dijous, 16 de març de 2017

Lo Covil i Pic de la Màniga, amb esquís

No havíem estat mai en aquesta zona de la Vallferrera, pel Bosc de Virós i el refugi del Gall Fer. Ahir al vespre vam arribar al refugi, situat al final d'una pista d'onze km, al principi asfaltada, que surt de poble de Araós. En el mateix refugi comença l'estació d'esquí de fons de Virós-Vallferrera, estesa per una maranya de pistes de poc pendent que travessen el bosc de Virós en totes direccions. Quan l'estació està en funcionament cal pagar per recórrer aquestes pistes encara que sigui amb raquetes o esquís de muntanya. Avui, però, l'indret estava desert i en tot el dia no hem vist ningú per aquests paratges solitaris en el límit entre el Pallars i l'Alt Urgell. Era una sortida de tècnica mixta, amb dos esquidors de muntanya i quatre raquetistes (entre caminadors amb raquetes, passejadors de raquetes i usuaris d'enginys finlandesos de difícil catalogació). Vam arribar tard al refugi i vam sopar una mica del que portàvem abans d'anar a dormir. Avui al matí hem esmorzat al refugi poc després de les 6. Com que la gent de muntanya tenim el vici de llevar-nos molt aviat, ens han deixat l'esmorzar preparat perquè ens servissim nosaltres matiexos. No era un esmorzar minimalista, com és costum a molts refugis, però tampoc era per atipar-se. A més, en aquest refugi només tenen un termo, de manera que el café era calent però la llet freda i, per tant, el cafè amb llet era més fred que calent.
Hem sortit per una drecera que talla diverses llaçades de la pista, guanyant alçada pel bosc. Hem seguit per la llarga pista, que ens ha portat flanquejant tota la muntanya en direcció a Lo Covil, el primer objectiu d'avui. Ja al peu de la muntanya, hem deixat la pista pujar per una pala amb cert pendent fins arribar a un petit altiplà. A partir d'aquest punt, els raquetistes han pujat en direcció a la carena mentre els esquiadors pujàvem per una bona pala que ens ha portat amb els esquís als peus fins al cim de Lo Covil (2.573 m). El dia era molt clar i el panorama molt extens. Al davant mateix, gairebé a tocar, teníem el Salòria. Més enllà, les muntanyes d'Andorra i la Vallferrera entre les que destacaven el Comapedrosa, la Pica d'Estats i el Monteixo. Hem fet una panoràmica circular:

Des del Covil es veia força lluny el segon objectiu del dia, el Pic de la Màniga. Ens hem posat en marxa en direcció a quest cim. Com que la carena estava ventada i amb zones sense neu, no hem seguit els lloms careners sinó que hem agafat una valleta a mitja alçada que ens ha portat sense gaire esforç al peu de la pala final. Hem atacat aquesta pala i en poc temps hem arribat al cim del Pic de la Màniga (2.514 m). Des d'aquí el panorama era tan extens com des de Lo Covil, de manera que hem fet una nova panoràmica circular:

Hem iniciat el descens, baixant primer pel llom de la muntanya fins a un collet de la carena, des d'on hem iniciat pròpiament el descens, primer pel bosc i després per pistes fins arribar al refugi. No ha estat una gran esquiada perquè les pistes tenen poc pendent i fins i tot ens ha tocat "remar" en alguna part del recorregut però no hem volgut baixar pel dret a través del bosc per evitar les típiques emboscades d'esquí que alguna vegada ens han fet patir de valent. Ja al refugi, la secció de cavalleria ha hagut d'esperar una bona estona que arribés la infanteria calçada amb raquetes.
I aquí teniu la pel·licula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots el seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:

Pic de la
Bassera, 2016
Salòria amb
esquís, 2013
Monteixo amb
esquís, 2005

ASSISTENTS:  Albert - Gonzalo - Joan G. - Luis - Pablo - J. Rafel
DESNIVELL: +1.032 m, -1.032 m
RECORREGUT: 21'3 km.
HORARI TOTAL: 8 h  (aturats 2 h 30)
VISTA AMB DOARAMAveure
DOCUMENTACIÓ: La Vall de Santa Magdalena: un pas entre dues comarques (Revista Muntanya, núm. 758)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Como esta zona da para poco más, la tachamos y a otra cosa.

J. Rafel Alsina Dalmau ha dit...

Bueno, bueno, pero ha valido la pena. No son grandes cumbres pero el panorama y el entorno valían la pena. Hay que reconocer que la cosa era poco esquiable y más bien raquetable pero ¡que nos quiten lo bailado !