retornat al punt de partida.
Hem dinat en el restaurant Arazas, situat allà mateix on comença el caminet de la ferrada, i hem anat a dormir al refugi de Broto, on teníem una reserva. 
I aquí teniu la pel·lícula de la ferrada. He estat produïda per Edicions JGB i cedida al Blog de Muntanya per a tots els seus seguidors:



ENTRADES RELACIONADES:
VF Foradada
del Toscar, 2018
Via ferrada de
Lizara, 2016
VF Peña de San
Miguel, 2014

dissabte, 20 d’octubre de 2018

GR7: Bellprat - Cabra del Camp

GR7: Bellprat - Cabra del Camp
Avui hem deixat enrere l'Anoia per entrar a l'Alt Camp, en terres tarragonines. Ha estat una etapa accidentada però no massa dura, tot i la seva llargada. Els darrers dies ha estat plovent i aquesta nit la pluja ha estat especialment intensa, de manera que el camí estava ben remullat, relliscós i enfangat.
Hem arribat en autocar al restaurant Eucària, on vam dinar al final de l'etapa anterior, on ens esperaven amb la taula parada i els croissants a punt. Hem esmorzat i hem tornat a pujar a l'autocar per fer el petit recorregut que ens quedava per arribar al punt de partida de l'etapa d'avui, a la cruïlla de la carretera B221 amb la petita carretera per on vam arribar en la darrera etapa baixant de Bellprat.
Hem començat la caminada per un corriol pel bosc i ben aviat hem trobat una bona pista. Uns indicadors marcaven el GR per un caminet, encara que per la pista també marcaven la direcció de Pontils. Hem seguit el camí, que pujava per un llom per acabar baixant a la mateixa pista que havíem deixat enrere. Aquí hem tingut un petit accident, ja que l'Ana s'ha torçat un turmell. Li costava caminar, de manera que ha decidit abandonar la caminada i retornar per la pista fins a la carretera, acompanyada per l'Agnès, perquè les recollís l'autocar.
Hem seguit endavant per la pista fins que, gairebé arribant a Pontils, hem tingut una altra incidència. El camí travessa el riu Gaià però avui, a causa de la pluja que ha caigut tota la nit, el riu anava crescut i en el punt on havíem de travessar-lo hi havia un gran bassal. No era possible travessar el riu sense mullar-se totalment, de manera que hem hagut de buscar una alternativa. Hem vist que la pista principal seguia riu amunt fins a una gran masia i hem comprovat en el mapa que hi havia un pont, de manera que ens hem desviat per aquesta pista fins al pont i, després de travessar el Gaià, hem baixat per la carretera fins retrobar el GR. Finalment hem arribat a Pontils.
Hem travessat el poble, molt petit, i hem agafat una altra pista. Entre camps i boscos, per pista i per algun tram de camí, hem arribat a Vallespinosa, el segon punt singular de l'etapa d'avui. Ens ha sorprès aquest poble, amb cases de pedra i situat en una fondalada, gairebé amagat. Hem fet la foto de grup i hem seguit el nostre camí.
Després d'un llarg trajecte per pista hem arribat a un altre punt singular, el Coll de Sàrria, on el GR7 es troba amb el GR175. Des d'aquí ja tot era baixada i ben aviat hem començat a veure el poble de Cabra del Camp, punt final del nostre recorregut, on finalment hem arribat.
Allà mateix, al restaurat-agrobotiga de Cal Povillet, ens estaven esperant amb la taula parada i, com és habitual amb aquesta colla, hem acabat la jornada amb un bon dinar 


ENTRADES RELACIONADES:
GR7: 
Brics, 2018
GR7: Hostal
Nou, 2018
GR7: 
La Cóma, 2017

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Camí de les Valls

Camí de les Valls
El camí de les Valls és un curt camí equipat que recorre una zona de cingles i boscos per un petit congost de la Riera de Pontons, a sota mateix del castell de Sant Martí Sarroca i per sota de la via ferrada, ara tancada, que vam fer l'any 2007. Avui anàvem amb dos excursionistes novells -un d'ells debuta avui en el blog- i calia fer una excursió no massa llarga ni gaire difícil però amb algun punt d'emoció. Avui el camí, tot i ser fàcil, tenia certa dificultat a causa de la humitat que feia relliscoses les roques. Però els excursionistes novells han superat la prova amb bona nota, ajudats pels experts.
Hem deixat el cotxe als afores del poble i hem iniciat la caminada per una pista que baixa per travessar la Riera de Pontons. Hem tingut una petita sorpresa perquè hem vist un cranc de riu nedant per la Riera.
Hem pujat fent llaçades per una pista fins que, ja força amunt, l'hem deixat per agafar un caminet a l'esquerra marcat amb una fita. Era un camí poc definit però ben aviat hem trobat més fites i marques de pintura, confirmat-nos que anàvem pel bon camí. Després d'una curta caminada pel corriol hem trobat el primer equipament, una corda fixa que ens ha ajudat a baixar un petit tram amb força pendent.
El camí segueix pel bosc, amb petites pujades i baixades, fins arribar al primer punt d'interès del camí: les Coves del Bous, dues petites coves sense recorregut obertes al cingle. Hem seguit el camí, amb alguns trams equipats però sense més dificultat que la roca relliscosa. Hem arribat al pas més singular del recorregut: la Pastera. Es tracta d'un passadís estret entre dues parets de roca que acaba amb un bloc encastat que cal superar grimpant amb l'ajut d'una corda fixa. Un cop a dalt del bloc, hem seguit una ampla cornisa que ens ha portat  a la Cova Rodona.  Aquesta cova, una mica més gran que les Coves dels Bous però també cega, ens ha ofert una bona vista de Sant Martí Sarroca i el seu castell. A més de la cornisa per on hem arribat, hi ha unes grapes de ferro que permeten pujar també des de baix.
Hem seguit el nostre camí, ara ja en clara baixada, en diagonal, per anar a buscar la Riera de Pontons. L'hem travessat per sobre d'un mur de pedra i a l'altra banda hem trobat la petita pista de retorn al punt de partida. Hem travessat diverses vegades la riera amb l'ajut d'uns petits ponts de fusta i hem arribat al cotxe sense novetat, satisfets per haver gaudit d'una bona excursió.
I aquí teniu un petit vídeo amb un recull d'imatges d'aquest camí equipat:




ENTRADES RELACIONADES:
Castell de l'
Eramprunyà, 2017
Cova
Simanya, 2016
Ferrada de les
Valls, 2007

dissabte, 6 d’octubre de 2018

Cova de les Rondes

Cova de les Rondes
El seguidors del blog deuen recordar que ja hem anat dues vegades a la Cova de Les Rondes sense aconseguir els objectius previstos. Aquesta cova té dues entrades i el recorregut clàssic consisteix en entrar per una de les boques (la coneguda com a Cova de la Roca del Frare) i sortir per l'altra boca (anomenada pròpiament Cova de les Rondes) després d'un recorregut subterrani de més de 500 m. La cova és d'origen tectònic i ressegueix una gran esquerda però per l'interior d'aquesta esquerda hi ha una infinitat de blocs amuntegats de forma caòtica formant gateres, pous, ressalts i tota mena d'obstacles que dificulten la progressió i, el pitjor de tot, li donen un caràcte laberíntic. El més difícil de la Cova de Les Rondes és trobar el bon camí entre el laberint de blocs. 
Les dues vegades que vam intentar fer la travessia integral de la cova vam acabar desistint i tornant enrere per sortir pel forat d'entrada (veure les ressenyes a l'apartat "entrades relacionades" d'aquesta entrada del blog). En cap de les dues ocasions anteriors vam ser capaços de trobar la sortida pel laberint de blocs, però avui ha estat diferent.
Després d'estudiar a fons la topografia de la cova i veure totes les cròniques, ressenyes, vídeos i fotografies publicades a internet, aquest matí hem arribat a la població de La Llacuna decidits a completar la travessia de la Cova de Les Rondes. Una curta aproximació ens ha situat a l'entrada de la cova, una esquerda vertical bastant estreta. Després d'equipar-nos convenientment, hem iniciat l'aventura. 
Ben aviat hem arribat a la primera dificultat, un pou d'uns 8 metres que calia desgrimpar. Avui, però, ens hem trobat amb la petita sorpresa que aquest pou estava equipat amb una corda fixa, que ens ha facilitat la maniobra. Hem arribat a la capçalera del ràpel de 10 metres. La vella corda de nusos havia estat substituïda per una corda fixa, de manera que no hem utilitzat la nostra corda i hem baixat en ràpel per aquesta corda.  El ràpel té un inici força estret, pero després d'haver-lo remuntat dues vegades ens ha semblat ben fàcil.
Al peu del ràpel hem orientat la brúixola i hem comprovat que, tal com havíem deduït en el nostre estudi de la cova, en les anteriors incursions havíem comès aquí el principal error, ja que havíem anat en direcció contrària ! La brúixola marcava clarament que la direcció de la cova, sudoest, era la contrària de la que havíem seguit en les dues ocasions anteriors. 
Hem iniciat la travessia en la direcció correcta. Com en ocasions anteriors, a cada moment havíem de buscar el pas correcte entre els blocs però, de moment, no hem trobat les estretors angoixants que ens van fer desistir en les dues ocasions anteriors.
Al cap d'una estona hem trobat la primera referència clara que ens ha confirmat que anàvem pel bon camí. Alguna ressenya indicava que en un punt de la cova "a algú se li va caure un pot de pintura". Efectivament hem trobat una gran taca vermella a terra entre uns blocs. Ja no hi havia dubte; aquesta vegada l'havíem encertat.
Tot i estar en el bon camí, les dificultats no havien acabat. Per sobre de la taca vermella hem grimpat un petit mur i a dalt hem observat una corda fixa en un petit pou a la dreta. Hem baixat aquest petit pou però quedava cec. Hem quedat desconcertats perquè aquest pou no lligava amb les descripcions de les ressenyes. Hem remuntat el pou i hem pres una gatera a l'esquerra que tenia continuïtat fins que, després de superar uns quants passos estrets que ens han recordat les dues incursions anteriors a la cova, hem decidit tornar enrere fins a l'indret del pot de pintura.
Per un moment hem pensat en la possibilitat del fracàs però hem estudiat la situació amb calma i hem vist que, a més del pou amb la corda i la gatera cega hi havia una tercera gatera, més estreta. Explorant aquesta gatera hem vist que tenia continuïtat i que, a més, des del segon revolt contorsionista es veia al fons una corda. Novament en el bon camí, hem superat uns passos molt estrets i uns petits ressalts amb l'ajut de la corda fixa, arribant a un sector una mica més ample.
A partir d'aquí ja no hem dubtat; l'esquerda principal era bastant evident, sense grans estretors i amb algunes petites sales. Hem arribat a l'anomenada sala de la distribució, on hi ha diverses galeries en totes direccions. La que porta a la sortida és la que queda al davant a l'esquerra peró a la dreta hi ha una enorme esquerda que es mereix una visita. Com que estàvem molt a prop de la sortida, ens hem entretingut en explorar aquesta galeria, on hi ha un pessebre, abans de retornar a la sala i continuar en direcció  a la sortida. Hem superat un petit mur grimpant sobre uns blocs i una corda fixa. Després ja hem trobat els esglaons i petits murs de pedra abans de sortir a la llum.
Ben satisfets per l'èxit de la sortida, ham baixat fins al càmping, molt proper, on hem menjat una mica abans de tornar a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la travessia de la Cova de les Rondes. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots el seguidors del blog: 


ENTRADES RELACIONADES:
Cova de les
Rondes, 2017
Cova de les 
Rondes, 2016
Torrent de
Sa Fosca, 2015

dissabte, 29 de setembre de 2018

GR7: Jorba - Bellprat

GR7: Jorba - Bellprat
Avui hem iniciat una nova temporada del GR, reprenent el GR7 des del punt on vam acabar la temporada anterior, a l'Hostal del Ganxo, al costat de Jorba. La d'avui ha estat una etapa de transició: fàcil, amb poc desnivell i gairebé tota per pista i carretera. No hi havia cap punt d'interès remarcable en tot el recorregut, per camps i petits boscos, però hem pogut gaudir d'una plàcida caminada per terres de l'Anoia.
Hem arribat en autocar al punt on vam acabar la temporada anterior, un tram de l'antiga carretera N-II avui gairebé deserta. Hem agafat un camí pel bosc que ben aviat ha desembocat en una pista molt ampla, al costat de l'ermita de Sant Julià de les Alzinetes. Per aquesta pista hem arribat al poble de Clariana, que hem voltat per fora. Hem sortit per la carretera, tallant alguna corba i després per diverses pistes fins que, al costat de la masia de Cal Mingo, hem agafat una pista asfaltada, una petita carretera que no hem deixat fins al final de l'etapa. Ha estat un llarg recorregut per l'asfalt, afortunadament sense gaire trànsit de cotxes, però certament poc motivador.
Hem arribar a Bellprat però no hem acabat aquí l'etapa sinó que l'hem allargat una mica, ja que en cas contrari seria massa curta, baixant per la pista asfaltada fins a la cruïlla amb la carretera B-220 on ens esperava l'autocar.
Com sempre amb aquesta colla, hem acabat la jornada entaulats en una fonda. Aquesta vegada hem anat al restaurant l'Eucària, situat en una antiga casa de "indianos" als afores de Sant Martí de Tous, on ens han servit un magnífic dinar.


ENTRADES RELACIONADES:
GR7: 
Fórnols, 2017
GR7: La Seu
d'Urgell, 2017
GR7: 
Aixirivall, 2017

dilluns, 24 de setembre de 2018

Cresta Anyeller - Pic Rodó

cresta Anyeller - Pic Rodó
Avui hem vingut a la Vall de Núria per fer una activitat relativament fàcil però força interessant. La cresta de l'Anyeller al Pic Rodó no és gens complicada, ja que només té un parell de passos de certa dificultat però que no arriben al tercer grau. A més, permet arribar per un itinerari força elegant al cim del Pic Rodó.
Hem agafat el primer cremallera que puja a Núria, el de les 7'30, i després d'esmorzar una mica hem iniciat la caminada per la Vall de Noufonts. El camí no presenta cap problema i en poc més d'una hora i mitja hem arribat al Coll de Noufonts (2.654 m). Sense aturar-nos hem passat a la vessant francesa per un camí ben marcat que en pocs minuts ens ha portat al Coll d'en Bernat (2.616 m). Aquí el camí baixa cap a la Vall de l'Estanyet però nosaltres hem deixat el camí i hem començat a carenar en direcció al pimer cim. En pocs minuts hem arribat al Pic d'Anyeller (2.645 m). És un cim amb molt poca prominència que ni tan sols apareix marcat en els mapes francesos però un cim és un cim, de manera que ens hem fet les fotos de rigor i fins i tot hem fet una panoràmica circular:

Aquí comença la cresta, que inicialment és fàcil, i hem anat avançant sense corda amb l'única dificultat d'anar buscant els millors passos per no complicar-se més del compte. Després d'una estona de progressió fàcil hem arribat a una bretxa al peu d'un petit mur equipat amb una corda fixa de nusos. Aquesta és la primera de les dues petites dificultats que presenta la cresta. Ens hem equipat i, encordats, hem superat el pas però no per on hi havia la corda de nusos sinó amb un flanquejament fàcil per la dreta del mur.
Hem seguit sense dificultat fins arribar a una instal·lació de ràpel. Hi havia un pitó i una baga posada al voltant d'una roca. Hem fet el ràpel, curt i sense massa verticalitat, i hem seguit avançant. Ja no hem trobat cap dificultat destacable i ben aviat hem arribat al cim del Pic Rodó (2.648 m). Aquest cím ja és una mica més prominent que l'Anyeller i, a més, està voltat d'espadats per on pugen diverses vies d'escalada. Per la seva situació, entre La Valleta i L'Estanyet, és un bon mirador dels cims de la zona, tot i que la proximitat del Pic de Noufonts, bastant més alt, limita la visió en direcció sud. Hem fet les fotos de cim i una nova panoràmica circular:

Hem retornat per la cresta seguint el mateix itinerari però el ràpel ara l'hem pujat grimapant sense necessitat d'encordar-nos i el pas de la corda de nusos l'hem baixat amb un curt ràpel. Finalment hem arribat al Coll d'en Bernat. Només ens quedava el retorn a Núria pel coll de Noufonts però, com que era aviat i la cresta ens havia semblat poca cosa, hem decidit pujar al Pic de Noufonts per completar la sortida amb una altra ascensió.
Hem pujat pel dret, sense cap camí però sense dificultats especials fins al Pic de Noufonts (2.861 m). És un cim bastant més alt que els anteriors i, per tant, el panorama era més extens. Es veia la Cerdanya, el Cadí, les muntanyes d'Andorra, el Canigó, el Roc de Madres... Hem fet la tercera i definitiva panoràmica circular:

Finalment, ara sí, hem iniciat el retorn a Núria. Hem baixat al Coll de Noufonts i, pel mateix camí per on havíem pujat, hem baixat fins al Santuari de Núria on hem menjat una mica mentre esperàvem la sortida del cremallera de les 17'20, l'últim del dia.
I aquí teniu la pel·licula de la jornada. Aquesta vegada no hi ha escenes de dron perquè a causa d'una errada de l'operador no s'ha gravat res...



ENTRADES RELACIONADES:
Cresta dels
Llosers, 2013
GR10: La Perxa
Carançà, 2009
Pic Rodó, via
Curset, 1978

dissabte, 15 de setembre de 2018

Gorgas Negras de l'Alcanadre

Gorgas Negras
El barranc de les Gorgas Negres de l'Alcanadre és un dels més interessants de la Sierra de Guara. És diferent dels altres barrancs importants de la zona perquè no és gaire tècnic (només 5 ràpels sense massa complicació) però molt aquàtic i, especialment, molt llarg. L'aproximació és tota una aventura, ja que cal caminar tres hores per arribar a la capçalera del barranc. El retorn també és llarg perquè quan acabem el barranc al lloc denominat La Pardina de San Cristóbal podem optar per enllaçar un altre barranc, una mica més curt però amb llargs trams de natació, o retornar per un camí que ens ocupa dues hores per retornar a Rodellar.
Ja havíem fet les Gorges Negres i el Barrasil dues vegades. La primera fa 34 anys, sense vestit de neoprè, i la segona l'any 2011, ja amb equipament modern. Avui hem repetit aquesta activitat per gaudir novament de les fresques aigües del riu Alcanadre. Ahir al vespre vam arribar a Rodellar i ens vam instal·lar en un burgalow del càmping. Érem una bona colla, vuit barranquistes, i a les cinc del matí ja estàvem drets preparant el material per al descens de les Gorges Negres.
Hem fet la llarga aproximació fins a l'inici del barranc. Des de Rodellar hem baixat fins al fons del riu, el Mascún, i l'hem seguit, passant per les Fonts del Mascún, fins a trobar el camí del Barranco de Andrebot. Hem pujat aquest barranc per un camí amb fort pendent i hem arribat a la Losa Mora, un monument megalític molt ben conservat. Poc més enllà hem arribat a poble de Nasarre, tot enrunat però amb l'església restaurada. Des de Nasarre es pot baixar pel dret, pel Barranco de las Picarizas, per arribar a l'Alcanadre, però nosaltres hem seguit un camí ben marcat, una "petrolera", que ens ha portat al mateix riu però voltant una mica més. Hem estat tres hores i mitja per arribar al punt on el riu Alcanadre s'engorja i comença pròpiament l'activitat barranquista.
Ens hem equipat i hem iniciat el llarg descens per badines, tobogans i caos de roques. El descens és molt aquàtic i divertit, sense més dificultat que els llargs trams de natació i la llarga durada de l'activitat. Hi ha un total de 5 ràpels però no gaire llargs ni complicats. Havia plogut dies enrere i això feia que l'aigua no tingués la transparència habitual en aquest barranc però els impressionants paratges de les Gorges Negres eren tan espectaculars com sempre.
Amb una colla tan gran com la nostra, la progressió no és tan àgil com amb un grupet petit, de manera que hem invertit 7 hores en el descens del barranc fins arribar a la Pardina de San Cristóbal. Aquí acaba el descens de les Gorges Negres i el retorn es pot fer per les Gorges del Barrasil o pel camí del Collado de San Cristóbal.  Era tard i hem pensat que era més prudent tornar pel camí, per evitar que se'ns fes fosc al barranc. Hem tornat pel caminet i en dues hores hem arribat a Rodellar. 
Aquí tenim el vídeo de les Gorges Negres. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del Blog de Muntanya.



ENTRADES RELACIONADES:
Fenales -
Rodellar, 2014
Gorgas
Negras, 2011
Gorgas
Negras, 1984

dimarts, 11 de setembre de 2018

Pic de Bastan (2.715 m) en travessia

Pic de Bastan
Avui hem tancat la nostra estada de quatre dies pel massís del Néouvielle amb una activitat una mica més fàcil que les dues jornades anteriors però amb un gran interès per la bellesa del paisatge i per l'ascensió a un cim panoràmic. El temps variable de les etapes anteriors ha donat pas a un dia radiant i avui hem pogut gaudir plenament de l'etapa i dels magnífics panorames del Néouvielle.
Hem sortit amb les primeres llums del refugi de Campana de Cloutou resseguint el camí per on vam arribar ahir a aquest petit refugi. És una variant del GR10 i, per tant, senyalitzat amb les marques blanques i vermelles. Hem arribat al Lac de la Hourquette i hem deixat a la dreta el camí per on vam arribar ahir per pujar al Col de Bastanet (2.507 m), primera fita de la nostra caminada d'avui.
Des d'aquí ja és pràcticament tot baixada fins a l'Artigusse, on vam iniciar la nostra aventura pel Néouvielle ara fa tres dies, però nosaltres hem volgut arrodonir la jornada amb l'ascensió a un cim. El Pic de Bastan té un aspecte inexpugnable vist des del coll però hi ha un caminet que hi puja. Són només 200 metres de desnivell i des del mateix coll ja es veu la gran fita de pedres blanques que marca el punt més alt de la muntanya, de manera que l'ascensió és obligada.
A poc a poc hem anat pujant per un bon camí fins a un petit coll marcat amb una fita al davant de la part final i més dreta del Bastan. El camí segueix amunt, buscant el punt feble de la muntanya, i en pocs minuts hem arribat al cim del Pic de Bastan (2.715 m). Avui el dia era radiant i el panorama perfecte, amb les muntanyes banyades per la llum del sol que gairebé acabava de sortir. Es veia millor que mai tot el massís del Néouvielle i muntanyes més llunyanes com el Monte Perdido, el Vignemale, l'Ardiden i el Balaitús. Hem fet una panoràmica circular:
Pic de Bastan
Després de gaudir una estona del panorama, hem retornat pel mateix camí de pujada fins al Col de Bastanet, on hem retrobat el camí que ens ha de portar fins a l'Artigusse, punt final de la nostra caminada. El camí baixa entre llacs i prats fins al Refugi de Bastan (2.200 m), un petit refugi amb la mateixa estructura que el de la Campana de Cloutou, on ens hem aturat a esmorzar.
Hem seguit baixant entre prats i boscos per una de les zones més populars del massís, on hem pogut veure les muntanyes del Néouvielle reflectides en els llacs de muntanya; unes imatges de postal que ens han acompanyat durant tot el recorregut. Hem arribat a la capçalera del Lac de l'Oule i l'hem voltat per la dreta fins arribar a la bifurcació amb el camí del col d'Estoudou per on vam pujar el primer dia.
Després de tancar el cercle només ens quedava completar el recorregut baixant per la petita pista que ve de l'aparcament de l'Artigusse, on teníem el cotxe, i on hem donat per acabada l'etapa. Han estat quatre dies intensos, amb llarges caminades per aquestes muntanyes que ens han donat a conèixer el massís del Néouvielle, un dels racons més interessants dels Pirineus. 
I aquí teniu un vídeo amb el resum de les activitats d'aquests quatre dies d'ascensions i travessia pel massís del Néouvielle:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Estaragne, 2017
Ascensió al
Campbieil, 2017
Ascensió al
Néouvielle, 2006

dilluns, 10 de setembre de 2018

De La Glère a la Campana de Cloutou

De la Glère a la Campana de Cloutou
Una etapa de gran intensitat en la nostra travessia pel Néouvielle. L'etapa d'avui no preveia l'ascensió a cap cim però sí que calia superar quatre colls, passant per diferents valls de la zona.  Era tot un repte perquè es tractava d'un itinerari gairebé inèdit i de certa complexitat però que hem superat sense problemes, gaudint d'una immersió total en el Néouvielle.
Hem sortit amb les primeres llums del refugi de La Glère. Des del mateix refugi ja es veu el primer coll que cal superar, la Hourquette de Mounicot. L'inici del camí ressegueix l'itinerari per on vam arribar ahir al refugi però ben aviat hem deixat aquest camí per agafar un corriol marcat amb fites que s'enfila directament cap al coll. En menys d'una hora hem arribat a la Hourquette de Mounicot (2.547 m) i hem pogut gaudir d'una magnífica visió del Balaitús traient el cap pel darrere de les muntanyes més properes.
Des del mateix coll ja vèiem, a l'altra banda d'una àmplia vall, el segon coll de la jornada, el Col de Tracens; també es veia l'ample camí que baixa de la Hourquette d'Aubert. El nostre camí baixa al fons de la vall fins enllaçar amb aquest camí. L'hem seguit de baixada fins que, ben a prop del Lac Nère, hem iniciat un flanquejament per sobre del llac per anar a buscar el camí del Coll de Tracens. Ha estat un tram incòmode perquè no hi ha un camí definit i calia seguir les fites disperses entre pedreres i prats.
Hem trobat el camí bo a l'altra banda del llac i hem iniciat la remuntada, que en poca estona ens ha portat al Col de Tracens (2.463 m).
Des del coll ja es veia tota la vall d'Aygues Cluses, amb prats verds i pendents suaus. Al fons vèiem, molt marcat, el Col de Barèges. Hem baixat fins als Lacs de Madaméte i ens hem aturat a esmorzar en un prat al costat del llac gran. Allà mateix, després de la breu aturada, hem enllaçat amb el GR10 que ve de Barèges i puja el Col de Madaméte per baixar després a Orédon. Hem agafat el GR de baixada fins arribar a la cabana d'Aygues Cluses, un petit refugi lliure situat en un lloc estratègic.
Hem iniciat la pujada al tercer coll de la jornada i, per un bon camí sense cap complicació, hem arribat a la Hourquete Nere (2.465 m). Des del coll es veia el Lac de Bastan, força gran, i al darrere el quart coll de la jornada amb un camí format per diverses llaçades que hi puja. També vèiem enlairat sobre les valls, el Pic de Bastan que és el nostre objectiu per demà.
Hem baixat fins al Llac de Bastan i, mès fàcilment del que pensàvem, hem arribat al peu de les llaçades que porten al darrer coll. Hem remuntat els darrers metres arribant a la Hourquette de Caderolles (2.495 m) que ens ha donat entrada a una zona plena de llacs on hi ha el refugi de Campana de Cloutou. Des del coll vèiem en primer pla el Lac de La Hourquette i, més a la dreta, el Col de Bastanet per on passarem demà per retornar a l'Artigusse.
Hem baixat al llac i allà hem agafat el GR10-C, una variant del GR10 que ens ha portat directament al refugi de Campana de Cloutou, punt final de l'etapa d'avui. El refugi és petit però confortable, tot i que quan està ple és angoixant. Avui estava gairebé buit i hem pogut gaudir d'un bon sopar i un merescut descans en un lloc extraordinari.


ENTRADES RELACIONADES:
Refugi de
Baysellance, 2013
GR10: Barèges-
Orédon, 2006
Ascensió al
Pic Long, 1989