dimarts, 31 de juliol del 1979

Aiguille du Midi (3.842 m), via Rebuffat

Foto d'arxiu: l'Aiguille du Midí des del Mont Maudit

La via Rebuffat de l'Aiguille de Midi és una de les més clàssiques escalades del massís del Mont Blanc. Puja per la cara sud d'aquesta agulla i són 250 metres d'una roca excel·lent, amb un succesió de plaques, fisures i diedres que ens ofereixen una magnífica escalada, gairebé tota en lliure, elegant i atlètica. La seva orientació al sud fa que hi toqui el sol, de manera que és una escalada agradable. A més, l'aproximació és molt fàcil i curta si agafem el telefèric.
Vam agafar el primer telefèric del matí per pujar a l'Aiguille du Midi i des d'allà vam baixa vorejant l'agulla fins al peu de la cara sud, on comença la via. Després de superar la rimaia vam iniciar l'escalada flanquejant a la dreta fins a situar-nos en el fil de l'aresta a l'inici d'una zona de plaques fisurades. Vam gaudir d'unes tirades excel·lent, amb roca granítica vertical però amb molt bones preses.
Al llarg de la via hi ha un parell de passos curts que vam superar en artificial però la resta era tot en escalada lliure. A la part de dalt, gairebé arribant al cim, hi ha dues variants. La sortida original implica vorejar el cim i fer un ràpel per atacar la part final per l'altra banda. Nosaltres vam seguir la variant que s'ha convertit en normal d'aquesta via, coneguda com a Sortie Cretton, que ataca directament el cim amb passos de IV+ i V.  Mentre anàvem pujant per la via el cel es va anar tapant i vam acabar la via nevant. Per sort, la nevada no va ser massa intensa i ens va agafar quan pràcticament estàvem acabant.
En aquesta escalada no hi ha ni tan sols descens, ja que des del cim (en realitat no és el cim principal però és on acaba la via) podem accedir amb relativa facilitat a l'estació del telefèric per retornar a Chamonix.

dissabte, 21 de juliol del 1979

El Sabre, via Xemeneia

El Sabre, via Xemeneia
Escalem a Agulles una via de la més pura essència montserratina. La via Xemeneia del Sabre és senzillament espectacular. Es puja en ramonage per la xemeneia entre el Sabre, una roca despresa de la paret, i la paret d'Agulles. Primer la xemeneia és molt estreta però a poc a poc es va fent més ampla fins que, finalment, és tan ample que cal utilitzar la tècnica del ramonage en X (com es veu a la foto en la que estic en el punt més ample). Quan la separació entre les parets ja no permet la progressió en ramonage, cal passar a la paret de l'agulla amb un pas exposat i completar l'ascensió pujant per una placa bastant fina fins al cim. La via és tan poc transitada que en el cim encara trobem el llibre de signatures de l'ascensió original dels anys 50, en un d'aquells bidonets d'uralita que es van posar a moltes agulles de Montserrat en aquella època i de les que avui ja no en queden. La baixada és en ràpel per l'interior de la xemeneia.

diumenge, 15 de juliol del 1979

Agulla de Saboredo, via Bahí-Camprubí

Pugem a Agulles per fer una via per la zona del Gran Tuc de Saboredo. És una via que hem vist en una ressenya del Vértex que puja a una agulla despresa del Gran Tuc de Saboredo. Seguim la via, que és tota en lliure amb passos atlètics, però no estem segurs d'haver-la fet segons la ressenya perquè està poc equipada i en molts trams ens guiem més per la intuïció escaladora que per la ressenya i l'equipament de la via.

diumenge, 8 de juliol del 1979

Gran Xemeneia d'Agulles, via GEDE

Gran Xemeneia d'Agulles, via GEDE
Una nova via d'alta dificultat a Montserrat. La via GEDE, oberta per la cordada d'en Santacana (Mas, Guasch, Morera, Santacana) el 14 de febrer de 1960, puja per una xemeneia que ratlla tota la paret d'agulles; abans, cal fer uns passos de finura, catalogats de sisè grau. És una via poc repetida i les assegurances són precàries: tacs de fusta de l'època d'en Santacana i pitonises. Globalment, la via estava catalogada de sisè grau però actualment es considera de cinquè (MD). Cal suposar que actualment està millor equipada i també que les tècniques actuals (friends, parabolts) milloren la seguretat de la via.
Les dues primeres tirades pugen per un diedre força difícil. Al final de la segona tirada, una placa fina que cal flanquejar amb un parell de passos posa a prova la nostra finura. La tercera tirada és encara pel diedre, amb algun pas d'escalada artificial. A partir d'aquí l'escalada és en lliure per la xemeneia en tres tirades que superem amb tècnica de ramonage. La cinquena reunió és precària (estreps útils) i té una sortida molt estreta. Passat aquest estretament seguim amb un ramonage més còmode fins sortir sobre la muralla, al peu de l'Escorpí. Es pot donar per acabada aquí la via o, millor, pujar al cim de l'Escorpí amb una tirada de tercer grau.

dissabte, 7 de juliol del 1979

Cabirols, via Mª Antònia-Estrems

Cabirols, M. Antònia-Estrems
Escalada al Pedraforca: fem la via Maria Antònia-Estrems al pic dels Cabirols, una via relativament curta per ser a la cara nord del Pedraforca, però de dificultat. La via comença uns 30 metres a l'esquerra de l'inici de la clàssica via Homedes del Gat. Des d'allà pugem amb facilitat per unes canals i terrasses fins a un arbret a on ens encordem per començar l'escalada.
Quan vam fer aquesta via, l'any 1979, vam fer una ressenya detallada; la descripció de la via que vam fer en aquell moment és, segurament, diferent de l'actual. Els nous materials, l'evolució de la tècnica i el pas dels anys fan obsoleta la ressenya històrica però com que aquest blog és, en part, històric, reproduïm aquí aquella ressenya que vam escriure tan bon punt vam arribar a casa després de fer aquesta via. Per altra banda, la ressenya en foto que podeu trobar a la secció "MÉS INFORMACIÓ" d'aquesta entrada del blog està més actualitzada:
1a tirada: Pugem en diagonal a la dreta 10 metres fins a un desplom. Flanquejem dos metres a l'esquerra i pujem verticalment per una mena d'esperó d'uns 10 metres. S'arriba a una terrassa al peu d'una xemeneia, on fem reunió.
2a tirada: pugem per la xemeneia sense massa dificultat fins a un replà situat a l'esquerra.
3a tirada: comença on la xemeneia es divideix en dos diedres. Seguim el de l'esquerra i el superem amb tècnica d'encastament. Als 25 metres sortim per la dreta i després guanyem una terrasseta a l'esquerra.
4a tirada: a sobre nostre, veiem un diedre molt marcat i amb verdet, força exptraplomat. La via continua per una xemeneia que veiem a uns 20 metres a la dreta del diedre. Des de la reunió seguim uns 15 metres en diagonal a la dreta fins entrar en una canal. pugem uns 5 metres per aquesta canal i sortim per l'esquerra seguint recte amunt fins a un replanet sota la xemeneia. Aquesta tirada té la roca molt descomposta.
5a tirada: Seguir la xemeneia amunt; superar un bloc encastat i continuar fina a sota d'un segon bloc, més gran. Flanquejar 3 metres a la dreta i pujar en diagonal a l'esquerra per terreny descompost fins auna terrassa sutuada sobre un esperó.
6a tirada: després de superar uns 5 metres verticals s'arriba a un terreny pla. Anar a buscar una nova xemeneis d'uns 10 metres, situada a la dreta. Superar aquesta xemeneis i sortir per l'esquerra a fer reunió sota un bloc.
7a tirada: supaera el bloc amb l'ajuda d'un  pitó vell situat estratègicament. Continuat a la dreta per una cornisa ascendent i guanyar una terrassa a l'esquerra.
8a tirada: deixar la terrassa per l'esquerra i pujar 15 metres, recte amunt, fins  a un replà. Seguir 15 metres més per un diedre inclinat a la dreta.
9a tirada: seguir per terreny fàcil a la dreta fins situar-se al centre d'un mur. S'ataca per un curt diedre. Situar-se primer a sobre d'una llastra poc segura i superar el diedre. Flanquejar en diagonal a l'esquerra fins a una segona cornisa.
10a tirada: seguim la cornisa a l'esquerra i girem amb tendència a la dreta per l'aresta. Seguim per un curt diedre, al final del qual muntem la reunió i, ja desencordats, seguim fins al cim.

diumenge, 1 de juliol del 1979

La Momieta, via GAM

Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Aquesta vegada fem la Momieta per la via Aresta GAM, una via relativament curta però de gran finura, catalogada de cinquè superior. És la via més difícil d'aquesta agulla (si més no, quan la vam fer l'any 1979), amb passos molt difícils d'escalada lliure. La via comença al peu de l'aresta sudest, on ens enfilem sobre d'uns blocs caiguts per iniciar l'escalada en lliure fins situar-nos sobre una petita llastra. Des d'aquí iniciem un curt tram en escalada artificial (tres passos). Sortim en lliure i pugem amb tendència a l'esquerra fins que un desplom ens barra el pas i hem de superar-lo amb escalada artificial (tres passos més) i sortim per l'esquerra amb una diagonal ascendent, tot buscant els millors passos, arribant a la primera reunió després d'una tirada molt treballada. La segona tirada, de 40 metres, la superem primer amb uns metres d'escalada artificial no tan difícil com la tirada anterior, fins que podem sortir en lliure i tirar recte amunt fins a una savina gran, on muntem la segona reunió. La tercera tirada, ja més fàcil, puja en diagonal a l'esquerra fins enllaçar amb la via normal que, ja fàcilment, ens porta al cim de la Momieta.