diumenge, 28 de desembre de 1980

Terradets, esperó dels Isards

Esperó dels Isards
Escalada a Terradets. Aquesta vegada no vam fer cap de les vies de la gran paret de Terradets sinó únicament un parell de vies en el popular Esperó dels Isards. No va quedar constància escrita de les circumstàncies però sembla ser que vam anar als Pirineus a fer alguna altra activitat i  a causa del mal temps no va poder ser i, de baixada, per aprofitar el viatge, vam fer aquestes dues vies.
  • Esperó dels Isards, via SAME
  • Esperó dels Isards, via Xemeneia
La primera via és tot un clàssic de Terradets. Una curta escalada però de certa dificultat i molt estètica. La via puja directament pel mig d'un esperó de bona roca calcària sortint de la mateixa carretera de Terradets. Actualment està esquipada amb parabolts i la fan els escaladors d'esportiva coma  entrenament o iniciació. Quan la vam fer no sabíem la seva graduació però les ressenyes actual la cataloguen de V+. Es pot fer una reunió intermitja.
    La segona via puja per l'interior de la xemeneia, an part en escalada artificial (en aquell temps) amb burins que ja l'any 80 eren antics i rovellats.

    diumenge, 14 de desembre de 1980

    Intent al Bastiments

    Foto d'arxiu: Gra de Fajol, Coll de la Marrana i Bastiments

    Intentem fer el Bastiments amb esquís des de Vallter. Ha caigut una nevada i pensem que la cosa ja és esquiable però quan arribem comprovem que la muntanya està pelada i desistim.

    diumenge, 16 de novembre de 1980

    Tumeneja Nord (2.771 m)

    Dormim al refugi lliure de la Restanca, després d'una accidentada aproximació per un camí gelat. Al matí fem l'ascensió al Tumeneja Nord (2.771 m). La muntanya està nevada però la neu no té gaire gruix i podem pujar sense problemes.


    diumenge, 26 d’octubre de 1980

    Terradets, via CADE (2a part)

    Foto d'arxiu: paret de Terradets

    Anem a escalar a Terradets; pugem caminant fins a la gran feixa i fem la segona part de la via CADE, per l'itinerari original (gran diagonal). Quan vam fer la CADE la primera vegada vam fer des de la feixa la variant de l'esperó.
    Com que acabem aviat, fem la via SEAM a l'Agulla dels Isards, una via curta però molt elegant, que puja totalment en lliure per un esperó molt vertical sobre la carretera del Doll

    diumenge, 19 d’octubre de 1980

    La Miranda de Sant Joan, via Belego

    Foto d'arxiu: les Magdalenes, 2008

    Escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Fem una única via:
    • La Miranda de Sant Joan, via Belego.
    Hem trobat aquesta ressenya en el número 63 (maig-juny 1978) del Vèrtex

    diumenge, 12 d’octubre de 1980

    Pedraforca, intent a la via Estorach

    Foto d'arxiu: el Pollegó Inferior i l'Enforcadura. Juliol 2009

    Des del refugi Lluís Estasen pugem pel camí transversal fins a l'Enforcadura. La intenció era fer la via Estorach al Pollegó inferior, una via curta i no molt difícil. Ha caigut la primera nevada de la temporada i les condicions de la paret ens fan desistir

    diumenge, 21 de setembre de 1980

    Obrint via a Oliana

    Foto d'arxiu: escalant a Oliana (data desconeguda)

    Ara que ja hem acabat la via de l'Esperó de les Orenetes de la Cinglera dels Esplovins, iniciem una nova via a la Paret Negra, situada a la mateixa zona. Fem mitja tirada d'una nova via que estem obrint en aquesta paret.

    dissabte, 13 de setembre de 1980

    Agulla Inf. d'Amitges, via Cerdà-Pokorski

    En el segon dia d'estada a Amitges fem una via clàssica. Pujem a l'Agulla Inferior d'Amitges (2.664 m), per la via Cerdà Pokorski, que puja per un sistema de diedres amb passos atlètics de quart i cinquè grau.


    divendres, 12 de setembre de 1980

    Saboredo Occidental, via Konyosty

    Passem un parell de dies a Amitges, fent vies d'escalada en aquesta zona. Acampem al costat del refugi i fem la via Konyosty al Saboredo Occidental inferior. És un esperó granític recorregut per una via molt elegant i atlètica, quatre tirades de quart i quart superior, amb al gun pas de cinquè grau.


    diumenge, 24 d’agost de 1980

    Cresta del Medio

    Cresta del Medio
    Deprés de passar la nit al refugi de la Renclusa, vam fer aquesta cresta, relativament fàcil però entretinguda. Vam começar pujant pel camí de la via normal de l'Aneto fins al Portillón Superior. Des del Portillón, el camí baixa per una canal fins a la gelera de l'Aneto i segueix la via normal pel glaciar. Poc després vam deixar el camí normal de l'Aneto per enfilar-nos en direcció a la bretxa on comença la cresta. Sense massa dificultat i sense superar gairebé mai el segon grau, la via ressegueix la cresta pujant diversos cims, tant principals com secundaris. En total vam fer un grapat de tresmils:
    • Pic Maleït (3.350 m)
    • Punta Astorg (3.355 m)
    • Pic del Medio (3.346 m)
    • Pic de Corones (3.293 m)
    Des del Pic de Corones vam baixar fins al coll del mateix nom, on vam retrobar el camí de la via normal de l'Aneto i el vam agafar de tornada. Després de travessar longitudinalment la glacera de l'Aneto vam pujar novament el Portillón Superior per baixar seguint el clàssic camí de l'Aneto fins arribar de tornada al refugi de La Renclusa. Després vam recollir les coses per completar la baixada fins a la Basurta, on havíem deixat el cotxe el dia anterior.


    dijous, 21 d’agost de 1980

    Obrint via a la Palangana (V)

    Foto d'arxiu: la paret d'Agulles des de la Savina Superior

    Cinquena jornada de treball a la nova via de la Palangana, a Montserrat, a la regió d'Agulles. La via ha de pujar a aquesta agulla montserratina, que per la via normal és molt fàcil, per la gran paret d'Agulles. En les anteriors jornades de treball havíem obert dues tirades i mitja des del peu de la paret, muntant reunions i assegurant la via. En aquesta ocasió teníem un repte més important; volíem muntar una reunió despentjant-nos des de dalt. Vam pujar a La Palangana per la Via Normal i des del cim d'aquesta agulla ens vam despenjar en ràpel per la gran paret per muntar una reunió. Una activitat vertiginosa perquè la sortida al buit des del cim de la Palangana és realment impressionant.
    Vam conseguir l'objectiu, muntant la reunió amb spits i anelles però aquella va ser la darrera visita a aquesta via, que va quedar inacabada. Anys després es van obrir més vies per aquesta zona i sembla ser que alguna d'aquestes vies va aaprofitar alguna part de l'equipament que havíem abandonat.

    dissabte, 9 d’agost de 1980

    Chardonnet (3.824 m), esperó Nord

    Una gran ascensió mixta, en gel i roca, una clàssica del Massís del Mont Blanc. Vam sortir del refugi Albert I a les dues de la matinada, amb la llum dels frontals. Al entrar en el glaciar de Tour ens vam encordar per tavessar tota la superfície gelada en direcció al marcat esperó que marca la nostra ruta. A sota de l'esperó el vam vorejar, deixant-lo a la nostra esquerra pujant per un pendent gelat. Més amunt vam superar una rimaya per enfilar-nos a l'esperó, per on vam pujar en terreny mixt de roca i gel. Més amunt, quan començava a clarejar, vam deixar a la nostra esquerra la impressionant barrera de séracs de la gelera penjada que es troba a la part alta de la  muntanya. Superant una rimaia ens vam situar sobre la gelera final per on vam continuar l'ascensió. És el tram més compromès perquè té un pendent de 55 graus. Per arribar al cim cal decantar-se una mica a l'esquerra per acabar grimpant per una cresta fins arribar al cim del Chardonnet (3.824 m). Grans vistes sobre les muntanyes properes i sobre tot el Massís del Mont Blanc.
    Com passa sovint als Alps, la baixada no és senzilla. Efectivament, la baixada també té certa complicació tot i que vam tenir sort i les condicions de la muntanya eren bones. Des del cim vam baixar una mica per la cresta, una mica delicada, fins arribar a un collet situat al costat de l'Aguille Adams Reilly. Des del collet vam baixar per un couloir que ens va deixar a la gelera de la base del Chardonnet, per on vam retornar al refugi Albert I. Després vam rercollir les coses que havíem deixat al refugi per baixar a Chamonix agafant el telecabina de La Balme.


    divendres, 8 d’agost de 1980

    Refugi Albert I

    Des de l'estació superior del telecabina de Balme, pugem pel camí normal fins al refugi Albert I (2.702 m), situat al davant del Chardonnet, que és el nostre objectiu per a demà.


    dimecres, 6 d’agost de 1980

    Dent du Requin (3.422 m), via Renaudie

    Des del refugi Requin (2.519 m) iniciem l'escalada de la Dent du Requin per la via Renaudie; una via en roca de certa dificultat (IV i V) que puja directe per la cara est.


    dimarts, 5 d’agost de 1980

    Refugi Requin

    Agafem el funicular de Montenvers i després, per la Mer de Glace, pugem fins al refuge du Requin (2.516 m) on ens instal·lem. El refugi Requin està situat al peu de la Dent du Requin, el nostre objectiu per demà.



    dissabte, 26 de juliol de 1980

    Intent a la paret Bucòlica

    Foto d'arxiu: des del GR1. Març 2016

    Escalada a la zona dels Esplovins, a prop d'Oliana. Intentem una via a la paret Bucòlica anomenada Olaya. Abandonem. Les cròniques de l'època no concreten les cuases de l'abandonament ni tampoc hi ha cap foto d'aquell dia...

    dissabte, 19 de juliol de 1980

    Intent a l'Elefant, via GEDE

    Foto d'arxiu: l'Elefant, la Mòmia i la Momieta

    Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Abandonem a la via GEDE de l'Elefant.

    dissabte, 12 de juliol de 1980

    La Falconera i el Cap de Mort

    La Falconera, Sant Llorenç
    Foto d'Arxiu: la Falconera, novembre 2017

    Aquesta va ser la tercera i última sortida d'escalada a Sant Llorenç de Munt. Vam fer dues vies, separades per uns kilòmetres de carretera. La Falconera està baixant del coll d'Estenalles mentre que El Cap de Mort està al costat del Cavall Bernat. Les dues vies tenen una aproximació molt curta, gairebé immediata. 
    La Falconera, xemeneia Est. La via puja per una xemeneia molt marcada que ratlla tota la paret de la roca. La primera tirada és relativament fàcil però al principi de la segona tirada la xemeneia es fa més estreta i la dificultat augmenta (IV+, V). Es fa una segona reunió i seguim per la xemeneia, sempre amb tècnica de ramonage però ja no tan difícil (IV). Arribem a dalt del cingle i fem una nova reunió. Des d'aquí la grimpada final ja no té gairebé dificultats fins al cim
    El Cap de Mort, via Encastament. La primera tirada puja per una canal fins a situar-se al peu del Cap, on comencen les dificultats. La via segueix per una xemeneia molt marcada. Iniciem la tirada amb un encastament molt difícil (IV+,V). Amb tècnica de ramonage superem la xemeneia (15 m) fins entrar en una cova on muntem la segona reunió. Seguim amb la mateixa tècnica però cap al final de la xemeneia trobem un desplom que ens obliga a sortir cap a fora de la xemeneia. Superat aquest pas podem fer reunió  a una sabina o completar els darrers metres, fàcils, fins al cim.
    Uns anys més tard vaig tornar a aquesta zona i vaig fer un petit vídeo amb el dron on es veu aquesta roca i la via de l'encastament:



      diumenge, 6 de juliol de 1980

      Pic Bayette (2.794 m), esperó Nord

      Escalada a la zona de Puymorens. Acampem al final d'una pista que surt del coll de Puymorens i al matí escalem el Pic de les Valletes, anomenat pels francesos Pic Bayette (2.794 m) per l'esperó Nord, una via de 13 tirades, tota en lliure, catalogada com a quart grau (D), encara que té una tirada de 10 metres de V+. L'esperó té uns 300 metres de desnivell i la roca és un granit excel·lent, de manera que l'escalada és neta i agradable. Els passos són sostinguts i variats, i l'escalada és molt interessant.
      Podeu veure l'àlbum de fotos de la sortida clicant sobre la imatge que il·lustra aquesta entrada del blog.


      dijous, 26 de juny de 1980

      Puigmal (2.913 m)

      Foto d'arxiu: el Puigmal des del camí dels Enginyers

      Excursió de final de curs amb un grup d'alumnes de l'Institut. Dormim al refugi de Núria i, al matí, fem l'ascensió col·lectiva al Puigmal (2.913 m) per la via normal. Som una bona colla però tots arriben al cim sense problemes encara que per a molts era el primer cim que feien.

      diumenge, 15 de juny de 1980

      Roca Verda, via Nieman-Carreté

      Roca Verda, via Niemann-Carreté
      Foto d'arxiu: Roca Verda i Roca de l'Ordiguer

      Després de dormir al paller d'Estana (cal Baster), vam pujar fins al Prat de Cadí i, per una gran tartera, al peu de la Roca Verda. És una via no massa difícil, malgrat l'aspecte impressionant d'aquesta roca vista des del prat de Cadí. La via està catalogada de quart grau, llarga i amb bona roca però amb algun tram descompost i també amb alguns trams fàcils que trenquen la continuïtat de la via.
      La via comença amb una pujada en diagonal per unes terrasses fàcils en direcció a l'esquerra. Fins arribar al peu d'una canal molt marcada. Al peu d'aquesta canal hi ha una cova amb una gran pedra incrustada, visible des de lluny. Sortim de la cova pel forat del fons iniciant un tram d'escalada per la canal, superant la xemeneia amb tècnica de ramonage i arribant a una bretxa al peu de la paret principal de l'Agulla Verda. A continuació fem un flanquejament a la dreta per buscar el centre de l'Agulla Verda; és fàcil però hi ha un tram d'uns tres metres més difícil (V-). Estem al peu d'una ampla canal que superem directament. Al principi és fàcil però després de 30 metres sense dificultat es complica una mica; trobem alguns passos de IV+ i V-. Finalment arribem a una bretxa des d'on podem atacar els cims de les diverses puntes de la Roca Verda. Nosaltres vam superar el cim més proper, sense massa dificultat. Des de la part superior de l'Agulla Verda, un caminet ens porta a l'inici de la Canal del Cristall, per on baixem.

      diumenge, 8 de juny de 1980

      Intent al Cambres d'Ase

      Foto d'arxiu: Cambres d'Ase, 2008

      Intentem l'ascensió del Cambres d'Ase, a la Cerdanya, des de Sant Pere dels Forcats. No podem arribar al cim a causa del mal temps.

      divendres, 4 d’abril de 1980

      Maladeta Oriental (3.308 m)

      Sortim de la Renclusa, on hem passat la nit. El pla inicial era pujar amb esquís però la neu està dura i, com que no tenim gaire pràctica amb els esquís, preferim pujar a peu. Pugem sense problemes al Coll de la Rimaya i, des d'allà, al cim de la Maladeta Oriental (3.308 m).


      dijous, 3 d’abril de 1980

      Refugi de La Renclusa

      Setmana Santa. Aprofitant un permís del Servei Militar, programem una grann ascensió amb esquís. L'objectiu és La Maladeta Oriental. El primer dia pugem amb esquís als peus al refugi de la Renclusa, on dormim.


      diumenge, 20 de gener de 1980

      La Miranda de Sant Joan, via Bagués-Sala

      Miranda de Sant Joan
      Aprofitant un permís del servei militar, anem a Montserrat a fer la via Bagués-Sala de la Miranda de Sant Joan, una via que vam trobar ressenyada en el número 51 de la revista Vértex i que ja vam fer el setembre de 1976. Bona escalada en lliure per la cara que mira a l'ermita de Sant Joan, amb un pas clau molt fi quan cal superar un petit desplom en lliure, a la sortida de la primera reunió. Aquesta segona tirada és la més fina, tot i que després del pas clau la dificultat ja no és tan alta. Vam fer una ressenya d'aquesta ascensió, ja que aquesta via no surt a la clàssica Guia d'Escalades a Montserrat.