dimarts, 21 de juny del 2016

Ascensió a la Punta Suelza (2.971 m)

Punta Suelza
La Punta Suelza és un magnífic mirador del Pirineu Central. Com altres cims similars, pateix la marginació i el menyspreu per part de molts amants de la muntanya pel simple fet que li falten 29 metres per arribar a la cota rodona dels 3.000 metres d'altitud. Nosaltres sabem que els quasi 3000 es caracteritzen per la seva solitud; tenen la bellesa dels tresmils però sense la massificació que darrerament treu bona part de l'encant als principals cims dels Pirineus. La via normal de la Punta Suelza és pel llac d'Urdizeto però té el greu inconvenient que cal pujar per una llarguíssima pista poc apta per vehicles, fins i tot per a tot terrenys. Fa temps vam llegir a la magnífica web EniEn una crònica de l'ascensió per la cara sud. És l'ascensió ideal perquè una pista en molt bon estat permet pujar fins a la cabana de Bargasera, on es pot dormir, i des d'allà l'ascensió és relativament curta i els paisatges són magnífics. A més, en aquesta època de l'any pujar per la cara sud ens garantia que no trobaríem massa neu. 
Després de tramitar el moscoso corresponent, ahir al vespre vam arribar en cotxe fins a la cabana de Bargasera, un petit refugi de pastors amb una llitera, llar de foc i aigua corrent. Tal com esperàvem, la cabana estava, com diria el poeta, voltada de soledats. Des de la porta del refugi, al capvespre, hi ha un gran panorama del massís del Cotiella en tota la seva extensió. Vam anar a dormir aviat, quan encara no s'havien apagat les darreres llums a la vall del Cinqueta. 
Abans de les sis ens ha sonat el despertador. Hem esmorzat i ens hem posat en marxa en direcció al cim. Hem baixat uns metres fins trobar la pista principal per on havíem pujat amb el cotxe. Hem seguit caminat per la pista, a partir d'aquí prohibida a la circulació rodada, que ens ha portat planerament fins a la cabana de Pardinas, un altre refugi de pastor però tancat al públic. Abans d'arribar a la cabana, des de la pista, ja es veia molt clarament l'itinerari de pujada. Des del refugi cal pujar per un camí desdibuixat en diagonal fins al llom d'una llarga carena que porta directament al cim després d'una llarga cavalcada panoràmica pel llom de la serra. Ben aviat hem començat a veure un panorama extraordinari, dominat pel massís del Monte Perdido. Hem pujat sense cap dificultats i gairebé sense neu fins que, ja molt amunt, un petit esperó talla el pas pel llom. Un corriol desdibuixat ens ha portat flanquejant uns metres a l'esquerra i després amunt fins deixar enrere aquest petit obstacle. Ja només ens quedava superar els darrers metres per arribar al cim de la Punta Suelza (2.971 m). Plens d'agraïment envers el personatge a qui devíem el poder gaudir d'aquesta gran jornada de muntanya entre setmana, hem estat una bona estona gaudint del panorama. Cap a Ponent teníem a tocar el Monte Perdido i el Vignemal. Una mica més al nord, La Munia i el Néouvielle. Cap a l'Est, el panorama estava dominat pel Posets i al sud el Massís del Cotiella amb els seus satèlits, Peña Montañesa i Punta Llerga, completaven un espectacular cercle de muntanyes. Com és habitual, hem fet una panoràmica circular:

Hem estat una bona estona contemplant les muntanyes i menjant una mica, ja que era molt aviat; havíem completat l'ascensió en tres hores. Hem pensat en completar la jornada pujant també la Punta Fulsa; ens hi hem acostat seguint la carena però ben aviat hem canviat d'opinió perquè la cresta no es veia gens fàcil, amb neu i cornises i no ens volíem complicar. Hem baixat seguint el contrafort sudoest de la Punta Suelza i després hem baixat a la petita depressió on hi ha els llacs de Barleto. Hem passat entre els dos llacs i, després de baixar la darrera graonada de la muntanya per un flanquejament força pendent, hem enllaçat amb l'itinerari de pujada que ens ha retornat sense cap dificultat al punt de partida 


ENTRADES RELACIONADES:
Cotiella en
travessia, 2014
Punta 
Llerga, 2009
Cotiella amb
esquís, 2009

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La verdad es que la cresta de la Punta Fulsa no estaba como para hacerla sin cuerda. Otra vez será.

Blog de Muntanya ha dit...

Pues, efectivamente, la via normal de la Fulsa no es esa. Cuando queramos de verdad hacerla hay que ir por otro lado. La clave la tenemos en el libro de Angulo, la biblia del pireneismo, que marca tres itinerarios distintos para la Fulsa. La más clara y normal sale de la central de Ordiceto y tiene algunos pasos de trepada (PD). Hay que llevar al menos un cordino y esperar a que las condiciones de la montaña sean óptimas, sin nieve. Es el itinerario 502 del libro de Angulo.
Otra es desde Parzán (itinerario 504), con 1450 m de desnivel y en buena parte sin camino. El libro detalla que es "una vía de exploración reservada a los más aventurados" y recorre el valle de la Follarata, un lugar ignoto por donde no hay camino; sólo "antiguas sendas de leñadores y cazadores"
La tercera opción es desde Bielsa por el Barranco del Cau (itinerario 503) con 1.620 metros de desnivel. El propio Angulo pide perdón implícitamente por incluir esta "senda jabalinera" en su libro. Dice: "se desarrolla por una garganta boscosa difícilmente penetrable", "progresión aleatoria", "exploración ciertamente apasionada pero reservada a los "cachas"" ... La verdad es que me dan ganas de ir por esta última senda jabalinera. Ya sabes que los que hemos sido mordidos en alguna ocasión por un jabalí desarrollamos algunos caracteres del instinto de estos animales. Yo aún no me revuelco en el fango pero me gustan los caminos raros, ignotos, aptos solo para gente con moral de titanio.

Empieza a tramitar los moscosos para la Fulsa.