dijous, 23 de març de 1978

Refugi d'Estós

Venint de la Pedriza, on hem passat uns dies escalant, pugem al refugi d'Estós amb la intenció de fer el Posets. Fa mal temps tots els dies i no podem fer res. Només fa bon temps el primer dia, quan arribem, i estem una estona jugant a fer salts sobre la neu. L'endemà al matí ja ha arribat la borrasca i no podem fer res.

dimarts, 21 de març de 1978

Escalada a la Pedriza: el Canto del Tolmo

Acabem aquesta estada a la Pedriza amb una via artificial, curta però difícil. El Canto del Tolmo és una roca esfèrica de gran tamany, un canto rodado desprès en temps geològics d'alguna de les muntanyes del voltant. Com que la roca és esfèrica, totes les cares són extraplomades, de manera que no hi ha una via fàcil en lliure. Pugem per una via sense nom que supera l'extraplom pel punt més marcat. Un lloc ideal per fer pràctiques d'escalada artificial en extraplom.


dilluns, 20 de març de 1978

Escalada a la Pedriza: La Sur del Pájaro

El segon dia d'estada a la Pedriza el vam aprofitar per fer una de les vies més clàssiques d'aquesta escola d'escalada: el Pájaro per la cara sud. És una via de força dificultat, fins i tot amb algun pas que en aquella època es catalogava de sisè grau. És atlètica i té una mica de tot: plaques d'adherència, fisures, bavareses... El pas més difícil està en el que anomenen "el escudo", una llosa en forma d'escut que sembla sobreposada a la paret. Un altre pas molta caràcterístic, situat al principi de la via és el que anomenen "el jaboncillo"; una placa llisa que cal pujar per adherència però, com el nom del pas indica, hi ha més aviat poca adherència. En resum, la Sur del Pájaro és la via que qualsevol escalador de la Pedriza ha de fer perquè és la més clàssica. 


diumenge, 19 de març de 1978

Escalada a la Pedriza: el Yelmo

Aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, anem a practicar l'escalada a la Pedriza, una escola d'escalada propera a Madrid on es practica l'escalada en roca granítica, generalment en forma de plaques llises que cal superar per adherència. En aquesta primera jornada fem dues vies:
  • El Yelmo, via Higinio
  • El Yelmo, via Walkiria (variant per la placa)

Aquesta segona via es caracteritza per una placa de 40 metres catalogada de Vè grau, que es passa amb tècnica d'adherència.



dimarts, 14 de març de 1978

Escalada al Figaró

Foto d'arxiu: la Germana Gran

Després de tres anys de la nostra darrera visita al Sot del Bac, tornem a  aquesta escola d'escalada per repetir diverses vies que ja havíem fet fa anys. Fem quatre vies:
Totes fàcils i sense complicacions.

diumenge, 12 de març de 1978

Escalada a Montserrat

Una jornada d'escalada a Montserrat, al sector de Trinitats. Fem tres vies:
La via Gómez de la Prenyada és una de les més belles de les vies clàssiques de Montserrat i puja gairebé tota en escalada lliure utilitzant tota mena de tècniques. La via comença per un marcat diedre xemeneia, una curta tirada que superem totalment en lliure fins a una pataforma situada dins de la xemeneia. Seguim amb tècnica de ramonage per la xemeneia fins que aquesta es tanca i ens cal superar un desplom en escalada artificial; són pocs metres i després completem la tirada en lliure fins a la reunió, que fem sobre estreps. La tercera tirada, totalment en lliure, puja per una placa seguint una marcada fisura fins una bauma on fem la reunió semipenjats d'estreps assegurats amb una savina. Seguim amb una altra tirada totalment en lliure per la fisura, molt tècnica i difícil fins a un gran replà on fem reunió. Des d'aquí només ens queden dues tirades no tan difícils com les anteriors que, amb dificultat mimvant, ens porten al cim de la Prenyada.
De baixada aprofitem per fer la via Original de la Prenyada, una via fàcil que supera en una sola tirada la part del darrere de la Prenyada.
Després de la Prenyada encara ens queda temps i intentem fer la via Barberà-Cortés, que puja la Panxa del Bisbe per la cara Est però ens equivoquem i fem, en realitat, una variant d'aquesta via que anomenem Cara Est. És una via fina i elegant que supera el gran mur de la cara Est de la Panxa del Bisbe per la cara Est. Comença pujant per una canal difícil primer amb tècnica bavaresa i després en ramonage fins que fem reunió semi-penjats d'estreps. La segona tirada la fem totalment en lliure de placa amb tendència a l'esquerra fins que trobem un gran forat on muntem la segona reunió. Des d'aquí l'escalada ja és fàcil fins al cim. Es pot fer en una sola tirada o fer una reunió a mig camí assegurats en una savina en un lloc ben còmode. Com que la via era inèdita (si més no, no havíem vist la ressenya enlloc),  vam fer nosaltres una petita ressenya amb la descripció i el gràfic de l'ascensió.

dissabte, 11 de març de 1978

Intent a la Sánchez-Reinal

Foto d'arxiu: via Sánchez-Reinal, abril 1978

Primer intent d'escalar la via Sánchez-Reinal, al Penyassegat de Garraf. Les cròniques de l'època no expliquen el motiu pel qual vam abandonar aquesta vegada però sí va quedar constància que poc després d'aquest abandonament, el 8 d'abril del mateix any, vam tornar a Garraf i aquella vegada vam completar l'ascensió.
La idea de fer aquesta via, com les altres vies que hem fet al Garraf, va venir de la lectura d'un article publicat en el número 663 de la revista Muntanya (octubre de 1972), amb descripció i ressenya de les principals vies de la zona.
Podeu veure, clicant sobre la foto, l'àlbum escalada a Garaf, amb les fotos de les escalades que vam fer al penyassegat de Garraf entre gener i maig de 1978.


diumenge, 5 de març de 1978

La Momieta, via Torres-Iborra-Ángel

Foto d'arxiu: l'Elefant, la Mòmia i la Momieta

Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem la Momieta per la via Torres-Iborra-Ángel, una via de tres tirades, bàsicament artificial. La via puja pert la cara Nord, oposada a la via normal, la més clàssica d'aquesta agulla. La primera tirada puja gairebé tota en escalada artificial de burí fins poc abans d'un forat molt marcat, quan cal sortir en lliure difícil flanquejant un parell de passos a l'esquerra per entrar en el forat. Sortim flanquejant una mica més a l'esquerra i després en vertical artificial superant algun pas desplomat i amb alguna sortida en lliure fins a un replanet on muntem la segona reunió. Des d'aquí només queda una tirada curta en lliure amb algun pas d'artificial fins al cim.
Després de fer la Momieta fem un tempteig a la via Santacana de la Mòmia, una de les més difícils de la zona, però abandonem.