dissabte, 29 de març del 2014

Petit Peric (2.690 m) amb esquís

Petit Peric
El Petit Peric és un cim relativament fàcil, que pot considerar-se com d'iniciació a l'esquí de muntanya. Avui les previsions meteorològiques no eren massa bones, ja que s'anunciaven núvols i forts vents, però la borrasca venia del sud, de manera que hem triat un objectiu relativament fàcil i ben al nord, per tenir alguna garantia d'èxit. No ens hem equivocat i, tot i que el dia no ha estat gaire bo, hem pogut fer aquest cim, modest però amb grans panorames. El punt de partida és l'estació d'esquí de Les Angles, tot i que el llibre d'esquí de muntanya a la Cerdanya proposa pujar amb un telecadira fins al cim del Mont Llaret, des d'on es baixa al coll de la Balmeta, ja ben a prop dels Perics. Nosaltres hem iniciat l'ascensió des de la part alta de l'estació, on comença l'itinerari de raquetes de la Font Grossa; hem sortit amb els esquís als peus per aquest camí, una pista ben ampla que recorre, gairebé sense pendent, un llarg recorregut. Passada la Font Grossa la pista es converteix en un caminet que supera un parell de ressalts i passa al costat de l'estany de la Balmeta, arribant al coll del mateix nom on hi ha una cabana. Des d'aquí el Petit Peric es veu a tocar però encara queda la major part del desnivell, ja que fins aquí hi havia quilometratge però poc desnivell. Hem trobat una parella de francesos i ens han dit que volien fer el Peric però el fort vent els ha fet recular en el tram de cresta que puja des del coll dels Perics. Sense problemes hem arribat al peu de la gran pala sud del Petit Peric; són 400 metres de desnivell que hem superat aguantant una forta ventada que anava pujant d'intensitat a mesura que guanyavem els metres. Finalment hem arribat al cim, amb el cel ben gris i el vent molt fort. Des d'aquí teníem una gran vista, dominada pel Peric, ben a prop, i el Carlit; també hem vist el Mortiers i el Terrers, el Roc de Madres i  moltes més muntanyes. Hem fet la panoràmica circular:

Després de fer les fotos de cim i treure pells hem iniciat el descens per la magnífica pala, una mica gelada i amb irregularitats modelades pel vent. Hem arribat a la cabana de la Balmeta i ens hem aturat a menjar una mica abans de completar el retorn, pel mateix camí de pujada. La pista, tot i ser planera, no ens ha fet remar tant com esperàvem i ben aviat hem arribat al punt de partida.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog.



ENTRADES RELACIONADES:
Ascensió al Roc
Blanc, 2011
Per la Vall de
Laurenti, 2008
Mortiers i Terrers
amb esquís, 2008

dissabte, 15 de març del 2014

Tosse de Pédourrés en travessia

Tosse de Pédourrés
La Tosse de Pédourrés és un cim molt esquiable, un dels clàssics de l'esquí de muntanya a l'Ariège. Ja l'havíem fet la temporada passada però en aquella ocasió el mal temps, la boira i el vent no ens van deixar gaudir dels grans panorames i del magnífic ambient de muntanya d'aquesta ascensió, de manera que, tot i fent cim, no vam quedar satisfets. Per això, malgrat que encara no fa un any que vam pujar la Tosse, avui l'hem repetit amb molt bones condicions i hem gaudit d'una magnífica jornada de muntanya. A més, hem allargat l'activitat retornant per la Vall de Siscar, convertint l'ascensió en un itinerari circular que recorre les valls d'Arques i Siscar.
De bon matí hem arribat a L'Hospitalet-près-l'Andorre i hem iniciat l'ascensió pel vell camí al costat del gran tub que porta aigua a pressió a la central hidroelèctrica. No hi havia massa neu però hem sortit amb els esquís als peus i hem pujat sense massa problemes fins a la cruïlla dels camins de les dues valls. La neu estava una mica justa però ben aviat hem entrat a la Vall d'Arques, ja ben nevada, i hem resseguit aquesta àmplia vall fins a l'estany de Pédourrés. Aquí comença la pala del Pédourres, una pala amb pendent relativament petit i molt àmplia. A poc a poc hem anat superant la pala i hem arribat al cim de la Tosse de Pédourrés (2.468 m). El dia era molt bo i el panorama era espectacular. Cap al sud destacava el Pic d'Albe, que hem mirat amb molta atenció pensant en futures esquiades i el Rulhe, que vam pujar l'estiu passat per la Vall de Juclar i que des d'aquí es veia impressionant. Cap a l'est destacaven el Puigpedrós de Llanós i el Coma d'Or, que vam pujar fa quinze dies. Hem fet una panoràmica circular:

Hem tret les pells i hem baixat per la magnífica pala fins al costat de l'Estany de Pédourrés. Hem tornat a posar pells i hem iniciat la pujada en direcció a la Portella de Siscar per entrar a la vall del mateix nom. Des del coll se'ns ha obert un nou panorama, dominat pel Pic d'Escobes i el Roc Melé. Hem tret les pells per darrera vegada i hem iniciat l'esquiada final per la vall de Siscar, al principi molt bé, amb una neu molt bona. Ens hem aturat a menjar una mica a la cabana de la Vessine i hem seguit baixant per la vall. Ens ha tocat remar una mica a les parts planeres de la vall i a la part final la neu ja no estava tan bé però hem arribat finalment al punt de partida donant per acabada la jornada d'esquí.
Aquí teniu la pel·lícula cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Pic de Rulhe
per Juclar, 2013
Tosse de
Pédourrés, 2013
Nérassol
amb esquís, 2009

diumenge, 9 de març del 2014

Via ferrada Borinot

Ferrada Borinot
La via ferrada Borinot és relativament recent, encara que antigament havia estat equipada. Va caure en l'oblit durant anys fins que fa ben poc va ser reequipada. Ni tan sols apareix a les guies de ferrades, ni a l'enciclopèdica ni a la monogràfica de Montserrat. La part equipada no és gaire llarga però la dificultat és alta, comparable amb la Canal del Mejillón, i molt tècnica ja que els passos clau s'han de superar amb tècnica (ramonage en X) i no a força de braços.
Avui, amb un dia de sol primaveral, hem sortit de Santa Cecília pujant per la Canal del Migdia. Des del Portell del Migdia hem baixat una mica fins trobar una fita que marca l'inici del camí de la Canal dels Micos. Aquest sí que és un clàssic de Montserrat; el camí ens ha portat a l'inici de la canal per on, enfilant-nos com autèntics micos pels arbres de la canal, hem superat el pas. Després de passar un curt flanquejament equipat amb cables hem arribat a un collet on hem deixat el camí dels Ecos per iniciar l'aproximació al Borinot. Cal baixar una mica per un corriol desdibuixat seguint algunes marques vermelles. Ben aviat hem vist la gran Paret del Migdia, que ens ha servit de referència, i la xemeneia molt marcada pero on puja la via ferrada. Hem esmorzat al peu de la Paret del Migdia i ens hem equipat per atacar la xemeneia, fosca i vertical. El primer tram puja per la xemeneia, aqui encara estreta, amb l'ajut d'unes grosses cadenes. Es pot pujar a força de braços amb l'ajut de les cadenes o fent oposició entre les dues parets. Tot plegat no és gaire difícil comparat amb el que ve després. Hem fet reunió al peu del tram final. Des d'aqui l'aspecte de la via és espectacular: unes estaques de ferro i un cable de vida per una paret leugerament desplomada i molt separada de l'altra paret de la xemeneia. Com que ja sabíem el que ens trobaríem, hem portat la corda per assegurar aquesta tirada. Cal pujar amb una cama a cada banda, aprofitant l'equipament de la ferrada però evitant pujar a força de braços. Les estaques de ferro estan separades i cal ajudar-se de l'altra paret per arribar d'una estaca  l'altra. Les parets són força separades i ben aviat ens trobem en la posició de ramonage en X, oberts de cames i aprofitant les preses de la paret per anar superant els passos. No és difícil però cal utilitzar la tècnica i  no la força bruta si volem superar el pas. Més amunt cal passar definitivament a la paret equipada, ja no tan vertical, i superar, amb l'únic ajut de les estaques, els metres finals. S'arriba a una terrassa panoràmica amb una extraordinària visió de les Talaies i la Paret NW de Sant Jeroni, des d'on es pot assegurar amb la corda la pujada del segon. Des d'aquí ja no hi ha dificultat; un caminet ens porta, per l'altra banda, fins a trobar el camí que ve del Montgròs i de la Travessia de Montserrat. Després, passant per la canal de la Salamandra, hem retornat al Portell del Migdia i, per la canal del mateix nom, hem retornat al punt de partida on hem recuperat el cotxe i encara hem arribat a casa a l'hora de dinar.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, que ha estat cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors d'aquest blog.



ENTRADES RELACIONADES:
Travessia de
Montserrat, 2011
Canal del
Mejillón, 2010
El Sabre, via Xemeneia, 1979

dissabte, 8 de març del 2014

El camí del Farell

Caldes de Montbui - Torre Roja - Pic del Vent - El Farell - Sant Sebastià de Montmajor - Gorg de Massanella - Caldes

Després d'haver tancat, el mes passat, l'activitat del Camí de Sant Jaume, avui la colla del GR ha fet una excursió per la zona del Farell, ben a prop de Caldes de Montbui. La sortida ha estat programada i organitzada pels calderins de la colla i hem recorregut bàsicament el camí de petit recorregut PR 9 de Caldes, tot i que els nostres guies nadius ens han portat per algunes variants que evitaven trams de pista o ens feien passar per algun punt singular.
Hem sortit de la zona esportiva de Les Cremades, als afores de Caldes, i hem pujat directament a la Torre Roja, on hi ha les restes d'un poblat ibèric que ja vam visitar quan vam passar per terres calderines fent el Camí de Sant Jaume. Avui feia un dia molt clar i des d'aquí es veia un bon panorama sobre tot el Vallès. Seguint el PR i una variant de cabres anomenada camí dels amics, hem arribat fins al cim del Pic del Vent, també anomenat el Farell, punt més alt del nostre itinerari. Tot i ser un cim molt modest, amb només 816 metres, el panorama era molt extens, especialment sobre Sant Llorenç de Munt i tot el Vallès. Al nord es veien també els Pirineus nevats. Hem fet una panoràmica circular:

El lloc era ideal per esmorzar però els organitzadors de la sortida han insistit que allà feia molt vent, que era incòmode i que més avall hi havia un lloc ideal. Alguns dels excursionistes han rondinat una mica però la disciplina prussiana d'aquesta colla s'ha imposat i hem iniciat la baixada pel cantó oposat a la pujada. Hem arribat a la gran masía del Farell i allà ens esperava una sorpresa: els equips de suport calderí ens havien preparat un punt d'avituallament, amb cafè, llet i pastes. Hem esmorzat com cal i hem seguit el nostre camí. El següent punt d'interès ha estat Sant Sebastià de Montmajor, una petita església romànica molt ben conservada. Només ens hem aturat uns minuts i hem seguit el nostre camí; ben aviat hem arribat a la Riera de Caldes i hem remuntat uns metres per arribar a un gorg amb un petit saltant d'aigua. Hem tornat enrere per retrobar el camí i hem baixat en direcció a Caldes. El darrer tram del trajecte passa per una zona on hi havia unes antigues pedreres i els obradors on, fa molts anys, es fabricaven les llambordes. A partir d'aquí el camí està empedrat amb llambordes; era el camí per on sortia la producció de les pedreres cap a Caldes i la resta del Món. Aquest camí, molt singular, s'anomena Camí del Foment perquè antigament aquestes pedreres eren del Ministeri de Foment. Finalment hem arribat al punt de partida, a la zona esportiva, i hem donat l'excursió per acabada. Com sempre, hem acabat la jornada dinant tota la colla (més els equips d'avituallament) a un restaurant de Caldes


ENTRADES RELACIONADES:
CSJ: Caldes - S.
Llorenç, 2012
CSJ: Granollers -
Caldes, 2012
Un tomb per Sant
Llorenç, 2011

dissabte, 1 de març del 2014

Serrat de la Pastereta, via "45 anys després"

Serrat de la Pastereta, via 45 anys després
Sortida matinal d'escalada a Montserrat, a la zona del Serrat de la Pastereta. Avui el dia no era gaire bo per escalar, tot i que feia una mica de sol. De fet, volíem fer una via de la cara oest del Serrat però quan hem arribat feia un vent tan fort i gelat que hem pensat que no era bona idea fer una via on no hi tocava el sol, de manera que hem anat a l'altra banda del Serrat de la Pastereta, el que mira a l'est. No teníem ressenya pero sabíem que hi ha una via que puja paral·lela a la clàssica via blava (dels Amics) que vam fer fa uns anys. Hem trobat uns burins pintats de groc i hem decidit fer aquesta via, que després hem sabut que té un nom curiós: via 45 anys després. Hem esmorzat una mica i hem iniciat l'ascensió. La primera tirada, de més de 40 metres, puja amb molt bones preses i ben assegurada; els burins grocs ens han anat marcant el camí. A mitja tirada hi ha el pas clau, un tram molt vertical catalogat de V-. Dos burins col·locats estratègicament donen seguretat a aquest pas i unes magnífiques preses ens ajuden a superar la verticalitat. Sense tanta dificultat hem arribat a la reunió, que coincideix amb la de la via blava. La segona tirada és també molt maca; comença força vertical però amb magnífiques preses i, a poc a poc es va fent més fàcil fins arribar a la segona reunió amb una gran anella rovellada. Només queda una tercera tirada, ja fàcil, per arribar al punt on acaba la dificultat. No hem fet foto de cim ni panoràmica perquè aquí no hi ha pròpiament cim sinó que la via acaba a mitja alçada del Serrat de la Pastereta, on deixa de ser un esperó escalable i es converteix en una carena que es pot pujar caminant.
L'altra vegada que vam pujar aquí vam baixar en ràpel per la mateixa via però avui uns nois que pujaven per la via blava ens han recomanat baixar per la cara oest, on hi ha instal·lats tres ràpels llargs que ens porten al peu de l'esperó. El descens no ha estat fàcil, ja que són ràpels molt llargs i verticals i, a més, el fort vent ens complicava molt la maniobra de llançar les cordes perquè les desviava i s'enredaven amb les savines. El primer ràpel, molt vertical (mireu la foto de l'entrada), ens ha portat a una bona cornisa amb arbres. Seguint la cornisa uns metres avall hem trobat la segona instal·lació i hem muntat el ràpel, també força vertical, que acaba en una petita cornisa penjada sobre el buit. Un tercer ràpel, complicat perquè el vent ens ha enredat les cordes amb les savines, ens ha deixat a peu de paret. Hem donat per acabada la matinal escaladora i hem tornat a casa.
Aquí us oferim la pel·lícula, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Escalada al Clot
de la Mònica, 2009
Via ferrada de
les Dames, 2007
El Sentinella, via
Pany-Farrera, 1976