dimecres, 12 de juliol de 2017

Ascensió al Castor (4.223 m)

Avui hem fet la primera ascensió en aquesta sortida de cinc dies al massís del Monte Rosa. L'ascensió al Castor és relativament curta, ja que el punt de partida està molt alt, a 3.585 m. És, però, una ascensió d'alta muntanya que passa per un glaciar amb esquerdes i per una aresta fina de neu.
Hem esmorzat en el refugi Quintino Sella al Felik a dos quarts de cinc de la matinada. Amb les primeres llums hem sortit en direcció al cim. La primera part de l'ascensió és fàcil; cal pujar pel glaciar de Felik amb poc pendent encara que vigilant les esquerdes. Després d'una estona de pujar suaument pels pendents nevats hem arribat al peu d'una pala molt dreta que puja en direcció a la Felikhorn (Punta Felik), un cim secundari on comença la cresta que porta al Castor. Aprofitant una bona traça, hem superat sense problemes aquest tram, molt dret però segur. A dalt hem trobat una zona més planera, com un ampli coll. Al davant una nova pala, no tan dreta com l'anterior, ens ha portat a l'inici de la segona part de l'aresta del Castor, que a partir d'aquí és fina i amb gran caiguida a banda i banda. Igual que abans, una bona traça ens ha ajudat a progressar sense massa dificultat però amb passos impressionants. Realment, passar per l'aresta finísssima, encordats i veient al davant cims tan importants com el Mont Blanc, el Cervino i el Grand Combin, ha estat impressionant. Hem arribat al cim del Castor (4.223 m) quan passava molt poc de les 8 del matí. El panorama era impressionant en totes direccions; fins i tot hem vist, molt lluny, la silueta del Monte Viso, que vam pujar l'estiu passat. Com és habitual, hem fet una panoràmica circular:

Després d'estar una estona en el cim totalment sols, contemplant el panorama, hem iniciat el descens. Hem baixat fins al costat de la Punta Felik però com que era molt aviat encara per tornar al refugi, hem fet una volta per l'ample coll del Felikjoch apropant-nos al Liskamm. Des d'aquí hem pogut gaudir d'una nova perspectiva del Castor i tota la seva aresta. També hem fet una ullada a l'itinerari que tenim previst per a demà, pel Passo del Naso, per anar al refugi Gnifetti. Des d'aquí el pas es veia molt dret, de manera que hem baixat sabent que demà hem de superar un pas que no serà gens fàcil.
Finalment hem arribat al refugi Quintino Sella i hem passat la resta del dia descansant en aquest refugi situat estatègicament.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al
Weissmies, 2015
Ascensió al
Allalinhorn, 2015
Ascensió al
Breithorn, 1987

dimarts, 11 de juliol de 2017

Refugi Quintino Sella al Felik

En el nostre primer dia d'activitat al Monte Rosa hem fet l'aproximació al refugi Quintino Sella al Felik, una magnífica base d'operacions a la vessant italiana del Monte Rosa, al peu del Glaciar del Felik i a gairebé 3.600 m d'altitud.
Després d'un llarg viatge en cotxe i de fer nit a Briançon, hem arribat a mig matí a Stafal, una mica més amunt de Gressoney-La-Trinité,  a la regió italiana d'Aosta. Des d'aquí, un telefèric i un telecadira ens han pujat fins al coll de Battfòrkò, situat a gairebé 2.700 m d'altitud. Des d'aquest punt surt un bon camí (marcat amb el número 9) en direcció al refugi. El dia estava força tapat i la previsió era de nevades a la tarda, de manera que hem procurat no perdre temps i anar directes al refugi. Ben aviat, mentre pujàvem pel plàcid camí, hem començat a veure les muntanyes del Monte Rosa, especialment el Liskhamm i la Piràmide Vincent, i les grans geleres que baixen dels quatremils de la zona. Ha començat a nevar lleugerament però aquesta vegada hem tingut sort perquè la nevada ha durat poc més de 15 minuts i després el cel ha començat a obrir-se.
La part final del camí és un camino attrezzato, un camí equipat amb esglaons de ferro, cordes fixes i passamans per superar una cresta fàcil però amb estimballs considerables. Superat aquest tram, hem arribat al refugi, situat en un altiplà pedregós a l'inici del Glaciar del Felik. Ens hem instal·lat en el refugi i, després de sopar, hem anat a dormir aviat perquè demà hem de matinar.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Refugi Q.S. al
Monviso, 2016
Refugi
Écrins, 2014
Refugi Tête
Rouse, 2013

diumenge, 9 de juliol de 2017

Ascensió al Pic de la Mainera (2.904 m)

De bon matí, després d'esmorzar en el refugi de Colomina, hem iniciat l'ascensió al Pic de la Mainera. Érem una bona colla, ja que es tractava de la tradicional ascensió a un cim dels Pirienus que fem cada any amb el grup del GR. La primera part de l'ascensió és una plàcida passejada per un bon camí vorejant els diversos llacs de la zona: l'Estany de Colomina, l'Estany Frescau i l'Estany de Mar, però després comença la part més complicada de l'ascensió. Cal deixar el camí fàcil que va a enllaçar amb una variant del GR11 en direcció al Coll de Saburó per començar a pujar en direcció al Coll de la Mainera. És un tram curt, amb poc més de 200 metres de desnivell, però amb una primera part ocupada per un gran caos de blocs de granit. El camí desapareix i cal anar buscant els passos menys complicats entre un laberint de grans blocs amb l'ajut d'algunes fites disperses. Quan acaba el caos de blocs cal pujar per una canal terrosa, una mica inestable i incòmoda, fins al Coll de la Mainera (2.722 m).
Com que éren un grup nombrós que pel camí s'havia anat fragmentant, en aquest sector hi ha hagut diversitat d'itineraris. Alguns han seguit cegament un track que havien carregat en el GPS i han pujat pel dret, directament al cim, per un itinerari apte únicament per isards i perdius de neu. Els que anaven al darrere i encara conservaven una mica de seny s'han desviat pujant per una canal que porta a la carena, uns metres per sobre del Coll de la Mainera. La resta hem seguit la via normal que puja per una canal pedregosa, una mica incòmoda però segura, que porta fins al Coll de la Mainera (2.722 m). Des del coll, un camí sense gaire dificultat ens ha portat fins al cim del Pic de la Mainera (2.904 m), on ens hem retrobat tota la colla. És un bon mirador d'aquesta zona però avui el dia estava mig ennuvolat i la panoràmica no era tan extensa com ens hauria agradat. Tot i això, hem fet una panoràmica circular:

A continuació hem fet la tradicional cerimònia del descorche, ja que dos voluntaris havien pujat sengles ampolles de dos litres de cava. Hem brindat per celebrar l'èxit de l'ascensió i el final de temporada de la colla del GR i hem iniciat el descens, aquesta vegada tots per la via normal. Hem hagut de travessar novament el caos de blocs però finalment hem arribat el Refugi de Colomina. Hem recollit les quatre coses que havíem deixat en el refugi i hem iniciat el retorn a casa pel camí normal de la Presa de Sallente.
Aquí teniu la pel·lícula oficial de la sortida, que ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog.




ENTRADES RELACIONADES:

Ascensió al
Certascan, 2016
Ascensió al Coma-
pedrosa, 2013
Ascensió a la
Pica, 2010

dissabte, 8 de juliol de 2017

Refugi de Colomina

Aquest any, amb el grup del GR, hem organitzat la tradicional ascensió a un cim dels Pirineus com fem cada juliol. Aquest any el cim triat ha estat el Pic de Mainera, a la Vall Fosca i avui hem iniciat l'activitat amb l'aproximació al refugi. Hem arribar a migdia a la Presa de Sallente, més amunt de Capdella, i després de menjar una mica a peu de cotxe hem iniciat l'aproximació al refugi. És un agradable camí encara que el desnivell és considerable. Primer puja amb llaçades per sobre de la Presa de Sallente. Més amunt enllaça amb el traçat d'una petita via de carrilet, vestigi de l'època en què es van fer les diverses represes de la zona. Seguint la via del carrilet i passant per diversos túnels hem arribat a l'Estany Gento, on hi ha un gran edifici amb restaurant (avui tancat) i refugi lliure i l'estació superior del telefèric que puja de la Presa de Sallente (avui també tancat). Passant per sota la torre metàl·lica del final del telefèric hem agafat un bon camí, iniciant la segona part del nostre trajecte d'avui. Un magnífic camí que més amunt enllaça amb un GR, variant del GR11, que ens ha portat sense cap dificultat fins al Refugi de la Colomina. Aquest refugi, molt confortable i ben equipat, ha estat ampliat recentment i és una magnifica base per a les ascensions d'aquesta zona. Ens hem instal·lat en el refugi, molt contents perquè la previsió de la méteo indicava una alta probabilitat de pluja i hem arribat al refugi sense que caigués ni una gota.
Hem passat l'estona contemplant el paisatge, particularment el Pic de Mainera que des d'aquí es veia molt alt i escarpat. En aquest refugi el sopar és a les 7 de la tarda, potser massa aviat, de manera que al cap de poc ja hem entrat a sopar. El menú era el típic de refugi, amb una sopa liofilitzada, una carn amb suc i patates i per postres una peça de fruita. Hem anat a dormir aviat perquè demà hem de matinar per pujar al Mainera.
La pel·lícula oficial de la sortida es publicarà a l'entrada següent del blog (l'ascensió al Mainera) però aquí us presentem un petit vídeo amb algunes imatges captades pel dron a la tarda mentre esperàvem el sopar:




ENTRADES RELACIONADES:

Refugi de
Certascan, 2016
Refugi de Coma-
pedrosa, 2013
Refugi de
Pinet, 2010

diumenge, 2 de juliol de 2017

El Serrat de la Foradada

Els seguidors del blog deuen recordar que fa poques setmanes vaig fer una incursió matinal a Montserrat per pujar el Serrat de la Foradada per un curt camí equipat. Vaig fer l'ascensió sense cap problema però la intenció inicial de fer fotos i vídeo va quedar fustrada perquè hi havia una boira espessa que no va permetre fer el que estava previst. Avui he tornat novament a la Foradada però aquestra vegada amb una bona colla. Es tractava de fer una sortida matinal i, aquesta vegada sí, fer foto i vídeo del Serrat de la Foradada. Hem deixat el cotxe a Can Masana després de pagar la taxa corresponent i hem iniciat la curta caminada que ens ha portat al peu de la Foradada passant pel Coll de Guirló. Seguint el GR i poc abans d'arribar a la Cadireta, un corriol a la dreta ens ha portat fins a La Foradada, la gran finestra oberta a la roca en el serrat del mateix nom. Hem pujat per un altre corriol, mig perdut, resseguint la paret del Serrat fins trobar la primera instal·lació, una corda fixa, del curt camí equipat que porta a la part superior del Serrat. Hem superat la curta pujada amb l'ajut d'una corda fixa i diversos trams equipats amb cadenes, arribant al Serrat de la Foradada. Aquest Serat és un pas llarg i estret que porta fins a un cim poc definit al final de la Serra, marcat amb una fita. Des d'aquí hem aconseguit un altre dels objectius de la jornada: prendre una foto per fer la ressenya de la via GEDE de l'Escorpí. Una foto difícil de fer des de terra, a causa del bosc que arriba fins al peu de la via, però que amb el dron situat en el lloc adient es pot aconseguir amb una perspectiva òptima que ens permetrà completar l'entrada del blog amb una bona ressenya. Després, mentre una part de la colla baixava a la finestra de la Foradada a prendre posicions per fer fotos, en Joan Y. i jo ens hem preparat per baixar en ràpel. Es tracta d'un ràpel espectacular, de 50 metres, que baixa pel bell mig de la finestra de la Foradada amb un tram volat. Hem baixat el ràpel mentre els fotògrafs ens afusellaven amb fotos i vídeos. Realment l'indret és singular i baixar en ràpel per aquesta finestra és una gran experiència. Amb el ràpel hem donat per acabada aquesta curta activitat matinal, tornant cap a casa a dinar.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat realitzada per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

El Serrat de la
Foradada, 2017
El dron a la
Foradada, 2016
Gran Xemeneia
d'Agulles, 1979