dimarts, 21 de juny de 2016

Ascensió a la Punta Suelza (2.971 m)

Punta Suelza
La Punta Suelza és un magnífic mirador del Pirineu Central. Com altres cims similars, pateix la marginació i el menyspreu per part de molts amants de la muntanya pel simple fet que li falten 29 metres per arribar a la cota rodona dels 3.000 metres d'altitud. Nosaltres sabem que els quasi 3000 es caracteritzen per la seva solitud; tenen la bellesa dels tresmils però sense la massificació que darrerament treu bona part de l'encant als principals cims dels Pirineus. La via normal de la Punta Suelza és pel llac d'Urdizeto però té el greu inconvenient que cal pujar per una llarguíssima pista poc apta per vehicles, fins i tot per a tot terrenys. Fa temps vam llegir a la magnífica web EniEn una crònica de l'ascensió per la cara sud. És l'ascensió ideal perquè una pista en molt bon estat permet pujar fins a la cabana de Bargasera, on es pot dormir, i des d'allà l'ascensió és relativament curta i els paisatges són magnífics. A més, en aquesta època de l'any pujar per la cara sud ens garantia que no trobaríem massa neu. 
Després de tramitar el moscoso corresponent, ahir al vespre vam arribar en cotxe fins a la cabana de Bargasera, un petit refugi de pastors amb una llitera, llar de foc i aigua corrent. Tal com esperàvem, la cabana estava, com diria el poeta, voltada de soledats. Des de la porta del refugi, al capvespre, hi ha un gran panorama del massís del Cotiella en tota la seva extensió. Vam anar a dormir aviat, quan encara no s'havien apagat les darreres llums a la vall del Cinqueta. 
Abans de les sis ens ha sonat el despertador. Hem esmorzat i ens hem posat en marxa en direcció al cim. Hem baixat uns metres fins trobar la pista principal per on havíem pujat amb el cotxe. Hem seguit caminat per la pista, a partir d'aquí prohibida a la circulació rodada, que ens ha portat planerament fins a la cabana de Pardinas, un altre refugi de pastor però tancat al públic. Abans d'arribar a la cabana, des de la pista, ja es veia molt clarament l'itinerari de pujada. Des del refugi cal pujar per un camí desdibuixat en diagonal fins al llom d'una llarga carena que porta directament al cim després d'una llarga cavalcada panoràmica pel llom de la serra. Ben aviat hem començat a veure un panorama extraordinari, dominat pel massís del Monte Perdido. Hem pujat sense cap dificultats i gairebé sense neu fins que, ja molt amunt, un petit esperó talla el pas pel llom. Un corriol desdibuixat ens ha portat flanquejant uns metres a l'esquerra i després amunt fins deixar enrere aquest petit obstacle. Ja només ens quedava superar els darrers metres per arribar al cim de la Punta Suelza (2.971 m). Plens d'agraïment envers el personatge a qui devíem el poder gaudir d'aquesta gran jornada de muntanya entre setmana, hem estat una bona estona gaudint del panorama. Cap a Ponent teníem a tocar el Monte Perdido i el Vignemal. Una mica més al nord, La Munia i el Néouvielle. Cap a l'Est, el panorama estava dominat pel Posets i al sud el Massís del Cotiella amb els seus satèlits, Peña Montañesa i Punta Llerga, completaven un espectacular cercle de muntanyes. Com és habitual, hem fet una panoràmica circular:

Hem estat una bona estona contemplant les muntanyes i menjant una mica, ja que era molt aviat; havíem completat l'ascensió en tres hores. Hem pensat en completar la jornada pujant també la Punta Fulsa; ens hi hem acostat seguint la carena però ben aviat hem canviat d'opinió perquè la cresta no es veia gens fàcil, amb neu i cornises i no ens volíem complicar. Hem baixat seguint el contrafort sudoest de la Punta Suelza i després hem baixat a la petita depressió on hi ha els llacs de Barleto. Hem passat entre els dos llacs i, després de baixar la darrera graonada de la muntanya per un flanquejament força pendent, hem enllaçat amb l'itinerari de pujada que ens ha retornat sense cap dificultat al punt de partida 


ENTRADES RELACIONADES:
Cotiella en
travessia, 2014
Punta 
Llerga, 2009
Cotiella amb
esquís, 2009

dissabte, 18 de juny de 2016

GR1: Pont de Llinars - L'Espunyola

Avui hem tancat la temporada del GR1 amb aquesta etapa, la desena, entre el Pont de Llinars i la petita població de l'Espunyola. Les previsions del temps eren més aviat dolentes fins al punt que ens vam plantejar la possibilitat de canviar la data per evitar la borrasca i les tempestes que s'anunciaven. Finalment hem arribat de bon matí al Pont de Llinars i, després d'esmorzar a peu dret al costat de l'autocar, hem iniciat la caminada per una petita pista entre boscos. Avui érem pocs: entre els lesionats, els enfeinats i els que s'han espantat pels pronòstics del temps, només hem quedat 16 irreductibles disposats a completar la temporada del GR encara que fos nedant. Ben aviat hem arribat al primer punt singular; en un gir de la pista, una placa anunciava el Mirador dels Presidents. Des d'aquest punt privilegiat teníem una vista magnífica de l'ermita de Sant Pere de Graudescales amb la seva planta de creu. El camí baixa i passa ben a prop de Sant Pere però no ens hi hem acostat, ja que l'etapa d'avui era molt llarga i no ens podíem entretenir gaire. Hem arribat a prop del poble de la Vall d'Ora i hem iniciat una bona pujada en direcció a la Serra del Puig Rodon. Poc abans d'arribar al punt més alt ens hem aturat a esmorzar. Hem baixat a Taravill, un petit agrupament de cases, i hem iniciat una nova pujada cap a la Serra dels Tossals. Hem recorregut tota la serra, entre boscos per sobre dels cingles i hem seguit fins a la Serra dels Runers. Fins aquí el temps s'havia anat aguantant, amb estones de sol i nuvolositat general però sense caure ni una gota, però quan arribàvem al final de la Serra dels Runers s'ha desfermat la tempesta. Ha estat curta, només un quart d'hora, però ens ha caigut una forta pedregada que ens pocs minuts ho ha deixat tot blanc. Nosaltres anàvem preparats per a la pluja, amb capelines i paraigües, i hem aguantat el xàfec com hem pogut. Hem arribat a Capolat, un altre petit poble situat en una petita plana entre muntanyes, quan ha deixat de ploure. Fins i tot ha sortit el sol una estona mentre completàvem el sector final de l'etapa però ben aviat s'ha posat a ploure novament. Sota la pluja hem seguit baixant en direcció a l'Espunyola i, ja una mica humitejats, hem arribat a les primeres cases, on hi ha el cementiri. Ens quedava encara un km per arribar al centre del poble però hem decidit deixar aquest petit tram per a la propera etapa, la primera de la nova temporada. Ens hem refugiat en un porxo i hem trucat l'autocar perquè ens vingués a rescatar. 
Ja amb l'autocar, hem baixat fins al restaurant Parera, ons ens esperaven amb la taula parada. Una vegada més, l'elecció del restaurant ha estat perfecta i ens han ofert un menú magnífic, amb una gran diversitat de plats. 
I aquí teniu la pel·licula de les dues etapes finals d'aquesta temporada del GR. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




TOTA LA TEMPORADA DEL GR1:
1: Corçà
2: Palanca d'Àger
3: Hostal Roig
4: Benavent
5: Pallerols
6: La Valldan
7: Odèn
8: Sant Llorenç
9: Pont de Llinars

dissabte, 11 de juny de 2016

Barranc del Salt del Pi

Un cop tancada la temporada d'esquí de muntanya, hem iniciat avui les activitats barranquistes amb aquest descens, una curta matinal en terres dels Vallespir. Des de la població d'Amelie-les-Bains, hem agafat la carretera de Montalbà, molt estreta i recargolada, i després la desviació del Mas Pagris fins arribar a aquest grup de cases. Hem travessat un pont i allà mateix hem deixat el cotxe. L'aproximació fins a l'inici del barranc és curta. Després de seguir uns metres per la carretera hem agafat un caminet a la dreta, una dreçera que ens evita una llarga marrada de la carretera. Novament per l'asfalt, abans d'arribar tenim una bona visió del barranc des de les altures. Més endavant deixem la carretera i baixem per un caminet que ens porta directament a la llera del riu. El primer ràpel és el més llarg; uns 20 metres. El riu no anava crescut però el cabal era important, de manera que a tots els ràpels hem procurat agafar, quan era possible, la instal·lació que baixava separada de les cascades. Després del ràpel de 20 metres hi ha mitja dotzena de ràpels menors, a més de diversos ressalts que s'han de desgrimpar. En algun dels ràpels, el fort cabal ens ha complicat una mica les maniobres però hem superat tots els obstacles arribant al final del descens, justament en el pont on teníem aparcat el cotxe. 
I aquí teniu la pel·licula de la jornada. Aquesta vegada ha estat una coproducció de Quercus Films i Pigeons Films. L'edició i el muntatge han estat a càrrec de Mountain Films: 




ENTRADES RELACIONADES:
Barranc de Mas
Calsan, 2015
Gourg des
Anelles, 2014
Gorges del
Llech, 2009

dimecres, 1 de juny de 2016

Aneto (3.404 m) amb esquís

Aneto
L'Aneto és, sense cap mena de dubte, la millor de les ascensions amb esquís dels Pirineus. A més de la pujada al cim més alt de la serralada, el descens pel glaciar fins al Pla d'Aigualluts és la millor esquiada que es pot fer als Pirineus; quan les condicions són bones es baixa un desnivell de més de 1.400 metres amb esquís. Ja feia temps que tenia aquesta activitat caducada. Vaig fer l'Aneto amb esquís l'any 1981; no hi havia tornat i avui hem tingut l'oportunitat de repetir aquesta gran ascensió. Ahir al vespre vam arribar al refugi de la Renclusa després de deixar el cotxe a la Besurta i pujar pel camí ben traçat del refugi. Amb les primeres llums, després d'un petit esmorzar i de posar-nos els esquís gairebé a la porta del refugi, hem començat a pujar per les àmplies pales en direcció al Portillón. Al principi la neu estava ben gelada, a causa de la pluja que va caure ahir a la nit i la gelada de la matinada però ben aviat hem arribat a cotes més altes, on havia caigut una lleugera capa de neu que facilitava l'adherència dels esquís. A més, el sol ha començat a escalfar una mica la neu i l'ambient, fent més agradable l'ascensió. Hem arribat al Portillón Superior, el pas natural per saltar la cresta que baixa de la Maladeta. Des d'aquest pas, una estreta bretxa, cal baixar per una canal força dreta. Avui la canal no estava gelada i l'hem baixat sense problemes amb els esquís a la mà. Ja sobre el glaciar de l'Aneto, hem iniciat la llarga travessia en direcció al cim, que des d'aquí ja és molt visible. En algun moment, els petits núvols que passaven tapaven el cim però aquesta vegada hem tingut sort i, a poc a poc, han anat desapareixent escombrats pel vent. Hem arribat al Coll de Corones, ja al peu de la piràmide final de l'Aneto i, després de fer una ullada a la vall de Llosàs i descartar la proposta de pujar pel couloir Estassen, hem iniciat la fase final de l'ascensió. La pala final és més dreta que la resta de la travessia del glaciar però avui les condicions de la neu eren molt bones i en pocs minuts hem arribat a l'avantcim, separats només de la creu pel Pas de Mahoma. Aquest pas, que ha originat molta literatura de muntanya, és només una fàcil grimpada quan les condicions són bones però avui hi havia neu i, per tant, encara que no era difícil, calia anar amb compte. En pocs minuts, però, hem superat el pas arribant al cim de l'Aneto (3.404 m). El panorama era extraordinari en totes direccions. Cap al Nord es veien clarament les muntanyes de la Vall d'Aran, presidides pel Mauberme. Cap a l'Est es veien també grans muntanyes pirenenques com el Mulleres i el Vallibierna i cap a Ponent el Posets dominava el panorama sobresortint sobre tot el Pirienu Central.  Com sempre en aquests casos, hem fet una panoràmica circular:

Després de fer les fotos del cim i contemplar el panorama, hem tornat a travessar el Pas de Mahoma per arribar a l'avantcim, on ens hem tornat a posat els esquís per començar a gaudir del descens. El descens de l'Aneto per Aigualluts és la millor esquiada de muntanya de tots els Pirineus. Quan hi ha força neu es poden baixar 1.400 metres de desnivell fins a Aigualluts. Avui, ja a finals de temporada, la neu no era tan abundant però l'esquiada ha estat magnífica. Bona neu, el pendent just i grans panorames han fet d'aquest descens el millor de la temporada. Al fons de la vall, a 2.215 m, s'ha acabat la neu. Ben satisfets per la gran esquiada, hem menjat una mica i ens hem carregat els esquís a l'esquena per baixar al Pla d'Aigualluts i finalment a la Besurta, on vam deixar el cotxe ahir al vespre.
I aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió a la
Forcanada, 2012
Ascensió a la 
Maladeta, 2012
Cresta del
Medio, 1980