dissabte, 26 de maig del 2012

Barranc de Gavarra

Barranc de Gavarra
Ara que hem penjat els esquís fins a la propera temporada, hem iniciat les activitats barranquistes amb un descens dels més clàssics. El de Gavarra és el barranc més llarg de Catalunya i un objectiu de categoria, amb un descens llarg, de sis hores, i un retorn llarg, cansat i perdedor de més de dues hores. Les guies de barranquisme ja avisen que es tracta d'un barranc habitualment força sec i recomanen fer-lo "en primavera després de pluges". Per això, com que estem en plena primavera i darrerament ha plogut molt, hem pensat que era una bona oportunitat per fer aquest descens. El barranc no és difícil tècnicament, ja que encara que té 35 ràpels només en té dos de mida mitjana, entre 10 i 15 metres i la resta són ressalts equipats que, quan hi ha aigua abundant, es poden fer saltant. A primera hora del matí deixàvem el cotxe al costat d'un paller enrunat al final d'una pista, transitable però precària, que surt del poble de Gavarra. Hem baixat en direcció a l'inici del barranc seguint un track que havíem baixat del wikilog però l'artista que havia traçat el track s'havia embolicat i ens ha portat en el tram final camp a través i fins i tot hem hagut de fer un petit ràpel per baixar a la llera del torrent, per on no baixava ni una gota d'aigua. Hi ha 35 ràpels i l'activitat és llarga, de manera que sense perdre temps hem iniciat el descens baixant un rere l'altre els ràpels. Al cap de 15 ràpels hem arribat a la confluència amb el Torrent de Carreu. La guia diu que a partir d'aquí el riu és més aquàtic i, efectivament, a poc a poc hem anat trobant petits gorgs plens d'aigua, tot i que en tot el descens només hem pogut fer un salt. Finalment hem completat els 35 ràpels i hem arribat a la confluència amb el riu de Rialb, que baixava amb força aigua però no crescut. Hem baixat pel Rialb fins trobar un caminet  a mà esquerra, marcat amb dues fites, per on comença el llarg retorn. Hem dinat mentre els vestits de neoprè s'assecaven una estona al sol al costat del riu i hem iniciat el camí de retorn. Totes les guies de barranquisme coincideixen en assenyalar que el camí de tornada és llarg, pesat i especialment perdedor a causa del garbuix de pistes traçades aparentment a l'atzar per aquesta zona. Teníem present l'aventura d'en Toni, que va acabar rescatat pels forestals després de caminar perdut per la muntanya fins que es va fer fosc. Nosaltres portàvem el frontal al fons del bidonet per si la posta de sol ens agafava desprevinguts i també el GPS amb els mapes de la zona, que ens ha permès arribar sense novetat al cotxe després d'una esgotadora marxa per pistes pedregoses.
Aquí podeu veure el vídeo amb el reportatge del descens:




dissabte, 19 de maig del 2012

Un tomb per la Serra de Montsant

Serra del Montsant
La Morera de Montsant - Grau dels Barrots - Cova de l'Ós - La Llibreria - Pont Natural - Font de les Canaletes - Grau del Racó dels Forats - Clot del Cirer - Piló dels Senyalets - Grau de la Grallera - La Morera de Montsant

Divendres  a la tarda vam arribar en cotxe al poblet d'Albarca i vam allotjar-nos en el refugi del Centre Excursionista de Tarragona. Al matí, després d'esmorzar al refugi i d'un curt trajecte en cotxe, hem iniciat l'excursió a la Morera de Montsant. La primera part del camí, el Grau dels Barrots, ja el coneixíem; vam baixar per aquí quan vam fer la ferrata del Montsant l'any 2003. El camí s'acosta al cingle i quan sembla que no hi ha lloc per on pujar entra per una fissura on, amb l'ajut d'alguns ferros col·locats estratègicament, supera el Grau fins arribar a l'altiplà superior. El següent punt singular ha estat la cova de l'Ós, una gran bauma amb vegetació exuberant. Hem seguit per un caminet que voreja el cingle de la part Nord de la Serra pel sector anomenat La Llibreria on unes fissures verticals tallen el cingle en rocs verticals com els llibre d'una llibreria. Hem arribat al Pont Natural, una gran cova foradada que forma un pont gegantí. Hem menjat una mica abans de seguir el nostre camí. Hem passat per la font de les Canaletes, que rajava fresca i abundosa, i més endavant hem trobat la Codolla dels Forats, un petit gorg en una torrentera. Hem pujat el Grau del Racó dels Forats, molt fàcil, amb uns esglaons tallats a la roca i hem arribat a l'indret més singular de la jornada: El Clot del Cirer. Es tracta d'un racó d'un verd brillant que contrasta amb la vegetació mediterrània de la zona. Una font, un abeurador, dues nogueres monumentals i un prat verd formen un entorn realment singular. Hem menjat una mica i hem fet una micro migdiada abans d'iniciar el sector final de l'excursió. Hem passat pel pi del Cugat i hem arribat al punt més alt d'aquest sector de la serra, el Piló dels Senyalets. Des d'aquí només quedava la baixada, pel Grau de la Grallera, fins a la Morera del Montseant on hem acabat aquesta magnífica excursió que ens ha ofert una visió general d'aquesta serra.
Aquí teniu la pel·lícula de la jornada, cedida per Produccions JGB per a tots el seguidors d'aquest blog:




dissabte, 12 de maig del 2012

GR83: Coll Golofreu - Prats de Molló

Coll Golofreu - Coll de Malrem - La Menera - Prats de Molló

Avui el GR83 ens ha portat fins a la població de Prats de Molló, al Vallespir, ja en terres franceses. Com és habitual, les previsions del temps eren bones encara que, com també és habitual, assenyalaven possibilitat de xàfecs a la tarda. Una vegada més s'han confirmat tots els pronòstics i hem tingut el bon temps que ens havien anunciat i un xàfec curt però intens just quan hem arribat al final. De bon matí hem arribat en autocar al Coll Golofreu i hem iniciat la curta ascensió cap al Coll de Malrem. Aquest coll és un punt molt característic perquè per aquí passa la frontera. Al coll hi ha una de les fites que assenyalen la frontera des d'Irun fins a Portbou. Com és normal, hem fet una foto de grup amb la magnífica fita abans d'iniciar el descens cap a la Menera. Hem arribat a aquest poble, el primer del Vallespir, i hem iniciat una nova pujada per superar el Coll de la Guilla i  arribar a Prats de Molló, punt final de l'etapa. Aquí ens esperava l'autocar i ens ha portat fins a Molló, on hem tancat la jornada amb un dinar al restaurant Calitxó.


divendres, 11 de maig del 2012

Pic de la Cabaneta i Roc Melé amb esquís

Gairebé al final de la temporada d'esquí, hem aprofitat la darrera oportunitat de fer una ascensió a Andorra. Hem arribat en cotxe fins al final de la carretereta de la Vall d'Incles i hem iniciat l'ascensió amb els esquís a l'esquena, ja que la neu no arribava tan avall. Ben aviat, però, ens hem pogut calçar els esquís i seguir l'ascensió amb més comoditat. La neu primavera estava força compactada i en bones condicions; a més el pendent és suau i regular de manera que l'ascensió ha estat fàcil i ben aviat hem arribat al primer cim de la Jornada, la Tossa del Cap del Siscaró (2.818 m). És un cim una mica indefinit; hi havia tres fites i no sabíem quina marcava el punt més alt però hem optat per la fita més gran per fer les fotos de rigor, a més de la panoràmica circular. Hem seguit en direcció al segon cim de la jornada, el Pic de la Cabaneta (2.818 m), on hem arribat en poc temps seguint una carena amb vistes panoràmiques a banda i banda. Al cim de la Cabaneta ens hem aturat una estona contemplant el panorama, que era molt extens i hem fet la panoràmica circular. Estava previst acabar aquí les ascensions però la visió propera del Roc Melé i la proposta d'en Luis que no havia vingut amb nosaltres quan vam fer aquest cim des de l'altra banda l'any 2006, ens han decidit a allargar una mica més l'excursió arribant al Roc Melé (2.816 m). Quatre fotos de cim, una panoràmica circular i retorn pel mateix camí. Hem seguit la carena fins a la Tossa del Cap del Siscaró des d'on hem iniciat el descens esquiant. La neu estava força bé i ha estat una bona baixada tot i que a la part final la falta de neu ens ha complicat una mica les coses.
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També hem fet una pel·lícula, que podeu veure aquí: 



I aquí teniu les panoràmiques que hem fet en els tres cims:

Tossa del Cap del Siscaró, 2.818 m

Pic de la Cabaneta, 2.818 m

Roc Melé, 2.816 m

DICTAMEN PERICIAL TOPOGRÀFIC: Els mapes i guies de la zona presenten contradiccions geogràfiques que convé aclarir. A la guia d'esquí de muntanya que inspira les nostres ascensions i a diversos llocs d'internet se situa el Pic de la Cabaneta en el lloc on el mapa de l'editorial Alpina situa la Tossa del Cap del Siscaró. Per acabar-ho de complicar, el mapa de l'IGN francès fa el mateix però marca un cim 30 metres més alt entre el Roc Melé i el pressumpte pic de la Cabaneta. Nosaltres avui hem estudiat el tema sobre el terreny amb el GPS a la mà i hem comprovat que no existeix la cota 2.847 del mapa francès. Hem arribat a la conclusió que la versió de l'editorial Alpina és la més correcta, ja que els dos cims que marca - Tossa del Cap del Siscaró i Pic de la Cabaneta- són de la mateixa altura i el cim marcat com a Pic de la Cabaneta és una mica més individualitzat, tot i que, de fet, els dos són bonys d'una mateixa carena.


dissabte, 5 de maig del 2012

La xemeneia del Pingüí

La Xemeneia del Pingüí
Una nova sortida a Montserrat amb l'objectiu principal de fer la via Xemeneia del Pingüí, a la regió d'Agulles. Aquesta via ja l'havia fet en èpoques històriques (juliol de 1975) i tenia ganes de repetir-la 37 anys més tard. La via puja per una canal que ratlla tota l'agulla de dalt a baix formant un diedre a la part de baix i una xemeneia a la segona tirada. Tot i que la via no és difícil, té una placa fina a l'arribada a la reunió que es fa sota la xemeneia i una part més atlètica que se supera amb tècnica de ramonage fins poc abans del cim. A diferència de l'ascensió històrica de l'any 75, ara la via està ben assegurada, amb la reunió ben muntada i un parell d'assegurances situades estratègicament en el tram més tècnic de la via. Hem arribat al cim sense problemes i, després de fer la foto panoràmica, hem baixat en ràpel fins al peu de la cara nord de l'agulla. Com que encara era aviat ens hem desplaçat fins a la part occidental d'Agulles per fer una altra via, la Nord de l'Agulla del Capdamunt. Només té una tirada però és una ascensió agradable, amb bona presa i grans vistes. Ben aviat hem arribat al cim i hem baixat en ràpel per la mateixa cara de pujada. Podríem haver donat per acabada aquí la jornada montserratina però com que ens agrada complicar-nos la vida hem decidit que no baixaríem pel camí de la Portella sinó que seguiríem un itinerari alternatiu. Ja fa temps que volia baixar pels ràpels de la Figuereta, una sèrie de tres ràpels que baixen per la gran paret nord d'Agulles. Una placa metàl·lica a l'inici de la canal que puja entre la Figuereta i la Bandereta dóna la informació necessària per fer aquest descens: tres ràpels: 25 m, 45 m, 30 m. El primer ràpel baixa per la canal fins a un replà amb un balcó obert sobre un buit impressionant. El segon ràpel té 45 metres de verticalitat i és realment impressionant. Al peu d'aquest segon ràpel hem tingut un petit ensurt quan hem intentat recuperar les cordes i, malgrat la magnífica instal·lació, les cordes no corrien. Segurament el nus s'enganxava amb l'arbret que hi ha a l'inici del ràpel i quedava la corda travada. Al moment ens ha vingut a la memòria el descens del barranc de la Caramella, quan vam tenir un incident similar. Hem fet algunes maniobres tècniques d'aplicació pràctica de la mecànica ondulatòria i finalment hem aconseguit recuperar les cordes. Després de l'incident, el tercer ràpel ens ha semblat irrellevant.
Avui no hi ha àlbum perquè hem fet poques fotos però hem gravat algunes seqüències de vídeo amb les que hem muntat aquesta petita pel·lícula.


També teniu aquí les panoràmiques:

El Pingüí

Agulla del Capdamunt