dissabte, 25 d’abril de 2015

Pic de la Serrera (2.912 m) amb esquís

Pic de la Serrera
El Pic de la Serrera és, potser, la més clàssica de les ascensions d'esquí de muntanya a Andorra. Jo ja l'havia fet l'any 1981 però, evidentment, l'activitat estava caducada i calia renovar-la. Per això aquesta temporada ja vam programar des de bon principi l'ascensió  a la Serrera. El mal temps, tan freqüent en aquesta temporada tan fluixa, no ens ha permés fins ara, quan la temporada està ja força avançada, fer aquesta ascensió. Potser hem fet tard perquè ja hi ha poca neu i, a més, avui estava molt tova i pesada i el temps tampoc no acompanyava, de manera que no ha estat una bona esquiada. Tot i això, l'ascensió ha valgut la pena i hem gaudit d'un gran ambient de muntanya en un dia molt gris. Hem sortit de casa de matinada i al voltant de les 9 del matí hem deixat el cotxe al final de la pista de la Vall de Sorteny. El dia era gris perà la previsió era de temps relativament bo al matí i pluja a la tarda, de manera que hem iniciat l'ascensió. Sense neu, hem arribat en pocs minuts al refugi de Sorteny i hem seguit pel camí d'estiu, també sense neu. Quan hem arribat al pont del riu de la Cebollera, a 2.157 m, ja ens hem pogut calçar els esquí i iniciar pròpiament l'esquiada. No tots, perquè avui anàvem dos esquiadors i dos raquetistes. Hem passat el Pas de la Serrera i hem baixat lleugerament fins a la Pleta de la Serrera per seguir per la Vall principal cap amunt. Ens hem separat en dos grups: els raquetistes han anat a buscar la collada dels Meners per pujar per la carena mentre els esquiadors hem tirat amunt per anara buscar un llom, el contrafort sud de la Serrera, per on puja el clàssic itinerari d'esquí. Hi ha algun tram una mica dret però hem arribat sense problemes a la carena cimera i al propi cim de la Serrera (2.912 m). Estava molt tapat i allà dalt feia vent, de manera que no ens hem entretingut massa. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica circular:

Des del cim es veia un gran panorama, avui molt gris i ennuvolat, dominat en primer pla pel Pic d'Estanyó. Hem començat a baixar, amb la neu molt pesada i humida després d'alguns dies de calor. No ha estat una gran esquiada sinó mes aviat el que anomenem "esquí de supervivència". Hem baixat pel mateix itinerari de pujada i a la Pleta hem retrobat els raquetistes que havien renunciat a fer cim. Hem baixat esquiant fins al pont i després, novament amb els esquís a l'esquena, fins al punt de partida. Portàvem un entrepà per dinar però hem recordat el dinar que vam fer el dia de l'ascensió al Tristaina, quan vam menjar aquell menú que tenia l'arròs amb conill i bolets com a plat estrella en el restaurant Arans i no hem pogut resistir la temptació. Tot i que hem arribat quan ja gairebé tancaven el menjador, encara ens han servit i hem pogut tornar a menjar aquell arròs amb conill i bolets.
Aquí teniu el vídeo de la jornada. Ha estat produït per Mountain Films i cedit per a tots els seguidors de blog:



També tenim el vídeo dels raquetistes. Aquesta ha estat produït per Edicions JGB i cedit també per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Coma de Seignac
amb esquís, 2012
Pic d'Estanyó
amb esquís, 2010
Pic de la Sarrera
amb esquís, 1981

5 comentaris:

Anònim ha dit...

¡De este agua no beberé!

En las últimas fotos se aprecia claramente que alguno, contraviniendo sus más arraigados principios, ha abrazado la religión de los agujeritos de la Dynafit.

J. Rafel Alsina ha dit...

Pues ya sabes: a partir de ahora le llamaremos Juan el Apóstata. Efectivamente, ha retirado las fijaciones de toda la vida, sólidas y macizas, para comprarse unas fijaciones de juguete de esas con dos puntitas que parece que cogen la bota pero no cogen nada.
Pero todos los pecados tienen su penitencia y en la salida anterior el apóstata ya tuvo oportunidad de probar el síndrome de Armancette. En el primer giro, bajando del collado oeste, le saltaron las fijaciones (si es que esos palillos merecen la denominación de fijaciones y no flojaciones como sería más descriptivo) y mordió el polvo, o mejor dicho, la nieve.
En resumen, yo jamás de los jamases cambiaré mis fijaciones por ese juguete digno de los esquís de Heidi. Queda dicho y firmado.

J. Rafael Alsina

Anònim ha dit...

No pondría yo la mano en el fuego por ese juramento solemne.
Dentro de nada, uno que yo me sé aparecerá, sin darle importancia, con un Camelbak, y ya tendremos la pareja de apóstatas.

J. Rafel Alsina ha dit...

Estimado troll,

Antes me verás vestido de lagarterana que chupando la goma de un camelbak.

Joan Castelltort ha dit...

Tiempo al tiempo, que de más verdes han madurado.