dimarts, 27 de juliol del 2004

GR10 etapa 06: Saint Jean - Esterançuby

Saint Jean Pied de Port - Caro - col d'Handiague - Estérençuby

Curta etapa, de només quatre hores, amb la que donem per acabada aquesta tirada del GR10. Comencem la jornada fent unes fotos per les muralles del poble. No hi ha pressa; avui es tracta només de superar el petit coll d'Handiangue per arribar al poblet d'Estérençuby. Allà recuperem el cotxe i anem a dinar a Roncesvalles. Després agafem la carretera per tornar a casa.


dilluns, 26 de juliol del 2004

GR10 etapa 05: Baigorry - S. Jean

Saint-Etienne de Baïgorry - coll d'Aharza - coll d'Urdanzia - Lasse - Saint Jean Pied de Port

Aquesta etapa ens porta fins a Saint Jean Pied de Port, inici del Camino de Santiago. Des d'aquí, els peregrins remunten la carena fronterera per baixar a Roncesvalles. A mitja etapa arribem al cim de Monhoa (1.021 m). Des del cim comencem una llarga i plàcida baixada fins a Saint Jean, passant pel característic coll dels tres abeuradors. Mentre caminem, mirant enrere, veiem contínuament les crestes d'Iparla que vam recórrer ahir. Arribem aviat al final i a la tarda fem la maniobra de cotxe: en tren fins a Cambé les Bains i un taxi fins a Ainhoa i recuperem el cotxe, deixant-lo després a Estérençuby, punt final de l'etapa de demà.


diumenge, 25 de juliol del 2004

GR10 etapa 04: Bidarray - Baigorry

Bidarray - pic d'Iparla - col d'Harrieta - col de Buztanzelhay - Saint-Etienne de Baïgorry

Per primera vegada en el GR-10 trobem un desnivell considerable. Des dels 150 metres de Bidarray fins als 1.044 del cim, hi ha 900 metres de desnivell. Després, el camí segueix tota la carena fronterera d'Iparla, amb grans vistes sobre la vall de Baztan i baixa fins al poble de Saint-Etienne. La cresta d'Iparla és molt aèria i ens ofereix uns grans panorames sobre les valls del voltant. Després de carenar una bona estona, arribem al coll de Buztanzelhay i iniciem una llarga baixada fins a Saint-Etienne, un bonic poble, molt turístic. Ens allotgem a l'hotel Arcé.


dissabte, 24 de juliol del 2004

GR10 etapa 03: Ainoha - Bidarray

Ainhoa - col des Tros Croix - col Zuccuta - ferme Esteban - col de Méhatche -Bidarray

Sortim de casa després de dinar i anem a dormir a Elizondo, a l'hotel Baztan, que ja coneixíem de quan vam fer el GR-11. De bon matí passem la frontera per Dancharenea i deixem el cotxe a Ainhoa. L'etapa és un seguit de colls i collets entre muntanyes verdes i boscos humits. Des de l'últim coll, un fort descens ens porta a Bidarray. Després de la baixada del coll de Méhatche, sota la mirada atenta dels voltors, arribem a Bidarray, un poblet molt turístic. Ens allotgem a l'hotel Nobilia, al costat de l'estació de tren. És un hotel una mica vell però per sopar ens donen un canard confitat que ens fa oblidar totalment les set hores de camí.


dijous, 15 de juliol del 2004

Bocchette Centrale

Brochette Centrale
La Brochette Centrale és una de les vies ferrades més emblemàtiques de les Dolomites. És una via de gran categoria, amb un traçat atrevit que recorre la carena de la Brenta des de la Bocca degli Armi fins a la Boca di Brenta. Aquesta serà la darrera via ferrada que farem; un magnífic final per a una setmana d'intensa activitat muntanyenca. El punt més característic de la Centrale és el Campanile Basso, una impressionant torre calcària, d'aspecte inexpugnable, que voregem per la base ajudats pels equipaments de la via. Superat el pas del Campanile Basso, comencem el descens entrant a una estreta i obaga canal pedregosa que ens porta a la Bocca di Brenta, punt clau per baixar de la cresta en direcció a la vall. Des d'aquí tenim una nova perspectiva, una gran visió de l'impressionant monòlit del Campanile Basso que aquí cau a plom més de cinc-cents metres sobre la vall. Fixant-nos en la paret veiem uns punts de color a mitja alçada. És una cordada d'escaladors que estan remuntant aquesta paret i ens donen una referència clara de la immensitat de la paret. Passem la Bocca di Brenta i perdem de vista el sol brillant que ens ha acompanyat tot el dia. Molts metres sota nostre veiem la gelera per on baixarem en direcció al refugi Maria e Alberto Brentei. Els passos son vertiginosos, recorrent cornises estretes i murs verticals. En una cornisa trobem una plataforma de fusta que enllaça dues cornises sobre l'abisme. Aprofitant la calidesa de la fusta i l'aigua d'una font que brolla directament de la paret de roca, fem una aturada per menjar una mica. Un cop a la gelera, uns drets pendents ens porten al territori de l'herba verda i a la calidesa del refugi. Després, un llarg descens per prats i boscos ens porta al refugo Vallesinella i a Maddonna de Campligio on donem per acabada la nostra primera estada a les Dolomites.
Aquí teniu un muntatge de diapositives que inclou el Sentiero Sossat i aquest recorregut. Aquest muntatge ha estat cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




dimecres, 14 de juliol del 2004

Sentiero Benini & Sosat

Sentiero Benini Sosat
Per fi arriba el bon temps! Fa un dia magnífic i asolellat quan deixem el refugi i remuntem de nou fins el Paso Grostè, punt d'inici del Sentiero Benini. El nostre camí esta molt ben senyalitzat i a poc a poc anem guanyant alçada travessant congestes de neu i millorant la nostra visió sobre les muntanyes veïnes. El camí és molt entretingut. Després d'una llarga remuntada per un ample llom nevat, arribem a la cresta. La neu ens complica a estones la progressió. Sovint hem de travessar congestes, de vegades amb fort pendent, assegurats només amb els bastons d'esquí que utilitzem com a piolet. El traçat del camí és d'una saviesa impressionat; és un continu pujar i baixar, buscant sempre els punts febles de la muntanya per superar-la. En alguns punts el camí supera passos compromesos per sobre d'estimballs impressionants, d'una gran verticalitat. Per sort, en aquests punts les assegurances són sòlides i ens podem concentrar en gaudir del paisatge i respirar l'aire puríssim que corre per aquí dalt. La via segueix pel vessant Est de la muntanya i a poc a poc va superant els obstacles: Cima Grostè, Campanile de Camosci, Cima Falkner, Campanile de Valesinella i Cima Sella. En aquest sector la neu és abundant i a estones el camí desapareix. Cal posar atenció per no perdre la senyalització, ja que sortir-se del camí en aquestes muntanyes pot ser perillós. Aviat arribem a la Boca de Tuckett, una bretxa oberta a la cresta que és el pas clau que dóna pas al camí que baixa al refugi Tuckett, on tenim previst dinar abans de seguir cap al refugi Alimonta. El refugi Tuckett està situat en un bell indret dominant tota la vall. Igual que els altres refugis dolomítics que hem visitat, el Tucket és una magnífica instal·lació que ofereix seguretat i confort en un indret d'una gran bellesa natural. Dinem al refugi i fem una mica de migdiada abans de reprendre el camí. Tenim previst anar a dormir al refugi Alimonta. Hi volíem anar per la Brochette Alte però hi ha molta neu i preferim un camí més baix però igualment interessant i equipat: el Sentiero Sosat. Aquest Sentiero ens ha sorprès; esperàvem un simple camí de comunicació entre dos refugis amb algun tram equipat i ens hem trobat una autèntica via ferrada.
Podeu veure aquí un muntatge de diapositives d'aquest recorregut i l'anterior (sentiero Gstavo Vidi), cedit per Edicions JGB per a tots els seguidors de blog:




dimarts, 13 de juliol del 2004

Sentiero Gustavo Vidi

Sentiero Gustavo Vidi
Després d'un desplaçament en cotxe per canviar de zona des del massís de Sella fina a la Brenta, arribem a Madonna de Campiglio i prenem un telefèric que ens porta al Paso del Grostè. Està plovent, de manera que passem l'estona en el bar que hi ha al coll esperant que el temps millori. L'activitat prevista per avui era un curt camí que ens havia de portar al refugi Graffer, des d'on hem de sortir demà en direcció a la Brenta, però pensem en anar-hi per un camí alternatiu més interessant, el Sentiero Vidi. És un sender equipat, relativament fàcil però molt més interessant que el descens pel camí que, per una tartera, baixa al refugi. Completem el camí equipat sense cap problema i ens instal·lem en el refugi Grosté.


dilluns, 12 de juliol del 2004

Sentiero Dibona

Sentiero Dibona
De bon matí ens dirigim en cotxe cap al Passo Tre Croci on prendrem un telefèric que ens pujarà fins el refugi Lorenzi, situat a la cresta del Cristallo. A Cortina mirem la previsió del temps; sembla que no pinta massa bé però de totes maneres decidim tirar amunt confiant que el temps s'aguanti prou per poder fer el Sentiero Dibona. Agafem el telefèric, que en dos trams ens porta al refugi Lorenzi, situat en un punt estratègic de la cresta del Cristallo, a una altitud de 2.930 m. Un autèntic niu d'àligues. Fa uns anys, aquest lloc va ser triat per al rodatge d'una pel·lícula protagonitzada per Silvester Stalone. L'escena clau es va rodar en un pont penjat que uneix dos gendarmes de la cresta sobre un estimball esfereïdor. La via que volem fer és bastant fàcil però ara que estem aquí dalt el temps no sembla millorar i es confirma l'excés de neu a les Dolomites.
El Sentiero Dibona ressegueix una llarga cresta que des de la Forca Staunies va en direcció Oest fins molt a prop de la carretera de Cortina. L'equipament de la via es molt bo i això ens dóna una gran confiança, tenint en compte les males condicions de la via. Després de recórrer un bon tros de la cresta arribem al primer cim, el Cristallino d'Ampezzo. La piràmide del cim està defensada per unes canals recobertes de gel. Intentem superar aquests darrers metres però veiem que la via està en condicion hivernals i el temps no millora, de manera que ens donem per satisfets amb el recorregut que hem fet fins aquí i iniciem el retorn pel mateix camí, en direcció al refugi. Malgrat no haver completat el recorregut previst, tornem satisfets del magnífic recorregut que hem fet i els grans paisatge dolomítics que hem pogut veure.
Podeu veure aquí un muntatge de diapositives d'aquesta sortida, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




diumenge, 11 de juliol del 2004

Monte Paterno (2.744 m) VF Innerkofler

Monte Paterno Innerkofler
El viatge ha estat llarg però finalment hem arribat al cor de les Dolomites, a un dels llocs més emblemàtics del massís. És mitja tarda quan arribem al refugi Auronzo, situat al mateix peu de les Tre Cime de Lavaredo. El refugi és molt confortable, gairebé com un hotel, però amb un gran ambient de muntanya. Per fi estem a les Dolomites ! Al mati resseguim un camí equipat fins al refugi Locatelli, punt d'inici de la via Luca-Innerkofler. Quan arribem al refugi Locatelli comença a caure una intensa nevada que en pocs minuts deixa la muntanya emblanquinada. El que havia de ser una fàcil presa de contacte amb les Dolomites se'ns ha complicat. Al cap d'una estona millora el temps i iniciem l'ascensió al Paterno. Sembla que aquest any hi ha més neu del normal; en molts llocs hem de buscar el cable de seguretat enterrat sota la neu. L'ascensió és complicada a causa de la neu però finalment arribem al cim del Monte Paterno (2.744 m) i podem gaudir d'una gran panoràmica de les Tre Cime di Lavaredo. No podem completar l'itinerari previst inicialment, de manera que retornem al refugi Locattelli i, per un camí diferent del que hem vingut, retornem al refugi Auronzo.
Podeu veure aquí una projecció de diapositives d'aquesta ascensió, amb una untroducció històrica sobre l'origen de les vies ferrades, cedida per Edicions JGB per a tots els seguidors del blog:




dissabte, 3 de juliol del 2004

Camí dels Enginyers

Aquest estiu anirem a les Dolomites, a fer unes quantes vies ferrades. Avui fem una sortida d'entrenament, pensant ja en aquesta sortida de l'estiu, per un camí clàssic però poc conegut: el camí dels Enginyers. Aquest pintoresc camí, senyalitzat com a variant del GR11, va del Santuari de Núria a Coma de Vaca passant per sota dels Torreneules entre els estimballs de les Roques de Tot lo Món. Hi havia una mica de boira, que feia encara més atractiu el camí, que planeja a mitja alçada entre els estimballs de Tot lo Món. Hem arribat al refugi de Coma de Vaca on hem menjat una mica i, ja pel camí normal d'accés al refugi, hem retornat a Queralbs.
Aquí teniu aquí el vídeo d'aquesta sortida: