diumenge, 19 de novembre del 1978

El Cancho Amarillo, via Ayuso

Foto d'arxiu: escalada a la Pedriza

Després d'un bivac en una bauma de la Pradera de Navajuelo, amb un ambient polar, vam iniciar una nova escalada. Aquesta vegada vam pujar el Cancho Amarillo per la via Ayuso, una via molt variada, amb una mica de tot.
La via comença amb una fisura diedre. Després es fa un canvi de fisura amb un petit flanquejament per seguir amb una bavaresa i una travessia de placa fins a la primera reunió. Una tirada molt variada. Sortim de la reunió flanquejant a l'esquerra fins al peu d'un diedre on cal fer un parell de pasos d'estreps (actualment es fa en lliure, catalogat de V+). Es fa la reunió en una plataforma al peu de la xemeneia característica de la via. Es tracta d'una xemeneia força vertical i sense assegurances, catalogada de V+. Actualment s'assegura amb friends dels grossos però en aquell temps encara no s'havien inventat els friends i s'havia de fer tota sense assegurances. Una tirada espectacular i atlètica, tot un repte.
Després de completar l'escalada vaig tornar a Madrid, ja que havia estat una sortida de cap de setmana durant el servei militar.

dissabte, 18 de novembre del 1978

Pared de Santillana. Via Sur clásica

Pared de Santillana
Foto d'arxiu: Pared de Santillana, desembre 2018

Escalada a la Pedriza. Amb els companys habituals vam fer l'ascensió de la Pared de Santillana per la via Sud clàssica, una via llarga i força vertical però no massa difícil. La part més destacada d'aquesta ascensió és la fisura de la primera tirada, que cal pujar una mica amb encastament i una mica per adherència de placa. Al final d'aquesta fisura hi ha un pas molt difícil (V+) quan hem de canviar de fisura. Algunes ressenyes arriben a catalogar aquest pas com 6a. La resta de la via és per placa, caracteritzada per la gran quantitat de merlets (setas) que utilitzem com a magnífiques preses i també per muntar assegurances passant-hi una baga (els escaladors de la zona en diuen "lazar setas"). Fins i tot hi ha dues reunions que es munten íntegrament assegurant amb aquestes "setas".
Mentre escalàvem ens van visitar un grapat de voltors (en vam comptar 17). Després vam baixar a la Pradera de Navajuelo, i ens vam instal·la en una bauma per bivaquejar. Teníem al davant la gran Pared de Santillana i al costat una curiosa roca anomenada "Mogote de los Suicidas". Aquesta pradera està situada en una de les zones més altes de la Pedriza i feia un fred polar. Al matí tot estava gebrat.

diumenge, 12 de novembre del 1978

Paret de l'Aeri, via Mas-Brullet

Mas-Brullet
Foto d'arxiu: paret de Sant Jeroni des de Santa Cecília

Escalada a Montserrat. Fem la via Mas Brullet, una via molt clàssica que supera en lliure la part més occidental de la paret de l'aeri. És una via atípica de Montserrat perquè no puja en finura de placa sinó que cal utilitzar tota mena de tècniques: ramonage, encastament, bavaresa, artificial .... És una via llarga i relativament difícil; tota una fita de l'escalada montserratina.
La via comença al darrere d'un gran bloc recolzat a la paret. La primera tirada és atlètica i ens permet gaudir plenament de la bellesa de l'escalada lliure. Es puja per una fisura-diedre amb tècnica d'encastament utilitzant la fisura i les parets laterals. Sortim a l'esquerra i fem reunió en un petit replà.
Le segona tirada és curta: superem un gran bloc sense massa dificultat i fem reunió a sobre. A continuació ve una fisura que superem amb tècnica bavaresa i després un diedre força difícil.
La quarta tirada comença en liure però aviat hem de fer un pas amb estreps (A1) per entrar a una canal que superem sense gaire dificultat. Arribem a un replà amb un arbre, on muntem la quarta reunió.
Seguim per una cornisa a la dreta fins arribar al peu d'un diedre, on fem la cinquena reunió.  Superem el diedre i arribem a un replà amb arbres després d'un flanquejament molt aeri. Sortim amb un pas d'estreps per superar un pas difícil i seguim, ja fàcilment fins al peu d'una fisura molt característica on muntarem reunió.
Pugem per la fisura característica en bavaresa i després, ja per l'interior de la fisura amb encastament. Sortim a l'esquerra fins a un replanet on muntem reunió. Després fem una tirada curta que no és més que un canvi de reunió.
Tenim al davant un mur vertical que superem en artificial amb pitons, burins i tacs. Després una sortida en lliure força difícil fins al peu de l'esperó final que superem en l'última tirada en lliure per l'aresta.
En resum, és una magnífica via, una de les millors de les que hem fet a Montserrat

dissabte, 4 de novembre del 1978

Exploració a la Pedriza

Foto d'arxiu: panoràmica de la Pedriza, desembre 2018

Des de Madrid, on estic fent el servei militar, vaig a la Pedriza amb la intenció de fer alguna via d'escalada. La intenció inicial era fer la via Mogoteras del Pájaro que, segons la ressenya que tenia, superava un petit sostre equipat amb un cable d'acer fix però des del peu de la via ja veig que està desequipada i, com que vaig sol i no porto gaire material, decideixo deixar-ho i seguir explorant per la zona seguint per camins diversos sense saber per on anava. Veig moltes agulles i parets molt interessants però com que les ressenyes que porto no concorden amb res del que veig segueixo pujant per un camí que em van dir que anava a "las buitreras", que són unes parets de les que tinc alguna ressenya però finalment, després de caminar molta estona, arribo a una paret on hi ha uns escaladors penjats. Em diuen que és la pared de Santillana. Després de mirar una estona com escalaven, baixo al Canto del Tolmo per dormir. Aquesta vegada no dormo a la pròpia bauma del Canto sinó en una bauma propera, millor equipada, amb parets de pedra per aturar el vent. Al matí torno a la caserna sense fer res més.

dimecres, 1 de novembre del 1978

El Hueso, via Fulgencio

Via Fulgencio, El Hueso
Escalada a la Pedriza, una nova via al Hueso, una de les roques més populars de la Pedriza. És la via Fulgencio. Es tracta d'una via maca i original que va per sobre del "hueso", que és una llosa gegantina en forma d'húmer amb omòplat inclòs, separada de la paret però recolzant-se a la part superior de l'omòplat. És una via molt completa perquè té una mica de tot: ramonage, encastament, adherència... La primera tirada és en ramonage per una xemeneia de parets llises i força vertical. És la canal que queda entre la paret i la llosa despresa del Hueso. L'escalada és difícil, amb pasos de V+. Al final de la xemeneia sortim a la dreta per placa i muntem la primera reunió. A partir de la segona tirada canvia totalment la via, que ara és de pura adherència, típicament pedricera. La segona tirada comença per una fisura i segueix per adherència en placa molt difícil, que les ressenyes graduen en 6a. La tercera tirada segueix la mateixa tònica d'adherència, però la paret és menys vertical i la dificultat una mica inferior però sense baixar del cinquè grau. Arribem al final de la llosa del Hueso i muntem reunió sobre l'omòplat. Ja a plena paret, fem la quarta tirada, també per adherència però amb dificultat minvant. La darrera tirada, ja més fàcil, la fem amb l'ajut d'una bona fisura que ens permet deixar l'adherència i pujar uns metres en bavaresa i després fent un flanquejament a l'esquerra fins arribar a un arbre on acaba la via.
Des de la sisena reunió ja pugem caminant fins al cim. El descens es fa caminant amb algun pas de desgrimpada, per la part del darrere.