diumenge, 29 d’octubre del 1978

La Pedriza: El Hueso, via Rodolfo

El Hueso, vía Rodolfo
Foto d'arxiu: ràpel de l'omòplat del Hueso, desembre 2018

Després de bivaquejar a la Pedriza, de bon matí van arribar els companys de Madrid i vam anar a escalar el Hueso per la via Rodolfo, una via totalment en lliure, amb sis tirades de les quals cinc són en tècnica de ramonage i empotrament, molt atlètica i bastant esgotadora.
La via va a l'esquerra de la gran roca adosada a la paret que dóna nom a la zona. És totalment en lliure excepte un petit pas d'estreps per superar un desplom a la sortida de la segona reunió. La primera tirada és la més difícil, ja que cal pujar en ramonage estret i vertical i després pel diedre, acabant amb una placa fisurada molt fina que les ressenyes cataloguen de sisè inferior; tot sense assegurances bones.
Com que el Hueso no és una agulla sinó una zona irregular amb diversos bonys, s'arriba a una mena de cim des d'on podem fer un ràpel d'uns 25 metres fins a una canal per on baixem sense massa dificultat desgrimpant tota la canal.

dissabte, 28 d’octubre del 1978

La Pedriza: El Yelmo, via Vikinga

Foto d'arxiu: escalada en el Yelmo, desembre 2018

Aquesta vegada no m'acompanyaven els amics de Madrid, de manera que vaig fer la via en solitari amb la tècnica d'auto-assegurança. Es tracta de la via Wikinga del Yelmo, que supera el gran pany de paret del Yelmo per placa amb tècnica lliure d'adherència amb força dificultat, passos de cinquè grau, i una tirada i mitja en tècnica artificial. El pas més curiós de la via és quan es travessa un forat a plena paret, com una mena de curt túnel.
Com que anava en solitari havia de passar tres vegades cada tirada per muntar i desmuntar l'assegurança però vaig pujar força be, especialment els trams d'escalada artificial. Actualment es fan més parts de la via en lliure; la ressenya és aproximadament com la vaig fer però és molt variable en funció dels trams que es puguin fer en lliure.
Després d'acabar la via vaig baixar caminant fins al poble de Manzanares el Real per anar al barber, ja que l'endemà havia de tornar a la caserna en perfecte estat de revista. Després vaig tornar a pujar a la Pedriza per bivaquejar, ja que l'endemà volia seguir escalant amb els companys que havien de pujar de bon matí.

diumenge, 15 d’octubre del 1978

La Porra & La Mòmia

Foto d'arxiu: la Mòmia des dels Flautats. Setembre 2008

Aquesta vegada sí. El 27 d'agost vam abandonar a la Porra perquè no portàvem prou material. Avui portem material suicient, especiament pitons per clavar a la fisura, i superem la via Normal de la Porra, una via en artificial difícil (A2, desequipada). La via comença pujant per la canal entre la Porra i la Punxa fins al collet entre les dues agulles. Des d'aquí pujem un parell de passos en artificial de pitó i sortim en lliure fins a un replà amb algun arbre, on muntem una bona reunió. La tirada següent és la més difícil, ja que és en artificial i estava força desequipada quan la vam fer. Cal clavar diversos pitons a la fisura i aprofitar algunes peces de la via fins que després d'un bon tram d'artificial sortim en lliure, no massa difícil però descompost, fins al cim.
Després encara fem una altra via: la Mòmia per la via Castells Villena, que puja pel ràpel de la Mòmia, primer en artificial (7 passos) i després en lliure difícil (IV+) fins fer reunió a l'anella del ràpel. Des d'aquí, uns metres fàcils ens porten al cim. Una via poc coneguda, que podríem qualificar com a via per a col·leccionistes, que ens porta a una de les agulles més característiques de Montserrat.

dijous, 12 d’octubre del 1978

El Pájaro, via Rivas-Acuña

El Pájaro. vía Rivas-Acuña
Foto d'arxiu: a la darrera reunió del Pájaro. Desembre 2018

Novament, aprofitant un permís del servei militar, aquesta vegada amb motiu de la festivitat del Pilar, vaig fer una escapada a la Pedriza. Amb els companys habituals vaig fer dues vies:
El Pájaro, via Rivas-Acuña: una clàssica del Pájaro, una mica més fàcil que la sud clàssica que vaig fer per Setmana Santa però igualment d'una bellesa gran. La via ataca la cara Est del Pájaro; és relativament llarga i té diversitat de passos, gairebé tot en lliure. Només hi ha algun pas que es pot fer en A0. Una escalada disfrutadora, atlètica i molt estètica. Des del cim es baixa amb un ràpel d'uns 25 metres que ens porta a una plataforma des d'on es pot desgrimpar fins a peu de via. La via només coincideix amb la Sud en la darrera tirada (veure foto) i en part de la penúltima.
El Canto del Tolmo, via Extraplomo: una nova repetició d'aquesta via, que ens va servir d'entrenament de la tècnica d'escalada artificial i també per completar la jornada amb una escalada curta, ja que no podíem perdre l'autobús de retorn a Manzanares el Real i a Madrid. La via puja aquesta característica roca per la part més extraplomada, amb tècnica artificial. La via està totalment equipada amb burins i això facilita molt la progressió. 

diumenge, 8 d’octubre del 1978

El Canto del Tolmo, VN i Extraplom

Foto d'arxiu: el Canto del Tolmo, desembre 2018

Després de bivaquejar sota el Canto del Tolmo, aquesta vegada volíem fer una via del Pájaro però finalment ens vam quedar al Canto del Tolmo i ens vam dedicar a fer pràctiques d'escalada artificial en aquest popular monòlit. Vam fer la via de l'extraplom, que ja coneixíem d'ocasions anteriors, i també vam fer la via normal, que puja per la part menys extraplomada. Només té tres o quatre passos d'estreps i després se surt en lliure fàcil. Les dues vies són curtes i són únicament un exercici d'entrenament en l'escalada artificial.

dissabte, 7 d’octubre del 1978

Escalada a la Pedriza. Peña Sirio

Peña Sirio
Foto d'arxiu: Peña Sirio, camí del Yelmo. Desembre 2018

Aprofitant el primer cap de setmana durant el servei militar a Madrid, vaig fer una escapada a la Pedriza per practicar l'escalada. A primera hora de dissabte vaig agafar un autobús des de Madrid, que em va portar a Manzanares el Real, la base d'operacions de les escalades  la Pedriza. Des d'allà vaig agafar un altre autobús, un microbús contuït per una dona que portava els escaladors fins a Cantocochino.
La Peña Sirio està al davant mateix de cantocochino, tot i que l'aproximació és sense camí, pel dret. Allà mateix vaig preguntar a uns nois i, com que jo anava sol, em vaig unir amb ells per escalar. Val fer dues vies a la Peña Sirio:
Vía Félix Barroeta: puja per la cara sud de la Peña Sirio, pràcticament tota en lliure, seguint un sistema de fisures que ratllen aquesta cara de la Peña. Hi ha alguns passos de molta finura alternat amb algun tram fàcil. El pas més difícil és a la quarta tirada, quan pugem per una fisura amb algun pas d'escalada artificial.
Vía Espolón Oeste: una vía que recorda en certa manera les arestes BRucs montserratines encara que amb una roca totalment diferent. La via segueix el marcat esperó que mira a Cantocochino després d'entrar-hi amb dues tirades per la cara oest. Després s'escala a tota cresta, amb passos de finura que se superen per adherència. El tram més difícil és a la sortida de la cinquena reunió amb un pas que cal superar per adherència. Després l'esperó s'ajeu i s'arriba fàcilment al cim. 
Després de l'escalada vaig pujar fins al Canto del Tolmo, on vaig quedar-me a passar la nit fent bivac sota el marcat extraplom queforma aquesta roca.