dissabte, 20 de juny de 2015

Es Torrent des Gorg Blau (Sa Fosca)

Gorg Blau, Sa Fosca
El Torrent des Gorg Blau, situat a Mallorca en plena Serra de Tramuntana, és considerat per molts barranquistes com un dels millors barrancs d'Europa per la seva longitud, intensitat, ambient i, sobre tot, pel seu tram subterrani anomenat Sa Fosca. Ja feia temps que volíem venir  a fer aquest barranc però any rere any ho anàvem ajornant perquè no trobàvem el moment de programar el viatge a Mallorca. Finalment aquest any hem aconseguit posar d'acord la colla de barranquistes i ahir a la tarda agafàvem l'avió cap a Palma. Ja a l'illa, vam llogar un parell de cotxes (érem sis barranquistes) i ens vam desplaçar fins al refugi de Son Amer, al costat del Santuari des Lluc. El refugi forma part d'una moderna xarxa de refugis que donen servei als caminadors que fan el GR221 i està ubicat en una antiga casa de camp reconvertida en un magnífic refugi. Vam haver de negociar amb el guarda perquè ens deixés l'esmorzar preparat al vespre per poder sortir ben aviat sense esperar l'hora oficial de l'esmorzar del refugi,  a les 8 del matí. Sabíem que la dificultat més gran del barranc és la seva llargada i per això és convenient sortir ben aviat. A més, també sabíem que hi havia poca aigua al torrent i això limita la possibilitat de saltar (botar en diuen per aquí) alguns gorgs i obliga a fer més ràpels.
De bon matí hem esmorzat al refugi i hem sortit en direcció al Gorg Blau. Hem deixat el cotxe al costat de l'aqüeducte, pocs metres després del km 29 de la carretera de Sóller (Ma-10) i hem fet la curta aproximació fins a l'antiga central enrunada. Poc més endavant el riu es va engorjant i comença el Gorg Blau. Al principi estava sec però ben aviat hem començat a trobar gorgs plens d'aigua. A poc a poc hem anat superant els obstacles en forma de ressalts i ràpels, molts d'ells amb nom propi: Salt des Pas, Salt des Ninot, Es Laberint, es Balconet, la Corda d'en Bessó, Gran Canal, Salt des Bony, Tobogan Maleït ... Molts d'ells es poden saltar quan hi ha força aigua però avui les condicions no eren les millors per saltar (poca aigua i no gaire transparent) i hem hagut d'anar muntant ràpels.
Hem arribat al Salt des Penyals, que acaba en el Gorg Eixut. Amb aquest nom no podíem esperar massa aigua i, efectivament, estava totalment sec. Aquí hem trobat la primera dificultat important del descens: una marmita-parany, el que a la Sierra de Guara anomenen poza-trampa. Es tracta d'un gorg sec de certa profunditat al que baixem en ràpel. Quan la marmita està plena sortim nedant sense cap dificultat però quan el nivell de l'aigua és molt baix ens trobem en el fons d'un pou i cal remuntar la paret del davant per alliberar-nos del parany. Amb l'ajut d'una corda fixa hem superat el pas sense massa problemes i hem arribat al Pas des Duro, on hi ha una escapatòria equipada com a via ferrada que permet sortir o entrar al torrent. En Toni tenia molèsties a l'esquena i ha preferit sortir pel Pas des Duro; abans hem esmorzat aprofitant que aquest pas marca aproximadament la meitat del recorregut. Hem seguit torrent avall, impressionats per aquest indret tan singular i per les dimensions gegantines de la profunda esquerda per on baixa encaixonat el torrent. Hem superat més i més obstacles: el Tobogan dels Forats, el Salt Bo, el Tobogan d'en Balti, el Tobogan del Parany ... acostant-nos ja a Sa Fosca, la part més singular d'aquest descens, que comença amb un ràpel que els primers barranquistes que van baixar per aquí van batejar amb un nom ben descriptiu: Es Pas de s'Acolloniment. Abans, però, encara ens quedava un important obstacle imprevist. Just en el darrer ràpel abans del Pas de s'Acolloniment, hem baixat a un gorg amb una mica d'aigua; quan hem intentat avançar ens hem trobat amb un mur extraplomat que ens barrava el pas: estàvem en una marmita-parany ! Hi havia unes cordes amb nusos però la situació era complexa perquè el mur començava en extraplom i, a més, al peu del mur hi havia aigua i no es feia peu, de manera que el punt de partida era molt baix. Després d'un primer intent que, amb un excés d'optimisme, havia fet amb la pesada motxilla a l'esquena, el nostre explorador ha aconseguit, a la segona, véncer el pas. La tècnica no ha estat fàcil: per sort, a la dreta del mur hi ha unes roques on es fa peu i fent un pèndul des d'allà l'explorador ha aconseguit situar-se a l'inici del mur per sobre del nivell de l'aigua. Després, amb l'ajut de dos shunts i utilitzant dues baguetes com a estreps, ha deixat enrere el parany caça-passerells. Però no estava tot resolt. Després de dos intents frustrats hem vist que era molt difícil que la resta del grup pogués pujar per allà, de manera que hem convocat el gabinet de crisi per valorar la situació i buscar la sortida del parany. Després d'un estudi a fons per part del grup d'experts (dos enginyers, un projectista industrial, un geòleg i un matemàtic) hem planificat una operació de rescat en tota regla. Hem observat que a la dreta del lloc per on puja la corda de nusos hi havia un altre pany de paret, vertical però no extraplomat, una mica més alt però amb l'avantatge que es fa peu a la base, de manera que es pot ajudar des de baix al que puja. Hem muntat un ancoratge en uns grans blocs i hem equipat el mur amb una corda estàtica amb nusos formant anelles. Després ja ha estat fàcil pujar utilitzant la corda amb anelles com a escala i assegurats des  de dalt.
Després de vèncer el parany ja tot ens ha semblat fàcil; immediatament hem trobat el Pas de s'Acolloniment, un ràpel de 17 metres que ens endinsa en el sector fosc del Torrent: Sa Fosca. Aquest sector totalment subterrani presenta, tot i la foscor, poques dificultats tècniques. L'hem anat recorrent, impressionats per l'entorn màgic d'aquest torrent i gaudint d'una experiència única. Aquí els diferents ressalts tenen també nom propi: s'Escopidor, Es Foradí, Es Caragol, Es Cavallet, la Plaça des Tremolor. Abans del que ens pensàvem hem començat a veure la llum al fons del túnel i hem arribat a la platja de grans blocs on acaba Sa Fosca. Ja amb llum hem superat els darrers ressalts i un petit caos de blocs arribant a S'Entreforc, punt final del Torrent des Gorg Blau.
Des de s'Entreforc hi ha dues opcions: baixar pel Torrent de Pareis o remuntar fins a s'Escorça. Nosaltres volíem baixar per Torrent de Pareis per acabar l'aventura a la platja de Sa Calobra però ja era tard i finalment hem decidit tornar pel camí de s'Escorça, una llarga remuntada de dues hores fins a la carretera on teníem els cotxes. Després de menjar una mica hem iniciat la pujada, llarga i amb fort pendent, que ens ha fet suar de valent. A dalt ens esperava en Toni amb el cotxe; hem recuperat l'altra cotxe i hem anat al refugi de Son Amer. Ahir ja vam avisar que difícilment arribaríem a sopar i efectivament hem arribat quan ja tothom havia acabat de sopar i el menjador estava tancat però el guarda del refugi ha tingut l'amabilitat de servir-nos el sopar a deshora.
Aquesta vegada hem fet poques fotos; en realitat, l'àlbum que presentem aquí està format per captures de pantalla dels vídeos que hem rodat, de manera que la qualitat de les imatges no és gens bona. El que sí tenim és un vídeo amb les escenes més interessants d'aquest descens. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:



ÀLBUM DE FOTOS  -  TRACKS:   ACCÉS  -   RETORN

ENTRADES RELACIONADES:
GR221: Santuari
de Lluch, 2013
Oscuros del
Balces, 2011
Barranquisme
i caça major, 2011

diumenge, 14 de juny de 2015

Camí dels Bons Homes: Comus - Montségur

Camí dels Bons Homes
Ha arribat el gran dia! Avui hem completat l'aventura que vam iniciar al setembre en el Santuari de Queralt, al costat de Berga. Han estat 10 etapes plenes de dificultats però que ens han permès gaudir d'uns grans paisatges i d'unes experiències inoblidables. El Camí dels Bons Homes acaba al castell de Montségur, tot i que hi ha una branca que arriba fins a Foix. L'etapa d'avui era fàcil i curta, encara que, com sempre en aquest camí, no estava lliure de dificultats, en aquest cas en forma d'un fang relliscós que ens ha complicat el tram de pujada a Montségur des de Pelail. Hem esmorzat a la gîte d'étape Le Silence du Midi; com el sopar d'ahir, l'esmorzar ha estat perfecte i hem sortit disposats a fer l'etapa d'una tirada. La primera part del camí és tot de baixada per les Gorges de la Frau, un indret singular classificat com a reserva biològica. El camí recorre el fons del congost voltat d'una verdor impressionant. A la sortida del congost hem arribat a Pelail, un petit grup de cases on hem deixat la vall que ja s'obria per iniciar la remuntada cap a Montségur. Aquí hem trobat una dificultat inesperada: tot estava ple d'un fang relliscós que combinat amb el fort pendent feia incòmoda i una mica perillosa la pujada. Després de superar tantes dificultats en les etapes anteriors, el fang ha estat només una anècdota i en poc temps hem superat el fangar arribant a Montségur. Des del poble només quedava la pujada al castell, una passejada per a turistes que hem fet en mitja hora arribant a l'històric castell. Abans, però, hem hagut de pagar l'entrada perquè l'entrada al castell és de pagament. A dalt, felicitacions, fotos de grup i gran satisfacció d'haver completat aquesta aventura, una més en la ja llarga història del grup de caminadors del GR. Hem tingut el temps just per a les fotos perquè ha començat a ploure i hem fet la baixada fins al pàrquing on ens esperava l'autocar sota una pluja fina. Com és normal en aquest grup, hem acabat la jornada amb un dinar. Aquesta vegada hem pogut gaudir d'un magnífic menú d'especialitats de l'Ariège al restaurant Costes: una salade chèvre chaud (amanida variada amb formatge de cabra del país), un canard (ànec) amb salsa de ceps i patates al forn i un gateau (pastís), especialitat de la casa. Després d'un dinar tan bo només ens quedava el llarg viatge de tornada a casa amb l'autocar deixant enrere el Camí dels Bons Homes i els magnífics paisatges de l'Ariège.
I aquí teniu la pel·licula de les dues etapes finals d'aquest camí de gran recorregut. Ha estat produïda per Edicions JGB. i cedida per a tots els seguidors del blog:




ETAPES ANTERIORS:
1 - Peguera
2 - Gósol
3 - Bagà
4 - Bellver
5 - Guils
6 - Porta
7 - Mérens
8 - Orgeix
9 - Camus

dissabte, 13 de juny de 2015

Camí dels Bons Homes: Orgeix - Comus

Camí dels Bons Homes
Avui hem fet la penúltima etapa del Camí dels Bons Homes entre Orgeix i Comus. Després de les etapes anteriors, totes bastant accidentades, avui es presentava una etapa tranquil·la encara que llarga. La previsió dels temps era variable, amb xàfec segur a la tarda i, una vegada més, el Méteo France no s'ha equivocat. Després d'un llarg viatge en autocar hem arribat a Ax-les-Thermes i hem anat al Gran Café, un elegant bar d'aquesta població termal de l'Ariège on ja ens esperaven amb els vint-i-nou croissants sobre la taula. Després d'esmorzar hem fet en autocar el curt trajecte fins a Orgeix, on comença l'etapa d'avui del Camí dels Bons Homes. El camí comença pujant fins a un petit coll anomenat Porteille d'Orgeix i pujant al poble d'Ascou i després a Sorgéat, un altre poblet típicament Ariegeoise. Després d'un tram planer el camí s'enfila novament entre una gran extensió de ginestes florides fins al coll d'Ijou (1.649 m) on hem fet un esmorzar-dinar. Pel camí hem pogut veure el pic de Rulhe alçant-se sobre l'estació d'esquí d'Ax-les-Thermes. Després el camí segueix per una pista ben traçada que ens porta al coll de la Pierre Blanche i després a la cabana de Sorgéat, un refugi de pastors amb un apart lliure per als randonneurs. Aquí comença la segona remuntada de la jornada, per pujar al coll de Balaguès, on hem arribat plovent i amb un cel totalment gris. Per sort, la pluja ha durat poc i en poca estona hem arribat, ja sense pluja, a la població de Montaillou i poc després a Prades. Des d'aquest poble només queda un tram planer de camí paral·lel a la carretera, fins al punt final de l'etapa: Comus. A l'entrada del poble hi ha la gîte d'étape Le Silence du Midi, on havíem fet una reserva per passar-hi la nit. La gîte d'étape és molt confortable i els seus responsables, Ellen i Gunther, ens han atès perfectament. Una bona dutxa, un magnífic sopar, una mica de festa i a dormir aviat, que demà tenim una nova etapa del Camí dels Bons Homes.
I aquí teniu la pel·licula de les dues etapes finals d'aquest camí de gran recorregut. Ha estat produïda per d'Edicions JGB. i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Rulhe, 2013
Ascensió al Roc
Blanc, 2011
GR10: Rouze -
S. Lizier, 2008

diumenge, 7 de juny de 2015

Ascensió al Bisaurín (2.670 m)

Bisaurín
El Bisaurín és un dels pics més característics dels Pirineus i el més important de la part més occidental de la serralada pirinenca. No hi ha cap cim més alt que el Bisaurín entre el coll de Somport i el Cantàbric, i la seva prominència és de 1.038 m, de manera que destaca molt en aquesta zona i ens ofereix grans panorames. Hi ha diverses vies normals però nosaltres hem triat un itinerari singular, diferent de les més habituals, evitant l'ascensió per la vessant est que en aquesta època de l'any encara té força neu. Hem esmorzat en el refugi i a dos quarts de vuit ja ens hem posat en camí. Hem sortit pel camí del Collado del Foratón, senyalitzat com a variant del GR11, però ben aviat l'hem deixat i hem pujat en direcció al refugi lliure d'Ordelca i després a la caseta de Vernera, un altre refugi lliure en un edifici molt singular. Aquí hem deixat el bon camí per iniciar la part més interessant de l'itinerari, sense camí ni fites,  per pujar a una mena de circ voltat d'espadats anomenat La Balellaza. A l'esquerra es veia un llom verd que puja directament en direcció al Alto de Fetás, un cim secundari ja ben proper al Bisaurín. Aquesta carena panoràmica ens ha portat ben fàcilment fins ben a prop d'aquest cim secundari, on hem enllaçat amb un caminet ben traçat que passa a tocar del cim del Alto de Fretás i ens porta al Collado del Baste. Des d'aquí només queda la pujada final; el caminet puja per una pedrera i travessa un parell de congestes arribant a l'avantcim i després, en pocs minuts, al cim del Bisaurín (2.670 m). Tal com pensàvem, des d'aquí el panorama és molt extens, tot i que avui la calitxa difuminava una mica els perfils de les infinites muntanyes que es veien. Cap a l'est destacaven el Midi d'Ossau, el Balaitús i la Collarada. A l'Oest es veia ben a prop el Castillo de Acher i més lluny el pic d' Anie i la Mesa de los Tres Reyes ... grans records d'antigues excursions per aquesta part - la més occidental - del Pirineus. Com és habitual, hem fet una panoràmica circular:

Al cim hi havia una petita multitud que havia pujat per la via normal del Collado del Foratón. Hem menjat una mica i hem iniciat el descens, fàcil i no gaire llarg, per la via normal. Hem arribat al coll i hem enllaçat amb la variant del GR11, que ens ha portat sense cap dificultat fins al refugi. Hem menjat una mica de les nostres provisions però també hem provat una magnífica truita de patates que gairebé ens ha fet oblidar el sopar de mínims d'ahir i l'esmorzar esquifit d'aquest matí.
Aquí teniu el vídeo de la jornada, que ha estat cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Pico de
Anie, 2012
Puntal Alto del
Foratón, 2010
Castillo de
Acher, 1982

dissabte, 6 de juny de 2015

Via ferrada de Lizara

Via Ferrata de Lizara
La via ferrada de Lizara és molt curta i bastant fàcil. Evidentment, aquesta ferrata no justificaria el llarg viatge fins al Pirineu Occidental però nosaltres l'hem fet com a complement, per omplir una tarda de refugi. A mig matí hem sortit de casa i hem fet el llarg desplaçament fins al refugi de Lizara, o on s'arriba en cotxe. Com que quan hem arribat ens quedaven unes hores fins al moment de sopar, hem aprofitat aquest temps mort per fer aquesta petita via ferrada, situada ben a prop del refugi. L'aproximació és immediata, ja que l'inici de la ferrada és a peu de carretera, just a sota del refugi i abans (o després si anem de baixada) d'una corba molt tancada. L'equipament és molt bo i la dificultat baixa. Només hi ha dos petits trams una mica verticals però sense arribar a ser extraplomats. Hem fet la ferrada en poca estona i hem tornat al refugi pel camí de retorn. Com que era aviat hem tornat a baixar al peu de la ferrada i hem pujat un tram per fer pràctiques de ràpel de cara a la propera sortida de barranquisme a Mallorca. Hem fet diversos ràpels, provant el material d'assegurança, i hem acabat fent per segona vegada la ferrata. Ens hem instal·lat al refugi, on ens han donat un sopar de mínims i hem anat a dormir aviat, encara que alguns han volgut escoltar la ràdio perquè sembla ser que hi havia un partit de futbol.


ENTRADES RELACIONADES:
VF Peña de San
Miguel, 2014
Les ferrates de
Rodellar, 2011
Via Ferrada
Empalomar, 2008

dilluns, 1 de juny de 2015

El Pou de la Portella

Pou de la Portella
El Pou de la Portella és una activitat molt curta, apta per a una petita matinal. Es tracta d'un descens en ràpel, a mig camí entre el barranquisme i l'espeleologia, per una gran esquerda al peu de la Portella Gran. A més de gaudir d'aquesta singular activitat montserratina, l'objectiu d'avui era entrenar-se una mica fent maniobres de corda en la foscor de la cova i provar el material d'il·luminació, de cara a la sortida que tenim programada d'aquí a tres setmanes a Sa Fosca, un barranc de Mallorca amb un llarg tram subterrani.  Des de Can Maçana hem agafat el camí del refugi fins al Pas de la Portella. Allà hem deixat el camí principal i hem agafat un corriol que ressegeix el peu de la Portella Gran. A l'altra banda de la Portella comença una canal per on, baixant uns metres, hem trobat la instal·lació del primer ràpel, que encara no és subterrani. Hem acabat sobre un gran bloc, encastat sobre l'esquerda que s'obre als nostres peus. Hi ha una bona instal·lació per fer el segon ràpel, el més llarg, totalment subterrani. L'esquerda és estreta i la motxilla ens dificultava el descens dels primers metres però hem superat el pas, si bé amb algunes dificultats i incidències. Hem arribat a una bona plataforma equipada amb un passamans de corda que ens ha portat al tercer i darrer ràpel, el més curt, també subterrani. Sense cap problema hem baixat aquest tercer ràpel que ens ha deixat al costat de la sortida de la cova, on hem trobat novament la llum del sol. Com que era aviat, de tornada a l'aparcament hem passat per Sant Pau Vell i hem esmorzat contemplant la Muralla d'Agulles des d'aquest mirador privilegiat.
Avui l'àlbum de fotos és molt petit perquè l'activitat era curta i, a més, hem fet vídeo per provar la magnífica llum auxiliar de filmació que avui estrenàvem. Algunes de les fotos del l'àlbum són captures de pantalla de les seqüències de vídeo i, per tant, la qualitat de les imatges no és la que normalment tenen les fotos del blog. Aquí teniu el vídeo. Ha estat produït per Edicions JGB i cedit per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Cova 5 de
agosto, 2014
La Portella Gran
via UEC, 1977
La Miranda de la
Portella, 1976