divendres, 28 de desembre de 2018

Mont-ral: tres coves i una ferrada

coves de Mont-ral
Una nova jornada espeleològica, aquesta vegada de gran intensitat, amb el recorregut de tres coves, a més d'una petita via ferrada pels voltants de la població de Mont-ral, a les muntanyes de Prades.
Hem sortit de casa molt aviat i, després d'esmorzar al bar del Xitxarel·lo d'Alcover, hem arribat a Mont-ral. El camí surt de la part alta del poble. Des de la plaça de l'Ajuntament hem anat a una esplanada coneguda com l'Era; allà hem agafat el GR7 però ben aviat l'hem deixat, prenent un camí a la dreta en direcció a La Foradada, el primer punt d'interès del nostre recorregut. Després d'una curta caminada hem arribat a aquest punt. Es tracta d'un arc natural de pedra per sota del qual passa el nostre camí. Més endavant hem passat un segon arc natural, aquest força més petit, abans d'arribar a la boca de la cova de Mont-ral, penjada del cingle a uns vuit metres de la seva base.
Cova de Mont-ral: la boca de la cova a on hem arribat és la de sortida; hi ha un ràpel instal·lat i normalment s'acaba el recorregut de la cova baixant aquest ràpel. A la dreta de la cova hi ha una gran fita que marca l'inici del camí que porta a la boca superior, la d'entrada. Hem pujat gairebé sense camí però en pocs minuts hem arribat a l'entrada de la cova, una petita finestra situada també penjada del cingle, a uns dos metres. Una cadena de ferro ens ajuda a arribar-hi. 
Hem entrat a la cova i ben aviat hem pogut contemplar una gran diversitat de formacions al voltant de la galeria principal. La cova és lineal i no té gaires desviacions, de manera que el recorregut no és perdedor. Com és habitual, la progressió per l'interior de la cova, tot i ser fàcil, s'ha de fer amb compte perquè contínuament hem de grimpar i desgrimpar sobre roques relliscoses. Hem trobat un pas equipat amb una corda, una desgrimpada de dos o tres metres que hem fet en ràpel. 
Hem superat un pas molt estret i després hem trobat un ràpel més llarg, de poc menys de 10 metres. A la base del ràpel ja hem notat un lleuger corrent d'aire que ens ha fet sentir la proximitat de la sortida. Ben aviat hem vist la llum del dia i hem arribat a la boca inferior de la cova, que s'obre a uns 8 metres de terra. Hi ha una instal·lació de ràpel i un passamans per facilitar el muntatge del ràpel. Hem baixat el ràpel, completant d'aquesta manera una interessant travessia subterrània de 150 metres de longitud.
Aquesta vegada, com que l'activitat era múltiple, hem fet tres pel·lícules, una de cada cova. Les pel·lícules han estat produïdes per Edicions JGB i cedides per a tots els seguidors del blog. Aquí teniu la de la Cova de Mont-ral:



Cova del Codó: a uns 50 metres a l'esquerra de la boca inferior de la Cova de Mont-ral, a peu de cingle, s'obre la boca de la cova de Codó, la segona del dia. Aquesta cova s'ha de recórrer anant i tornant, ja que només té una boca i una única galeria principal. El recorregut és de 140 metres més la tornada i té algunes dificultats que fan que aquest recorregut sigui més tècnic que l'anterior. Hem entrat caminant però ben aviat hem passat un tram equipat amb un passamà, un flanquejament sobre roques relliscoses per sobre d'uns petits pous. Més endavant hem trobat la dificultat principal del recorregut, un ràpel de 14 metres que a la tornada s'ha de remuntar. Hem fet el ràpel i més endavant hem fet un segon ràpel més curt. La galeria està plena de formacions de tota mena, força ben conservades. Hem arribat al final del recorregut i hem iniciat el retorn. Hem remuntat els dos pous sense massa problemes i hem arribat novament a l'entrada de la cova.
Aquí teniu la segona pel·lícula, la de la Cova del Codó:



Ferrada de Mont-ral: la fase següent d'aquesta interessant excursió ha estat una petita ferrada de poc més de 20 metres que ens ha portat a la part superior del cingle, on hi ha un extens altiplà conegut com a Pla del Bosquet. Des de la cova de Codó hem retornat a la cova de Mont-ral i hem pujat pel caminet que porta a la boca superior. Poc abans d'arribar-hi hem anat cap a la dreta per sota de l'esglaó final del cingle fins trobar la instal·lació de la ferrada. Hem pujat per aquesta via ferrada, bastant fàcil i curta, arribant al Pla del Bosquet.
Cova de la Moneda: hem agafat un camí ben marcat que ens ha portat a l'altra banda de l'altiplà. Allà, penjada del cingle, hi ha la tercera cova del nostre recorregut. Un corriol baixa des de dalt del cingle fins a l'entrada de la cova, situada uns 10 metres per sota de l'altiplà. Aquesta cova no té dificultats tècniques, de manera que no cal portar material d'escalada.  Només hi ha un petit ressalt que cal desgrimpar amb l'ajut d'uns esglaons metàl·lics. Malgrat tot, els 165 metres de recorregut de la cova de la Moneda són els que tenen les millors formacions: estalactites, estalagmites, banderes, excèntriques... Hi ha una gran sala amb tota mena de formacions i una gran columna central. Més endavant hi ha unes galeries molt concrecionades que es van fent estretes fins que ja no es pot seguir més.
Hem sortit de la cova i hem agafat el mateix camí per on havíem arribat, que més endavant es bifurca portant-nos directament a Mont-ral on hem donat per acabada aquesta intensa jornada d'activitats.
I aquí teniu la tercera pel·lícula de la jornada, que inclou la Cova de la Moneda, a més de l'aproximació per la via ferrada:




ENTRADES RELACIONADES:
Cova de les
Encantades, 2018
Cova de les
Rondes, 2018
Avenc de la
Febró, 2017

dissabte, 15 de desembre de 2018

GR7: Lilla - Mont-ral

GR7: Lilla - Mont-ral
Avui el GR7 ens ha portat a recórrer la Serra de Prades en una etapa molt interessant i variada. Hem arribat de bon matí a Lilla, on vam acabar l'etapa anterior. Justament allà, al costat de la marquesina de l'autobús, a la carretera N-240, hi ha un bar amb el curiós nom de GR7. Quan hi hem arribat ja ens estaven esperant amb el croissant i el cafè amb llet que havíem encarregat dies abans.
Des del punt de partida, situat a l'entrada de Lilla, hem començat a caminar baixant al centre del poble; el GR travessa Lilla i surt per una pista que segueix pel bosc sempre baixant fins arribar a prop de Vilaverd. Aquest poble està situat en una vall planera regada pel riu Francolí. Vinyes, oliveres i horts cobreixen els voltants del poble. Hem passat al costat d'un pont que travessa el Francolí per entrar a Vilaverd però no l'hem travessat; el nostre camí segueix riu amunt per un camí entre els horts. Més endavant el GR deixa la vall i puja per un caminet que s'aixeca lleugerament sobre la vall. Després torna a baixar fins trobar la carretera C240a al costat d'un pont. Hem seguit un petit tram d'aquesta carretera fins arribar a la població de La Riba. Hem entrat al poble travessant el Francolí pel pont de la carretera.
Hem fet la foto de grup en el pont, tot recordant que la darrera vegada que vam travessar en Francolí va ser en una de les etapes del GR92, quan el vam travessar a gual entre Tarragona i Salou. A l'apartat ENTRADES RELACIONADES d'aquesta entrada del blog podeu veure la crònica d'aquella històrica travessia del Francolí.
Hem travessat tot el poble pujant per un carrer de gran pendent per sortir a dalt de tot per una pista que segueix pujant. Al cap d'una estona hem arribat a la Font de Pasqual, el lloc ideal per esmorzar, amb una bassa i bancs de pedra. Hem menjat una mica abans de seguir el nostre camí. Després hem deixat la pista per agafar un camí estret pel bosc, amb bona pujada. El camí, amb alguns trams empedrats i alguns bons miradors, puja fort pel bosc fins sortir a una pista, en un coll molt poc marcat.
Per la pista, de baixada, hem arribat a les proximitats del Coll de Gràcia però no hem travessat el coll sinó que hem començat a pujar, seguint la mateixa pista però tallant-la amb algunes dreceres. Més endavant hem deixat la pista per un camí que ens ha portat a les portes de Mont-ral. Hem arribat a la carretera TV7041, just on comença la petita carretera d'accés a Mont-ral des de la carretera principal. Segurament, el més fàcil hauria estat agafar aquest curt tram de carretera però nosaltres hem seguit el traçat del GR per un caminet que ens ha portat a la part alta del poble. Hem deixat el GR per baixar al poble on ens esperaven a dinar en un restaurant.
Avui tenim un vídeo resum de l'etapa produït per Mata Films, una nova productora que ha cedit aquest vídeo per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:
GR92: Tarragona
Salou, 2010
GR92: Pobla de
Montornès, 2010
Barranc del
Glorieta, 2010

dissabte, 8 de desembre de 2018

Ascensió al Yelmo (1.707 m)

El Yelmo
Avui hem tancat la nostra estada de tres dies a la Pedriza del Manzanares amb l'ascensió al Yelmo, un dels principals cims de la zona. No és el cim més alt de la Pedriza però sí el més prominent i el que es veu clarament individualitzat amb la seva paret sud des dels pobles de la Sierra madrilenya. A més, aquesta ascensió té l'atractiu afegit de la grimpada final per una estreta xemeneia que li dóna una mica de caràcter a la fàcil ascensió d'aquest cim.
Hi ha diversos camins per pujar al Yelmo però nosaltres hem triat el més popular, que ressegueix primer un GR i després un PR fins arribar a la grimpada final, ja fora de camí. Hem sortit de Cantocochino pel mateix camí que ahir però després de travessar el Manzanares hem agafat un camí a la dreta marcat com a GR10. El camí puja aixecant-se sobre la vall i passant al costat de diverses roques i agulles granítiques. També hem tingut una bona vista de la Peña Sirio. 
Després d'una estona de pujada hem arribat a un collet poc marcat i hem baixat lleugerament fins a una pradera, un petit altiplà situat a uns 1.300 metres d'altitud. Al mig de l'altiplà hem trobat un altre camí, marcat com a PR, que venia del sud. És la Senda de los Carboneros, un camí que ve de Manzanares el Real, concretament de la zona coneguda com El Tranco. 
Hem deixat el GR, que planeja en direcció al Collado de la Pedriza, i hem seguit pujant per la Senda de los Carboneros. El camí puja fort i al cap d'una estona ja hem vist al davant la gran paret sud del Yelmo. Poc després hem arribat a un altre altiplà, que s'estén al peu de la paret del Yelmo. Des d'aquest punt es té una bona visió de les vies d'escalada de la paret sud del Yelmo, de manera que he fet diverses fotografies per poder completar la col·lecció de ressenyes de la Pedriza. 
Quedava la part final de l'ascensió amb la grimpada final. La Magda s'ha quedat prenent el sol a la pradera mentre jo completava l'ascensió. El camí recorre la base de la paret i després gira per anar a buscar la cara NE del Yelmo, per on puja la via normal. Després de passar una zona de blocs sense dificultat, he arribat a la xemeneia. És una fàcil grimpada si l'agafem correctament i no ens encastem en el fons de l'esquerda rocosa. Finalment he arribat al cim del Yelmo (1.707 m), un excel·lent mirador de la Pedriza i de la Serra de Guadarrama. Fins i tot es veien al fons alguns dels grans gratacels de la ciutat de Madrid. He fet una panoràmica circular:

També he fet un vol circular amb el dron (podeu veure la gravació a l'apartat "més informació" d'aquesta entrada) i les fotos de cim. He desgrimpat la xemeneia i he retornat a la Pradera per iniciar el retorn a Cantocochino pel mateix camí de pujada i, després de dinar una mica, iniciar el retorn a casa donant per acabada la nostra expedició a la Pedriza, satisfets per haver completat amb èxit totes les activitats previstes i per haver recordat les escalades que vaig fer per aquests indrets quaranta anys enrere.


ENTRADES RELACIONADES:
El Yelmo, via
Calavera, 1978
El Yelmo, via
Vikinga, 1978
El Yelmo, via
Walkiria, 1978

divendres, 7 de desembre de 2018

Pared de Santillana

Pared de Santillana
En el segon dia d'activitats a la Pedriza hem fet un llarg recorregut per alguns dels llocs més emblemàtics de la zona. L'objectiu final era la Pared de Santillana, situada a la part alta de la Pedriza, però pel camí teníem un extens pla de treball, ja que havíem de fer fotos de diverses roques per completar les ressenyes del blog.
Avui hem arribat a la Pedriza abans que tanquessin l'accés a Cantocochino per la carretera, de manera que hem pogut pujar en cotxe fins al pàrquing superior i hem esmorzat en un dels merenderos abans d'iniciar l'excursió. Hem agafat el camí principal, que algú anomena la autopista de la Pedriza, un magnífic camí senyalitzat com a GR que puja per un bosc de pins. Al cap de poc hem vist el refugi Giner de los Ríos, un refugi guardat situat estratègicament en el cor de la Pedriza. Ens hem desviat una mica del camí per acostar-nos al refugi i fer-hi una ullada.
Des del refugi, situat lleugerament elevat sobre la vall, teníem bones vistes d'algunes de les roques que volíem fotografiar: el Pájaro, el Cancho Amarillo i el Hueso. Hem fet unes quantes fotos i hem seguit el nostre camí. 
Ben aviat hem arribat a un altre indret singular: el Canto del Tolmo. Es tracta d'un enorme bloc de granit situat al bell mig de la vall. Segurament aquest bloc va baixar rodolant en temps geològics de les muntanyes veïnes; l'atzar i les lleis de la física van fer que s'aturés justament en aquest petit pla, al centre de la vall. He recordat que vaig escalar diverses vegades aquesta roca, que té una cara extraplomada ideal per fer pràctiques d'escalada artificial. També he recordat algunes nits que vaig passar bivaquejant sota aquest extraplom quan venia a escalar a la Pedriza ara fa 40 anys... He fet diverses fotos i he fet volar el dron descrivint un circle, que podeu veure al final d'aquesta entrada del blog. 
Seguint el nostre camí hem arribat al Collado de la Dehesilla. A la dreta surt un camí que porta al Yelmo i a l'esquerra un altre camí, el nostre, que porta a la Pared de Santillana i al Collado de la Ventana. A partir d'aquí el camí, ara marcat com a PR, puja per una zona rocosa molt singular, plena de blocs de roca que cal anar evitant o, en alguna ocasió, passant per forats o passadissos entre els blocs amuntegats. Després de passar dos petits colls hem arribat a la zona de la Pradera de Navajuelos, on també vaig fer un històric bivac en la meva època d'escalador de la Pedriza, i finalment hem arribat al davant de la Pared de Santillana. 
Aquesta roca té una de les vies més clàssiques de la Pedriza, la via Sur Clàsica, que es caracteritza per la gran quantitat de merlets (a la Pedriza se'n diu setas) que ens ofereixen magnífiques preses per a l'escalada i també ens permeten assegurar-nos passant una baga al voltant d'quests merlets.
Després de fer les fotos de la Pared de Santillana i de les moltes roques de formes singulars d'aquesta zona, hem desfet el camí per retornar al Collado de la Dehesilla. Hi havia la possibilitat de completar la jornada pujant des d'aquí al Yelmo però hem preferit deixar per demà aquesta ascensió, una altra de les clàssiques de la Pedriza, i hem retornat pel mateix camí de pujada fins a Cantocochino.


ENTRADES RELACIONADES:
Cancho Amarillo
via Ayuso, 1978
Pared de
Santillana, 1978
El Hueso, via
Fulgencio, 1978

dijous, 6 de desembre de 2018

Cantocochino i Peña Sirio

Peña Sirio
Ara fa 40 anys, el desembre de 1978, vaig escalar per darrera vegada a la Pedriza del Manzanares. Aquest sector de la Serra de Guadarrama té un paisatge singular, amb roques, parets i agulles granítiques. En certa manera recorda el paisatge de Montserrat, tot i que la roca és diferent. És una escola d'escalada on es poden trobar centenars de vies de tots els nivells de dificultat. 
Durant els tres mesos que vaig estar a Madrid fent una part del servei militar, vaig venir diverses vegades a escalar a La Pedriza. Abans ja havia vingut durant la Setmana Santa per fer la primera exploració.
En el blog hi ha les entrades corresponents a les diverses actvitats realitzades a La Pedriza però aquesta informació era incompleta. Faltaven les ressenyes de les vies d'escalada i també calia renovar algunes de les fotografies de la capçalera de les entrades que eren repetides o de baixa resolució. Així, doncs, hem vingut novament a La Pedriza del Manzanares amb un doble objectiu: recordar els vells temps recorrent novament aquests indrets singulars i completar la informació del blog amb fotos i ressenyes de les vies d'escalada.
Hem sortit de casa de matinada i a migdia ja estàvem a Manzanares el Real, base d'operacions per a les activitats a La Pedriza. La carretera que puja a Cantocochino està regulada i només s'hi permet l'accés a primera hora del matí, limitat a la capacitat dels pàrquings. A l'estiu hi ha un autocar que puja a Cantocochino pero en aquesta època de l'any ja no funciona aquest servei, de manera que hem deixat el cotxe a l'aparcament situat a la sortida del poble i hem fet a peu el camí fins a Cantocochino. És un camí fàcil que va paral·lel a la carretera i que en menys d'una hora ens hi porta, passant pel Collado de Quebrantaherraduras
Ens hem aturat a menjar una mica a un dels merenderos de Cantocochino abans de completar la segona part de l'tinerari previst. Avui teníem poc temps i havíem previst fer la sessió fotogràfica de la Peña Sirio, una enorme roca situada al davant mateix de Cantocochino. Pel camí ja havíem tingut l'oportunitat de fer bones fotos d'aquesta roca, de manera que gairebé podríem haver donat per completada l'activitat prevista per avui però com que teníem temps hem preferit completar l'excursió arribant al peu de la roca per fer alguna foto més i fer volar el dron. 
La Magda ha preferit quedar-se en el merendero mentre jo feia una petita exploració per la Peña Sirio. El camí d'accés a les vies d'escalada d'aquesta roca és gairebé inexistent. Només alguna fita m'ha servit per orientar-me pel laberint de roques fins arribar al peu de la roca. He fet volar el dron per prendre algunes imatges i he retornat a Cantocochino. Des d'allà hem baixat pel mateix camí de pujada fins a l'aparcament inferior, on hem donat per acabada l'excursió. 


ENTRADES RELACIONADES:
El Pájaro, Ribas-
Acuña, 1978
Escalada a Peña
Sirio, 1978
La Sur del
Pájaro, 1978

dissabte, 1 de desembre de 2018

Esquí de Muntanya a Vallter

Vallter
Avui hem iniciat una nova temporada d'esquí de muntanya. Aquest any les nevades del novembre han posibilitat que el primer dia de desembre ja estiguéssim amb els esquís als peus per les muntanyes dels Pirineus. Avui l'objectiu era iniciar la temporada posant a punt el material i revisant la tècnica de l'esquí de muntanya. També venien dos raquetistes amb ganes de gaudir de la neu per primera vegada en aquesta temporada. A més, volíem fer un cim, el Pic de l'Infern, tot un clàssic des de Vallter però per ben poc no hi hem arribat.
Hem sortit de l'aparcament inferior de Vallter i hem començat a pujar per la pista Enric Planella. Més amunt hem deixat les pistes de l'estació d'esquí per agafar la direcció del Coll de la Marrana. Hi havia força gent per la zona fent esquí de muntanya, caminant amb raquetes o simplement caminant per la muntanya. 
Arribant al Coll de la Marrana calia superar un pas una mica delicat: una traça gelada amb força pendent per superar els darrers metres abans del coll. Ja sobre el coll, hem iniciat la llarga travessia per arribar a la base del Pic de l'Infern mentre la majoria de la gent anava en direcció al Bastiments, el cim més popular de la zona i segurament el cim del Pirineu Oriental més repetit a l'hivern. 
El nostre itinerari baixa lleugerament travessant tota la capçalera del Fresser i deixant a la dreta el Pic del Fresser, el més visible des del Coll de la Marrana. L'itinerari normal del Pic de l'Infern puja per la Coma de l'Infern, una valleta entre el Pic del Fresser i el Pic dels Gorgs que porta a la cresta, ben a prop del cim. Nosaltres hem agafat un altre itinerari que a l'estiu és molt popular i que coincideix fins a la cabana de Tirapits amb el camí de Núria. Hem passat a prop de la cabana i hem completat l'ascensió arribant a la cresta fronterera entre el Pic Inferior de la Vaca i el Pic dels Gorgs. 
Des d'aquest punt teníem grans vistes sobre la Vall de Carançà i els cims de la Cerdanya però el Pic de l'Infern quedava lluny i calia fer un bon tram de cresta. Hem recorregut un petit tram d'aquesta cresta però finalment hem desistit perquè el recorregut d'anada i tornada era llarg i encara ens quedava un llarg retorn amb la remuntada inclosa del coll de la Marrana. Tenint en compte que en aquesta època de l'any el dia és molt curt, ens hem donat per satisfets amb l'ascensió d'una cota sense nom de 2.796 metres i hem retornat al punt de partida. No ha estat una gran esquiada perquè la neu a primers de desembre no està en les millors condicions però, si més no, hem pogut gaudir per primera vegada en aquesta temporada del plaer de lliscar sobre la neu per les grans extensions nevades dels Pirineus.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots el seguidors del Blog de Muntanya.




ENTRADES RELACIONADES:
Barranc de
l'Infern, 1991
Pic de l'Infern,
Cara Nord, 1981
Cresta del
Diablo, 1977

dissabte, 24 de novembre de 2018

Cova de les Encantades

Cova de les Encantades
Una nova exploració subterrània, aquesta vegada per terres del Ripollès. La Cova de les Encantades té un recorregut total d'uns 850 metres, encara que està molt ramificada i el recorregut integral de totes les galeries ens podria costar unes quantes hores. Nosaltres hem fet un recorregut de 4 hores i mitja, suficients per gaudir plenament d'aquesta interessant cavitat, passant per alguns dels punts més singulars com ara la Sala Bernades amb la seva característica colada de color blanc.
Des de la carretera de Queralbs, poc abans d'arribar a aquesta població, hem agafat la petita carretera que porta a Vilamanya. Passat aquest poblet de quatre cases, la carretera es converteix en pista però en molt bon estat, apta per a tota mena de vehicles. Al final de la pista, en un petit prat al costat de la Font de l'Home Mort, hem deixat el cotxe i ens hem equipat per a l'activitat. Aquesta vegada, després de les darreres experiències espeleològiques, veníem equipats amb un mono, que és el vestuari normal dels espeleòlegs de veritat. La foto de grup realitzada abans d'iniciar l'aproximació a la cova dóna fe de l'elegància del nou vestuari, amb el color Burdeos que segurament marcarà la tendència d'aquesta temporada a totes les coves i avencs del continent.
L'aproximació és relativament curta, encara que avui hi havia una mica de neu que feia relliscosos els pendents herbosos per on, sense camí, es puja per arribar a la cova. En tres quarts d'hora hem arribat a l'entrada, situada a ras de terra, i ens hi hem introduït. 
El recorregut de la cova ens pot ocupar des d'una hora fins a un dia sencer, si volem recórrer totes les branques d'aquest sistema de galeries. Nosaltres hem fet un recorregut que ens ha ocupat 4 hores i mitja, tot i que hem invertit una part important d'aquest temps en fer fotos i vídeos i en anades i vingudes buscant el camí. La cova és una mica laberíntica i hem constatat una vegada més la dificultat d'orientar-se dintre de la cova amb les topografies que es publiquen. Hi ha grimpades i desgrimpades, gateres amples i estretes, passos equipats, goteres i fang... 
El nostre pla era fer un itinerari circular passant per la Sala Bernades, el punt més singular de la Cova de les Encantades. Hem fet un llarg recorregut per la galeria principal i hem estat a punt de tancar l'itinerari circular quan, després de superar algun pas equipat amb cordinos de seguretat, hem arribat a l'inici d'un pou equipat amb una corda fixa. Era fàcil baixar en ràpel però no portàvem material per remuntar en cas necessari i no  hem volgut baixar sense tenir assegurada la retirada. Hem retornat a la gran sala de l'entrada de la cova i hem anat directament a la Sala Bernadas, on hem constatat que el ràpel que havíem descartat acabava justament en aquesta sala, de manera que hem tancat l'itinerari circular. 
Finalment hem donat per acabada la visita a la cova, satisfets per l'interessant recorregut subterrani que hem fet i per la bellesa de les formacions de tota mena que hem pogut admirar: estalactites, estalagmites, banderes, excèntriques, colades i gorgs. 
Hem sortit de la cova i hem comprovat que el sol havia fos bona part de la petita capa de neu que al matí cobria la part baixa de la muntanya. Hem baixat fins al punt de partida, al costat de la Font de l'Home Mort, iniciant el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots el seguidors del Blog de Muntanya.




ENTRADES RELACIONADES:
Torrent de
Fontalba, 2015
Puig de
Dórria, 2006
GR11: Queralbs
Planoles, 1997

dissabte, 17 de novembre de 2018

GR7: Cabra del Camp - Lilla, pel Tossal Gros

GR7: Cabra del Camp - Lilla
Una etapa una mica atípica, amb pluja, descarrilament del GR i un cim de propina; tota una aventura. Hem arribat amb l'autocar a Cabra del Camp on ja ens esperaven a Cal Povillet amb el cafè amb llet i la coca a punt per esmorzar. Hem iniciat l'etapa d'avui caminant per una bona pista que al cap de poc passa per sota d'un viaducte de l'autopista AP7. La pista segueix pujant suaument pel bosc uns sis km fins arribar a una bifurcació.
A partir d'aquest punt hi ha dues variants. La més curta és la pròpia pista que ens ha portat fins aquí  i que, resseguint la base de la Serra Carbonària, porta directament a Lilla. L'altra variant deixa la pista i puja per un camí que porta al Coll de Prenafeta i al poblet de Miramar abans d'arribar a Lilla. Curiosament, la guia oficial publicada pel Comitè Català de Senders  de la FEEC (Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya) marca el GR7 pel Col de Prenafeta i Miramar mentre que la guia publicada per l'Editorial Alpina considera el camí de Miramar com a variant (GR7-8) i assenyala el GR7 autèntic per la pista. Tot i això, l'autor de la guia ens fa una recomanació molt clara: "Ara cal, doncs decidir quin camí emprenem. Sense cap mena de dubte, l'autor d'aquesta guia us recomana seguir el GR7-8, molt més atractiu per gaudir de la muntanya"
Nosaltres, tal com estava planificat i seguint la recomanació de l'autor de la guia, hem agafat l'opció de Miramar i hem tirat amunt pel caminet. Hem passat per un curiós tram empedrat i hem arribat a una cruïlla. Aquí hem comès un error de navegació que ens ha portat a allargar el recorregut més del que estava previst. Hem pujat per un camí ample però ben aviat hem vist que no anàvem bé i hem reculat per recuperar el bon camí amb la mala sort que hem trobat marques del GR i les hem seguit sense dubtar-ho. Al cap de poc el GPS ens ha avisat que tampoc anàvem bé; les marques eren del GR175, que en un petit tram coincideix amb el GR7 i després es bifurca. Hem pujat una mica més amb l'esperança que aquest camí ens permetés enllaçar amb la nostra ruta, que no estava massa lluny, i hem arribat a un coll on el GR que seguíem baixa per l'altra banda en direcció a Figuerola del Camp.
S'ha celebrat una reunió d'urgència del comitè de crisi (que abans d'aquest incident s'anomenava comitè de savis) i després d'estudiar la situació amb plànol i GPS hem optat per agafar un corriol ben marcat que anava en la direcció correcta (cap al Coll de Prenafeta). El corriol puja pel llom de la muntanya i ens ha portat fins al mateix cim del Tossal Gran (867 m). Una variant de la variant però també descrita per la guia de l'Editorial Alpina: "amb l'afegit, en cas que el senderista triï aquesta opció, de la possibilitat, molt recomanable, de pujar al Tossal Gros".
Tot i que havíem perdut força temps amb les variants imprevistes, hem gaudit d'un gran panorama des del cim del Tossal Gros, encara que avui una mica limitat per la climatologia adversa. Hem fet la foto de grup i hem seguit el nostre camí baixant per l'altra banda de la muntanya per un camí força dret fins al Coll de Prenafeta on hem recuperat el GR7-8.
A partir del coll el camí ha estat molt fàcil, una bona pista que més endavant desemboca en una pista encara més ampla que porta directament a Miramar. Abans d'arribar a aquest poblet ha començat a ploure; ens hem equipat i hem seguit endavant. Hem travessat el poble de Miramar, avui desert, i hem sortit per la part superior, per una pista que ens ha portat en poc temps al coll de Miramar. A l'altra banda hem seguit baixant per una pista i després per un camí fins a l'entrada de la població de Lilla.
Estava prevista que l'etapa d'avui acabés a La Riba però hem arribat a Lilla plovent i amb un retard considerable, de manera que hem decidit acabar aquí l'etapa i deixar per a la propera sortida el tram d'uns 8 km que ens faltava per arribar a La Riba.
L'autocar ens ha recollit en aquest punt i ens ha portat al Refugi Els Masets, un refugi de muntanya situat a prop de La Riba, on hem gaudit d'una magnífic dinar en què els plats estrella han estat el "potaje", els cigrons amb espinacs, el conill amb samfaina i el pollastre amb fredolics. Cuina casolana de la millor.


ENTRADES RELACIONADES:
GR7: Grauet -
Jorba, 2018
GR7: ermita del
Grauet, 2018
GR7: Brics -
Pinós, 2018

dissabte, 10 de novembre de 2018

Cresta del Ferran

Cresta del Ferran
Al gener de l'any 2002 vam venir a fer la Cresta del Ferran per primera vegada. Feia poc que s'havia publicat una ressenya en el Vèrtex i l'activitat ens va semblar atractiva. En aquella ocasió vam fracassar. La ressenya del Vèrtex marcava un horari de tres hores  però vam estar molt més temps i quan portàvem més de 5 hores i encara ens quedava una bona part de la cresta vam decidir abandonar utilitzant una de les escapatòries que hi ha al llarg del recorregut. Poc després, el propi Vèrtex va publicar una nota rectificant l'horari, que era excessivament optimista. 
Aquesta vegada, veníem disposats a recórrer la cresta sencera, arribant al cim del Ferran. Les ressenyes actuals donen, en general, un horari entre 5 i 7 hores per a la cresta i amb aquest horari pensàvem completar aquesta magnífica escalada.
La cresta del Ferran és el recorregut de la carena esmolada que baixa del pic del Ferran (986 m) fins al Grau d'Escales. Està formada per una roca calcària blanca, compacta i amb la superfície gravada per l'erosió oferint preses bones i abundants a l'escalador. 
De bon matí hem arribat a la població d'Oix i hem agafat la pista de Sant Miquel d'Hormoier. Hem recorregut un petit tram de pista però ben aviat hem hagut de deixar el cotxe perquè la pista era només apta per a vehicles tot-terreny. Hem seguit caminant per la pista però quan només portàvem uns 200 metres ens hem trobat la primera sorpresa del dia: la pista travessa a gual la Riera d'Oix, que avui baixava amb força aigua. Era impossible travessar la riera sense mullar-se, de manera que ens hem hagut de descalçar per travessar-la amb les botes a la mà. No era el darrer obstacle; ens hem calçat novament i hem caminat uns 100 metres més fins que la pista torna a travessar la riera i novament ens hem hagut de descalçar per travessar la Riera d'Oix. 
Finalment hem arribat a la Palanca de Samsó i poc més enllà hem agafat el camí de la Mare de Déu d'Escales, que en pocs minuts ens ha portat a l'inici de l'esperó que baixa del Ferran. Una fletxa vermella pintada a la roca marca l'inici del sector final de l'aproximació a la via. Hem pujat un fort pendent lluitant contra la vegetació i pràcticament sense camí fins arribar a l'inici de l'escalada. 
La primera part d'aquesta llarga cresta és una placa molt marcada i de certa dificultat (III+) a on hem arribant flanquejant  uns metres amb roca magnífica. Després de tres tirades hem arribat a la cova, el pas més característic de la via. Hem entrat a la cova i hem sortit per l'altra banda per iniciar una llarga grimpada pel fil de la cresta. No és gaire difícil però cal superar alguns passos vertiginosos. La qualitat de la roca, amb preses molt bones i abundants, fa segura la progressió i per això hem pujat assegurant únicament amb llaçades. 
Després d'una bona estona de gaudir de la magnífica escalada del Ferran, grimpant per la cresta esmolada, hem arribat al ràpel. La cresta cau a una profunda bretxa i cal fer un ràpel de 25 metres per superar el pas. El ràpel està perfectament equipat amb parabolts i baixa per una canal sense cap dificultat. 
Després del ràpel ve un altre pas clau, amb passos de IV-. La via puja una placa amb un flanquejament ascendent. En el pas clau hi ha un parabolt que assegura la progressió. Després de dues tirades hem arribat novament a terreny més fàcil i hem seguit grimpant per l'aresta amb dificultat decreixent fins que ens hem desencordat per completar amb més comoditat els darrers metres fins arribar al cim del Ferran (986 m).
Hem estat unes 6 hores per recórrer els 1.700 metres de cresta i hem quedat molt satisfets per haver completat aquesta activitat en el temps previst, gaudint del panorames de l'Alta Garrotxa i del dia radiant que ens ha ofert l'estiuet de Sant Martí.
Després de menjar una mica en el cim hem iniciat el retorn. Un caminet força dret i enfangat ens ha portat fins al Coll de Talaixà, on hi ha un refugi, avui tancat. Després hem agafat el GR11 de baixada fins a la Palanca del Samsó i finalment la pista de la Vall d'Hormoier per retornar al punt de partida. Novament hem hagut de travessar dues vegades la Riera d'Oix mullant-nos els peus però finalment hem arribat al cotxe per retornar a casa.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
GR1: Oix -
Besalú, 2017
Cresta del
Ferran, 2012
GR11: Sant Aniol
Beget, 1996

dissabte, 3 de novembre de 2018

Ascensió al Castillo Mayor (2.014 m)

Castillo Mayor
El Castillo Mayor és un cim d'altitud modesta, poc més de 2.000 metres, però per la seva situació, al davant del massís del Monte Perdido i una mica allunyat de la carena principal dels Pirineus, té un magnífic panorama. L'ascensió a l'estiu és molt fàcil però avui a la part alta de la muntanya hi havia una bona capa de neu que ens ha complicat una mica l'ascensió però l'hem completat sense problemes.
El punt de partida està a la sortida de la població de Puértolas, en el punt on es bifurca la carretera en dues branques: la que va a Bestué i la que porta a Escuaín. Desde el punt de partida es veu perfectament la ruta de l'ascensió, que passa pel característic embut que connecta l'altiplà superior (Llanos de Castillo Mayor) amb les valls inferiors. Hem començat a pujar per un camí ben marcat que recorre la muntanya en diagonal en direcció a l'embut. 
Després de la diagonal, el camí remunta l'embut amb algunes llaçades. Hem arribat a un petit coll des d'on teníem a sota mateix els Llanos del Castillo Mayor i al davant el pendent que porta al cim, format per una llarga cresta. Una mica a la dreta es veia clarament el cilindre de formigó que marca el vèrtex geodèsic. 
A partir del collet tot estava nevat; hem travessat el pla fins a una gran fita que marca l'inici del sector final del camí i hem entrat en una zona una mica caòtica, plena de roques amb lapiaz que la neu feia perilloses. Hi havia moltes fites, que ens han anat guiant pel laberint de roques fins arribar finalment al cim del Castillo Mayor (2.014 m). 
El cim està format per una llarga cresta que per la banda oposada a la de la nostra pujada cau a plom formant un cingle. El panorama era molt extens, especialment sobre el Massís del Monte Perdido, que teníem a tocar. També es veia el Posets i tot el Massís del Cotiella, a més de les muntanyes del Somontano. Hem fet una panoràmica circular:

Hem menjat una mica i hem estat una bona estona gaudint del panorama abans d'iniciar el descens. Inicialment volíem fer una petita variant de baixada però hem pensat que amb la neu que hi havia ens complicaríem sense necessitat i hem preferit baixar seguint el mateix itinerari de pujada i només al final hem fet una petita variant baixant el darrer tram per una pista.
I aquí teniu la pel·lícula d'aquesta activitat. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog de muntanya:



ENTRADES RELACIONADES:
Punta
Suelza, 2016
Monte
Perdido, 2011
Punta
Llerga, 2009

divendres, 2 de novembre de 2018

Cueva de Seso ... i més

Cueva de Seso
Hem dormit al refugi de Bujaruelo perquè el pla inicial d'aquesta sortida de tres dies preveia que avui faríem l'ascensió al Tendeñera però ja fa dies que vam descartar aquesta ascensió per dos motius: la previsió de mal temps i les nevades que han caigut al llarg de la setmana. Les condicions de la muntanya no són bones per una ascensió tan llarga com la que teníem prevista, de manera que vam decidir deixar el Tendeñera per a l'estiu vinent.
Per avui la previsió era de pluja i hem programat la visita a una cova però com que es tracta d'una activitat curta hem dedicat una part del matí a fer un petit recorregut per la Vall d'Ordesa. Es tractava de fer fotos de la tardor a Ordesa, un entorn espectacular que ja coneixíem però que avui volíem recórrer sense la pressió d'haver de completar una ascensió o pujar al refugi de Góriz. 
Hem arribat al pàrquing de la Pradera d'Ordesa i hem començat a caminar per la ruta principal de la vall. Hi havia molta gent; tanta que era difícil fer fotos sense que apareguessin espontanis en el visor de la càmera. Hem pujat pel camí i hem visitat dues de les principals cascades d'aquesta part de la vall: la Cascada del Estrecho y la Cascada de la Cueva. A mesura que passaven els minuts anava apareixent més i més gent fins al punt que el camí d'Ordesa semblava el mercadillo de Sant Adrià.
De baixada hem agafat un camí secundari que va per l'altra riba del riu Arazas i que estava menys transitat. Des d'aquest camí hem pogut gaudir d'una visió impressionant del Espolón del Gallinero; grans records de l'escalada d'aquest esperó ara fa justament 40 anys.
Després de donar per acabada la sortida fotogràfica matinal a Ordesa, hem anat a dinar al restaurant Arazas de Broto, al peu de la Cascada del Sorrosal, i després d'agafar noves forces amb el magnífic menú de l'Arazas, hem anat a buscar la cova.
La Cueva de Seso té un recorregut fàcil; no cal portar corda ni cap material tècnic però ens ofereix un gran espectacle d'estalactites, estalagmites i banderes. L'aproximació a la cova és curta i fàcil i ben aviat hem arribat a la boca de la cova, oberta arran de terra. Té una única galeria, de 245 metres, recta i amb lleugera pujada, arribant  a una cota +65 sobre la boca d'entrada. Tot era una mica relliscós i enfangat però la bellesa de les formacions compensava les petites dificultats que anàvem trobant. Hi ha molts gours, petits dolls plens d'aigua, i la galeria és generalment ampla.
Hem recorregut la galeria, fent fotos a les formacions que hem anat trobant, fins arribar a un estretament que ens ha obligat a passar ajaguts. Hem arribat a una sala plena de concrecions i després un segon estretament i un tercer, per arribar a la sala final, on hi ha un gour més gran que els altres, gairebé un petit llac. Les estretors ens han obligat a embrutar-nos de fang però no eren, ni de bon tros, tan angoixants com les que recentment vam passar a la Cova de les Rondes. 
Hem tornat enrere, gaudint novament del decorat subterrani d'estalactites i tota mena de formacions fins arribar a la boca d'entrada. Era tard però encara hi havia llum de dia i l'hem aprofitat per fer el curt recorregut de retorn al cotxe. 
I aquí teniu la pel·lícula de la Cueva de Seso. Ha estat produïda per  Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:



ÀLBUMS: ORDESA  -  COVA // TRACK:  CUEVA DE SESO

ENTRADES RELACIONADES:
Cova de les
Rondes, 2018
Cova de Ses
Mamelles, 2018
Cova d'en
Manel, 2015

dijous, 1 de novembre de 2018

Via ferrada del Sorrosal

Vía Ferrata del Sorrosal
La via ferrada de la Cascada del Sorrosal té un traçat força singular i, malgrat l'espectacularitat d'alguns dels seus passos, no és gaire difícil. Avui hem vingut  a la Vall d'Ordesa per fer algunes activitats aprofitant el pont de Tots Sants i hem començat amb aquesta ferrada, que ens ha deixat ben satisfets. 
Hem arribat a Broto i a la sortida del poble hem agafat una petita carretera que ens ha portat a un pàrquing a pocs metres de la cascada per on puja la ferrada. Hem caminat uns 5 minuts seguint el torrent del Sorrosal; al davant teníem un cingle per on es despenja la Cascada del Sorrosal, un salt d'aigua per on avui baixava un bon cabal. 
Hem arribat al peu de la via, on começa l'equipament, i hem iniciat l'ascensió. La primera part puja per unes rampes herboses sense massa atractiu però ben aviat hem flanquejat per arribar al peu del pas clau de la via, les escales metàl·liques que superen un mur molt dret al costat de la cascada. 
Les escales pugen força verticals pel mur fins arribar a un forat de la roca, un petit túnel que travessa la paret i surt al llit del torrent, just a sobre de l'espectacular salt d'aigua. El passatge és impressionant però sense gaire dificultat. 
La continuació segueix el curs del torrent fins travessar-lo per un pont nepalès. Després segueix per l'altra riba flanquejant per sobre de les aigües vives fins arribar a un punt on el torrent s'eixampla i trobem una plataforma. Aquí hem deixat el torrent i ens hem enfilat per un camí equipat amb una corda fixa. Hem superat un mur equipat amb grapes i després un sector molt curiós pujant entre arbres.
Més endavant hem entrat en un sistema de cornises panoràmiques amb grans vistes de Broto. Travessant aquestes cornises hem arribat al final de la via ferrada i hem agafat un caminet pel bosc que en ben poca estona ens ha retornat al punt de partida.
Hem dinat en el restaurant Arazas, situat allà mateix on comença el caminet de la ferrada, i hem anat a dormir al refugi de Broto, on teníem una reserva. 
I aquí teniu la pel·lícula de la ferrada. He estat produïda per Edicions JGB i cedida al Blog de Muntanya per a tots els seus seguidors:



ENTRADES RELACIONADES:
VF Foradada
del Toscar, 2018
Via ferrada de
Lizara, 2016
VF Peña de San
Miguel, 2014