dissabte, 31 d’agost del 2013

Torrent de la Corba

Torrent de la Corba
Una mica tard, perquè ja estem gairebé al setembre, hem iniciat la temporada de barrancs amb el descens del Torrent de la Corba, un barranc que ja havíem fet el setembre de 2003 però que es mereix la repetició pel seu interès i perquè està relativament a prop de casa. De bon matí hem arribat al poble de Bruguera i hem seguit un tros de la pista que porta al Coll de Jou. Al segon revolt hem deixat el cotxe, ens hem equipat i hem iniciat la curta aproximació a la capçalera del barranc. Hi ha una drecera que baixa directament però nosaltres hem seguit el camí normal, que arriba al riu una mica més amunt i ens permet allargar una mica el descens, tot i que el tram afegit no és tècnic. Ben aviat hem arribat a les primeres instal·lacions de ràpel, totes magnífiques, i hem iniciat la part tècnica del descens. Avui baixava més aigua que en el nostre descens anterior, de manera que tots els petits gorgs estaven plens. Hem passat la pista que travessa el barranc just a la seva meitat i hem iniciat la segona part, on  hi ha els indrets més espectaculars del barranc. Hem arribat al punt més característic del barranc, dos ràpels llargs encadenats que passen per l'arc de pedra i el "balconet". El primer no és gaire vertical però passa per sota d'un arc natural de pedra, en un indret molt singular, i ens deixa en una banyera tancada per un balconet sobre un buit impressionant. La sortida d'aquest ràpel és també impressionant perquè la instal·lació està a la part de fora del balconet i cal seure a cavall sobre la barana de pedra per sortir. Superat aquest pas ja només queden un parell de ràpels fàcils fins a la sortida del barranc, indicada amb un cartell de fusta clavat en un bloc de pedra. El camí de sortida comença enfilant-se per un barranc secundari equipat amb alguns cables de seguretat i segueix poc marcat però amb algunes fites fins a trobar una pista (la que havíem travessat a la meitat del barranc) que ens ha portat a la pista gran o teníem el cotxe.
Aquí tenim el vídeo, cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




ENTRADES RELACIONADES:
Gorges de
Núria 2012
Torrent de la
Corba 2003
Taga amb esquís
2003

dissabte, 17 d’agost del 2013

Ascensió al Petit Vignemale (3.032 m)

Petit Vignemale
Avui ens toca fer el llarg viatge de tornada a casa però abans de marxar hem aprofitat que el Petit Vignemale està a poc més d'una hora del refugi per fer aquesta ascensió, curta però molt interessant per l'entorn on ens trobem i els magnífics panorames pirenencs dels que podem gaudir. Hem sortit ben aviat, gairebé de nit, del refugi pel camí que puja a l'Hourquette d'Ossau, a on hem arribat en pocs minuts. Hem deixat el camí principal, que porta al refugi de les Oulettes de Gaube seguint el GR10 per agafar un altre camí que porta directament al Petit Vignemale. Mentre pujàvem ha anat sortint el sol, omplint el gran panorama d'una llum càlida. No ens ha costat gaire arribar al cim del Petit Vignemale (3.032 m), un cim amb bones vistes però limitades en direcció sudoest per la presència dels cims més alts del massís. Hem fet les fotos de cim i una panoràmica
circular:

Hem baixat al refugi, hem recollit tot el material (al Petit Vignemale hem portat el mínim) i hem iniciat la baixada al Barrage d'Ossau. Després encara ens quedava un larg trajecte en cotxe, aquesta vegada entrant per la Vall d'Aran, per tornar a casa.
Aquí teniu el vídeo, cedit per Quercus Films per a tots els seguidors del blog,  amb els moments més interessants de la sortida:




divendres, 16 d’agost del 2013

Ascensió al Vignemale (3.298 m) i més ...

Vignemale
Gran jornada de muntanya amb un llarg recorregut pel massís del Vignemale. A les sis del matí hem esmorzat en el refugi de Bayssellance (potser és massa optimista dir-ne esmorzar d'aquella misèria) i ens hem posat en marxa. Cal baixar una mica pel camí per on vam pujar ahir fins trobar un altre camí a la dreta que ens porta en direcció a la cua de la gelera del Vignemale, travessant unes faixes rocoses i saltant la morrena lateral de la gelera. Aquest any hi ha molta neu i les condicions de la gelera són òptimes: una magnífica catifa blanca homogènia, amb el grau just de duresa i amb una traça perfecta. Amb el grampons als peus hem pujat sense cap problema fins al peu de la Pique Longue, on ens hem tret els grampons, hem deixat la motxilla i ens hem posat el casc (aquí cauen sempre moltes pedres) abans de començar a enfilar-nos grimpant en direcció al cim. No hi ha un camí definit sinó que cal buscar els millors passos però en pocs minuts hem arribat tots al cim de la Pique Longue (3.298 m), el punt culminant del Vignemale. El dia no podia ser millor, sense cap núvol i ple de llum; les vistes eren extraordinàries. Cap a ponent es veia el Balaitús i moltes més muntanyes i a sota mateix, la gelera del Vignemal amb tots els seus cims. Hem fet les fotos de cim i la panoràmica circular:

Hem tornat a baixar a la gelera, passant per les Grotes Russell, hem recuperat la motxilla i, seguint una traça de flanc, hem arribat en molt pocs minuts al Coll de Cerbillona, des d'on també hi havia un gran panorama. Hem esmorzat una mica, abans d'atacar el segon objectiu de la jornada. Hem deixat les motxilles al coll i hem pujat per una cresta fàcil fins al Pic du Clot de la Hount (3.289 m). Hem tornat al Coll de Cerbillona, hem recuperat les motxilles i per un bon camí hem arribat ben aviat al cim del Cerbillona (3.247 m). Més fotos de cim i una nova panoràmica circular:

També caminant, sense cap dificultat, hem arribat al Pic Central du Vignemale (3.235 m), passant pel Coll de Lady Lister. Després de fer les fotos del cim hem estudiat la fase següent del nostre itinerari: des d'aquí el Montferrat es veia separat de nosaltres per una fina aresta, que en alguns punts semblava difícil. A la dreta, un pendent molt dret (la marmolera del Vignemale) donava impressió de perill. Hem baixat una mica, evitant els trams més esmolats de l'aresta, i hem seguit per un caminet amb algun petit pas de grimpada fins a sota de l'esperó final del Montferrat. Hem deixat les motxilles, hem agafat el cordino i ens hem començat a enfilar per l'aresta. Finalment no ha estat necessari utilitzar el cordino, que únicament ha servit per donar color a les fotos del cim, i hem arribat al Montferrat (3.219 m), cinquè tresmil de la jornada. Des d'aquí teníem una gran vista de la gelera del Vignemale amb els cims de la seva corona. Novament hem fet una panoràmica circular:

Hem retornat al punt on teníem les motxilles, hem baixat directament a la gelera seguint unes fites i aviat hem retrobat la traça de pujada per retornar al punt de partida. Hem arribat aviat al refugi, que estava molt ple i encara hem tingut temps de fer la migdiada i jugar a cartes abans del sopar, que avui ens ha semblat molt millor: sopa de tomàquet, ànec amb verduretes, formatge i mousse de xocolata. Per acabar hem brindat amb un xupito de génépi per celebrar l'exit de la jornada.


dijous, 15 d’agost del 2013

Refugi de Bayssellance

Avui hem pujat al refugi de Bayssellance, el refugi guardat més alt dels Pirineus, amb la intenció de pujar demà al Vignemale. L'arribada al refugi és llarga i complicada. Hem sortit de casa de matinada i hem arribat gairebé al vespre a Gavarnie després d'un viatge inacabable passant pel túnel de Bielsa i el Tourmalet. Hem tingut sort perquè la pista que puja de Gavarnie al Barrage d'Ossau estava en bon estat i hem pogut arribar en cotxe fins a dalt de tot. Des d'aquí només hi ha dues hores i mitja fins al refugi, encara que amb més de 700 metres de desnivell. Hem iniciat la pujada per un camí molt ben traçat (és un tram del GR10) que puja sense cap complicació fins al refugi de Bayssellance. Pel camí hem pogut veure un bon panorama, un petit avançament del que ens espera demà a la muntanya. El refugi està situat en un lloc estratègic, sota l'Hourquette d'Ossau i uns metres per sobre de l'entrada a la gelera del Vignemale, i des de la mateixa porta del refugi es pot gaudir d'un gran panorama. El refugi estava força ple però teníem lloc reservat, de manera que ens hem instal·lat al dortoir que ens han assignat i hem baixat a sopar, un menú-refugi amb sopa de verdures, carn estofada, formatge i crema, acompanyat  d'un pichet de vi Monsieur Simon.


dilluns, 12 d’agost del 2013

Cap des Falcó

Cap des Falcó
Fa uns dies vam començar la sèrie d'excursions per Eivissa amb una sortida matinal al Far de Moscarter, on vam gaudir d'una impressionant sortida de sol. Avui tanquem aquesta sèrie d'excursions, en el nostre darrer dia d'estada a l'illa, amb l'itinerari número 9 de la guia Ibiza, rutas de senderismo. Es tracta d'un itinerari circular per la zona de Ses Salines que ressegueix per la part de dalt els espadats del Cap des Falcó. Com que aquest cingle està orientat a ponent hem pensat que el millor seria fer l'excursió al capvespre per poder gaudir de la posta de sol sobre el mar. No ens hem equivocat i, novament, hem pogut gaudir d'un gran espectacle. Hem sortit de la platja de Ses Salines passant pel moll de la Sal de Sa Canal i hem agafat un camí, marcat amb fites i punts de pintura, que s'enfila pel cingle paral·lel a la costa. Hem baixat a la cala del Torrent de S'Olla, totalment deserta. Des d'aquí el camí, sempre ben marcat, torna a pujar al cingle. Hem arribat a la primera punta, anomenada Cap des Falcó, quan ja l'horitzó tenia el color vermell del capvespre. Al fons destacava la silueta d'Es Vedrà, un illot amb un gran penyal molt característic. Des d'aquí el camí ja no puja gaire més però, resseguint el cingle per la part de dalt, fa diverses pujades i baixades a les diferents puntes del Cap des Falcó. Hem seguit el camí, sempre ben marcat, mentre a la nostra esquerra la posta de sol avançava mostrant-nos totes les tonalitats del vermell. Quan hem arribat a la darrera punta, ja sobre l'estany des Codolar, era pràcticament fosc, de manera que hem hagut de buscar el camí de baixada amb la llum de la llanterna. Ens hem embolicat una mica però finalment hem trobat el camí correcte que ens ha portat fins al pla, al costat de l'estany. Des d'aquí, ja fàcilment per una bona pista, hem retornat al punt de partida donant per acabada l'excursió i el cicle de caminades per Eivissa.


diumenge, 11 d’agost del 2013

Sant Josep - Sa Talaia

Sa Talaia
Si haguéssim anat de vacances a Tenerife hauríem pujat el Teide però, com que estem a Eivissa, aquí el més alt que podem pujar és Sa Talaia, el punt culminant de l'illa, amb 475 metres sobre el nivell del mar. Avui hem fet aquesta petita ascensió seguint l'itinerari circular descrit amb el número 7 a la guia Ibiza, rutas de senderismo. Igual que en la descripció de l'itinerari 8 de la guia, el gràfic és incorrecte perque les fletxes estan marcades en sentit contrari a la descripció; hem seguit la descripció prescindint del sentit de les fletxes. El punt de partida és el poble de Sant Josep de Sa Talaia; hem sortit per un carrer al davant de l'església i ben aviat hem trobat cartells que ens indicaven el camí de Sa Talaia. Pels carrers de Sant Josep hem pujat fins a la part alta del poble, on hem trobat un caminet, indicat amb un cartell i marcat amb pintura, per on hem iniciat l'ascensió. El camí puja entre el bosc, molt ben traçat, fins arribar a uns repetidors de televisió situats a un extrem de la serra de Sa Talaia. Des d'aquí hem tingut una gran vista de la part sud de l'illa. Es veia perfectament la ciutat de Sant Antoni de Portmany, Sa Conillera i altres illots de la zona. No hem fet panoràmica circular perquè les instal·lacions de televisió i el bosc no ens permetien prendre les imatges necessàries. Per una pista ample amb grans vistes a banda i banda hem arribat ben aviat a Sa Talaia, on hi ha diverses antenes. Tot i ser el punt més alt de l'illa, des del cim no hi ha panoràmica perquè està al mig d'un bosc de pins força dens. Al costat de les antenes hi ha també un curiós pilar de vértex geodèsic, instal·lat a sobre d'una torre de formigó per poder tenir visió per sobre dels pins que ocupen totalment el cim de Sa Talaia. Una escala metàl·lica puja a la torre i, com és natural, m'he enfilat escala amunt però a la part de dalt hi havia dos esglanons trencats i els altres estaven mig desfets per la corrossió, de manera que ho he deixat córrer. Des del cim de Sa Talaia es pot tornar pel mateix camí de pujada però nosaltres, seguint l'itinerari de la nostra guia, hem baixat en direcció contrària seguint la pista i després diversos camins, sempre coincidint amb la descripció de la guia, fins tancar el cercle en el primer collet que havíem trobat a la pujada sota els repetidors de televisió. Des d'aquí, desfent el camí de pujada, hem retornat a Sant Josep.


dissabte, 10 d’agost del 2013

Sant Carles - Cala Mastella

Cala Mastella
La ruta núm 4 de la guia Ibiza, rutas de senderismo és curta i fàcil, si més no sobre el paper. Es tracta simplement de baixar a la Cala Mastella des de Sant Carles, i pujar per un altre camí. En total, el temps previst és de 2 hores i mitja. Hem sortit de Sant Carles i hem començat a caminar per una pista de terra fins arribar al punt clau on se separen els camins de pujada i baixada, al costat de les runes d'una antiga casa (païssa). Hem seguit per l'esquerra però no hem encertat el camí previst, ja que el camí que hem agafat ens ha portat en direcció est fins trobar la carretereta que porta a Cala Boix. Sort que portàvem el mapa en el nostre GPS i deprés de caminar un tram de carretera hem pogut agafar un altre camí a la dreta que ens ha portat directament a Cala Mastella. La cala estava deserta a aquestes hores del matí i ens ha semblat un lloc idíl·lic. Hem fet quatre fotos i hem agafat el camí de retorn. La tornada tampoc ha estat fàcil perquè unes obres han amagat el camí però finalment hem seguit una bona pista que ens ha retornat fins al costat de la païssa enrunada on hem retrobat el camí d'anada, que ens ha portat de tornada a Sant Carles. Hem acabat l'excursió amb un magnífic esmorzar en el bar Anita de Sant Carles, un lloc molt típic.


divendres, 9 d’agost del 2013

Sant Joan - Morna - Forn des Saig

Forn des Saig
Avui hem fet una excursió una mica més llarga, de quatre hores i mitja, per la Serra de Morna, que es va cremar parcialment fa un parell d'anys. És la ruta núm 8 de la guia Ibiza, rutas de senderismo. Hem sortit del poble de Sant Joan de Llebritja per un camí entre camps fins creuar la carretera que porta a Cala Sant Vicens. Allà, després d'uns moments de desconcert, hem comprovat que el gràfic que acompanya la descripció de l'itinerari a la guia és incorrecte, ja que marca les fletxes en sentit contrari de la descripció. Hem seguit l'itinerari d'acord amb la descripció, pujant per una pista ampla que ben aviat ens ha oferit grans vistes. Hem arribat a una cruïlla, gairebé a dalt de tot; un camí a la dreta ens porta fins al cim del Puig de Sa Torreta, un dels punts més alts de l'illa, amb 412 metres d'altitud i un vèrtex geodèsic que el mapa oficial anomena Furnàs. Ens hem desviat uns minuts de la nostra ruta per pujar aquest cim, un magnífic mirador d'Eivissa, especialment de la seva part nord. Des del cim es veia tot Eivissa i les illes i illots del voltant com Tagomago i Formentera. Ens ha impressionat molt veure que en totes direccions hi havia mar; des de cap altre lloc havíem tingut una visió tan clara de la insularitat. Hem fet una panoràmica circular:

Hem reculat una mica per retrobar el camí, que baixa en direcció sud, primer pel bosc i després entre camps de conreu fins gairebé la carretera de Sant Carles. Poc abans d'arribar-hi hem deixat la pista principal travessant per un altre camí fins trobar el camí des Forn des Saig, una pista que puja en direcció nord per retornar-nos al punt de partida. Hem passat pel Forn des Saig, una petita construcció de pedra amb aspecte de pou i, entre boscos i casetes disperses, hem arribat al punt on havíem creuat la carretera aquest matí des d'on, desfent la primera part del camí, hem retornat al punt de partida de Sant Joan de Llabritja.


dijous, 8 d’agost del 2013

Cala Llonga - Cap des Llibrell

Cap des llibrell
En el nostre segon dia d'estada a Eivissa hem fet una altra excursió del llibre Ibiza, rutas de senderismo. És la ruta número 2, sortint de Cala Llonga. Amb les primeres llums sortíem de Cala Llonga enfilant-nos per una pista que ressegueix la costa. Després la pista es converteix en un camí marcat amb fites que, sense cap problema, ens ha portat fins al cim del Puig de Ses Terrets (220 m). En aquest punt hi ha les restes d'un antic poblat fenici, recentment excavat, i un vértex geodèsic. Des del cim teníem una bona vista de la part est d'Eivissa, amb l'illa de Tagomago, i cap al sud es veia l'illa de Formentera. Tot i ser un cim modestíssim, ens ha semblat oportú fer una panoràmica circular:

Seguint per la costa per un bon camí, hem arribat aviat al cim del Puig des Castellar (184 m), un altre vértex geodèsic també amb bona vista. El camí, encara resseguint la costa, ens ha portat fins a prop del Sol d'en Serra, on hem agafat un camí ample que ens ha retornat a la Cala Llonga, el punt de partida.


dimecres, 7 d’agost del 2013

Far de Moscater

Aquest any les circumstàncies ens han portat a passar uns dies a l'illa d'Eivissa, de manera que el mes d'agost estava classificat com a inhabil a efectes d'activitats de muntanya però buscant per internet vaig trobar un llibret amb el títol Ibiza, rutas de senderismo. Aquest llibret, editat com a promoció turística de l'illa i oferit gratuïtament a la web, descriu algunes excursions per l'illa. Són itineraris fàcils i curts, entre 2 i 5 hores, que ens porten per diferents zones d'Eivissa. Avui hem fet l'excursió número 3 de les 9 que conté la guia, un fàcil recorregut per la zona de Portinatx visitant el far de Moscater, a l'extrem nord de l'illa. La calor que fa a l'agost ens ha obligat a matinar força, malgrat que l'excursió era curta, però l'esforç d'aixecar-se tan aviat ha estat compensat per la magnífica sortida de sol que hem pogut veure des d'aquí. A dos quarts de set hem sortit de Portinatx per un caminet que ressegueix la costa per sobre dels espadats fins arribar al far de Moscater. Hem sortit gairebé de nit però mentre ens aproximàvem al far el dia ha anat naixent i poc abans d'arribar-hi hem vist el sol rogenc aixecar-se sobre el mar. Un gran espectacle que hem observat i retratat una bona estona. Després el camí segueix per la costa passant per la Punta d'es Gat i la Punta de Sa Penya, fins arribar sobre la Cala d'en Serra; sense arribar-hi, hem agafat un camí ample que ens ha portat fins a la carretera de Sant Joan i de retorn a Portinatx.


dijous, 1 d’agost del 2013

Cresta dels Llosers

Cresta dels Llosers
La Cresta dels Llosers és una cresta relativament fàcil que va des del Pic de l'Orri fins a la Torre d'Eina, a la Val de Planès, al Conflent. Tot i que alguna guia marca l'inici de la ruta a l'Orri de Planès, arribar en cotxe fins aquest punt no és fàcil, de manera que hem iniciat l'ascensió en el mateix poble de Planès, a 1.515 m. Hem sortit del poble seguint el GR10 fins que al cap de poc més d'una hora hem trobat una pista ampla, que hem travessat deixant el GR i agafant un camí poc marcat que puja entre el bosc en direcció al Pic de l'Orri. Tot seguint les fites hem anat pujant seguint la carena amb pendent molt fort fins arribar al Pic de l'Orri (o no). Hem fet les fotos del cim i una panoràmica circular, la primera del dia:

Després hem comprovat que aquell no era el Pic de l'Orri sinó que havíem pujat molt més i ens havíem passat l'autèntic Pic de l'Orri, que devia ser un dels molts bonys de la carena. Aquí començava, en teoria, la dificultat, de manera que ens hem equipat amb el material d'escalada i hem començat a grimpar per la cresta en direcció al Roc del Boc, que des del Fals Pic de l'Orri es veia força dret. La pujada ha estat fàcil i ben aviat hem arribat, sense treure la corda de la motxilla, fins al cim del Roc del Boc (2.774 m). Aquí no hi havia confusió possible, ja que fins i tot hi ha un llibre de signatures. Noves fotos de cim i la segona panoràmica circular de la jornada:

Hem iniciat el descens per l'altra banda, també fàcil, fins arribat, ben aviat, al pas clau de la cresta, l'anomenat pas del viloncel, un  diedre força vertical que cal baixar. Aquest pas s'anomena així perquè hi ha una pedra amb una forma que, amb una mica d'imaginació, recorda un viloncel. Hi ha dues magnífiques anelles, de manera que hem superat el pas baixant en ràpel; són uns 10 metres. Després la cresta segueix ja més fàcil, fins i tot amb traces de camí. Hem passat per sota del Pic de la Conca Inferior i hem pujat el Pic de la Conca Sud (2.722 m), un cim secundari però amb bones vistes. Més fotos i la tercera panoràmica circular:

Des d'aquí es veia, a sota mateix, la Torre del Xillén, una mena de gendarme gegantí plantat al mig de la cresta amb aspecte de castell inexpugnable. Hem baixat a la bretxa sota la Torre, al costat d'unes agulles força curioses anomenades Els Dits d'en Xillén. La guia d'en Pako Crestas desaconsella l'ascensió d'aquesta torre -tot i que a la seva cara nord té un punt feble per on es pot pujar sense cap dificultat- explicant, amb una retòrica sobredimensionada, els mil i un perills que per a l'escalador representa aquesta torre. Potser per portar la contrària al personatge, he pujat al cim de la Torre d'en Xillén (2.722 m) mentre en Joan filmava des de l'inici de la pujada final a la Torre d'Eina. Nova panoràmica circular, amb visió limitada al sud per la Torre d'Eina que teníem a sobre mateix, la quarta del dia:

... i baixada pel mateix costat de la pujada, ja que per l'altra banda hi ha un estimball impressionant. Ara només quedava l'assalt final a la Torre d'Eina per acabar la Cresta dels Llosers. Hem superat un petit mur, catalogat de tercer grau inferior i, per unes terrasses a la dreta, hem arribat a terreny fàcil per on hem pujat, ja caminant, fins al cim de la Torre d'Eina (2.850 m), punt final de la cresta, on hem recordat la nostra ascensió amb esquís l'any 2009. Hem fet la cinquena i darrera panoràmica circular:

Hem guardat tot el material d'escalada, que ens ha servit de ben poc, ja que únicament hem utilitzat la corda per rapelar el pas del violoncel, i hem iniciat el descens. La ressenya que portàvem proposa seguir caminant per la carena fins al cim del Cambres d'Ase i baixar pel bosc fins a l'Orri de Planès però, com que ja era una mica tard, hem optat per una solució més imaginativa. Hem arribat a la bretxa per on vam arribar amb esquís i hem baixat per la mateixa canal que amb esquís ens va semblar molt dreta. Baixant a peu per la pedrera, la canal ens ha semblat encara més dreta però aviat hem arribat al Clot de la Conca, just el lloc on l'any 2009 hi havia una espectacular allau de placa. Des d'aquí, ja per camí, hem baixat sense cap dificultat fins al punt de partida en el poble de Planès.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films  per a tots els seguidors del blog: