dissabte, 14 de maig de 2011

Barranc de la Caramella

Caramella
Ara que ja queda poca neu i hem penjat els esquís, hem iniciat la temporada de barrancs amb un objectiu important: el Barranc de la Caramella, en el massís del Port. Divendres a la tarda vam arribar al Mas de Barberans i ens vam allotjar en una casa rural. De bon matí hem sortit en direcció al barrancs. L'aproximació és llarga -unes dues hores- i dura, ja que puja per un camí estret que s'enfila entre els matolls superant els cingles per arribar a la part alta del barranc. Pel camí hem vist un porc senglar amb els seus porcells fugint de la invasió de barranquistes. Després de posar-nos el vestit de neoprè i equipar-nos convenientment, hem iniciat el descens pel barranc. L'aigua corria amb un cabal no molt gran però més que suficient per gaudir d'una magnífica baixada. Després d'uns quants ràpels de diverses mides, hem arribat al primer obstacle: un ràpel llarg amb un sector volat. Hem baixat sense problemes i hem continuat el descens superant ressalts amb diverses tècniques: ràpel, desgrimpada, tobogan i fins i tot algun salt. Finalment hem arribat al pas clau del descens: la cua de cavall, un salt que es baixa en ràpel amb dos sectors, un de 37 metres amb el tram final desplomat i l'altre de 25. Hem baixat el primer sector sense problemes però en el moment de recuperar la corda del ràpel ha quedat travada a dalt, de manera que ha estat impossible recuperar-la. Creiem que el nus s'ha encastat entre les branques d'uns arbrets que hi havia a la sortida del ràpel. Com que, a més, el tram final era desplomat i amb una petita cascada remullant-ho tot, era complicat remuntar. Després de valorar diverses opcions hem decidit abandonar la corda i seguir el descens amb el material de reserva que portàvem. La idea inicial era pujar després pel caminet d'aproximació, que passava a prop de l'inici del ràpel de la cua de cavall per recuperar la corda des de dalt però quan hem arribat a baix ja era una mica tard i no teníem ganes de tornar a fer l'aproximació, de manera que hem deixat la corda allà...
Podeu veure l'àlbum de fotos clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog. També teniu aquí la pel·lícula, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors d'aquest blog:




4 comentaris:

Joan Castelltort ha dit...

A vegades va bé pifiar-le, ens fa recordar que " no hay enemigo pequeño", i que cal seguir al peu de la lletra una norma bàsica , com és comprovar que les cordes es puguin recuperar. El barranc molt interessant i si algú les recupera, ja sap a on trobar-nos

Jaume ha dit...

Ja sé a on estan les cordes!!!!!.
Estan al balcó d'en Lluís i l'Agnès, al costat mateix del seu gps.
I qui vigila les cordes és el porc senglar i els seus porcells.
Qui s'atreveix a agafar-les?
Per cert, com que l'Agnès té una mica de por, no els hi dóna res de menjar i tenen fam de mossegar cuixa!!!!
Per cert... quants anys tenie naquestes cordes????
Apa... felicitats
Jaume

J. Rafel Alsina ha dit...

Joan, tens raó. No n'aprendrem mai !

Jaume, no pateixis per les cordes. Ja estic negociant amb l'autoritat competent l'autorització per comprar-ne una de nova. Ha estat una bona excusa per renovar el material. A la propera sortida també està previst que el GPS pateixi algun accident fortuït per poder-me'n comprar un com el d'en Lluís. El meu és una mica obsolet (model de l'any 2002) ...

Anònim ha dit...

De llevarte la cuerda te has de "acordar", y si no, alguien te lo tiene que "recordar".

Y ha sido la amarilla, la cuerda nueva. Como la Magda no se apiade de ti, te veo pasando un parte al seguro de la vivienda para que Catalana Occidente pague el pato...