dissabte, 1 de març de 2014

Serrat de la Pastereta, via "45 anys després"

Serrat de la Pastereta, via 45 anys després
Sortida matinal d'escalada a Montserrat, a la zona del Serrat de la Pastereta. Avui el dia no era gaire bo per escalar, tot i que feia una mica de sol. De fet, volíem fer una via de la cara oest del Serrat però quan hem arribat feia un vent tan fort i gelat que hem pensat que no era bona idea fer una via on no hi tocava el sol, de manera que hem anat a l'altra banda del Serrat de la Pastereta, el que mira a l'est. No teníem ressenya pero sabíem que hi ha una via que puja paral·lela a la clàssica via blava (dels Amics) que vam fer fa uns anys. Hem trobat uns burins pintats de groc i hem decidit fer aquesta via, que després hem sabut que té un nom curiós: via 45 anys després. Hem esmorzat una mica i hem iniciat l'ascensió. La primera tirada, de més de 40 metres, puja amb molt bones preses i ben assegurada; els burins grocs ens han anat marcant el camí. A mitja tirada hi ha el pas clau, un tram molt vertical catalogat de V-. Dos burins col·locats estratègicament donen seguretat a aquest pas i unes magnífiques preses ens ajuden a superar la verticalitat. Sense tanta dificultat hem arribat a la reunió, que coincideix amb la de la via blava. La segona tirada és també molt maca; comença força vertical però amb magnífiques preses i, a poc a poc es va fent més fàcil fins arribar a la segona reunió amb una gran anella rovellada. Només queda una tercera tirada, ja fàcil, per arribar al punt on acaba la dificultat. No hem fet foto de cim ni panoràmica perquè aquí no hi ha pròpiament cim sinó que la via acaba a mitja alçada del Serrat de la Pastereta, on deixa de ser un esperó escalable i es converteix en una carena que es pot pujar caminant.
L'altra vegada que vam pujar aquí vam baixar en ràpel per la mateixa via però avui uns nois que pujaven per la via blava ens han recomanat baixar per la cara oest, on hi ha instal·lats tres ràpels llargs que ens porten al peu de l'esperó. El descens no ha estat fàcil, ja que són ràpels molt llargs i verticals i, a més, el fort vent ens complicava molt la maniobra de llançar les cordes perquè les desviava i s'enredaven amb les savines. El primer ràpel, molt vertical (mireu la foto de l'entrada), ens ha portat a una bona cornisa amb arbres. Seguint la cornisa uns metres avall hem trobat la segona instal·lació i hem muntat el ràpel, també força vertical, que acaba en una petita cornisa penjada sobre el buit. Un tercer ràpel, complicat perquè el vent ens ha enredat les cordes amb les savines, ens ha deixat a peu de paret. Hem donat per acabada la matinal escaladora i hem tornat a casa.
Aquí us oferim la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Escalada al Clot
de la Mònica, 2009
Via ferrada de
les Dames, 2007
El Sentinella, via
Pany-Farrera, 1976

RESSENYA:

Serrat de la Pastereta, via 45 anys després

2 comentaris:

Anònim ha dit...

jo sempre baixo caminant,el trobo mes maco,mes segur i ames fas cames o entrenillo,com vulgis,ho recomano i les vistes desde d'alt alimentan l'anima!!
sergi.Alella.

J. Rafel Alsina ha dit...

Doncs potser tens raó però amb els ràpels també hi ha bones vistes. Fixa't les fotos espectaculars del ràpel...