dissabte, 26 de maig de 2012

Barranc de Gavarra

Barranc de Gavarra
Ara que hem penjat els esquís fins a la propera temporada, hem iniciat les activitats barranquistes amb un descens dels més clàssics. El de Gavarra és el barranc més llarg de Catalunya i un objectiu de categoria, amb un descens llarg, de sis hores, i un retorn llarg, cansat i perdedor de més de dues hores. Les guies de barranquisme ja avisen que es tracta d'un barranc habitualment força sec i recomanen fer-lo "en primavera després de pluges". Per això, com que estem en plena primavera i darrerament ha plogut molt, hem pensat que era una bona oportunitat per fer aquest descens. El barranc no és difícil tècnicament, ja que encara que té 35 ràpels només en té dos de mida mitjana, entre 10 i 15 metres i la resta són ressalts equipats que, quan hi ha aigua abundant, es poden fer saltant. A primera hora del matí deixàvem el cotxe al costat d'un paller enrunat al final d'una pista, transitable però precària, que surt del poble de Gavarra. Hem baixat en direcció a l'inici del barranc seguint un track que havíem baixat del wikilog però l'artista que havia traçat el track s'havia embolicat i ens ha portat en el tram final camp a través i fins i tot hem hagut de fer un petit ràpel per baixar a la llera del torrent, per on no baixava ni una gota d'aigua. Hi ha 35 ràpels i l'activitat és llarga, de manera que sense perdre temps hem iniciat el descens baixant un rere l'altre els ràpels. Al cap de 15 ràpels hem arribat a la confluència amb el Torrent de Carreu. La guia diu que a partir d'aquí el riu és més aquàtic i, efectivament, a poc a poc hem anat trobant petits gorgs plens d'aigua, tot i que en tot el descens només hem pogut fer un salt. Finalment hem completat els 35 ràpels i hem arribat a la confluència amb el riu de Rialb, que baixava amb força aigua però no crescut. Hem baixat pel Rialb fins trobar un caminet  a mà esquerra, marcat amb dues fites, per on comença el llarg retorn. Hem dinat mentre els vestits de neoprè s'assecaven una estona al sol al costat del riu i hem iniciat el camí de retorn. Totes les guies de barranquisme coincideixen en assenyalar que el camí de tornada és llarg, pesat i especialment perdedor a causa del garbuix de pistes traçades aparentment a l'atzar per aquesta zona. Teníem present l'aventura d'en Toni, que va acabar rescatat pels forestals després de caminar perdut per la muntanya fins que es va fer fosc. Nosaltres portàvem el frontal al fons del bidonet per si la posta de sol ens agafava desprevinguts i també el GPS amb els mapes de la zona, que ens ha permès arribar sense novetat al cotxe després d'una esgotadora marxa per pistes pedregoses.
Aquí podeu veure el vídeo amb el reportatge del descens:




5 comentaris:

Joan Castelltort ha dit...

No era un escursó..., eren dos.

J. Rafel Alsina ha dit...

Joan,

Lamento portar-te la contrària però si fossin dos escurçons hi hauria dos caps.... Era només un escurçó encara que estava recargolat sobre si mateix.
De totes maneres, els escurçons són bestioles inofensives per als barranquistes, a diferència dels senglars, enemics declarats de tot barranquista.

Joan Castelltort ha dit...

Es veritat només hi ha una serp, no em quadra gaire la mida del cap i la seva llargada, potser no és un escursó.

Anònim ha dit...

Cómo os ponéis por una viborilla de nada. Ni que os hubiéseis topado con la "prima de riesgo"

J. Rafel Alsina ha dit...

Pero Luis,

Si la pobre víbora no hacía nada. Estaba dormitando entre los pedruscos. Los jabalíes sí que son peligrosos.
En cuanto a lo de la prima, no sabía que era de riesgo; parece inofensiva. En cualquier caso, dale recuerdos a la prima.