divendres, 31 d’agost del 2012

Bivac al Puigmal (2.910 m)

Des d'abans de l'estiu, en Joan ens havia proposat fer un bivac al mateix cim del Puigmal; l'activitat estava programada per a la setmana passada, en plena onada de calor, però es va haver d'ajornar per aquesta setmana amb la mala sort que el temps ha canviat radicalment i avui les previsions eren de fred i forta tramuntana. Potser per això, i perquè la gent té força seny, han desertat molts dels que avui ens havien d'acompanyar en aquesta freda aventura. Finalment només hem quedat els quatre irreductibles que a darrera hora de la tarda deixàvem el cotxe al coll de Fontalba, decidits a pujar el Puigmal i muntar-hi un bivac. Quan hem obert la porta del cotxe ens ha sorprès una ventada d'aire gelat que ens ha fet veure clarament que el bivac no seria la plàcida nit a la llum dels estels que havíem programat. Sort que havíem llegit les previsions del temps i anàvem preparats per a tot, amb el sac de plomes, la jaqueta gruixuda, els guants i la gorra de llana. Amb les últimes llums hem anat pujant, gaudint de l'espectacle del capvespre des d'aquest mirador privilegiat. A mitja pujada, quan ja l'ambient era força fosc, ha sortit la lluna plena, radiant, que ens ha il·luminat el camí fins al cim, de manera que no hem hagut d'encendre els frontals. Al cim el vent era molt fort, de manera que sense perdre un instant hem buscat un lloc per muntar el bivac. Un muret de pedres a pocs metres del cim ens ha donat una protecció mínima per no estar a ple vent i allà ens hem instal·lat. Ja dintre del sac, hem preparat una beguda calenta amb el fogonet mentre sopàvem i després hem acabat d'instal·lar el bivac. Portàvem una manta tèrmica d'alumini plastificat que ens hem posat per sobre per millorar l'aïllament tèrmic però ha durat només dos minuts perquè el vent l'ha esquinçat pel mig i en pocs minuts l'ha trencat a trossos. Hem renunciat a la manta tèrmica i ens hem disposat a dormir o, si més no, a passar la nit. Al cap d'un parell d'hores he tret el cap del sac per beure una mica d'aigua i m'he trobat amb la sorpresa que el contingut de la cantimplora estava gelat... realment feia molt fred.


dilluns, 20 d’agost del 2012

Ascensió al Gourgs Blancs (3.129 m)

En el refugi d'Estós sí que són matiners:  a les sis del matí ens han servit l'esmorzar i a dos quarts de set ja sortíem pel caminet del Port de Gías quan encara estava clarejant. L'objectiu era el Gourgs Blancs però també pensàvem completar la jornada fent algun altre dels molts cims que l'envolten. Abans de sortir, el meteoròleg de guàrdia de la colla ens ha informat que les previsions del temps eren immillorables, que faria molta calor i que seria un dia d'aquells de "sol i mosques". Fins i tot ens ha donat una dada numèrica per concretar i ratificar les informacions qualitatives: segons els diversos serveis meteorològics consultats, la probabilitat de precipitacions era del 0%. Quan encara no portàvem cinc minuts de camí, ha començat a ploure. Ha estat un xàfec curt però intens, que ens ha obligat a treure les capelines i ha inspirat diversos comentaris -irreproduïbles en un blog tan seriós com aquest- sobre les previsions del nostre home del temps. Després d'una breu parada al costat del llac de Gías, hem arribat al coll del mateix nom; bufava un aire fred i el cel tenia un aspecte estrany, amb nuvolades negres amb aspecte de tempesta imminent i grans clarianes. Com que encara no havíem arribat tots al coll i feia fred, hem decidit aprofitar el temps fent els pics de Clarabide, que des d'aquí són a tocar. En pocs minuts hem pujat al Clarabide Oriental (3.012 m) i després al  Clarabide Central (3.020 m). Amb dos cims a la butxaca, hem retornat al coll on ens hem retrobat tota la colla i hem iniciat el plat fort de la jornada, el Gourgs Blancs. Aquest cim no té cap via fàcil però nosaltres l'hem atacat per la via normal de la cara sud que, tot i no ser fàcil, es pot fer sense corda i sense massa complicacions si es troba l'itinerari correcte. Des del coll de Gias hem pujat una mica per la pedrera que baixa de la cresta oest i després, seguint les fites, hem iniciat un llarg flanquejament a la dreta per sobre dels espadats que cauen a la vall de Gías. Després, quan ja estàvem a sota mateix del cim, hem iniciat la pujada final per una canal àmplia que ens ha portat fins al Gourgs Blancs (3.129 m) un cim que ja coneixia des del juliol de 1975. Aquesta part final no era difícil però s'havia d'anar amb compte perquè calia ajudar-se amb les mans per superar alguns passos de grimpada. Finalment hem arribat tots a dalt (en dos torns)  i hem pogut gaudir del gran panorama que ofereix aquest cim. El dia no era gaire clar i les muntanyes més llunyanes quedaven difuminades per la calitja però la visió del gran nombre de cims propers, dominats pel Posets, era espectacular. També teníem una gran visió de les valls franceses, especialment de la vall d'Oo i al fons vèiem també la silueta de l'Aneto. Com és normal, la baixada és més difícil que la pujada però hem baixat tots sense problemes; en un pas hem posat una corda de seguretat però ben aviat ha estat tota la colla de retorn a casa, no sense abans gaudir d'una petita pedregada que no estava en el guió de la sortida.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Mountain Films per a tots els seguidors del blog:



També tenim la panoràmica circular que hem fet des del cim:



dissabte, 18 d’agost del 2012

Refugi d'Estós

Per segona vegada en aquesta temporada, hem pujat al refugi d'Estós, a la vall del mateix nom. Aquesta vegada érem una bona colla, 12 persones, i l'objectiu era fer el pic de Gourgs Blancs. Les previsions del temps indicaven una onada de calor però nosaltres pensàvem que a la muntanya sempre fa fresca. Poc abans d'arribar a Benasc ens hem aturar a dinar a l'àrea de picnic que hi ha a l'entrada del poble de El Run i el termòmetre marcava 38 graus. El dinar a ple sol ha estat com fer una visita turística a l'infern però hem sobreviscut i hem seguit el viatje fins a Benasc, on ens hem trobat tota la colla i hem pujat fins a l'aparcament situat a l'entrada de la Vall d'Estós. Allà el termòmetre seguia marcant 38 graus, de manera que sense perdre temps hem iniciat el camí cap al refugi. Bona part del camí va per l'ombra, de manera que la calor no era tan forta i hem aconseguit arribar, sense deshidratar-nos, a la font de Corones, on hem begut i ens hem remullat abans de seguir el camí. En el temps previst, 2 hores i mitja, hem arribat al refugi i ens hi hem instal·lat; la calor aquí ja era molt més suportable i fins i tot corria un airet de muntanya que ens ha revifat una mica abans del sopar. Una vegada més hem entès perquè no hi ha cap refugi que tingui una estrella Michelin; el menú ha estat senzill: consomé, cigrons amb algun indici dispers de xoriço, mandonguilles i succedani de iogurt. Després hem anat a dormir aviat, ja que demà ens espera una bona jornada de muntanya.


dijous, 9 d’agost del 2012

Pic d'Anie i Mesa de los Tres Reyes

Ahir a la tarda vam arribar en taxi a l'estació d'esquí d'Arette-La Pierre de Saint Martin, situada molt a prop del coll del mateix nom, pas fronterer entre la vall de Belagua i França. A la mateixa estació hi ha el refugi Jeandel, un petit refugi privat, on ens vam instal·lar. Al matí volíem sortir molt aviat perquè ens esperava una llarga jornada però el guarda era de la mena dormilega, molt habitual darrerament en els refugis, i ens va dir que fins a les 7'30 no donava l'esmorzar. Al matí hem estat de sort perquè ens ha servit l'esmorzar una mica abans i poc després de les 7'30 ja sortíem en direcció al Pic d'Anie, primer objectiu de la jornada. Des del refugi hem pujat fins a la carena fronterera per enllaçar amb el camí que ve del coll de la Pierre de Saint Martin. El camí travessa diversos caos càrstics però està ben marcat i ens ha portat amb comoditat fins al cim del Pic d'Anie (2.499 m), un cim molt conegut per la seva característica silueta piramidal, visible des de qualsevol cim del Pirineu Occidental, i també perquè és el més alt del Pirineu Navarrès, tot i que està situat íntegrament en territori francès. Des d'aquest cim hi ha una gran panoràmica del Pirineu Occidental encara que avui la calitja no deixava veure prou bé l'espectacle. Entre la calitja, però, hem distingit, a més de les muntanyes properes com la Mesa de los Tres Reyes, altres gegants pirinencs com el Midi d'Ossau, Balaitús, Pallas, Vignemale, Picos del Infierno, Garmo Negro, Collarada, Bisaurín, Orhi ... Des d'aquí comença la part més delicada de l'itinerari, ja que hem de baixar fins al Coll d'Insola buscant un pas entre els cingles que cauen a plom des de l'Añelarra. El pas és delicat perquè un error podria suposar un embolic considerable però seguint les fites i amb una mica d'intuïció hem superat el pas arribant al coll d'Insola. Ens hem aturat una mica abans d'iniciar l'ascensió al segon cim de la jornada, La Mesa de los Tres Reyes. El camí segueix la mateixa tònica, marcat amb fites i travessant paisatges càrstics que en alguns punts són caòtics. Hem arribat al coll situat entre la Mesa de los Tres Reyes i el cim secundari que els francesos anomenen "La Table" pel seu aspecte d'enorme altiplà, com una taula penjada sobre les muntanyes. En pocs minuts hem assolit el cim de la Table (2.423 m) i hem retornat al coll des d'on una grimpada, més fàcil del que sembla vista des de la Table, ens ha portat al cim de la Mesa de los Tres Reyes (2.448 m). Nova panoràmica circular i baixada ràpida al coll per seguir la nostra ruta. La intenció era anar al coll d'Escoueste i d'allà fins a la cabana d'Ansabère per dormir-hi i seguir demà la nostra ruta fins al refugi d'Arlet però al llarg de l'etapa d'avui l'Albert ha tingut problemes físics que l'han deixat fora de combat, de manera que hem decidit escurçar l'excursió baixant en direcció a Linza. Hem baixat fins a la Cabaña de Linza, una cabana de pastors ben condicionada on hem passat la nit. En realitat hem passat la nit al costat de la cabana perquè feia una nit tan clara i càlida que alguns hem preferit fer bivac a fora, gaudint del gran espectacle del firmament ple d'estels. Al matí només quedava una curta baixada de menys d'una hora fins al refugi de Linza, punt final  de la sortida.
Aquí podeu veure aquí el vídeo oficial d'aquesta sortida:



També tenim les dues panoràmiques circulars:

Pico de Anie (2.499 m)

Mesa de los Tres Reyes (2.448 m)


divendres, 3 d’agost del 2012

Gorges de Núria

Avui hem fet una matinal barranquista per les refrescants aigües del riu de Núria. Aquest descens ja l'havíem fet ara fa sis anys, el setembre de 2006; en aquella ocasió vam fer el descens des del punt més alt, la represa, però ens va quedar per fer un petit  tram amb dos ràpels, al final de tot. Avui hem volgut completar el descens fent aquest petit sector final però com que volíem tornar aviat a casa hem començat en el Pont del Cremal deixant de banda el sector inicial. Malgrat tot, ha estat un magnífic descens, especialment pel ràpel gran del que hem gaudit novament en un entorn espectacular. Avui el cabal era perfecte, suficient perquè el riu estigués viu i les cascades baixessin amb un bon nivell però sense el perill que en aquest barranc representen les aigües crescudes. Hem fet tot el descens sense cap problema i hem arribat al gran ràpel de l'extraplom, equipat amb uns passamans i alguns agafadors metàl·lics, que ens han portat amb un flanquejament vertiginós fins a la instal·lació del ràpel, molt segura com totes les d'aquestes Gorges. El descens d'aquest ràpel justifica per si sol tot el descens; l'indret per on baixa és realment magnífic: extraplomat, amb una cascada caient al costat i amb un profund gorg de recepció. Al peu d'aquest ràpel hem esmorzat una mica abans de completar el descens. Hem trobat el caminet per on vam sortir la darrera vegada pensant que ja havíem acabat i hem baixat per un petit caos de roques fins trobar els dos ràpels finals, fàcils però amb cascada remulladora, i finalment hem acabat agafant un caminet que ens ha portat de tornada a la Central de Daió, punt de partida.
Avui no tenim àlbum de fotos però sí una pel·lícula amb les escenes més interessants del descens de les Gorges de Núria: