dimecres, 29 de juliol de 2015

Tour del Cerví: Plan Maison - Zermatt

Tour del Cervino
Després de cinc dies de bon temps, avui que hem de fer una etapa d'altura amb glaciar i un coll de més de 3.000 metres, el dia s'ha aixecat núvol. És una llàstima perquè justament avui arribarem a Zematt i amb bon temps hauríem tingut grans vistes del Cerví per la part italiana i també per la part suïssa, per l'aresta Hornli. Després d'esmorzar a Breuil-Cervinia hem pujat amb el telèfèric fins a Plan Maison, on vam acabar l'etapa d'ahir. Des d'aquí hem començat la llarga pujada fins al Theodulpass, el coll situat a 3.295 m per on entrarem a Suïssa. El camí puja suaument per les pistes d'aquesta extensa estació d'esquí guanyant altura a poc a poc. Des d'aquesta part del camí hi ha una vista impressionant del Cerví però avui no es veu res, ja que està núvol i totes les parts altes de les muntanyes estan amagades. La pujada fins al Theodulpass no ha tingut història; hem pujat sense problemes fins al refugi, situat al costat mateix del coll, on hem fet una parada tècnica. El refugi és del CAI (club alpino italiano) i està més pensat per als esquiadors de pista que no per als muntanyencs; el rètol penjat a la porta: "no picnic" ho diu tot... Ens hem aturat a esmorzar i hem menjat un pastís de poma i un capuccino abans d'iniciar el descens per la vessant suïssa cap a Zermatt. Des del refugi, situat una mica per sobre del coll, hem baixat fins al Theodulpass, on comença el glaciar del mateix nom (Theodulgletscher) que hem de travessar. Al coll hem tret del fons de la motxilla els grampons de passeig que tan bon resultat ens van donar al glaciar d'Arolla i hem iniciat el descens cap a Zermatt. Els primers metres des del coll són una mica pendents però ben aviat hem arribat a una zona més planera per on baixa una pista d'esquí. La baixada pel glaciar ha estat fàcil, ja que té molt poc pendent, i aviat hem arribat a l'estació del telefèric de Trockener Steg. És una estació intermitja del sistema de telefèrics que puja a Klein Matterhorn i en pocs minuts ens podria baixar a Zermatt però una vegada més hem passat de llarg deixant de banda els mitjans mecànics. Hem iniciat la baixada per un bon camí en direcció a Zermatt, que ja es veia al fons de la vall, 1.300 metres per sota nostre. Ha començat a ploure; no era un xàfec fort però hem hagut de posar-nos les capelines. Després d'una llarga baixada hem arribat a l'estació de telefèric de Furi des d'on el camí ja és força planer fins a Zermatt. Finalment hi hem arribat, donant per acabada la primera part del Tour del Cerví. Han estat sis etapes en les quals hem recorregut la part més difícil d'aquest camí de gran recorregut. Deixem per a l'any proper la segona part que ens portarà des d'aquí fins a Zinal on vam començar la nostra aventura ara fa sis dies.

Després de dormir a Zermatt, al matí vam fer una mica de turisme pel poble abans d'iniciar el camí de tornada: en tren fins a Ginebra, amb transbordament a Visp i avió fins a Barcelona. Des de l'avió, sortint de Ginebra, encara vam poder veure per darrera vegada el Cerví sobresortint entre les mil muntanyes dels Alps.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al,
Allalinhorn, 2015
Tour Mont Blanc,
etapa 10, 2012
Tour Mont Blanc
etapa 9, 2012

dimarts, 28 de juliol de 2015

Tour del Cerví: Ref. Perucca - Plan Maison

Tour del Cervino
Després de quatre etapes amb forts desnivells (1.200 metres diaris de mitjana) avui toca una etapa suau i més curta, amb final a la localitat turística de Breuil-Cervinia, tot i que nosaltres l'hem allargat una mica més. Hem esmorzat en el Refugi Perucca-Vuillermoz i hem iniciat la baixada per la vall en direcció al Lac de Tsignanaz. El camí és molt bo i té algun tram equipat, encara que amb les bones condicions actuals l'equipament és innecessari. Poc després de sortir hem passat per un curiós refugi-bivac (Duccio Manenti) amb només dues places. Al fons ja es veia el petit coll que havíem de remuntar, la Fenêtre de Tsignanaz, tot verd. Baixant, baixant, hem arribat a l'Alpage de Tsignanaz des d'on comença una curta pujada cap al coll. En pocs minuts hem arribat la Fenêtre de Tsignanaz, el coll de 2.445 metres que ens ha donat entrada a la vall de Valtournenche on hi ha la població de Breuil-Cervinia. Des del coll hem vist el Monte Rosa però encara no es veia el Cerví, tapat per la muntanya. Poc després, el camí de baixada supera un petit estrep que baixa de la muntanya i s'obre un nou panorama. La visió del Cerví des d'aquí és espectacular, elevant-se sobre Breuil-Cervinia. Ens hem aturat una estona per fer fotos i contemplar l'espectacle. És ja el cinquè dia del Tour del Cerví i fins ara només havíem vist la mítica muntanya durant uns minuts a la primera etapa, deixant de banda la variant de l'ascensió al Mont Rous. El camí continúa baixant, sempre amb la visió del Cerví al fons fins passar al costat de la petita població de Perrière, ja sobre la carretera principal de la vall. Aquí molts senderistes agafen l'autobús per estalviar-se el tram final del camí fins a Breuil; nosaltres hem seguit pel camí, sense caure en la temptació del transport motoritzat, fins arribar a Breuil-Cervinia. Aquest és un poble molt turístic, amb una important estació d'esquí i amb l'atractiu d'estar situat al peu de l'aresta italiana del Cervino, l'Aresta Lion. Hem menjat una mica i hem anat a l'hotel que teníem reservat, l'Hotel Europa. Aquí havia d'acabar l'etapa d'avui però com que hem arribat aviat i l'etapa de demà és molt llarga hem pensat en fer una part de l'etapa següent perquè la de demà no sigui tan llarga. A més, per primera vegada en aquest Tour, demà tenim previsió de mal temps i a la tarda està assegurada la pluja, de manera que pensem que és una bona idea avançar la feina. La proposta és pujar fins a Plan Maison, la primera estació del telefèric que puja a Testa Grigia. Són 550 metres de desnivell, de manera que podem pujar en un parell d'hores i reduir considerablemente el desnivell de la propera etapa. Des de l'hotel, situat a la part alta de Breuil, hem iniciat la pujada per una de les moltes pistes que recorren l'estació d'esquí. Tothom sap que a la muntanya no hi ha res més lleig que una estació d'esquí a l'estiu, de manera que d'aquesta part del recorregut no cal explicar gran cosa... Hem arribat a Plan Maison i hem baixat a Breuil amb el telefèric; demà iniciarem l'etapa a Plan Maison després de pujar novament amb el telefèric.


ENTRADES RELACIONADES:
Tour Mont Blanc,
etapa 8, 2012
Tour Mont Blanc,
etapa 7, 2012
Tour Mont Blanc
etapa 6, 2012

dilluns, 27 de juliol de 2015

Tour del Cerví: Prarayer - Refugi Perucca V.

Tour del Cervino
La quarta etapa del Tour és una mica més curta que les anteriors, encara que el desnivell a superar també és important. A més, com que l'etapa és relativament curta l'hem complementat amb l'ascensió a un cim proper al refugi, el Mont Rous, d'una altitud modesta (un tresmil per aquestes contrades és poca cosa) però amb una panoràmica extraordinària. Hem sortit del refugi-hotel de Prarayer baixant per travessar el riu que alimenta el llac de Places de Moulin. Des del punt més baix hi ha poc més de 1.100 metres de desnivell fins al Col de Valcornière, pas clau de l'etapa d'avui, situat a 3.072 metres. El camí puja suaument per la Vall de Valcornière fins que de sobte gira per començar una pujada forta i directa cap al coll. El camí és vertiginós però molt ben traçat i en alguns sectors està equipat amb esglaons de ferro i cordes fixes. Després de superar el tram més pendent hem anat a parar a una part de pendent més suau des d'on es veia el coll, marcat amb una creu. El camí puja, cada vegada més desdibuixat, per una pedrera força dreta. Finalment hem arribat al Col de Valcornière (3.072 m) des d'on es veia un gran panorama, dominat pel Monte Rosa. També hem vist des del mateix collet, ben a prop, el refugi Peruca-Vuillermoz on tenim previst acabar l'etapa d'avui. La baixada del coll era, fins fa poc temps, força difícil. Un camí baixava per una zona de fort pendent que amb fang o neu era perillós. Sembla que hi havia unes estaques de ferro i alguna corda fixa per ajudar a superar el pas però igualment la cosa no era fàcil. Afortunadament, des de fa ben poc hi ha un nou camí, una variat que evita el tram més perillós flanquejant per anar a buscar una pedrera menys pendent. El primer tram de la variant està equipat amb algunes cordes fixes, esglaons metàl·lics i un pont. Un bon equipament que ens permet baixar sense gaire dificultat. Hem arribat al refugi Perucca-Vuillermoz, situat a 2.909 metres i hem donat per acabada l'etapa d'avui. Hem dinat una mica i després, mentre la Magda feia la migdiada, he iniciat la segona part de la jornada, l'ascensió al Mont Rous (3.242 m). Aquest cim està situat ben a prop del refugi i permet, des del seu cim, tenir una impressionant visió del massís del Monte Rosa i el Cerví. He preguntat al guarda del refugi i m'ha confirmat que no hi ha un camí definit; únicament algun petit tram de camí desdibuixat i alguna fita. Cal pujar per la pedrera fins al coll i després per la cresta fins al cim. Sense motxilla l'ascensió ha estat fàcil, tot i la manca de camí. He pujat buscant els millors passos per la pedrera i he arribat a la cresta final una mica per sobre del coll, evitant la congesta final. Des d'aquest punt el panorama era ja molt extens, destacant per sobre de tot la silueta gegantina del Cerví per l'aresta Lion i el Monte Rosa tot nevat. També es veia el Dom, el Breithorn i el Strahlhorn entre moltes altres muntanyes i, a baix de tot, el poble de Breuil-Cervinia on arribarem demà. Sense cap problema he completat els metres finals de l'acensió per la cresta fins arribar al cim del Mont Rous (3.242 m). És un cim molt extens, un gran altiplà panoràmic des d'on el panorama era encara més extens. He fet una panoràmica circular:

A l'altra punta del cim, la que està mirant a Breuil-Cervinia, hi ha una gran creu metàl·lica i un altar. M'he acostat per fer la foto de cim, tot i que no és el punt més alt, i per veure a vista d'ocell el poble de Breuil-Cervinia a on arribarem demà. També es veia el Theodulpass, el darrer coll de més de 3.000 metres que hem de superar per arribar a Zermatt. Després d'estar una estona contemplant el magnífic panorama he iniciat el retorn al refugi pel mateix itinerari de pujada. En el petit refugi Perucca-Vuillermoz hem pogut comprovar directament el que ja fa dies que observem: el Tour del Cerví el fa poquíssima gent. En tot el dia no ha passat ningú per aquí i a l'hora de sopar som només sis persones al refugi i només nosaltres estem fent el Tour. Realment és molt diferent de les multituds que ocupen els refugis del Tour del Mont Blanc.


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al
Strahlhorn, 2015
Pointe de la
Réchasse, 2013
Ascensió al
Breithorn, 1987

diumenge, 26 de juliol de 2015

Tour del Cerví: Arolla - Prarayer

Tour del Cervino
Aquesta etapa del Tour del Cervino, la tercera per a nosaltres, és l'etapa reina del Tour, la més alpina i tècnica, ja que cal passar pel Glaciar Superior d'Arolla per arribar al Col Collon a 3.082 metres i passar a la vessant italiana dels Alps. Després d'un bon esmorzar a l'Hotel du Pigne hem sortit baixant un curt tram de la carretera principal de la vall per agafar un camí asfaltat que puja a una petita central hidroelèctrica. Poc després hem passat un pont i hem començat a pujar per un bon camí tot fent llaçades amb grans vistes del Mont Collon, que domina tota aquesta vall. Més amunt hem deixat a l'esquerra el camí de la cabana de Bertol i hem seguit pujant per un tram equipat amb cordes i esglaons metàl·lics. Amb una curta baixada hem entrat a la vall glaciar d'Arolla, àmplia i pedregosa, per on hem pujat fins trobar la part final del glaciar. El camí s'havia anat difuminant i a partir d'aquí gairebé no hi havia marques ni tan sols fites per orientar-nos. Hem pujat per la pedrera a la dreta orogràfica del glaciar procurant no entrar al glaciar abans d'hora perquè es veien esquerdes d'aspecte tenebrós. Més amunt, amb el camí ja totalment desaparegut, hem entrat al glaciar, ja amb poc pendent. La Magda ha estrenat els grampons de senderisme que havíem comprat per a l'ocasió i hem travessat el glaciar sense massa problemes. Les guies diuen que en el glaciar hi ha balises que ens guien per travessar-lo però només n'hem vist tres, caigudes i trencades. Sembla que la senyalització d'aquest sector del Tour està abandonada des de fa uns quants anys. La travessia del glaciar ha estat molt interessant, caminant sobre una barreja de gel viu, rocs i grava però sense problemes. Com que a aquestes alçades de la temporada ja no hi havia neu sinó únicament gel viu, les esquerdes eren ben visibles i es podien superar sense perill; la majoria caminant o amb algun petit salt. A l'altra banda del glaciar hem trobat un caminet per on hem continuat la pujada en direcció al coll Collon. Abans d'arribar-hi hem passat un segon sector de glaciar que hem superat també sense problemes. Finalment hem arribat al coll Collon (3.082 m), punt clau de l'etapa. A partir d'aquí comença la part italiana del Tour i s'acaba la gelera. Un camí amb alguns sectors equipats ens ha portat al refugi Nacamuli on hem fet una parada tècnica per dinar; una sopa de menestra que en aquest lloc ens ha semblat boníssima. Des del refugi encara quedava una llarga baixada per la vall de la Comba d'Oren en direcció al Lac des Places de Moulin al costat del qual hi ha el refugi Prarayer, punt final de l'etapa. Aquest refugi és més semblant a un hotelet o a una gîte d'étape que a un refugi clàssic; és particular i molt comfortable. Hem sopat força bé i hem anat a dormir aviat perquè demà ens espera una nova etapa del Tour.


ENTRADES RELACIONADES:
Tour Vanoise,
etapa 5, 2013
Tour Mont Blanc,
etapa 5, 2010
Tour Mont Blanc
etapa 4, 2010

dissabte, 25 de juliol de 2015

Tour del Cerví: Lac de Moiry - Arolla

Tour del Cervino
La segona etapa del Tour del Cerví és, en realitat, la resta de la primera etapa. Efectivament, tal com vaig explicar a l'entrada anterior, les guies del Tour ressenyen una única etapa entre Zinal i Arolla, amb gairebé 2.500 metres de desnivell i moltes hores de camí però acaben acosellant agafar el telefèric de Zinal a Sorebois i l'autobús de Villa a Arolla. Nosaltres volem fer el Tour integral, sense mitjans mecànics, i per això hem partit l'etapa. De bon matí hem sortit de la gîte del lac de Moiry; després de travessar la presa hem iniciat la pujada per un bon camí que porta a l'Alpage de Torrent, una borda habitada per una parella de pastors que vigilen un gran ramat de vaques escampat per la muntanya. El camí, ja més petit però molt ben traçat, s'enfila fins al col de Torrent (2.916 m). No hem tingut massa sort; des d'aquí s'hauria de veure un gran panorama sobre les muntanyes de Zinal i de la Vall d'Herens però el dia està mig tapat i al coll la boira no ens deixa veure res. Hem iniciat la llarga baixada en direcció als poblets de la Vall d'Herens. A estones, els núvols ens deixaven veure retalls de panorama en direcció  a les muntanyes nevades. Demà les hem de travessar per arribar a Itàlia. Hem arribat al primer poblet, Villa, on hi ha una temptadora parada d'autobús. Hem passat de llarg i hem seguit baixat entre els poblets de la vall fins arribar a Les Haudères, el punt més baix del recorregut d'avui, a 1.450 m. Hem menjat unes crêpes en un bar d'aquest poblet abans d'iniciar la part final de l'etapa d'avui. Des de les Haudères cal remuntar 550 metres de desnivell per arribar a Arolla, situat a 2.006 m. La guia que portem ressenya aquest sector d'una manera ben curiosa. L'autor de la guia escriu: "bajando a Arolla (1 h desde Les Haudères) caminando en una breve marcha". Tenint en compte que de les Haudères a Arolla s'han de pujar 550 metres de desnivell i que hi ha 11 km de carretera (pel camí 8 km), queda clar que l'autor de la guia va pujar en autobús i es va inventar la ressenya d'aquest sector del camí. Fins i tot crec que es va adormir a l'autobús i quan va arribar a Arolla no sabia si havia pujat o baixat. Com que, a més de la guia, portàvem un mapa topogràfic, ja sabíem que hi havia dues hores de camí i, a poc a poc, hem anat pujant. El camí evita la primera part de la carretera i acaba desembocant en aquesta carretera poc abans del poblet de La Gouille. En la part final el camí va paral·lel a la carretera i fa diverses variants per la vall, ara ampla i sense gaire pendent. Nosaltres hem fet aquesta part final per la carretera, perquè ens ha semblat el camí més curt; hem arribat finalment a Arolla i ens hem allotjat a l'hotel du Pigne.


ENTRADES RELACIONADES:
Tour Vanoise,
etapa 4, 2013
Tour Mont Blanc,
etapa 3, 2010
Tour Mont Blanc
etapa 2, 2010

divendres, 24 de juliol de 2015

Tour del Cerví: Zinal - Lac de Moiry

Tour del Cervino
Aquest estiu comencem un nou projecte per terres alpines. Després d'haver completat el Tour del Mont Blanc i el Tour de les geleres de la Vanoise, aquest any hem vingut a les terres suïsses del Valais per fer un altre dels grans recorreguts de senderisme alpí: el Tour del Cervino. Tot i que podríem pensar que aquest tour és molt similar al del Mont Blanc, la realitat és ben diferent. El Tour del Cerví és molt més técnic, menys senderista i més alpinista; es passen tres colls de més de 3.000 metres, s'han de travessar glaciars amb esquerdes i hi ha molt poca gent. La senyalització no és tan abundant com en el Tour del Mont Blanc ni està unificada i en alguns sectors és totalment inexistent. Les guies programen aquest recorregut en 8 dies però hi ha etapes realment maratonianes; en alguna guia arriben a programar etapes de 15 hores, amb desnivells molt grans i llarg recorregut. Com que algunes de les etapes són massa largues, les guies acaben recomanant escurçar-les agafant els telefèrics per reduir dràsticament el desnivell de pujada i agafant els autobusos per reduir les llargues caminades en algunes valls. Nosaltres hem optat per fer el recorregut integral, sense retallar-lo amb mitjans mecànics, encara que això ens ha obligat a partir algunes etapes que eren excessivament llargues per fer-les sense aquests mitjans. El nostre plantejament és fer el Tour en dues temporades, com ja vam fer en el Tour del Mont Blanc. Hem triat com a punt de partida la població de Zinal, el punt del recorregut que tenim més proper, i com a final la població de Zermatt, al peu del Cerví, i hem fet un total de sis etapes. D'aquesta manera hem fet la part més tècnica i difícil del Tour i tota la part italiana del recorregut, deixant per a l'any vinent les quatre etapes finals en territori suïs.
Ahir a migdia vam arribar a Zinal després d'un vol a Ginebra i una combinació d'altres transports públics (tren fins a Sierre, autobús fins a Vissoie i un segon autobús fins a Zinal). Hem dormit en un hotel i de bon matí ens hem posat en marxa. Amb el preu de l'hotel anava inclós un forfait per a tots els remuntadors de la vall però no hem caigut en la temptació i hem iniciat la caminada pujant per un camí de fort pendent pel bosc fins a l'estació superior del telefèric de Sorebois (2.438 m). Han estat gairebé 800 metres de desnivell, una bona manera d'iniciar el Tour, i hem tingut l'oportunitat de veure per primera vegada el Cerví traient el cap per un coll entre les muntanyes més properes. Ha estat només un moment perquè després ha quedat amagat darrere les muntanyes però la visió era impressionant. Des de Sorebois hem pogut admirar el panorama dels quatremils de Zinal mentre preníem un refresc a la terrassa del bar. La segona part de l'etapa puja entre les instal·lacions d'esquí fins al Col de Sorebois (2.835 m); en realitat el camí arriba a la carena uns metres per sobre del coll, ben a prop del cim del Corne de Sorebois (2.896 m). Tot i que es tracta d'un cim secundari sense cap importància alpinistica, ens hem desviat uns minuts del camí per pujar-hi. Des del cim hem pogut veure amb més detall els quatremils de Zinal, encara que el Cerví continuava amagat, i hem fet una panoràmica circular:

Des d'aquí ja es veia el Lac de Moiry amb les seves aigües de color blau-turquesa, on acabava l'etapa d'avui. Hem baixat al proper col de Sorebois i hem iniciat el descens cap al llac per un camí ben traçat entre prats. Finalment hem arribat al llac, on hi arriba una carretereta i hi ha un petit restaurant, que també és gîte d'étape. Ens hem instal·lat a la gîte, situada en un edifici una mica allunyat però molt comfortable i hem sopat en el restaurant. Ha estat una etapa relativament curta però amb un bon desnivell, de més de 1.200 metres.


ENTRADES RELACIONADES:
Tour Vanoise,
etapa 2, 2013
Tour Vanoise,
etapa 1, 2013
Tour Mont Blanc
etapa 1, 2010

dissabte, 18 de juliol de 2015

Torrent de Fontalba

Torrent de Fontalba
Amb la calor tan forta que patim, avui volíem fer alguna activitat refrescant, un barranc aquàtic on poder remullar-nos ben remullats i gaudir de la fredor de les aigües dels Pirineus. Havíem vist un article recent de la revista Muntanya sobre barrancs del Pirineu Oriental en el que es parlava d'aquest descens; també apareix en un llibre publicat recentment sobre barrancs dels Pirineus Orientals. Amb aquests avals pensàvem que seria una bona activitat i que podríem gaudir d'un descens interessant. Ha estat decebedor. El Barranc de Fontalba no justifica, ni de bon tros, el desplaçament a la Vall de Ribes ni tampoc la llarga pujada per la pista de Fontalba. Hi ha pocs ràpels, és molt obert i la majoria de ràpels són més aviat rampes de poc pendent. Hi havia força aigua, això sí, però ni un gorg on poder fer una sucada integral ni cap salt que doni una mica d'alegria al descens. Pot ser que després de fer el Gorg Blau i Sa Fosca a l'illa de Mallorca tot ens sembli poca cosa però, realment, desaconsellem fer aquest barranc (excepte a col·leccionistes compulsius).
Per fer el barranc és inevitable fer maniobra de cotxes, ja que cal pujar al Coll de Fontalba per la llarga pista i en acabar el barranc cal baixar al poble de Queralbs. Des del coll de Fontalba cal seguir el camí de Núria; poc després de passar la Dou de Fontalba (una sorgència de gran cabal), cal baixar pel dret a buscar el torrent al fons de la Vall, molt visible. Encara hem hagut de caminar una estona al costat del riu fins arribar al primer estretament on ens hem equipat. Hem fet un petit ràpel des d'una anella i hem seguit caminant riu avall. Més avall hem trobat alguns ràpels sense massa història, encara que amb un bon cabal que donava una miqueta d'emoció al descens i ens refrescava. Al final hem arribat al pas clau, el ràpel llarg, que es pot fraccionar, ja que té més de 50 metres. No té massa interès perquè es tracta d'una rampa relliscosa però és el millor que hem trobat. Hem arribat al final del descens on hi ha una petita resclosa i hem baixat uns metres més fins a la via del cremallera. Per baixar a Queralbs hem travessat un tram de túnel antic del cremallera enllaçant amb el camí que baixa de Núria. Un cartell ens ha recordat la trista realitat: encara ens quedaven gairebé dues hores de camí per arribar a Queralbs i després encara havíem de pujar en cotxe per la llarga pista per recuperar l'altre cotxe que havíem deixat al Coll de Fontalba. Definitivament, el torrent de Fontalba no justifica el desplegament de mitjans necessari per fer-lo.
Avui l'àlbum té poques fotos, com és habitual en les activitats de barranquisme, però la nostra productora associada, Mountain Films, ha produït un petit vídeo amb les escenes més interessants d'aquesta activitat i l'ha cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Torrent de la
Corba, 2013
Gorges de
Núria, 2012
Salt del
Grill, 2005

dissabte, 11 de juliol de 2015

Ascensió al Carlit (2.921 m)

Carlit
El Carlit és el cim més alt dels Pirineus Orientals però la seva ascensió des del llac de les Bulloses no té massa dificultat (a l'estiu) amb l'única excepció d'un curt tram de grimpada a la part final. És un cim apte per a tots els públics i per això l'hem triat aquest any per fer la sortida col·lectiva del grup del GR. És ja una tradició d'uns quants anys tancar la temporada del GR amb l'ascensió d'un cim dels Pirineus amb aquesta característica: que sigui apte per a tots els públics. Fa dos anys vam pujar el Comapedrosa, el cim més alt d'Andorra i l'any passat el Vallibierna, un tresmil de la Ribagorça aragonesa. Aquest any érem pocs: l'onada de calor que ens ha atacat aquests dies de juliol ha fet estralls i la majoria dels caminadors han preferit anar-se'n a la platja o quedar-se a casa enganxats a l'aparell d'aire condicionat. Aquest matí només dotze irreductibles hem iniciat l'ascensió des del llac de les Bulloses. La carretera que hi puja té el tràfic restringit a l'estiu i hem hagut d'agafar l'autobús que puja a les Bulloses des de l'aparcament situat a l'inici de la carretera, a prop de Mont Lluís. El camí puja sense massa pendent entre els molts llacs de la zona; el Carlit es veu lluny i fins al cap d'una bona estona no hem arribat al peu de la muntanya, on el camí es redreça i comença de veritat l'ascensió. El camí està molt marcat, ja que cada dia d'estiu puja un bon grapat d'excursionistes al Carlit, un cim molt popular. A la part final el camí s'enfila per un rocam i cal fer servir una mica les mans però la dificultat és mínima i tots l'han superat sense cap problema. Des del cim es veu tota la Cerdanya i l'Ariège. Hem distingit els cims més propers com el Coma d'Or i el Puigpedrós de Llanós,  a més dels Perics, i a sota mateix teníem l'Estany de Llanós. També hem vist la vall per on vam pujar al coll de Puymorens en el recorregut del Camí dels Bons Homes. Hem fet un grapat de fotos de cim i una panoràmica circular:

Després de descansar uns minuts contemplant el panorama hem iniciat el descens pel mateix camí. Més avall hem deixat l'itinerari de pujada per fer una petita variant que ens ha permès recórrer uns quants llacs més dels molts que hi ha escampats per l'altiplà del Carlit. Ens hem aturat a dinar al costat de l'Estany de Trebens i hem completat el descens retornant a les Bulloses on hem agafat l'autobús de tornada al pàrquing.
Aquí teniu el vídeo de la jornada, que ha estat cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Vallibierna
2014
Comapedrosa
2013
Carlit
1974

diumenge, 5 de juliol de 2015

Ascensió al Weissmies (4.027 m)

Weissmies
L'ascensió al Weissmies es fa pràcticament tota pel glaciar amb piolet i grampons. No és massa difícil, tot i que hi ha alguns trams de fort pendent i cal anar amb compte amb les esquerdes. En el refugi Hohsaas, on hem dormit, donen l'esmorzar a les tres de la matinada. En aquests dies de forta calor cal sortir ben aviat per trobar la neu en bones condicions i per això cal arribar al cim abans que el sol comenci a escalfar. Encara de nit hem sortit en direcció al cim. Primer cal baixar una mica per un camí ample, una pista d'esquí de l'estació, fins arribar al glaciar on ens hem equipat amb tot el material. La primera part té poc pendent però hi ha moltes esquerdes. Més amunt arribem al peu d'una barrera de séracs que cal superar. Una traça ben marcada ens ha guiat per aquest petit laberint de séracs per trobar el millor pas. Hem arribat a la part superior, ja no tan pendent, a la vista del cim ja ben proper. Només quedava superar el tram final, novament amb fort pendent, i una curta aresta final fins al cim del Weissmies (4.027 m). Les vistes eren extraordinàries en totes direccions, especialment sobre el Monte Rosa, l'Alphubel i el Dom. Fins i tot es veia al fons de tot el Weisshorn, un dels gegants del Valais.  Hem fet les fotos de cim i la panoràmica circular:

A poc a poc anaven arribant cordades al cim mentre les primeres que havien arribar iniciaven el descens; aquest és un dels quatremils més populars dels Alps, una ascensió de gran bellesa amb dificultat moderada. Després d'una estona de contemplació del panorama hem iniciat el descens pel mateix camí de pujada. La neu s'anava estovant per moments però hem baixat sense dificultats mentre el sol començava a escalfar. Hem arribat a Hohsaas ben aviat i hem estat una bona estona descansant en aquest mirador privilegiat abans de tornar a la vall. Hem dinat una mica i finalment hem agafat el telefèric de baixada, donant per acabada aquesta curta però intensa campanya d'ascensions al Valais. Hem superat quatre cims de més de 4.000 metres en aquestes quatre jornades d'activitat i hem gaudit d'unes jornades intenses en aquestes muntanyes. Demà tenim previst fer una mica de turisme i iniciar el retorn a casa.
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els nostres seguidors:



ENTRADES RELACIONADES:
Dômes de Miage
2009
Punta de la Sana
2008
Chardonnet
1980

dissabte, 4 de juliol de 2015

Ascensió al Lagginhorn (4.010 m)

Lagginhorn
El responsable de l'hotelet on hem dormit (Roby) ha tingut l'amabilitat de preparar-nos l'esmorzar a les sis del matí, una hora abans de l'hora en la que habitualment comencen a donar aquest àpat. Ha estat un bon esmorzar i ens hem atipat ben atipats; avui la jornada també és llarga i cal estar preparats. A més, ens ha donat un forfait vàlid per a tots els remuntadors mecànics de la vall de Saas-Fee, excepte el metro-alpin, inclòs en el preu de la pernoctació. A les 7'30 hem agafat el primer telefèric en direcció a Hohsaas, punt de partida d'avui. Avui som cinc; ahir al vespre van unir-se al grup en Lluís, germà de la Merche i en Miguel, un amic que viu també a Suïssa. El Lagginhorn té una ascensió diferent de la majoria dels quatremils de la zona, ja que bona part de l'ascensió és per una cresta, en roca, i no es travessen geleres importants. Des de l'estació superior del funicular la vista és espectacular en direcció a les muntanyes que hem recorregut els dos dies anteriors. També es veu el nostre objectiu d'avui, el Lagginhorn, i sembla ben a prop. Hem començat baixant una mica per anar a buscar un camí que ens ha portat, travessant una gran congesta, en direcció a un estrep que baixa de la cresta del Lagginhorn. Al peu d'aquest estrep hem trobat un tram equipat amb cables d'acer i un camí amb algun tram de grimpada fàcil i hem superat l'obstacle. A l'altra banda comenca el petit glaciar de Lagginhorn. Després de travessar-lo hem pujat per un fort pendent fins arribar a la cresta del Lagginhorn, que puja directe al cim. Hi ha un camí poc marcat i en alguns punts cal utilitzar les mans però no té dificultat. Hi ha una placa llisa pero poc vertical i amb bones preses que segons la guia és la màxima dificultat (PD +) però l'hem superat sense cap dificultat i sense haver de treure la corda. La part superior de la cresta ja ha estat una mica més complicada. A final de temporada es puja també caminant amb algun petit tram de grimpada però a aquestes alçades de la temporada encara hi havia força neu i els darrers metres s'havien de superar amb tècnica mixta utilitzant piolet i grampons. Tampoc no ha estat massa difícil excepte un curt tram més dret amb una petita capa de neu sobre el gel viu. Finalment hem arribat al cim i hem pogut gaudir d'un gran panorama, especialment sobre el Monte Rosa i l'Alphubel. Hem fet les fotos de cim i la panoràmica circular:

Després de gaudir una estona de les vistes hem iniciat el descens que, com és habitual, ha estat més difícil que la pujada, si més no en els trams més complicats. Hem hagut d'assegurar tres tirades amb l'ajut dels cargols de gel en el tram més pendent i gelat de la cresta i hem posat un passamans en el tram de la placa llisa però, superats aquests passos hem completat el descens sense cap dificultat. Hem arribat al refugi Hohsaas a l'hora de sopar i hem anat a dormir aviat. Per demà tenim prevista la quarta ascensió d'aquesta campanya de muntanya pel Valais: el Weissmies.
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els nostres seguidors:



ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió a
l'Albaron, 2009
Ascensió al
Matterhorn, 1976
Travessia dels
quatremils, 1976

divendres, 3 de juliol de 2015

Ascensió al Strahlhorn (4.190 m)

Stralhorn
A les 3 del matí ja estàvem esmorzant al refugi Brittaniahüte. L'ascensió d'avui és força més llarga que la d'ahir, amb uns 1.450 metres de desnivell, comptant que des del refugi cal baixar al glaciar i a la tornada s'ha de remuntar aquest tram. És un itinerari clàssic d'esquí de muntanya i no té trams de massa pendent però, com és habitual en els glaciars, cal anar amb molt de compte amb les esquerdes que poden estar amagades sota un fràgil pont de neu. Encara de nit, hem iniciat l'ascensió a la llum dels frontals baixant per un marcat camí fins a la gelera. Ens hem posat els grampons i ens hem encordat iniciant la caminada. A més del desnivell, aquesta excursió és de llarg recorregut, ja que el glaciar puja suaument i el cim està molt, molt lluny. A poc a poc hem anat recorrent la distància per la gelera mentre el sol començava a sortir. Hem arribat gairebé a l'Adlerpass, el coll que comunica amb la vall de Zermatt, i hem girat en direcció al cim resseguint la carena. Hi ha alguns petits trams més pendents i en algun tram la carena es fa estreta i esmolada però la dificultat no és massa gran. El panorama compensa plenament l'esforç de la pujada, ja que les vistes són espectaculars. Finalment hem arribat al cim i ens hem aturat a contemplar amb detall el gran panorama. Cap a Ponent es veien els principals cims de Valais com el Monte Rosa amb les seves diverses puntes, el Matterhorn i el Breithorn. Més al Nord, enllaçant amb l'Strahlhorn, es veia la carena que separa les valls de Zermatt i Saas-Fee dominada pel Dom i el Täschhorn. Hem fet una panoràmica circular:

Com que el cim és una mica incòmode, hem baixat una mica fins trobar un tram amb poc pendent i ens hem aturat a esmorzar. Després hem iniciat el llarg retorn per l'inacabable glaciar fins al refugi. Hem dinat una mica i hem anat fins a l'estació superior del telefèric de Felskin, a poc menys d'una hora de camí del refugi. El telefèric ens ha retornat a Saas-Fee on hem recuperat el cotxe, hem baixat a dormir Saas-Grund i ens hem allotjat en un hotelet, el Ruby, força car però el més econòmic que hem trobat en aquesta vall. Al vespre han arribat en Lluis i en Miguel que demà pujaran amb nosaltres al tercer quatremil de la nostra sortida als Alps: el Legginhorn.
Com en l'ascensió anterior, l'àlbum de fotos és una mica curt. Hi ha dos motius principals: que bona part de l'ascensió l'hem fet de nit o amb poca llum i que en anar encordats és complicat fer massa fotos perquè quan el fotógraf s'atura obliga a aturar-se als antres membres de la cordada. I aquí teniu la pel·licula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els nostres seguidors:



ENTRADES RELACIONADES:
Dôme de Neige
2014
Mont Blanc
2013
Zumsteinpitze
1987