dissabte, 30 de novembre de 2013

Camí dels Llorers i Torrent de Sta. Caterina

Avui hem fet un llarg recorregut montserratí amb activitats diverses: un camí equipat, una via d'escalada i un barranc, a més d'una llarga caminada pels camins i canals de Montserrat. De bon matí, però no tan aviat com en ocasions anteriors, hem deixat el cotxe a l'aparcament de la Vinya Nova i hem començat a caminar per la pista que porta a Collbató. Ben aviat hem deixat la pista i hem començat a pujar pel camí del Clot de la Mònica. Més amunt ens hem desviat per pujar pel Camí dels Llorers, un camí equipat que puja en direcció a les Magdalenes. Només hi ha algun ferro en punts molt concrets i alguna corda fixa per ajudar-nos a superar algun petit pas d'escalada per roca molt pulida. Més amunt, ja sense necessitat de cap equipament, el camí ens ha portat pel costat de la Gorra Frígia fins al gran camí de Sant Joan a Sant Jeroni. Hem pres aquest camí en direcció a Sant Joan fins a l'inici del camí que porta a les Escales de Jacob. Un cop a dalt hem decidit, aprofitant que portàvem material d'escalada i que ja no feia tant fred, fer alguna via d'escalada per la zona. Hem anat a la Magdalena Superior i hem fet la via Super frío, una via fàcil d'uns 60 metres que porta al cim de la Magdalena Superior, un dels millors miradors de Montserrat.
Abans de reprendre el camí hem pujat també a l'Ullal de la Magdalena per la via Normal, una curta grimpada que pot fer-se sense corda. Hem tornat enrere fins a les runes de l'ermita de Santa Magdalena i hem baixat per l'altra banda de les escales de Jacob fins a l'ermita de Sant Joan. Poc més enllà hem iniciat la tercera part de la jornada: el descens del torrent de Santa Caterina. Un caminet ens ha portat fins a l'ermita del mateix nom, on hi viuen uns ermitans moderns, i després, ja pel dret, a buscar el llit del Torrent. Tal com avisa la guia de les canals i ferrades de Montserrat, la vegetació d'aquesta canal està dominada pels esbarzers. Realment aquesta canal cal classificarla, dintre de la secció d'activitats per a col·leccionistes, a la subsecció d'activitats per a porcs senglars. Hem fet alguns ràpels curts, hem lluitat contra els esbarzers i finalment, una mica esgarrinxats però contents de sortir d'aquella maranya, hem arribat al camí de les Bateries. Aquest camí, molt ben traçat i amb trams empedrats, baixa en direcció a Collbató enllaçant amb la pista per on en pocs minuts hem retornat al punt de partida. 
Aquí tenim la pel·lícula, cedida per Mountain films per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Gorra Frígia,
Via Blava - 2010
Escalada al Clot
de la Mònica 2009
Via ferrada de
les Dames 2007

diumenge, 24 de novembre de 2013

Travessia d'Agulles

La Travessia d'Agulles és un camí amb algun petit pas equipat que recorre la part alta de les Agulles, travessant les diverses canals que baixen en direcció al Bruc. Avui hem fet aquest recorregut, curt i no massa difícil, en una nova matinal montserratina. L'activitat ha estat una mica improvisada perquè en principi la nostra intenció era fer alguna petita escalada per la zona d'Agulles. Potser érem massa optimistes després de la ventada que vam patir ahir pels Monegros pero la qüestió ha estat que de bon matí hem arribat a l'aparcament de Can Massana. Feia un vent fred i molt fort però hem iniciat l'aproximació carregats amb el material d'escalada. Quan hem arribat a la Portella el vent pujava acanalat; a mesura que pujàvem el vent era cada vegada més intens, especialment quan carenàvem per la zona de les Portelles. No era el millor dia per escalar, de manera que, després d'esmorzar una mica en un racó arrecerat, hem decidit convertir la sortida d'escalada en un recorregut d'exploració per la part alta d'Agulles. La Travessia d'Agulles està marcada amb pintura vermella i passa pel peu de moltes agulles montserratines i per bons miradors de la zona, de manera que hem aprofitat per veure futures ascensions i fer fotografies. Hem seguit el recorregut, equipat en algun punt amb petits trams de corda, fins que hem arribat al peu de l'Agulla de l'Arbret, on vam venir a escalar fa ben poc. Aquí s'ha produït l'anècdota de la jornada: penjat a la paret, en el burí d'assegurança de la primera bauma, hi havia un mosquetó abandonat. Ja havíem decidit que no escalaríem, però la visió del mosquetó platejat, brillant allà dalt, ens ha esperonat i ens hem posat en marxa. He pujat fins allà i he recuperat el mosquetó, que ha resultat ser una peça de museu, un Kamet prehistòric de quan encara fèiem el ràpel en Dülfer. En Joan l'ha requisat immediatament per al seu museu i hem seguit la caminada. Hem passat per sota la Torta i finalment hem arribat al Coll d'Agulles. Aquí acaba la Travessia d'Agulles; el retorn es pot fer pel Refugi d'Agulles o pel camí de la Cadireta. Hem optat per aquesta segona ruta i hem agafat el camí que baixa fins enllaçar amb el GR172, que hem seguit, passant per sota la Cadireta, fins al Coll de Guirló i Can Massana. El vent ja no era tan fort i el sol començava a escalfar; potser si no haguéssim matinat tant...


ENTRADES RELACIONADES:
Agulla de l'Arbret
Via Cerdà - 2013
Canal del Ninet
2011
Camí del Salt de
la Nina - 2010

dissabte, 23 de novembre de 2013

Candasnos - Bujaraloz

Monegros, Candasnos
Candasnos - Peñalba - Bujaraloz

Avui hem fet la segona etapa de la nostra travessia dels Monegros, dotzena etapa del camí de Sant Jaume. L'etapa era fàcil, planera i no massa llarga, tot i que hem trobat un obstacle inesperat: el vent. Un vent fort i persistent que ens venia de cara i que a la part final del nostre camí ens ha complicat una mica les coses. De bon matí, després d'un llarg viatge en autocar, hem arribat al restaurant Cruzanzana, poc abans de Candasnos, on vam acabar l'etapa anterior. Hem esmorzat una mica allà mateix abans d'iniciar el camí, que segueix la mateixa tònica que l'etapa anterior resseguint el gran altiplà dels Monegros gairebé tot per pistes. Hem travessat el poble de Candasnos i hem seguit una Cañada Real, paral·lela i a poca distància de la carretera. Més endavant hem deixat la pista per seguir un camí enfangat per on aviat hem arribat al punt més singular de l'etapa d'avui: el Meridià de Greenwich. Efectivament, el meridià 0 passa per aquest indret solitari i, per tenir un record d'aquest punt singular, hem fet la foto de grup. Per fer-la hem hagut d'apartar-nos una mica del camí, que aquí és un corriol enfangat, i pujar una mica en direcció a la carretera fins trobar un lloc on fer la foto, justament sobre el meridià 0. Hem arribat a Peñalba i ens hem aturat a esmorzar. El vent, que ja bufava força des del principi, ha anat augmentant i ara ja era molt fort. Després d'esmorzar hem sortit del poble per una pujada per superar els petits turons que envolten el poble. Des de dalt hem pogut veure,  molt lluny, les muntanyes nevades dels Pirineus. Es veien moltes muntanyes però molt llunyanes; només hem pogut distingir el Cotiella, les muntanyes de Candanchú i la Penya Oroel. La part final del trajecte, una pista asfaltada orientada a l'oest, ha esta la part més dura del camí perquè el vent, cada vegada més fort, ens venia de cara dificultant la marxa. Finalment, però, hem arribat a Bujaraloz i hem acabat la jornada amb un dinar al bufet lliure del Restaurante Español, on ens han fet el descompte especial per a pelegrins.


ENTRADES RELACIONADES:
BTT Gallocanta
2004
Cotiella amb
esquís - 2009
BTT Llitera
2003

dissabte, 16 de novembre de 2013

Serra dels Bufadors

Serra dels Bufadors
Una excursió curta i fàcil per la Serra dels Bufadors, ubicada ben a prop de Santa Maria de Besora. Les previsions del temps eren molt dolentes i quan ens hem llevat de bon matí plovia fort a Barcelona. Estava previst que anéssim 13 persones a la sortida però les males previsions meteorològiques, les baixes mèdiques i la mandra han delmat el grup fins al punt que només quatre persones hem iniciat la caminada. Hem tingut sort; malgrat els núvols i el vent, no ha caigut ni una sola gota i hem pogut fer tot el recorregut sense haver de treure el material que havíem portat per protegir-nos de la pluja. Hem sortit del Coll de Beví per una pista que planeja per sota el cingle de la Serra dels Bufadors fins al seu extrem. Hem deixat la pista i, per un caminet, ens hem enfilat cap a la Serra. Ben aviat hem entrat a la zona dels Bufadors. Aquí la muntanya està formada per dos cingles paral·lels, entre els quals hi ha un bosc humit ple de forats kàrstics (els bufadors). En aquest indret hi ha un microclima humit i fresc i una flora singular. Avui el bosc de faig i roure tenia els millors colors de la tardor i les fulles seques cobrien tota la Serra. Com que l'excursió era curta ens hem entretingut una bona estona explorant els diversos forats que s'obrien a cada pas per on, de vegades, hi ha els corrents d'aire que donen nom a aquests forats i a la Serra dels Bufadors. Més endavant el camí passa ben a prop del punt culminant de la Serra (1.006 m). Ens hem desviat uns minuts del camí per pujar-hi, tot i que no és un cim gaire individualitzat. Hem arribat al punt de partida, sorpresos per no haver hagut de desplegar els paraigües, i encara hem tingut temps de fer una visita turística a les Baumes del Teixidor, un indret singular amb les runes d'unes cases edificades sota una bauma gegantina.


ENTRADES RELACIONADES:
Sot del Balà i Puig
de la Força 2013
Puigsacalm, camí
dels Burros 2011
Gorja del
Gravet 2008

diumenge, 10 de novembre de 2013

Canal del Cavall i Canal del Moro

Cap de Mort
Un nou recorregut per camins i canals de Montserrat, amb tres activitats "per a col·leccionistes". Han estat tres activitats curtes i relativament fàcils però que en conjunt configuren un recorregut interessant, que justifica una visita matinal a Montserrat. De bon matí he deixat el cotxe a Santa Cecília; feia força vent però el cel era ben blau mentre el sol començava a sortir. Seguint el GR172 en direcció al Monestir he passat pel peu de la Canal del Moro i per l'inici del Camí dels Artitjols abans d'arribar a l'inici de la Canal del Cavall. Pujant per la canal, inicialment emboscada, he arribat ben aviat a les primeres instal·lacions, unes maromes gruixudes. El recorregut segueix superant rampes rocoses amb l'ajut de diverses cordes, sempre sense dificultat. He arribat al coll, a dalt de tot, ben a prop del Cavall Bernat, donant per acabada la primera de les activitats previstes. He agafat el camí de l'Ermita de Sant Antoni fins que, poc abans d'arribar-hi, he agafat un caminet que ressegueix el cingle fins al peu del collet entre el Cap de Mort i el Cingle de Sant Antoni. Aquí comença la segona activitat, una petita via ferrada (en realitat és més aviat "via cordada" perquè no hi ha gaire ferro i sí moltes cordes fixes) que puja al cim del Cap de Mort donant-li tota la volta per cornises penjades sobre el buit. El recorregut és molt fàcil encara que una mica aeri; cal assegurar-se. He arribat al collet, ocupat per dos grans blocs de pedra en equilibri aparentment inestable, i he superat la curta paret final amb l'ajut de cordes fixes arribant al cim d'aquesta agulla montserratina amb forma de calavera. Feia un vent molt fort allà dalt, de manera que només m'he entretingut uns minuts, per fer la foto de cim i una panoràmica circular:

Des del collet he baixat directament al punt d'inici de la ferrada i he anat a buscar el camí gran de Sant Jeroni. En pocs minuts he arribat a l'inici de la Canal del Moro, una altra canal equipada que baixa en direcció a Santa Cecília amb l'ajut de cordes fixes. Aquest descens també és fàcil i només un tram, el primer que està equipat amb una corda fixa, té una certa verticalitat; es pot fer un curt ràpel o despenjar-se per la corda com jo he fet. De totes maneres, al llarg del recorregut hi ha algunes rampes terroses que en cas de pluja poden quedar convertides en tobogans de fang, complicant el descens. Avui les condicions eren bones i ben aviat he arribat al GR172, que en pocs minuts m'ha retornat a Santa Cecília donant per acabada aquesta matinal montserratina.
Avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'hi ha molt poques però tenim un petit vídeo que podeu veure aquí:




ENTRADES RELACIONADES:
Travessia de
Montserrat 2011
Canal del
Mejillón 2010
Camí del Salt
de la Nina 2010

dissabte, 2 de novembre de 2013

Torrent de les Grutes i Torrent del Lloro

Torrent del Lloro
Una sortida matinal a Montserrat per fer un recorregut d'aquells que s'anomenen "per a col·leccionistes". Efectivament és un recorregut poc freqüentat, tot i que crec que es mereix una visita. Avui he fet l'activitat en solitari; amb el pont de Tots Sants no ha quedat ningú a Barcelona i tampoc és fàcil que ningú s'apunti a fer coses "per a col·leccionistes". Com és habitual en aquesta mena de recorreguts montserratins, m'he inspirat en el llibre de les ferrates i barrancs de Montserrat. L'objectiu principal era el Torrent del Lloro, un petit barranc amb diversos petits ràpels i un gran ràpel final de 30 metres. Per fer aquest torrent es pot anar per diversos llocs però, com que l'activitat és curta, el millor és complementar-la amb un altre recorregut equipat, ni que sigui per matar dos ocells d'un tret. De bon matí he deixat el cotxe al costat del camp d'oliveres sota la masia del Castell, a prop del Bruc i he iniciat la pujada. Un caminet m'ha portat fins al peu de la Proa i després, per sota de les parets, he anat entrant a la Vall de les Grutes. Ben aviat he arribat al primer punt singular del recorregut, la Cova de l'Arcada, una gran cova amb una gran arcada de pedra que li dóna el nom. El camí, de vegades desdibuixat pels diversos corriols d'accés a les vies d'escalada de la zona, entra a la vall del Torrent i puja fins a l'Estació d'Assarriar, una petita balma sota un gran bloc on antigament hi havia la base dels carboners que treballaven per tota aquesta zona. El camí puja paral·lel al torrent i més endavant s'engorja una mica arribant al pas equipat: una micro-ferrata consistent en un petit mur d'uns cinc metres equipat amb uns graons de ferro. Superat el pas només recórrer els darrers metres del camí fins que enllaça amb el camí del Pas del Príncep que en pocs minuts ens porta fins a aquest pas estratègic. He esmorzat una mica; tenint en compte el calendari, l'esmorzar ha estat a base de panellets, un àpat molt millor i més energètic que les barretes fetes a base de palla premsada que porta molta gent. Seguint pel camí del Pas del Príncep, aviat trobem l'inici del Torrent del Lloro. Comença amb un corriol que baixa pel bosc i supera diversos ressalts que, malgrat que hi ha instal·lacions, es poden desgrimpar fàcilment. El torrent es va engorjant i trobem tres ràpels curts abans del ràpel final, de 30 metres, que ens porta al final del barranc. Ja només queda el camí de tornada, que comença per sota les parets de la dreta entre un laberint de corriols d'accés a les vies d'escalada fins trobar el camí del Torrent del Tambor que torna directe al punt de partida.
Aquí teniu un petit vídeo amb les millors escenes del recorregut:




ENTRADES RELACIONADES:
Clot del Cargol
2008
Canals del Gat
i del Xacó 2011
Travessia de
Montserrat 2011