diumenge, 28 de desembre del 1980

Terradets, esperó dels Isards

Esperó dels Isards
Foto d'arxiu: pont de Terradets, sobre la Noguera Pallaresa

Escalada a Terradets. Aquesta vegada no vam fer cap de les vies de la gran paret de Terradets sinó únicament un parell de vies en el popular Esperó dels Isards. No va quedar constància escrita de les circumstàncies però sembla ser que vam anar als Pirineus a fer alguna altra activitat i  a causa del mal temps no va poder ser i, de baixada, per aprofitar el viatge, vam fer aquestes dues vies.
  • Esperó dels Isards, via SAME
  • Esperó dels Isards, via Xemeneia
La primera via és tot un clàssic de Terradets. Una curta escalada però de certa dificultat i molt estètica. La via puja directament pel mig d'un esperó de bona roca calcària sortint de la mateixa carretera de Terradets. Actualment està esquipada amb parabolts i la fan els escaladors d'esportiva coma  entrenament o iniciació. Quan la vam fer no sabíem la seva graduació però les ressenyes actual la cataloguen de V+. Es pot fer una reunió intermitja.
La segona via puja per l'interior de la xemeneia, an part en escalada artificial (en aquell temps) amb burins que ja l'any 80 eren antics i rovellats.

diumenge, 14 de desembre del 1980

Intent al Bastiments

Foto d'arxiu: Gra de Fajol, Coll de la Marrana i Bastiments

Intentem fer el Bastiments amb esquís des de Vallter. Ha caigut una nevada i pensem que la cosa ja és esquiable però quan arribem comprovem que la muntanya està pelada i desistim.

diumenge, 16 de novembre del 1980

Tumeneja Nord (2.771 m)

Dormim al refugi lliure de la Restanca, després d'una accidentada aproximació per un camí gelat. Al matí fem l'ascensió al Tumeneja Nord (2.771 m). La muntanya està nevada però la neu no té gaire gruix i podem pujar sense problemes.


dissabte, 15 de novembre del 1980

Refugi de la Restanca

Blog de Muntanya
Foto d'arxiu: la Restanca, març de 1984

Vam pujar al Refugi de La Restanca amb la intenció de fer, al dia següent, l'ascensió al Tumeneja Nord. Era el mes de novembre però ja havia caigut la primera nevada i les parts altes de la muntanya estaven nevades.
Vam deixar el cotxe a la carretera (que aleshores era només una pista), que porta al Pont del Ressec. No va quedar escrit fins on vam arribar però és possible que, tot i que a dalt de la muntanya hi havia neu, la pista estigués neta.
El que sí va quedar escrit és que la pujada va ser força accidentada perquè el camí costerut que puja pel bosc des del Pont de Rius fins al refugi estava gelat. Hi havia grans plaques de gel que complicaven força la pujada i fins i tot van provocar alguna relliscada.
El refugi de la Restanca estava tancat i ens vam instal·lar en el refugi lliure. En aquell temps el refugi de la Restanca estava ubicat en un petit edifici annex a l'altra banda de la presa i no en el gran edifici del refugi actual. Estàvem sols en el refugi.


diumenge, 26 d’octubre del 1980

Terradets, via CADE (2a part)

Foto d'arxiu: paret de Terradets

Anem a escalar a Terradets; pugem caminant fins a la gran feixa i fem la segona part de la via CADE, per l'itinerari original (gran diagonal). Quan vam fer la CADE la primera vegada vam fer des de la feixa la variant de l'esperó.
Com que acabem aviat, fem la via SEAM a l'Agulla dels Isards, una via curta però molt elegant, que puja totalment en lliure per un esperó molt vertical sobre la carretera del Doll

diumenge, 19 d’octubre del 1980

La Miranda de Sant Joan, via Belego

Foto d'arxiu: les Magdalenes, 2008

Escalada a Montserrat, a la zona de les Magdalenes. Fem una única via:
  • La Miranda de Sant Joan, via Belego.
Hem trobat aquesta ressenya en el número 63 (maig-juny 1978) del Vèrtex

diumenge, 12 d’octubre del 1980

Pedraforca, intent a la via Estorach

Foto d'arxiu: el Pollegó Inferior i l'Enforcadura. Juliol 2009

Des del refugi Lluís Estasen pugem pel camí transversal fins a l'Enforcadura. La intenció era fer la via Estorach al Pollegó inferior, una via curta encara que força difícil. Ha caigut la primera nevada de la temporada i les condicions de la paret ens fan desistir

diumenge, 21 de setembre del 1980

Obrint via a Oliana

Foto d'arxiu: escalant a Oliana (data desconeguda)

Ara que ja hem acabat la via de l'Esperó de les Orenetes de la Cinglera dels Esplovins, iniciem una nova via a la Paret Negra, situada a la mateixa zona. Fem mitja tirada d'una nova via que estem obrint en aquesta paret.

dissabte, 13 de setembre del 1980

Agulla Inferior d'Amitges, via Cerdà-Pokorski

En el segon dia d'estada a Amitges vam fer una via clàssica obra dels grans escaladors Cerdà i Pokorski. És una de les millors vies de la zona, que es caracteritza per una roca granítica ideal per a l'escalada.  La via, tota en lliure, puja per un sistema de diedres i fisures amb un estil d'escalada atlètic i amb una roca excel·lent. La dificultat mitjana és de cinquè grau força mantingut i la major part de la via se supera amb tècnica de diedre o d'oposició.
La via acaba al cim de l'Agulla Inferior d'Amitges (2.664 m). El descens es fa amb ràpel fins a la bretxa que separa les dues agulles d'Amitges i després ja a peu fins al refugi d'Amitges.


divendres, 12 de setembre del 1980

Saboredo Occidental, via Konyosty

Passem un parell de dies a Amitges, fent vies d'escalada en aquesta zona. Acampem al costat del refugi i fem la via Konyosty al Saboredo Occidental inferior. És un esperó granític recorregut per una via molt elegant i atlètica, quatre tirades de quart i quart superior, amb al gun pas de cinquè grau.


diumenge, 24 d’agost del 1980

Cresta del Medio

Cresta del Medio
Deprés de passar la nit al refugi de la Renclusa, vam fer aquesta cresta, relativament fàcil però entretinguda. Vam começar pujant pel camí de la via normal de l'Aneto fins al Portillón Superior. Des del Portillón, el camí baixa per una canal fins a la gelera de l'Aneto i segueix la via normal pel glaciar. Poc després vam deixar el camí normal de l'Aneto per enfilar-nos en direcció a la bretxa on comença la cresta. Sense massa dificultat i sense superar gairebé mai el segon grau, la via ressegueix la cresta pujant diversos cims, tant principals com secundaris. En total vam fer un grapat de tresmils:
  • Pic Maleït (3.350 m)
  • Punta Astorg (3.355 m)
  • Pic del Medio (3.346 m)
  • Pic de Corones (3.293 m)
Des del Pic de Corones vam baixar fins al coll del mateix nom, on vam retrobar el camí de la via normal de l'Aneto i el vam agafar de tornada. Després de travessar longitudinalment la glacera de l'Aneto vam pujar novament el Portillón Superior per baixar seguint el clàssic camí de l'Aneto fins arribar de tornada al refugi de La Renclusa. Després vam recollir les coses per completar la baixada fins a la Basurta, on havíem deixat el cotxe el dia anterior.


dijous, 21 d’agost del 1980

Obrint via a la Palangana (V)

Foto d'arxiu: la paret d'Agulles des de la Savina Superior

Cinquena jornada de treball a la nova via de la Palangana, a Montserrat, a la regió d'Agulles. La via ha de pujar a aquesta agulla montserratina, que per la via normal és molt fàcil, per la gran paret d'Agulles. En les anteriors jornades de treball havíem obert dues tirades i mitja des del peu de la paret, muntant reunions i assegurant la via. En aquesta ocasió teníem un repte més important; volíem muntar una reunió despentjant-nos des de dalt. Vam pujar a La Palangana per la Via Normal i des del cim d'aquesta agulla ens vam despenjar en ràpel per la gran paret per muntar una reunió. Una activitat vertiginosa perquè la sortida al buit des del cim de la Palangana és realment impressionant.
Vam conseguir l'objectiu, muntant la reunió amb spits i anelles però aquella va ser la darrera visita a aquesta via, que va quedar inacabada. Anys després es van obrir més vies per aquesta zona i sembla ser que alguna d'aquestes vies va aaprofitar alguna part de l'equipament que havíem abandonat.

dissabte, 9 d’agost del 1980

Chardonnet (3.824 m), esperó Nord

Una gran ascensió mixta, en gel i roca, una clàssica del Massís del Mont Blanc. Vam sortir del refugi Albert I a les dues de la matinada, amb la llum dels frontals. Al entrar en el glaciar de Tour ens vam encordar per tavessar tota la superfície gelada en direcció al marcat esperó que marca la nostra ruta. A sota de l'esperó el vam vorejar, deixant-lo a la nostra esquerra pujant per un pendent gelat. Més amunt vam superar una rimaya per enfilar-nos a l'esperó, per on vam pujar en terreny mixt de roca i gel. Més amunt, quan començava a clarejar, vam deixar a la nostra esquerra la impressionant barrera de séracs de la gelera penjada que es troba a la part alta de la  muntanya. Superant una rimaia ens vam situar sobre la gelera final per on vam continuar l'ascensió. És el tram més compromès perquè té un pendent de 55 graus. Per arribar al cim cal decantar-se una mica a l'esquerra per acabar grimpant per una cresta fins arribar al cim del Chardonnet (3.824 m). Grans vistes sobre les muntanyes properes i sobre tot el Massís del Mont Blanc.
Com passa sovint als Alps, la baixada no és senzilla. Efectivament, la baixada també té certa complicació tot i que vam tenir sort i les condicions de la muntanya eren bones. Des del cim vam baixar una mica per la cresta, una mica delicada, fins arribar a un collet situat al costat de l'Aguille Adams Reilly. Des del collet vam baixar per un couloir que ens va deixar a la gelera de la base del Chardonnet, per on vam retornar al refugi Albert I. Després vam rercollir les coses que havíem deixat al refugi per baixar a Chamonix agafant el telecabina de La Balme.


divendres, 8 d’agost del 1980

Refugi Albert I

Des de l'estació superior del telecabina de Balme, pugem pel camí normal fins al refugi Albert I (2.702 m), situat al davant del Chardonnet, que és el nostre objectiu per a demà.


dimecres, 6 d’agost del 1980

Dent du Requin (3.422 m), via Renaudie

Després de dormir en el refugi Requin (2.519 m), vam fer l'escalada de la via directa Renaudie a la cara Est de la Dent du Requin (dent del cocodril), un cim de 3.422 m en el Massís del Mont Blanc.
L'agulla està situada al davant mateix del refugi però cal fer una aproximació una mica complicada per arribar al peu de la via. Primer cal pujar per una morrena; després creuar el glaciar que baixa de les Agulles de Chamonix. Després cal pujar per un couloir força dret fins a l'inici de l'escalada en roca. Abans d'iniciar l'escalada vam travessar la rimaia amb uns passos relativament difícils.
La via és bastant directa i supera la cara est de l'agulla totalment en escalada lliure. Inicialment superem un sistema de terrasses no gaire difícils però aviat la paret es redreça i hem de superar diverses tirades de quart grau amb algun pas de cinquè. La roca és franca i segura i l'escalada agradable, ja que hi toca el sol des de bon matí. Vam superar la via en el temps previst, arribant al cim de la Dent du Requin (3.422 m).
El descens es fa amb dos ràpels no gaire llargs després de desgrimpar el tram inicial. Després dels ràpels encara queda una llarga desgrimpada per roca i després pel graciar fins arribar al refugi Requin. Des del refugi vam retornar a Chamonix recorrent de baixada el glaciar de La Mer de Glace i després amb el tren de Montenvers.


dimarts, 5 d’agost del 1980

Refugi Requin

Agafem el funicular de Montenvers i després, per la Mer de Glace, pugem fins al refuge du Requin (2.516 m) on ens instal·lem. El refugi Requin està situat al peu de la Dent du Requin, el nostre objectiu per demà.



dissabte, 26 de juliol del 1980

Intent a la paret Bucòlica

Foto d'arxiu: des del GR1. Març 2016

Escalada a la zona dels Esplovins, a prop d'Oliana. Intentem una via a la paret Bucòlica anomenada Olaya. Abandonem. Les cròniques de l'època no concreten les cuases de l'abandonament ni tampoc hi ha cap foto d'aquell dia...

dissabte, 19 de juliol del 1980

Intent a l'Elefant, via GEDE

Foto d'arxiu: l'Elefant, la Mòmia i la Momieta

Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Abandonem a la via GEDE de l'Elefant.

dissabte, 12 de juliol del 1980

La Falconera i el Cap de Mort

La Falconera, Sant Llorenç
Foto d'Arxiu: la Falconera, novembre 2017

Aquesta va ser la tercera i última sortida d'escalada a Sant Llorenç de Munt. Vam fer dues vies, separades per uns kilòmetres de carretera. La Falconera està baixant del coll d'Estenalles mentre que El Cap de Mort està al costat del Cavall Bernat. Les dues vies tenen una aproximació molt curta, gairebé immediata. 
La Falconera, xemeneia Est. La via puja per una xemeneia molt marcada que ratlla tota la paret de la roca. La primera tirada és relativament fàcil però al principi de la segona tirada la xemeneia es fa més estreta i la dificultat augmenta (IV+, V). Es fa una segona reunió i seguim per la xemeneia, sempre amb tècnica de ramonage però ja no tan difícil (IV). Arribem a dalt del cingle i fem una nova reunió. Des d'aquí la grimpada final ja no té gairebé dificultats fins al cim
El Cap de Mort, via Encastament. La primera tirada puja per una canal fins a situar-se al peu del Cap, on comencen les dificultats. La via segueix per una xemeneia molt marcada. Iniciem la tirada amb un encastament molt difícil (IV+,V). Amb tècnica de ramonage superem la xemeneia (15 m) fins entrar en una cova on muntem la segona reunió. Seguim amb la mateixa tècnica però cap al final de la xemeneia trobem un desplom que ens obliga a sortir cap a fora de la xemeneia. Superat aquest pas podem fer reunió  a una sabina o completar els darrers metres, fàcils, fins al cim.
Uns anys més tard vaig tornar a aquesta zona i vaig fer un petit vídeo amb el dron on es veu aquesta roca i la via de l'encastament:



    diumenge, 6 de juliol del 1980

    Pic de la Valleta (2.794 m), esperó Nord Est

    L'esperó NE del Pic de la Valleta (o Pic Bayette com denominen els mapes francesos aquest cim), és tot un clàssic de l'escalada. Està ben a prop del Coll de Puymorens i presenta una gran paret de més de 200 metres amb ana roca granítica de gran qualitat, franca i segura. Hi ha diedres i petites xemeneies, a més de plaques, de manera que en aquesta escalada utilitzem una bona diversitat de tècniques d'escalada.
    La via té una dificultat global de cinquè grau (MD) amb algunes tirades més fàcils però també amb alguns passos de V+. Els passos són sostinguts i variats, i l'escalada és molt interessant.
    Nosaltres vam arribar a la zona al vespre i vam acampar més amunt del Coll de Puymorens,  a l'inici de l'aproximació que està a la zona de l'estació d'esquí. Al matí vam fer la curta aproximació fins al peu de la paret. Després de completar l'escalada vam baixar per un llom i una tartera fins al punt de partida on teníem la tenda.


    dijous, 26 de juny del 1980

    Puigmal (2.913 m)

    Foto d'arxiu: el Puigmal des del camí dels Enginyers

    Excursió de final de curs amb un grup d'alumnes de l'Institut. Dormim al refugi de Núria i, al matí, fem l'ascensió col·lectiva al Puigmal (2.913 m) per la via normal. Som una bona colla però tots arriben al cim sense problemes encara que per a molts era el primer cim que feien.

    diumenge, 15 de juny del 1980

    Roca Verda, via Nieman-Carreté

    Roca Verda, via Niemann-Carreté
    Foto d'arxiu: Roca Verda i Roca de l'Ordiguer

    Després de dormir al paller d'Estana (cal Baster), vam pujar fins al Prat de Cadí i, per una gran tartera, al peu de la Roca Verda. És una via no massa difícil, malgrat l'aspecte impressionant d'aquesta roca vista des del prat de Cadí. La via està catalogada de quart grau, llarga i amb bona roca però amb algun tram descompost i també amb alguns trams fàcils que trenquen la continuïtat de la via.
    La via comença amb una pujada en diagonal per unes terrasses fàcils en direcció a l'esquerra. Fins arribar al peu d'una canal molt marcada. Al peu d'aquesta canal hi ha una cova amb una gran pedra incrustada, visible des de lluny. Sortim de la cova pel forat del fons iniciant un tram d'escalada per la canal, superant la xemeneia amb tècnica de ramonage i arribant a una bretxa al peu de la paret principal de l'Agulla Verda. A continuació fem un flanquejament a la dreta per buscar el centre de l'Agulla Verda; és fàcil però hi ha un tram d'uns tres metres més difícil (V-). Estem al peu d'una ampla canal que superem directament. Al principi és fàcil però després de 30 metres sense dificultat es complica una mica; trobem alguns passos de IV+ i V-. Finalment arribem a una bretxa des d'on podem atacar els cims de les diverses puntes de la Roca Verda. Nosaltres vam superar el cim més proper, sense massa dificultat. Des de la part superior de l'Agulla Verda, un caminet ens porta a l'inici de la Canal del Cristall, per on baixem.

    diumenge, 8 de juny del 1980

    Intent al Cambres d'Ase

    Foto d'arxiu: Cambres d'Ase, 2008

    Intentem l'ascensió del Cambres d'Ase, a la Cerdanya, des de Sant Pere dels Forcats. No podem arribar al cim a causa del mal temps.

    divendres, 4 d’abril del 1980

    Maladeta Oriental (3.308 m)

    Sortim de la Renclusa, on hem passat la nit. El pla inicial era pujar amb esquís però la neu està dura i, com que no tenim gaire pràctica amb els esquís, preferim pujar a peu. Pugem sense problemes al Coll de la Rimaya i, des d'allà, al cim de la Maladeta Oriental (3.308 m).


    dijous, 3 d’abril del 1980

    Refugi de La Renclusa

    Setmana Santa. Aprofitant un permís del Servei Militar, programem una grann ascensió amb esquís. L'objectiu és La Maladeta Oriental. El primer dia pugem amb esquís als peus al refugi de la Renclusa, on dormim.


    diumenge, 20 de gener del 1980

    La Miranda de Sant Joan, via Bagués-Sala

    Miranda de Sant Joan
    Aprofitant un permís del servei militar, anem a Montserrat a fer la via Bagués-Sala de la Miranda de Sant Joan, una via que vam trobar ressenyada en el número 51 de la revista Vértex i que ja vam fer el setembre de 1976. Bona escalada en lliure per la cara que mira a l'ermita de Sant Joan, amb un pas clau molt fi quan cal superar un petit desplom en lliure, a la sortida de la primera reunió. Aquesta segona tirada és la més fina, tot i que després del pas clau la dificultat ja no és tan alta. Vam fer una ressenya d'aquesta ascensió, ja que aquesta via no surt a la clàssica Guia d'Escalades a Montserrat.