diumenge, 29 de juny de 2014

Ascensió al Tuc de la Tallada, 2.955 m

Tuc de la Tallada
Quan vam pujar la Forcanada, l'octubre de 2012, ens va cridar molt l'atenció una muntanya molt alta i punxeguda que es veia cap al sud. Jo no sabia de quin cim es tractava però en Luís em va dir que era el Feixant, un cim orogràficament  important però que no arriba, per ben poc, als tres mils metres. Aquesta mancança d'uns poc metres és el motiu pel qual el Feixant o Tuc de la Tallada és ignorat per gairebé tots els muntanyencs. A més, la via normal no és del tot fàcil; puja per una canal ombrívola on la neu es conserva gairebé tot l'any i cal utilitzar piolet i grampons per pujar-la.
La guia clàssica del CEC ressenya aquesta ascensió i dóna alguns detalls com la inclinació de la canal, que quantifica en 40º. També es va publicar un article sobre el Feixant en el número 701 de la revista Muntanya i un altre article sobre aquest mateix cim en el número 750 de la mateixa revista.
Ahir al vespre vam arribar al refugi de Conangles, molt acollidor i ben situat i ens hi vam allotjar. Gairebé tota la nit ha estat plovent i a les cinc del matí, quan ha sonat el despertador, encara plovia fort. Hem esmorzat mentre esperàvem a veure com evolucionava el dia. Les previsions indicaven una finestra de bon temps aquest matí però la situació, de fet, era ben diferent. Quan ja el sector derrotista de la colla començava a proposar una ruta turística per visitar unes restes arqueològiques que ens venien de pas a la tornada, el guarda del refugi ha entrat per comunicar-nos que a la part del Mulleres ja es veia el cel blau. Hem pujat en cotxe fins a la boca sud del túnel i hem iniciat l'ascensió seguint el camí del Mulleres. Més amunt hem deixat el camí per començar a enfilar-nos en direcció al Feixant. A partir d'aquí ja no hi ha camí, ni tan sols fites; només n'hem trobat dues en tota la pujada... Hem superat un petit ressalt per una canaleta humida i hem travessat una gran pala de neu fins arribar sobre una morrena des d'on ja teníem a la vista la canal. Des d'aquí es veia dreta i fosca; està totalment orientada al nord i encaixonada, de manera que mai no hi toca el sol. Al peu de la canal, que té uns dos-cents metres, ens hem encordat i, amb piolet i grampons, hem començat a pujar. Sense problemes, només parant una mica d'atenció, hem arribat a la Colladeta de la Tallada, on hem esmorzat una mica i hem deixat el material tècnic per inicia la darrera fase de l'ascensió. Ens quedaven més de tres-cents metres de desnivell, sense camí i amb alguns sectors de grans blocs, però finalment hem arribat al cim. La vista era bona però els núvols ens tapaven part del magnífic panorama que es veu normalment des d'aquesta talaia. Hem fet les fotos del cim i una panoràmica circular:

Després d'uns minuts de descans hem iniciat el descens. A la Colladeta hem recollit el material tècnic i ens hem encordat novament per baixar la canal. A poc a poc hem anat baixant fins a la gran cubeta glaciar del peu de la canal. Ens hem desencordat i, desfent el mateix camí de pujada, hem retornat a l'Hospital de Viella. Ha estat una jornada intensa i l'ascensió ens ha deixat ben satisfets pel gran ambient pirinenc i la solitud d'aquesta muntanya, desconeguda per les multituds que a l'estiu pugen els cims més populars dels Pirineus.
Aquí teniu el vídeo, cedit per Edicions JGB per a tots el seguidors del blog: 


En el número 123 del butlletí del Centre Excursionista Puigcastellar, en Joan Yuste ha publicat un article sobre aquesta sortida 


ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió a la
Forcanada, 2012
Tuc del Port de
Viella, 2012
Mulleres amb
esquís, 1982

dissabte, 21 de juny de 2014

La Gran Diagonal i les Costes d'en Dou

Costes d'en Dou
El Pollegó Inferior del Pedraforca és un cim marginat. Els caps de setmana d'estiu el seu germà gran, el Pollegó Superior, és visitat per centenars d'excursionistes de tota mena mentre el Pollegó Inferior resta solitari i només el visten alguns escaladors i els col·leccionistes de cims. Suposo que el motiu de la marginació del Pollegó inferior és precisament el fet que, en ser inferior, té alguns metres menys que el Superior. També té el problema afegit que des de l'Enforcadura no hi ha un accés fàcil sinó únicament diverses vies d'escalada.
Avui he tornat novament a aquest cim, que ja havia pujat en cinc ocasions per diverses vies d'escalada, per un itinerari singular i molt atractiu. La Gran Diagonal és un camí amb alguns petits passos d'escalada que puja per la vessant sud del Pollegó evitant, a través d'una àmplia cornisa que puja en diagonal, la gran paret sud totalment vertical. Hem deixat el cotxe a mig camí de la pista que porta al Coll de Jou i hem iniciat la pujada pel camí del Prat de Reo. Poc abans d'arribar-hi, quan ja estàvem a l'alçada del peu de la peret sud, hem deixat el camí principal seguint un caminet de flanc que ens ha portat al peu de la paret, on comença la Gran Diagonal. Hem esmorzat abans d'iniciar pròpiament l'ascensió i ens hem començat a enfilar per la Gran Diagonal. No hi ha camí sinó que cal buscar, amb una mica d'intuïció, els passos més fàcils. En el punt més delicat, un petit mur estriat, una cadena ens ajuda a superar el pas. Acabada la diagonal, girem a la dreta per una àmplia canal en direcció al cim. La pujada no presenta dificultats importants fins que arribem a una canaleta, ja gairebé a dalt, que les ressenyes cataloguen de tercer grau. Ens hem encordat i hem superat fàcilment el pas, que no tenia gaire complicació. Finalment hem arribat, ja caminant, fins al cim del Pollegó Inferior (2.436 m). Hi havia calitxa i no es veia nítidament el panorama però sí que es veien, al davant mateix, l'Enforcadura i el Pollegó Superior, amb molta gent. Hem fet les fotos del cim i una panoràmica circular:

Per baixar hem triat un itinerari també singular: les Costes d'en Dou. La baixada normal del Pollegó Inferior, la que utilitzen normalment els escaladors, és en ràpel fins a l'Enforcadura però també hi ha un camí que baixa pel vessant que mira a Saldes. Des del mateix cim, unes fites i marques de pintura de color verd ens han guiat en la direcció correcta. El camí de les Costes d'en Dou és fàcil i està ben marcat, encara que en algun tram es desdibuixa una mica. Al final va a parar al camí de l'Enforcadura, poc abans de l'inici del camí transversal que porta al Refugi Lluís Estasen. Hem tirat avall i, seguint el PR que porta a Gósol, hem tancat l'itinerari circular arribant directament al punt on havíem deixat el cotxe.
Aquí teniu el vídeo, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog. 



ENTRADES RELACIONADES:
Pedraforca: via
Estasen, 2009
Pollegó Inferior
Pany-Haus, 1978
Pollegó Inferior
via Font, 1976

dilluns, 9 de juny de 2014

Les Gorges de Sant Aniol

Gorges de Sant Aniol
Les Gorges de Sant Aniol són, segurament, el millor barranc de Catalunya i un dels millors dels Pirineus. Nosaltres ja havíem fet aquest descens l'any 2005 però teníem ganes de repetir-lo i gaudir novament de les aigües netes i fresques d'questes gorges. Actualment aquest barranc està regulat i únicament es permet el descens de 10 persones per dia, prèvia autorització del Departament de Medi Ambient. Quan vam demanar el permís tots els caps de setmana estaven plens però per avui, en ser únicament festa local a Barcelona i alguns municipis del voltant, hem obtingut el permís. Hem arribat aviat a Sadernes, on hem deixat el cotxe per iniciar la llarga i complicada aproximació a la capçalera del barranc. Primer cal seguir el camí excursionista que porta al Santuari de Sant Aniol d'Aguja. Abans de passar el petit pont penjat que dóna entrada a la zona del santuari, un camí petit marcat amb pintura groga, s'enfila entre el bosc en direcció als cingles. El camí és costerut i poc marcat; es pot dir que l'aproximació a les gorges ja és una bona excursió, de gairebé tres hores, que ens mostra els racons més amagats de l'Alta Garrotxa. Eren les dotze quan finalment hem arribat a l'inici de les gorges. Ens hem equipat i hem iniciat el descens. Avui no hi havia massa cabal però era prou important per poder-nos remullar a plaer a les aigües transparents de les Gorges de Sant Aniol. Hem gaudit d'un magnífic descens, amb ràpels, ressalts i algun salt. Hem passat pels punts característics que coneixíem de la nostra anterior visita a aquesta gorja com el Salt de la Capa i el Salt del Brull. Justament al peu d'aquest salt hem donat per acabat el descens; hem guardat els neoprens, hem menjat l'entrepà i hem iniciat el retorn a Sadernes, llarg però no tant com la pujada. Hem acabat la jornada prenent un refresc a l'hostal de Sadernes, satisfets per aquesta nova jornada barranquista.
En aquesta ocasió s'han rodat dues pel·lícules, per part de les dues productores associades al Blog de Muntanya: Mountain Films i Edicions JGB. Aquí teniu la de  la de Mountain Films:



I aquí teniu l'altra pel·lícula, produïda per Edicions JGB:




ENTRADES RELACIONADES:
Gorges de Sant
Aniol, 2005
Gorges de les
Canals, 2004
GR11: Albanyà
Sant Aniol, 1996

dissabte, 7 de juny de 2014

GR11: Cap de Creus - El Port de la Selva

Cap de Creus
Amb el grup del GR hem fet una excursió per la zona del Cap de Creus. L'itinerari previst coincidia amb la primera etapa del GR11(variant per la Cala Tavellera) però hem tingut un petit problema de transport. Hem fet el desplaçament en autocar però poc després de sortir de Cadaqués hem trobat que la carretera d'accés al Cap de Creus estava prohibida als autocars. Ens quedaven uns 5 km per arribar al final però no ens hem desanimat; hem agafat un caminet senyalitzat en direcció al teòric punt d'origen de l'excursió. Ens ha costat més d'una hora enllaçar amb el GR11, poc abans del Cap de Creus. Com que ja era tard l'hem deixat de banda i hem agafat la direcció del Port de la Selva. El GR passava originalment per la Cala Tavellera però una modificació posterior va marcar un traçat més directe; nosaltres hem optat pel traçat antic i hem baixat fins a la Cala Tavellera, el punt més singular de l'itinerari. Allà hem dinat una mica i els més valents s'han banyat. Hem reiniciat la marxa amb una forta pujada que ens ha portat a enllaçar novament amb el GR11 oficial. Ben aviat hem passat pel segon punt singular, l'ermita de Sant Baldiri de Tavellera, i hem arribat al Port de la Selva, punt final de l'excursió. Hem pres un refresc en un bar davant del port i hem pujat a l'autocar per tornar a casa.


ENTRADES RELACIONADES:
BTT a Torroella
de Montgrí, 2006
GR11:
etapa 2, 1996
GR11:
etapa 1, 1996

diumenge, 1 de juny de 2014

Sortida fotogràfica al Sot del Bac

No havia tornat al Sot del Bac des de l'any 1978. En aquella ocasió, amb una colla del Centre Excursionista, vam fer, entre altres, l'Agulla del Salt. La sortida d'avui ha estat una curta excursió matinal en solitari, amb l'únic objectiu de fer fotos per completar les entrades del blog de les escalades històriques per aquesta zona. De bon matí he arribat al Figaró i he agafat la pista que puja en direcció al Sot del Bac. Poc després del pas a nivell sense barreres, he deixat el cotxe en un revolt de la pista i he iniciat el camí a peu. Feia tants anys que no venia per aquesta zona que no recordava l'aproximació però el camí, ben marcat, m'ha portat aviat al Sot del Bac. La primera fita ha estat la paret de la Bauma, un petit pany de paret o vam fer les nostres primeres pràctiques d'escalada artificial. La veritat és que recordava més gran aquesta paret, que ara es veu mínima. La via que fèiem no té més de 10 metres i els burins que hi ha són rovellats; és evident que ara ja ningú ve a fer pràctiques aquí. El camí puja una mica fins situar-se sobre el petit salt d'aigua; després, per l'altra banda del barranc i per la part de dalt, he anat fins a l'Agulla del Salt i una mica més enllà, per fer fotos del Tap de Xampany. Baixant una mica, he grimpat fins a una agulla des d'on hi ha una bona vista de l'Agulla del Salt. Justament des d'aquí vaig fer, ara fa 36 anys, les fotos de l'escalada d'aquesta agulla. He tornar enrrere i, per l'altra banda del cingle, he arribat fins al Tap de Xampany, l'agulla més característica del Sot del Bac. Des d'aquí es veia la Roca Plana i li he fet algunes fotos però ja no tenia temps d'acostar-m'hi, ja que havia de tornar aviat a casa. He tornat pel mateix camí i he tornat a casa amb les fotos que havia vingut a buscar.
Avui no hi ha àlbum de fotos, ja que les que he fet no són pròpiament de l'excursió sinó la base per fer les ressenyes de les vies per al blog.

ENTRADES RELACIONADES:
L'Agulla del
Salt, 1978
Roca Plana, Angla-
da-Guillamon, 1974
Escalada al
Figaró, 1974