dissabte, 28 de desembre de 2013

Velilla de Ebro - Pina de Ebro

Velilla de Ebro - Gelsa - Quinto - Estación de Pina de Ebro

Avui hem completat el Camí de Sant Jaume de l'Ebre amb una etapa relativament curta, de 20 km, entre la població de Velilla de Ebro i l'estació del tren de Pina de Ebro, on enllaça amb el Camí Català que ve de Montserrat. El dia ha començat gris i plujós però la previsió de l'AEMET indicava que a mig matí sortiria el sol i així ha estat. Hem sortit de Velilla de Ebro sota una pluja fina i hem començat a caminar entre els horts en direcció a Gelsa. Ben aviat hem arribat a aquesta població i hem travessat el pont de l'Ebre. A l'atra banda hem trobat la via del tren, que ja no hem deixat en tota la resta de l'etapa. Més endavant hem arribat a Quinto; el camí no entra a la població sinó que passa pels afores i segueix paral·lel a la via del tren. Seguint la via entre els horts hem arribat finalment a l'antiga estació del tren de Pina, avui enrunada i substituïda per un baixador modern. Just en aquest punt s'ajunta per la dreta el Camí Català de Sant Jaume, el que ve de Montserrat i que hem fet per etapes fins a la Venta de Santa Lucía. L'etapa hauria d'acabar a Fuentes de Ebro però com que a mitjans de gener hem de passar per aquí amb el grup de caminadors fent l'etapa de Venta de Santa Lucía a Fuentes de Ebro, hem donat per acabada l'etapa d'avui i el Camí de l'Ebre. Hem trucat un taxi que ens ha portat de tornada a Velilla de Ebro. Després hem anat a dinar, una vegada més, al bufet lliure de Bujaraloz.
Podeu veure l'àlbum de fotos (d'aquesta etapa i l'anterior) clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També tenim AQUÍ el track de l'etapa.

ENTRADES RELACIONADES:
CSJ: La Panadella
-Tàrrega, 2013
Ascensió al
Moncayo, 2012
Monegros BTT
1991

divendres, 27 de desembre de 2013

Escatrón - Velilla de Ebro

Escatrón - Monasterio de Rueda - Mirador de los Meandros - Sástago - Alborge - Velilla de Ebro

Una etapa més del Camí de Sant Jaume de l'Ebre, entre les poblacions d'Escatrón i Velilla de Ebro. Hem sortit de casa de matinada i poc després de les 10 del matí hem iniciat la caminada a Escatrón, just des del lloc on vam acabar l'etapa anterior. Després de travessar l'Ebre per primera vegada, hem agafat un ample camí que ens ha portat al Monasterio de Rueda, un antic monestrir transformat ara en hotel. No ens hi hem aturat sinó que hem seguit el nostre camí fins trobar la carretera de Buajaraloz, just en un punt alt on hi ha un mirador anomenat Mirador de los Meandros. Efectivament, des d'aquí tenim una bona vista de la població de Sástago i dels meandres que forma l'Ebre en aquesta zona tan planera de la seva vall. Un caminet de baixada ens ha portat fins al poble; per arribar-hi hem travessat el singular pont sobre l'Ebre. Un camí per sota del poble ens ha portat a un pont per on hem travessat novament l'Ebre (tercera vegada d'avui). Ben aviat hem arribat a Alborge, una població que ja coneixíem de la ruta en BTT que vam fer per aquesta zona l'any 1991. A la sortida del poble hem iniciat una variant; aquí el Camí de Sant Jaume fa una bona marrada per passar pel poble d'Alforque però nosaltres hem agafat la variant que ens ha portat directament a Velilla de Ebro. Una bona drecera que ens ha estalviat uns quatre km. A Velilla de Ebro hem donat per acabada l'etapa d'avui i hem cridat un taxi que ens ha retornat a Escatrón on teníem el cotxe.
Podeu veure l'àlbum de fotos (d'aquesta etapa i la següent) clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També tenim AQUÍ el track de l'etapa.

ENTRADES RELACIONADES:
Candasnos -
Bujaraloz, 2013
GR92: l'Ametlla-
Amposta, 2011
Monegros BTT
1991

dimarts, 24 de desembre de 2013

El Mirador i la Miranda de les Boïgues

Avui hem fet una matinal d'escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles. El dia no ha estat tan bo com dissabte passat, ja que estava núvol i feia un aire molt fred però hem fet un parell de vies:
La primera via, també anomenada Duran-Dalmau-Oriol, ja l'havia fet l'any 1978, un dia que Montserrat estava nevat, i és la típica Aresta Brucs, similar a les veïnes de la Boteruda i el Gep Llarg. En general és fàcil, llevat d'un tram molt vertical a la meitat de la primera tirada, catalogat de quart superior. La via està reequipada amb parabolts però nosaltres hem agafat el tram vertical un metre més a la dreta de la línia dels parabolts, on hi havia només l'assegurança precària d'un cap de burí. Després ens hem adonat que havíem fet el passarell però ja estàvem a dalt. Des de la via hem pogut veure molt bé la fisura de la via de la cara Oest de la Miranda de les Boïgues, una via per a col·leccionistes que vam fer l'any 1978. Des del cim hi ha un gran panorama de tota la regió d'Agules; un panorama que justifica plenament el nom de Mirador que identifica aquesta agulla. Hem fet algunes fotos i una panoràmica circular:

Després d'aquest escalfament hem anat a la veïna Miranda de les Boïgues per fer una via més llarga. La via Sílvia és una variant de l'Aresta Brucs, si bé només comparteix amb la clàssica l'emplaçament de la reunió. La primera tirada puja directa per l'aresta, uns metres a l'esquerra de la via clàssica. És dret però amb bones preses i ben assegurada, tot i que cal superar un parell de panxes on la dificulatat és més gran. La segona tirada, curta però intensa, supera un tram molt difícil (V) superant una panxa i un tram molt vertical. Ben aviat, però, la dificultat mimva i arribem amb més facilitat al cim. Des del cim, la panoràmica és encara millor que des de l'altra agilla. Per baixar a peu de via, on havíem deixat les motxilles, hem tornat a fer els ràpels del Mirador de la Miranda, dos ràpels de 30 m.
Aquí tenim dos vídeos, un de cada via, cedits per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:

EL MIRADOR DE LA MIRANDA


LA MIRANDA DE LES BOÏGUES



ENTRADES RELACIONADES:
Miranda de les
Boïgues, 2011
Via de la Cara
Oest, 1978
Mirador de la
Miranda, 1978

dissabte, 21 de desembre de 2013

L'Agulla dels Espeleòlegs i la Saca Gran

Agulla dels Espeleòlegs, Saca Gran
Una magnífica matinal d'escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles. Avui hem fet dues vies clàssiques, de les més clàssiques d'aquesta zona, que havíem fet fa molts anys i teníem ganes de repetir. Per als seguidors del blog que no em coneixen personalment explicaré que jo tinc una teoria, estranya i segurament absurda, sobre les activitats antigues. En general procuro no repetir les activitats ja fetes sinó que intento fer activitats noves; penso que és més engrescador i enriqueix més fer una activitat nova que no pas repetir el que vaig fer fa un parell de mesos. Fins aquí no és gens estrany i molta gent pensa com jo. La segona part d'aquesta teoria ja no és tan normal; per a mi, les activitats realitzades prescriuen als 30 anys de manera que quan repeteixo alguna activitat que vaig fer fa més de trenta anys és com si no l'hagués fet mai i la faig amb la mateixa il·lusió que la primera vegada. Les dues vies que hem fet avui les havíem fet fa molts i molts anys (l'any 1974), de manera que era com superar-les per primera vegada. A més, les condicions han variat perquè en aquell temps eren vies molt compromeses que superaven llargues tirades d'escalada lliure difícil, gairebé sense assegurances. Avui les condicions són diferents i trobem tres o quatre bones assegurances a cada tirada, de manera que pot dir-se que no són les mateixes via.
Després d'una curta aproximació des de Can Massana, hem arribat al peu de l'Agulla dels Espeleòlegs. L'ambient encara era fred però el sol començava a escalfar. Hem menjat l'entrepà i hem iniciat l'escalada de la via Aresta Brucs. La primera tirada, després d'uns primers metres una mica humits, pujà fàcilment fins a la reunió. La part més difícil d'aquesta via són els primers metres de sortida de la reunió, molt fins i verticals, catalogats de cinquè grau. Després la dificultat és mantinguda però no passa de quart grau i trobem diverses assegurances. Des del cim hem fet una panoràmica circular:

Mentre preparàvem el ràpel hem pogut veure uns escaladors a la Saca Gran, l'agulla veïna, i hem pogut fer bones fotos amb una gran perspectiva d'aquesta agulla, que ha estat el nostre segon objectiu. Hem baixat amb un ràpel de 50 metres per la mateixa cara de la pujada i hem caminat els pocs metres que es separaven de la Saca Gran.
La via Aresta Brucs de la Saca Gran és tot un clàssic, del mateix nivell que l'Agulla de l'Arbret que vam fer fa ben poc. La primera tirada va a buscar una fisura molt marcada i flanqueja a la dreta fins a una bona reunió. La segona tirada puja per una placa força vertical però amb bones preses i assegurances fins a un replà còmode on muntem la segona reunió. La tercera tirada és la clau de la via; comença amb un flanquejament fàcil fins a sota de la llastra característica. Superem la llastra per la dreta, aprofitant les magnífiques preses que ens ofereix la fisura que forma la llastra amb la paret. Són uns metres força verticals i amb una timba impressionant que ens permeten gaudir a fons del plaer de l'escalada. Hem arribat al cim i hem fet una nova panoràmica circular:

La Saca Gran és una de les agulles més altes d'aquesta zona, de manera que ens ofereix una gran panoràmica de la regió d'Agulles. Hem baixat en ràpel i hem donat per acabades les activitats.
Tenim dues pel·lícules, una per cada via, que han estat cedides per Mountain Films per a tots els seguidors del blog. Aquí les teniu:

AGULLA DELS ESPELEÒLEGS


LA SACA GRAN


ÀLBUM   -   TRACK-1   -   TRACK-2

ENTRADES RELACIONADES:
Agulla de
l'Arbret, 2013
La Saca Gran,
Aresta Brucs 1974
Escalada a
Agulles, 1974

dissabte, 14 de desembre de 2013

Bujaraloz - Venta de Santa Lucía

Una nova caminada pel Camí de Sant Jaume, per la zona dels Monegros. És la tercera etapa monegrina i la tretzena del Camí. Hem sortit de Bujaraloz, on vam acabar l'etapa anterior, per una àmplia pista paral·lela a la carretera nacional. Avui no feia vent com en la darrera etapa però el dia estava gris i una mica boirós. L'excursió ha estat fàcil i relativament curta, d'uns vint quilòmetres, i ha estat tota per pista. Hem passat per l'ermita de San Jorge, de construcció moderna, i més endavant al costat de l'hostal el Ciervo, avui tancat i barrat. Allà hem observat una curiosa construcció, un palomar, amb una estructura interna dissenyada per contenir centenars de nius de coloms. Poc després hem trobat els primers exemplars de savina, l'arbre més característic dels Monegros. Aquests arbres, de creixement molt lent i generalment arbustius, arriben en aquestes terres a bona mida i fins i tot hi ha exemplars monumentals que recorden els savinars mil·lenaris que vam veure a l'Atlas. Avui no hem trobat cap savina monumental però ens hem fet la foto de grup al costat d'una savina força gran. Poc abans del final de l'etapa hem arribat a la carretera de Gelsa. Aquí el camí es perd una mica i se'ns ha presentat un dubte. L'opció més fàcil és seguir pel lateral de la N-II un quilòmetre fins a la Venta de Santa Lucía, però és millor evitar la carretera nacional, com hem fet nosaltres, agafant la carretera de Gelsa i baixant un quilòmetre fins trobar una pista que ens porta directament a la Venta de Santa Lucía. Allà ens esperava un taxi que ha portat els tres conductors a Bujaraloz per recuperar els cotxes. Després hem recollit la resta del grup i hem anat a dinar al Restaurante Español de Bujaraloz, per tornar a gaudir, com en la darrera sortida, del bufet lliure amb descompte especial per a pelegrins.


ENTRADES RELACIONADES:
Fraga-Candasnos
2013
BTT Monegros
2012
Trekking a
l'Atlas 2012

diumenge, 8 de desembre de 2013

Clot del Trago

Una nova matinal montserratina amb activitats variades. He començat amb una exploració per la zona de la Miranda de la Portella i el Dauet. Es tractava de fer fotos de diverses agulles per completar algunes ressenyes antigues del blog, que estic revisant. Des del coll de la Portella he vorejat la Portella Gran per la seva base fins al peu del Dauet, que també he vorejat per la base fins arribar al peu de la Miranda de la Portella. La seva via normal és fàcil i es pot fer sense corda; puja per cornises i terrasses donant la volta a l'agulla i acaba amb una canaleta fàcil. No havia pujat a la Miranda des de l'any 1976, quan vaig fer la via CADE. Des d'aquí es veu un gran panorama de totes les agulles. He fet una foto de cim i una panoràmica circular:

Després de les fotos ha arribat l'anècdota de la jornada: allà dalt, al costat de la fita del cim, he trobat un parell de peus de gat. Suposo que algú va arribar aquí després de fer alguna via -potser la CADE- i es va canviar de sabates abans de baixar però es va deixar els peus de gat al cim... Eren de talla petita, potser de dona, i allà dalt s'han quedat per si torna la propietària o bé puja algun escalador de peu petit. He baixat pel mateix camí de pujada i, vorejant l'Agulla dels Tres, he pujat dues petites agulles també fàcils, sense corda. Són la Tretze i la Catorze, dos noms poc imaginatius que corresponen a la numeració del mapa d'en Semir. Des de la Tretze he fet una nova panoràmica circular:

He tornat al Coll de la Portella i des d'allà al Refugi, per iniciar la segona part de la jornada: el Clot del Trago. Aquest barranc comença paral·lel al Torrent del Lloro; en realitat és un afluent que s'hi ajunta poc abans del ràpel final d'aquest torrent. Pel camí del Coll de Port, després de l'entrada del Clot del Cargol i abans del Torrent del Loro, un caminet baixa seguint l'inici del torrent, sense dificultat, fins que es troba un primer resalt que es baixa amb l'ajut d'una corda de nusos. El descens no té cap dificultat remarcable fins que s'arriba a un punt on el torrent s'aboca sobre un espadat considerable. A la dreta tenim una instal·lació de ràpel amb dues anelles; són gairebé 30 metres que ens porten a una zona boscosa per on baixem i en pocs minuts arribem al Torrent del Lloro, poc abans del ràpel final. Aquest ràpel baixa encaixonat per una canal d'uns 30 metres ben verticals i al peu del ràpel s'acaba el descens. Quan vaig fer el Torrent del Lloro, fa ben poc, vaig baixar pel Clot del Tambor però avui he tornat per un lloc diferent. Just al peu del ràpel final del Torrent del Lloro comença una petita via ferrada que remunta el cingle en paral·lel al ràpel i, per un caminet, enllaça amb el camí del Lloro que puja paral·lel al torrent del mateix nom fins a enllaçar amb el camí del Coll de Port per on he tornat al refugi i a Can Masana.
Avui he fet poques fotos però he fet una petita pel·lícula; aquí la teniu:



ENTRADES RELACIONADES:
Torrent del
Lloro - 2013
Escalada a
Agulles - 2010
La Miranda,
via CADE - 1976

divendres, 6 de desembre de 2013

Caspe-Escatrón

Caspe - Chiprana - Escatrón

Fa uns anys, la Magda va iniciar, amb uns amics del Vendrell, el Camí de Sant Jaume de l'Ebre. És una de les moltes branques d'aquest camí mil·lenari, que surt del Delta de l'Ebre i puja seguint la Vall de l'Ebre fins enllaçar a Pina de Ebro amb el Camí Català que ve de Montserrat i més endavant, a Logroño, amb el Camí Francès. Quan la Magda va fer aquest camí va arribar, en diverses etapes, fins a Caspe. Aquí va deixar-lo penjat però ara que pel Camí Català estem arribant a l'Ebre hem pensat que podríem fer les tres etapes que falten per enllaçar els dos camins. Avui hem fet una etapa fàcil però relativament llarga, de gairebé 30 km, entre Caspe i Escatrón. Aquesta etapa, com la majoria d'aquest camí, coincideix parcialment amb el GR99, també anomenat Camí de l'Ebre, que recorre tot el riu des del seu naixement fins al Delta. L'etapa no té gaire història: pistes i amples camins paral·lels a la carretera que uneix les dues poblacions. Ha fet molt bon dia, amb sol i poc vent, de manera que hem completat l'etapa sense problemes. Des d'Escatrón, un taxi ens ha retornat al punt de partida.


ENTRADES RELACIONADES:
GR92: L'Ametlla-
Amposta - 2011
BTT Horta-
Roquetes - 2007
BTT Besseit-
Xerta - 2006

dissabte, 30 de novembre de 2013

Camí dels Llorers i Torrent de Sta. Caterina

Avui hem fet un llarg recorregut montserratí amb activitats diverses: un camí equipat, una via d'escalada i un barranc, a més d'una llarga caminada pels camins i canals de Montserrat. De bon matí, però no tan aviat com en ocasions anteriors, hem deixat el cotxe a l'aparcament de la Vinya Nova i hem començat a caminar per la pista que porta a Collbató. Ben aviat hem deixat la pista i hem començat a pujar pel camí del Clot de la Mònica. Més amunt ens hem desviat per pujar pel Camí dels Llorers, un camí equipat que puja en direcció a les Magdalenes. Només hi ha algun ferro en punts molt concrets i alguna corda fixa per ajudar-nos a superar algun petit pas d'escalada per roca molt pulida. Més amunt, ja sense necessitat de cap equipament, el camí ens ha portat pel costat de la Gorra Frígia fins al gran camí de Sant Joan a Sant Jeroni. Hem pres aquest camí en direcció a Sant Joan fins a l'inici del camí que porta a les Escales de Jacob. Un cop a dalt hem decidit, aprofitant que portàvem material d'escalada i que ja no feia tant fred, fer alguna via d'escalada per la zona. Hem anat a la Magdalena Superior i hem fet la via Super frío, una via fàcil d'uns 60 metres que porta al cim de la Magdalena Superior, un dels millors miradors de Montserrat.
Abans de reprendre el camí hem pujat també a l'Ullal de la Magdalena per la via Normal, una curta grimpada que pot fer-se sense corda. Hem tornat enrere fins a les runes de l'ermita de Santa Magdalena i hem baixat per l'altra banda de les escales de Jacob fins a l'ermita de Sant Joan. Poc més enllà hem iniciat la tercera part de la jornada: el descens del torrent de Santa Caterina. Un caminet ens ha portat fins a l'ermita del mateix nom, on hi viuen uns ermitans moderns, i després, ja pel dret, a buscar el llit del Torrent. Tal com avisa la guia de les canals i ferrades de Montserrat, la vegetació d'aquesta canal està dominada pels esbarzers. Realment aquesta canal cal classificarla, dintre de la secció d'activitats per a col·leccionistes, a la subsecció d'activitats per a porcs senglars. Hem fet alguns ràpels curts, hem lluitat contra els esbarzers i finalment, una mica esgarrinxats però contents de sortir d'aquella maranya, hem arribat al camí de les Bateries. Aquest camí, molt ben traçat i amb trams empedrats, baixa en direcció a Collbató enllaçant amb la pista per on en pocs minuts hem retornat al punt de partida. 
Aquí tenim la pel·lícula, cedida per Mountain films per a tots els seguidors del blog:



ENTRADES RELACIONADES:
Gorra Frígia,
Via Blava - 2010
Escalada al Clot
de la Mònica 2009
Via ferrada de
les Dames 2007

diumenge, 24 de novembre de 2013

Travessia d'Agulles

La Travessia d'Agulles és un camí amb algun petit pas equipat que recorre la part alta de les Agulles, travessant les diverses canals que baixen en direcció al Bruc. Avui hem fet aquest recorregut, curt i no massa difícil, en una nova matinal montserratina. L'activitat ha estat una mica improvisada perquè en principi la nostra intenció era fer alguna petita escalada per la zona d'Agulles. Potser érem massa optimistes després de la ventada que vam patir ahir pels Monegros pero la qüestió ha estat que de bon matí hem arribat a l'aparcament de Can Massana. Feia un vent fred i molt fort però hem iniciat l'aproximació carregats amb el material d'escalada. Quan hem arribat a la Portella el vent pujava acanalat; a mesura que pujàvem el vent era cada vegada més intens, especialment quan carenàvem per la zona de les Portelles. No era el millor dia per escalar, de manera que, després d'esmorzar una mica en un racó arrecerat, hem decidit convertir la sortida d'escalada en un recorregut d'exploració per la part alta d'Agulles. La Travessia d'Agulles està marcada amb pintura vermella i passa pel peu de moltes agulles montserratines i per bons miradors de la zona, de manera que hem aprofitat per veure futures ascensions i fer fotografies. Hem seguit el recorregut, equipat en algun punt amb petits trams de corda, fins que hem arribat al peu de l'Agulla de l'Arbret, on vam venir a escalar fa ben poc. Aquí s'ha produït l'anècdota de la jornada: penjat a la paret, en el burí d'assegurança de la primera bauma, hi havia un mosquetó abandonat. Ja havíem decidit que no escalaríem, però la visió del mosquetó platejat, brillant allà dalt, ens ha esperonat i ens hem posat en marxa. He pujat fins allà i he recuperat el mosquetó, que ha resultat ser una peça de museu, un Kamet prehistòric de quan encara fèiem el ràpel en Dülfer. En Joan l'ha requisat immediatament per al seu museu i hem seguit la caminada. Hem passat per sota la Torta i finalment hem arribat al Coll d'Agulles. Aquí acaba la Travessia d'Agulles; el retorn es pot fer pel Refugi d'Agulles o pel camí de la Cadireta. Hem optat per aquesta segona ruta i hem agafat el camí que baixa fins enllaçar amb el GR172, que hem seguit, passant per sota la Cadireta, fins al Coll de Guirló i Can Massana. El vent ja no era tan fort i el sol començava a escalfar; potser si no haguéssim matinat tant...


ENTRADES RELACIONADES:
Agulla de l'Arbret
Via Cerdà - 2013
Canal del Ninet
2011
Camí del Salt de
la Nina - 2010

dissabte, 23 de novembre de 2013

Candasnos - Bujaraloz

Monegros, Candasnos
Candasnos - Peñalba - Bujaraloz

Avui hem fet la segona etapa de la nostra travessia dels Monegros, dotzena etapa del camí de Sant Jaume. L'etapa era fàcil, planera i no massa llarga, tot i que hem trobat un obstacle inesperat: el vent. Un vent fort i persistent que ens venia de cara i que a la part final del nostre camí ens ha complicat una mica les coses. De bon matí, després d'un llarg viatge en autocar, hem arribat al restaurant Cruzanzana, poc abans de Candasnos, on vam acabar l'etapa anterior. Hem esmorzat una mica allà mateix abans d'iniciar el camí, que segueix la mateixa tònica que l'etapa anterior resseguint el gran altiplà dels Monegros gairebé tot per pistes. Hem travessat el poble de Candasnos i hem seguit una Cañada Real, paral·lela i a poca distància de la carretera. Més endavant hem deixat la pista per seguir un camí enfangat per on aviat hem arribat al punt més singular de l'etapa d'avui: el Meridià de Greenwich. Efectivament, el meridià 0 passa per aquest indret solitari i, per tenir un record d'aquest punt singular, hem fet la foto de grup. Per fer-la hem hagut d'apartar-nos una mica del camí, que aquí és un corriol enfangat, i pujar una mica en direcció a la carretera fins trobar un lloc on fer la foto, justament sobre el meridià 0. Hem arribat a Peñalba i ens hem aturat a esmorzar. El vent, que ja bufava força des del principi, ha anat augmentant i ara ja era molt fort. Després d'esmorzar hem sortit del poble per una pujada per superar els petits turons que envolten el poble. Des de dalt hem pogut veure,  molt lluny, les muntanyes nevades dels Pirineus. Es veien moltes muntanyes però molt llunyanes; només hem pogut distingir el Cotiella, les muntanyes de Candanchú i la Penya Oroel. La part final del trajecte, una pista asfaltada orientada a l'oest, ha esta la part més dura del camí perquè el vent, cada vegada més fort, ens venia de cara dificultant la marxa. Finalment, però, hem arribat a Bujaraloz i hem acabat la jornada amb un dinar al bufet lliure del Restaurante Español, on ens han fet el descompte especial per a pelegrins.


ENTRADES RELACIONADES:
BTT Gallocanta
2004
Cotiella amb
esquís - 2009
BTT Llitera
2003

dissabte, 16 de novembre de 2013

Serra dels Bufadors

Serra dels Bufadors
Una excursió curta i fàcil per la Serra dels Bufadors, ubicada ben a prop de Santa Maria de Besora. Les previsions del temps eren molt dolentes i quan ens hem llevat de bon matí plovia fort a Barcelona. Estava previst que anéssim 13 persones a la sortida però les males previsions meteorològiques, les baixes mèdiques i la mandra han delmat el grup fins al punt que només quatre persones hem iniciat la caminada. Hem tingut sort; malgrat els núvols i el vent, no ha caigut ni una sola gota i hem pogut fer tot el recorregut sense haver de treure el material que havíem portat per protegir-nos de la pluja. Hem sortit del Coll de Beví per una pista que planeja per sota el cingle de la Serra dels Bufadors fins al seu extrem. Hem deixat la pista i, per un caminet, ens hem enfilat cap a la Serra. Ben aviat hem entrat a la zona dels Bufadors. Aquí la muntanya està formada per dos cingles paral·lels, entre els quals hi ha un bosc humit ple de forats kàrstics (els bufadors). En aquest indret hi ha un microclima humit i fresc i una flora singular. Avui el bosc de faig i roure tenia els millors colors de la tardor i les fulles seques cobrien tota la Serra. Com que l'excursió era curta ens hem entretingut una bona estona explorant els diversos forats que s'obrien a cada pas per on, de vegades, hi ha els corrents d'aire que donen nom a aquests forats i a la Serra dels Bufadors. Més endavant el camí passa ben a prop del punt culminant de la Serra (1.006 m). Ens hem desviat uns minuts del camí per pujar-hi, tot i que no és un cim gaire individualitzat. Hem arribat al punt de partida, sorpresos per no haver hagut de desplegar els paraigües, i encara hem tingut temps de fer una visita turística a les Baumes del Teixidor, un indret singular amb les runes d'unes cases edificades sota una bauma gegantina.


ENTRADES RELACIONADES:
Sot del Balà i Puig
de la Força 2013
Puigsacalm, camí
dels Burros 2011
Gorja del
Gravet 2008

diumenge, 10 de novembre de 2013

Canal del Cavall i Canal del Moro

Cap de Mort
Un nou recorregut per camins i canals de Montserrat, amb tres activitats "per a col·leccionistes". Han estat tres activitats curtes i relativament fàcils però que en conjunt configuren un recorregut interessant, que justifica una visita matinal a Montserrat. De bon matí he deixat el cotxe a Santa Cecília; feia força vent però el cel era ben blau mentre el sol començava a sortir. Seguint el GR172 en direcció al Monestir he passat pel peu de la Canal del Moro i per l'inici del Camí dels Artitjols abans d'arribar a l'inici de la Canal del Cavall. Pujant per la canal, inicialment emboscada, he arribat ben aviat a les primeres instal·lacions, unes maromes gruixudes. El recorregut segueix superant rampes rocoses amb l'ajut de diverses cordes, sempre sense dificultat. He arribat al coll, a dalt de tot, ben a prop del Cavall Bernat, donant per acabada la primera de les activitats previstes. He agafat el camí de l'Ermita de Sant Antoni fins que, poc abans d'arribar-hi, he agafat un caminet que ressegueix el cingle fins al peu del collet entre el Cap de Mort i el Cingle de Sant Antoni. Aquí comença la segona activitat, una petita via ferrada (en realitat és més aviat "via cordada" perquè no hi ha gaire ferro i sí moltes cordes fixes) que puja al cim del Cap de Mort donant-li tota la volta per cornises penjades sobre el buit. El recorregut és molt fàcil encara que una mica aeri; cal assegurar-se. He arribat al collet, ocupat per dos grans blocs de pedra en equilibri aparentment inestable, i he superat la curta paret final amb l'ajut de cordes fixes arribant al cim d'aquesta agulla montserratina amb forma de calavera. Feia un vent molt fort allà dalt, de manera que només m'he entretingut uns minuts, per fer la foto de cim i una panoràmica circular:

Des del collet he baixat directament al punt d'inici de la ferrada i he anat a buscar el camí gran de Sant Jeroni. En pocs minuts he arribat a l'inici de la Canal del Moro, una altra canal equipada que baixa en direcció a Santa Cecília amb l'ajut de cordes fixes. Aquest descens també és fàcil i només un tram, el primer que està equipat amb una corda fixa, té una certa verticalitat; es pot fer un curt ràpel o despenjar-se per la corda com jo he fet. De totes maneres, al llarg del recorregut hi ha algunes rampes terroses que en cas de pluja poden quedar convertides en tobogans de fang, complicant el descens. Avui les condicions eren bones i ben aviat he arribat al GR172, que en pocs minuts m'ha retornat a Santa Cecília donant per acabada aquesta matinal montserratina.
Avui no hi ha àlbum de fotos perquè n'hi ha molt poques però tenim un petit vídeo que podeu veure aquí:




ENTRADES RELACIONADES:
Travessia de
Montserrat 2011
Canal del
Mejillón 2010
Camí del Salt
de la Nina 2010