dilluns, 9 de novembre de 2015

Ascensió a la Tuca de Mincholet (2.865 m)

Tuca de Mincholet
Hem esmorzat al refugi Ángel Orús. Ahir al vespre, després d'una llarga i intensa jornada de muntanya per les crestes de Bardamina, havíem fet una reunió tècnica per planificar la jornada d'avui. L'objectiu inicial era el Pic d'Escorvets però ahir mentre baixàvem del Bardamina vam veure que la cara nord, per on puja la via normal, estava molt nevada i segurament gelada, de manera que vam decidir passar-nos al pla B que ja portàvem preparat. La Tuca de Mincholet només té 39 metres menys que el Pic d'Escorvets però la via normal de pujada està orientada al sud, de manera que estava neta de neu. L'elecció era clara, de manera que vam decidir atacar la Tuca. Per altra banda, els companys de Madrid van decidir que no farien l'etapa d'avui sinó que baixarien directament a Eriste per iniciar el retorn a casa, que per a ells era molt llarg.
Hem sortit pel mateix camí per on vam baixar ahir al vespre i l'hem seguit gairebé dues hores fins al punt on vam enllaçar amb la variant del GR11, al costat de l'Ibon de Grist. Hem seguit el GR11 de pujada en direcció al coll de la Plana; quan gairebé estàvem al coll ens hem aturat a esmorzar. El panorama era impressionant; hem vist que, efectivament, la cara nord de l'Escorvets estava ben nevada, de manera que hem confirmat que la Tuca de Mincholet era la millor opció. Hem seguit pujant i, sense passar pròpiament pel coll, hem iniciat l'aproximació a la Tuca per una petita carena sense cap dificultat. Des d'aquí la muntanya tenia un aspecte impressionant; sembla estrany que sigui una clàssica de l'esquí de muntanya però imaginem que a l'hivern cal deixar els esquís al coll i fer la part final a peu amb piolet i grampons. Poc abans del collet hem deixat les motxilles i hem iniciat la part final de l'ascensió, que no ha estat gens difícil malgrat l'aspecte alpí de la muntanya. Hem arribat al cim voltats d'un panorama excepcional. El dia era claríssim i la vista molt extensa. Cap al nord, tota la carena fronterera amb el Gourgs Blancs, el Seilh de la Baquo i el Perdiguero. Cap a l'est, el massís de la Maladeta dominava totalment el paisatge. I cap a ponent el Posets ens privava de tenir més vistes del Pirineu Central però hem pogut veure perfectament la Cresta de Bardamina que vam recórrer ahir. Hem fet una panoràmica circular:

Després de gaudir una estona del panorama hem iniciat el descens. Hem recuperat les motxilles i hem començat a baixar per la vall de Batisielles. Hem arribat al collet superior de les Agulles de Perramó però a l'inici de la baixada del collet hem trobat algunes dificultats imprevistes: el camí, tot i ser un GR i per tant fàcil, baixa per una zona totalment obaga i la neu estava força gelada. Hem hagut de sortir del camí per anar a buscar una zona asolellada per sobre d'uns grans blocs. Finalment hem arribat a l'ibon de l'Aigüeta de Batisielles des d'on el camí ha estat ja una plàcida excursió seguint el GR amb grans vistes de la Maladeta i altres muntanyes. Finalment hem arribat al cotxe i hem iniciat el retrorn a casa, satisfets després de dues intenses jornades de muntanya.


ENTRADES RELACIONADES:
Gourgs
Blancs, 2012
Ascensió al
Posets, 2011
Cresta del Seil
dera Baquo, 1997