dissabte, 23 de maig del 2015

Barranc de Mas Calsan

Mas Calsan
Ara que ja hem penjat els esquís fins la propera temporada, hem iniciat les activitats de barranquisme amb un recorregut no massa difícil per terres del Vallespir. El barranc del Mas Calsan està situat sobre la població de Reynes i, malgrat que no és gaire llarg, té racons molt interessants per al barranquisme. Avui baixava el cabal just per fer d'aquest descens un magnífic exercici de barranquisme. Com que els darrers dies ha referescat una mica, hem programat la sortida per no entrar massa aviat al barranc. Calia donar temps al sol per escalfar una mica l'ambient. Quan hem arribat a Reynes, feia sol però a estones bufafa un fort vent. L'aproximació no és gaire llarga (uns 40 minuts) i ens ha permès entrar en calor abans de remullar-nos a les fredes aigües del barranc. Hem arribat al riu, al punt on comença el descens, i ens hem acabat d'equipar. El descens és interessant i variat. Hi ha tobogans, ràpels i algun salt. El punt més interessant és un ràpel que baixa per una marcada esquerda per on l'aigua baixa acanalada. El ràpel es fa des de sobre d'un bloc de pedra encastat a la fisura i no té dificultat especial (si el cabal és moderat com avui) però és impressionant. Després del ràpel de l'esquerda n'hi ha un altre de llarg i després el barranc s'obre i es baixa caminant. Aquí hem comès un error de passerells quan després de caminar una bona estona pel riu, ja obert, hem trobat una fita i un camí a l'esquerra. Hem pensat que ja era el final però com que no ens acabava de quadrar amb la descripció que havíem llegit hem seguit baixant una estona més fins que hem trobat un altre camí, aquest més gran i amb marques de pintura. Hem pensat que, definitivament, havíem acabat la part tècnica del barranc i hem sortit per aquest camí. Després hem sabut que ens havíem deixat més avall un petit sector encaixonat, amb un ràpel de 15 metres i alguns més petits. Sembla que no era gran cosa però ens ho hem deixat perdre...
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada. Ha estat produïda per Edicions JGB i cedida per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Roc de Frausa
2015
Gourg des
Anelles, 2014
Gorges del
Llech, 2009

dissabte, 16 de maig del 2015

Camí dels Bons Homes: Mérens - Orgeix

Camí dels Bons Homes
El Camí dels Bons Homes està arribant ja a la fase final. Després de superar tants obstacles i dificultats en les darreres etapes, la d'avui es presentava curta i fàcil. No ha estat del tot així perquè avui el temps no era gaire bo. Hem caminat bona part de l'etapa sota una pluja fina i a les parts altes hi havia neu molt recent, una enfarinada caiguda els darrers dies. Tot i això, hem superat l'etapa sense massa problemes i hem pogut gaudir de l'exuberant verdor dels boscos i prats de l'Ariège. Hem arribat en autocar a Mérens-les-Vals, on vam acabar l'etapa anterior, i hem esmorzat a peu dret sota una pluja fina, no gaire intensa però molt persistent. Hem sortit pels carrers del poble i després per sobre del mur de contenció d'un torrent fins arribar a l'església de Vives, amb la nau principal enrunada però amb un magnífic campanar romànic. Ja fora del poble, hem pres un camí molt ben traçat, per prats i boscos, que ens ha portat al punt més alt de l'etapa d'avui (uns 1.750 m). Avui no esperàvem trobar neu però els dies anteriors ha nevat lleugerament i aquestes parts més altes de la muntanya estan ben enfarinades. Amb la neu i la boira, aquesta part alta de la ruta ha estat molt diferent de com la imaginàvem. Hem arribat al punt clau de l'etapa, el coll de Joux (1.702 m), on hi ha una cabana de pastors. Hem fet la primera foto de grup, amb neu i boira, i hem iniciat el descens per l'altra vessant de la muntanya, per un caminet en direcció a Orgeix. Ben aviat el caminet s'ha convertit en una petita pista que baixa molt suaument amb grans llaçades en direcció a Orgeix. És la part obaga de la muntanya i els boscos són espectaculars, amb avets i faigs monumentals. Finalment hem arribat a Orgeix, un petit poble o no hi ha ni bar ni tenda ni res. Únicament hi ha una petita àrea de picnic on hem fet el dinar de carmanyola i termo abans de pujar a l'autocar per tornar a casa. De baixada hem fet una parada tècnica a Ax-les-Termes, a Le Grand Café, on hem pres la beguda que dóna nom a l'establiment i hem negociat el subministrament de café amb llet i croissant per a la propera etapa del Camí dels Bons Homes.
Aquí teniu pel·lícula de la jornada, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
CBH: Porta -
Mérens, 2015
GR10: Mérens
Bésines, 2009
GR10: Ref Rulhe
- Mérens, 2009

dilluns, 11 de maig del 2015

Baixada del refugi Federico Chabod

Refugio Federico Chabod
Després de dormir al refugi Federico Chabod, avui només ens queda baixar fins a la carretera de Valsevaranche per recuperar el cotxe que vam deixar a Pont i tornar a casa. Els esquiadors que van al Gran Paradiso des d'aquest refugi han esmorzat a les 5 del matí; nosaltres hem dormit una hora més i a les sis en punt ja estàvem al menjador del refugi. L'esmorzar ha estat una mica millor del que és habitual en els refugis: un petit buffet lliure amb poques coses però sense la sensació de misèria que es respira a la majoria dels refugis a l'hora d'esmorzar. Hem recollit el material i hem iniciat el descens. Primer hem baixat pel camí d'accés al refugi fins al torrent que passa uns metres més avall. A partir d'aquí hi havia una bona extensió de neu, de manera que hem pogut baixar un bon tram amb esquís, seguint la vall. Aviat, però, ha acabat la neu i hem hagut de completar el descens a peu. Ja a la carretera, en Joan ha anat a buscar el cotxe que estava uns quatre o cinc quilòmetres més amunt. Ha tingut sort perquè quan només havia caminat uns 25 metres ha passat un cotxe amb els gaurdes del Parc Nacional i l'han portat fins a l'aparcament de Pont on havíem deixat el cotxe divendres al migdia.
Només ens quedava el llarg trajecte per carretera i autopista de retorn a casa. Abans de deixar la Vall d'Aosta encara hem pogut contemplar per darrera vegada, per la carretera d'accés al túnel, el Mont Blanc, impressionant en la seva vessant italiana.


ENTRADES RELACIONADES:
Refugi dels
Écrins, 2014
Refugi de Tête
Rousse, 2013
Refugi Capanna
Gnifetti, 1987

diumenge, 10 de maig del 2015

Gran Paradiso (4.061 m) amb esquís

Gran Paradiso
Avui hem atacat el principal objectiu de la nostra estada als Alps italians. El Gran Paradiso és l'únic cim de 4.000 metres situat íntegrament en territori italià. La seva via normal des del refugi Vittorio Emanuele II és una de les més clàssiques ascensions amb esquís dels Alps. Els pendents suaus i el gran panorama d'aquesta ascensió la fan imprescindible per als esquiadors de muntanya. Nosaltres, a més, hem completat la jornada baixant per un itineraari diferent del de pujada, pel glaciar de Laveciau fins al refugi Federico Chabod. Hem sortit molt aviat, gairebé de nit, del refugi Vittorio Emanuele. Com és habitual en una ascensió tan clàssica i popular, hi havia força gent per aquesta ruta, tots amb el mateix objectiu. A bon pas hem anat superant el gran desnivell però amb pendent suau. Ben aviat s'ha obert davant nostre un gran panorama, encara més extens que el que vam veure ahir des de la Tresenta. Més amunt, hem pogut veure, gairebé a vista d'ocell, la Tresenta amb una perspectiva nova mostranta les seves cares ben dretes. Un tram força dret ens ha donat pas a la part final de l'ascensió, la part superior del glaciar, no massa dreta. Hem arribat a la petita cresta final que porta al cim i hem deixat els esquís per completar, amb piolet i grampons, els darrers metres. Gairebé arribant al petit replà on hi ha la Madonna que marca el punt culminant, hem superat el pas més difícil de l'ascensió, una petita cornisa de roca i neu penjada sobre el buit. Uns parabolts clavats a la roca ens han permès assegurar el pas amb el cordino i fins i tot muntar un passamans per facilitar la travessia. Finalment hem arribat al cim del Gran Paradiso (4.061 m) i, com és natural, hem fet les fotos de cim al costat de la Madonna. No hem pogut fer la panoràmica circular, que hauria estat espectacular pel gran panorama que es veu des d'aquí, perquè el cim és petit i hi havia gent pujant i baixant, de manera que no hi havia angle de visió per fer la panoràmica. De fet, el perill més gran d'aquesta ascensió és la massificació en els metres finals, que provoquen situacions de perill al creaur-se les cordades. Hem deixat enrere el cim i hem retornat al punt on teníem els esquís. Mentre els passejadors de raquetes començaven a baixar, els esquiadors hem preparat el material per iniciar una llarga i magnífica esquiada. Després de baixar el primer esglaó del glaciar hem deixat l'itinerari de pujada i hem girat en direcció al glaciar de Laveciau per completar la travessia fins al refugi Federico Chabod. Ha estat la millor esquiada de la temporada; 1.300 metres de desnivell amb molt bona neu i en un entorn espectacular. Baixar esquiant per les extensions del glaciar de Laveciau, evitant les esquerdes i tenint al davant la silueta gegantina del Mont Blanc és una experiència inoblidable. Al voltant dels 3.200 metres ens hem decantat a la dreta per sortir del glaciar i, saltant la morrena lateral, dirigir-nos directament al refugi Federico Chabod on hem acabat la travessia. Després, una tarda plàcida en el refugi: dinar, migdiada, contemplació del paisatge, solàrium i partida de cartes abans del sopar.
I aquí teniu la pel·licula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els nostres seguidors:



ENTRADES RELACIONADES:
Albaron
amb esquís, 2009
Punta de la Sana
amb esquís, 2008
Gran Paradiso
1981

dissabte, 9 de maig del 2015

La Tresenta (3.609 m) amb esquís

Tresenta
Ens hem llevat poc abans de les sis del matí i hem esmorzat al refugi Vittorio Emanuele II abans d'iniciar l'ascensió programada per avui: la Tresenta. Es tracta d'una ascensió molt clàssica amb esquís, tot i que segons les condicions de la neu pot tenir certa dificultat. L'itinerari comença baixant uns metres fins al petit estany que hi ha al costat del refugi per entrar a la vall que ens porta en suau pujada en direcció a la Tresenta. Com ahir, érem dos esquiadors i dos passejadors de raquetes que, una vegada més, han passejat aquests estris aparentment inútils per la muntanya. Després d'una llarga caminada per les planúries nevades hem arribat al peu de la pala que porta a la Tresenta. Aquí l'itinerari a seguir és molt variable, en funció de l'estat de la neu, però nosaltres hem triat el que semblava més evident, que puja per una pala una mica dreta fins a un collet poc marcat a l'aresta nord de la Tresenta. Poc abans d'arribar a l'aresta, hem deixat els esquís per completat l'ascensió amb piolet i grampons. Els guardes del refugi ja ens havien dit que a la part alta de la muntanya hi havia molta pedra i no es podia arribar al cim amb els esquís als peus com es fa quan la neu és més abundant. Feia un vent molt fort i força fred, i a l'aresta final bufava en alguns moments amb gran intensitat però hem anat pujant pel llom de l'aresta fins que el llom nevat es converteix en una cresta de grans blocs, dreta i parcialment nevada. Hem evitat aquest obstacle per la dreta anant a buscar la part alta de la pala principal que puja directament al cim. Aquesta part final estava poc nevada, de manera que ha estat una ascensió mixta de pedra i neu, fàcil però una mica compromesa. Hem arribat al cim, batut per una ventada cada vegada més forta. En el cim de la Tresenta, una creu de ferro forjat, un gran panorama i la solitud d'arribar al cim abans que ningú. El panorama era molt extens; es veia perfectament el Massís del Mont Blanc, el Gran Paradiso a sobre mateix i moltes muntanyes més. No hem estat gaire estona al cim perquè el vent era molt intens, però hem fet una panoràmica circular:

Hem tornat a baixar pel camí de pujada fins retrobar els esquís i, ja esquiant, hem gaudit d'una bona baixada, amb bona neu però una mica curta. Després al refugi, migdiada, alguna cervesa (en Pablo i en Joan), partida de cartes, sopar a base de pasta i, per acabar, un xupito de génepi per celebrar l'èxit de la jornada.
Aquí teniu la pel·lícula d'aquesta ascensió. Ha estat produïda per Mountain Films i cedida per a tots els seguidors del nostre blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Roc de Bassagne
amb esquís, 2011
Pointe Calabre
amb esquís, 2011
Pics du Bezin
amb esquís, 2008

divendres, 8 de maig del 2015

Refugi Vittorio Emanuele II

Refugio Vittorio Emanuele II
Ahir  a la tarda vam sortir de Barcelona en direcció als Alps per practicar l'esquí de muntanya a la Vall d'Aosta. Vam dormir a prop de Nimes en un hotel de carretera i aquest  matí, molt aviat, ens hem posat en camí novament per completar el llarg desplaçament fins a la Vall d'Aosta. Poc abans d'arribar a Chamonix hem pogut gaudir d'una magnífica panoràmica de l'Aiguille de Gouter, que ens ha portat grans records de sortides passades. Hem passat el túnel del Mont Blanc i, ja en territori italià, hem passat per Courmayeur i hem baixat per la vall fins que, poc abans d'arribar a la ciutat d'Aosta, hem agafat una carretereta que ens ha portat, amb forta pujada, fins al càmping de Pont. Hem preparat el material i, ben carregats, hem iniciat la pujada a peu pel magnífic camí del refugi Vittorio Emanuele II. A aquestes alçades de la temporada, en ple mes de maig, la neu comença força amunt, de manera que abans de poder-nos posar els esquís hem hagut de caminar força estona amb els esquís a l'esquena. Però no tots, perquè avui també portàvem amb nosaltres dos practicants del nou esport de moda a les muntanyes: els passejadors de raquetes. La previsió del temps indicava una mica de pluja per avui i, efectivament, quan portàvem gairebé una hora caminant, ha començat a ploure. No ha estat un gran xàfec però ens ha obligat a posar-nos les capelines per no quedar ben remullats. La pluja ha durat ben poc i al cap d'uns minuts ha deixat de ploure. Hem arribat a la neu i hem completat la darrera part del trajecte amb els esquís als peus. El refugi estava força ple i la nostra reserva era per al "refugi antic", uns barracons situats al costat del gran refugi clàssic. La sala del refugi era tal i com la recordava de la meva darrera visita l'any 1981. El sopar no ha estat ni bo ni dolent; simplement ha estat com era d'esperar en un refugi italià: a base de pasta. Com és normal en els refugis, hem anat a dormir ben aviat. Demà ens espera una ascensió de categoria: la Tresenta.


ENTRADES RELACIONADES:
Refugi
Prariond, 2011
Refugi des
Evettes, 2009
Refugi Fond
des Fours, 2008

dissabte, 2 de maig del 2015

Pics de Cataperdís i Arcalís amb esquís

Cataperdís, Arcalís
L'estació d'esquí d'Ordino-Arcalís és el darrer lloc on es pot practicar l'esquí de muntanya a final de temporada a Andorra. Segurament a causa l'orientació de la vall, aquí la neu es conserva força. A més, la carretera d'accés a l'estació d'esquí ens permet pujar molt amunt, de manera que podem sortir amb els esquís als peus sense haver de carregar-los. Avui, després de dues sortides carregant els esquís a l'esquena en bona part de la pujada, hem vingut a l'estació d'esquí d'Ordina-Arcalís per fer una ascensió relativament fàcil però molt interessant. Avui érem tres excursionistes; dos amb esquís i un tercer que practicava la nova variant esportiva dels passejadors de raquetes. Aquesta modalitat esportiva consisteix en pujar amb les raquetes a la motxilla, enfontsant-se a la neu fins a mitja cuixa i no posar-se-les mai per molt tova i pesada que sigui la neu. Hem deixat el cotxe a la tercera llaçada de la carreetera, des d'on hi havia ja neu contínua. L'itinerari puja per les pistes de l'estació; per això aquesta ascensió s'ha de fer a finals de temporada, quan les pistes ja estan tancades. Hem pujat per pales de poc pendent i amb bons panorames fins arribar a una bretxa situada al sud de la Portella d'Arcalís per on puja el camí d'estiu. Des d'aquí ja es veu el Pic de Cataperdís amb la seva fita monumental en el cim. Hi ha les instal·lacions superiors de dos telecadires moderns. Des d'aquí es pot pujar en direcció a la Bretxa d'Arcalís per on va el camí d'estiu i l'itinerari normal d'esquí quan hi ha força neu, però avui es veia una mica pedregós mentre que al davant, una pala amb força neu portava directament a la carena. Hem pujat sense massa dificultat i ben aviat hem arribat a la carena, més a prop del Pic d'Arcalís que del de Cataperdís. A partir d'aqui ja no era esquiable, de manera que hem deixat els esquís i les motxilles i, carenant, hem anat a pujar el Pic de Cataperdís, el primer i més important objectiu de la jornada. El camí ha estat fàcil i ben aviat hem arribat al Pic de Cataperdís (2.805 m). El dia s'havia anat tapant i el el gran panorama que vèiem de pujada ha anat quedant cobert de boira. Malgrat tot, encara hem pogut fer la panoràmica circular:

Des d'aquí s'hauria de veure, ben a prop, la Pica d'Estats. De pujada l'hem vist, una mica tapada de núvols amb el Montcalm ben visible al costat però ara ja està tot tapat. Hem iniciat al retorn al punt on teníem els esquís, desfent el camí. Ara ja estava tot tapat de boira però encara ens quedava el segon objectiu de la jornada. El Pic d'Arcalís està més a prop que l'altre però la cresta és més trencada i entretinguda; en alguns punts cal utilitzar les mans però no hi ha massa dificultat si les condicions són bones. Hem arribat al cim de Pic d'Arcalís (2.776 m), envoltats de boira i hem fet la foto de cim però no hem pogut fer panoràmica circular a causa de la boira. Hem retornat als esquís i hem iniciat el descens esquiant per les desertes pistes de l'estació d'Ordino-Arcalís fins a la porta del cotxe. La neu no estava massa bé però era molt millor que les pastetes que vam trobar la setmana passada a la Serrera.
I aquí teniu el vídeo de la jornada, produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de
Tristaina, 2014
Pic de Font
Blanca, 2011
La Pica
d'Estats, 2006