dijous, 23 de març de 1978

Refugi d'Estós

Venint de la Pedriza, on hem passat uns dies escalant, pugem al refugi d'Estós amb la intenció de fer el Posets. Fa mal temps tots els dies i no podem fer res. Només fa bon temps el primer dia, quan arribem, i estem una estona jugant a fer salts sobre la neu. L'endemà al matí ja ha arribat la borrasca i no podem fer res.

dimarts, 21 de març de 1978

Escalada a la Pedriza: el Canto del Tolmo

Canto del Tolmo, vía Extraplomo
Vam acabar aquesta primera estada nostra a La Pedriza amb una via artificial, curta però difícil. El Canto del Tolmo és una roca de forma esfèrica de gran tamany, un canto rodado desprès en temps geològics d'alguna de les muntanyes del voltant. Com que la roca és esfèrica, totes les cares són extraplomades, de manera que no hi ha cap via fàcil en lliure. Nosaltres vam pujar per la via més clàssica, la que puja per l'extraplom més marcat de la roca, per la cara que mira al Nord. La via estava totalment equipada amb burins, de manera que la dificultat de la via era únicament atlètica, ja que calia superar-se amb els estreps, cosa que no és fàcil quan la paret està extraplomada.
Malgrat tot, vam fer la via força bé superant l'extraplom amb molt esforç però sense més problemes. Un lloc ideal, a peu pla, per fer pràctiques d'escalada artificial.


dilluns, 20 de març de 1978

Escalada a la Pedriza: La Sur del Pájaro

El segon dia d'estada a la Pedriza el vam aprofitar per fer una de les vies més clàssiques d'aquesta escola d'escalada: el Pájaro per la cara sud. És una via de força dificultat, fins i tot amb algun pas que en aquella època es catalogava de sisè grau. És atlètica i té una mica de tot: plaques d'adherència, fisures, bavareses... El pas més difícil està en el que anomenen "el escudo", una llosa en forma d'escut que sembla sobreposada a la paret. Un altre pas molt caràcterístic, situat al principi de la via és el que anomenen "el jaboncillo"; una placa llisa que cal pujar per adherència però, com el nom del pas indica, hi ha més aviat poca adherència. En resum, la Sur del Pájaro és la via que qualsevol escalador de la Pedriza ha de fer perquè és la més clàssica.  La via és molt variada, ja que s'utilitza tota mena de tècniques, sempre en lliure: fisures, plaques, diedres, bavareses, xemeneia...
Des del cim fem un ràpel volat d'uns 25 metres per arribar a una plataforma des d'on ja podem baixar desgrimpant fins al peu de la paret.


diumenge, 19 de març de 1978

Escalada a la Pedriza: el Yelmo

Aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, vam anar a practicar l'escalada a la Pedriza, una escola d'escalada propera a Madrid on es practica l'escalada en roca granítica, generalment en forma de plaques llises que cal superar per adherència i també escalada atlètica amb diedres, xemeneies i bavareses. En aquesta primera jornada vam pujar fins al Yelmo, una de les roques més característiques de La Pedriza. Vam fer dues vies:
Via Higinio: una de les més clàssiques de la Pedriza i de les primeres vies que es van obrir en aquesta zona. Comença per unes canals a la dreta d'una roca adosada que s'anomena Gendarme de los Higinios. Una tirada curta i una altra més llarga, per dues fisures que pugen paral·leles i que es canvien a mitja tirada. La segona reunió és al peu d'una curta xemeneia que no és difícil si l'agafem per dintre, ja que és més ampla per l'interior que per l'exterior. Arribem a un arbre molt visible des de baix, on fem la tercera reunió. Després de pujar uns metres iniciem la denominada Travesía de los Higinios, un llarg flanquejament utilitzant un petit llavi de la gran paret del Yelmo. Es fa la reunió a sobre d'unes "setas". Una tirada més per placa ens porta fins a una plataforma on muntem la cinquena reunió. Després només ens falta superar una curta fisura-xemeneia que ens porta a una zona fàcil per on ja, gairebé caminant, arribem al cim del Yelmo.
Via Walkiria: (variant per la placa) la via recorre, en la seva primera tirada, una roca separada de la paret i recolzada sobre la gran parte del Yelmo. Són passos difícils d'adherència per una placa tallada per diverses fisures que formen passos més verticals. La primera reunió es fa sobre aquesta llastra.
La segona tirada puja per la placa, aparentmentment fàcil però gairebé sense preses. S'ha de superar per adherència i a mesura que pugem va minvant el pendent fins que arribem, ja fàcilment, a la segona reunió. 
La tercera tirada segueix amb la mateixa tònica, pujant per adherència, però sense verticalitat. Fem la tercera reunió i aquí acaba l'escalada, ja que la resta de l'escalada és una simple grimpada fàcil que podem fer desencordats. 


dimarts, 14 de març de 1978

Escalada al Figaró

Germana Petita Sot del Bac
Foto d'arxiu: la Germana Gran

Després de tres anys de la nostra darrera visita al Sot del Bac, tornem a  aquesta escola d'escalada per repetir diverses vies que ja havíem fet fa anys. Fem quatre vies:
Totes fàcils i sense complicacions.

diumenge, 12 de març de 1978

Escalada a Montserrat

La Prenyada, via Gómez-Xalmet
Una jornada d'escalada a Montserrat, al sector de Trinitats. Fem tres vies:
  • La Prenyada, via Gómez-Xalmet
  • La Prenyada, via Original
  • La Panxa del Bisbe, via Cara Est
La via Gómez de la Prenyada és una de les més belles de les vies clàssiques de Montserrat i puja gairebé tota en escalada lliure utilitzant tota mena de tècniques. La via comença per un marcat diedre xemeneia, una curta tirada que superem totalment en lliure fins a una pataforma situada dins de la xemeneia. Seguim amb tècnica de ramonage per la xemeneia fins que aquesta es tanca i ens cal superar un desplom en escalada artificial; són pocs metres i després completem la tirada en lliure fins a la reunió, que fem sobre estreps. La tercera tirada, totalment en lliure, puja per una placa seguint una marcada fisura fins una bauma on fem la reunió semipenjats d'estreps assegurats amb una savina. Seguim amb una altra tirada totalment en lliure per la fisura, molt tècnica i difícil fins a un gran replà on fem reunió. Des d'aquí només ens queden dues tirades no tan difícils com les anteriors que, amb dificultat mimvant, ens porten al cim de la Prenyada.
De baixada aprofitem per fer la via Original de la Prenyada, una via fàcil que supera en una sola tirada la part del darrere de la Prenyada.
Després de la Prenyada encara ens queda temps i intentem fer la via Barberà-Cortés, que puja la Panxa del Bisbe per la cara Est però ens equivoquem i fem, en realitat, una variant d'aquesta via que anomenem Cara Est. És una via fina i elegant que supera el gran mur de la cara Est de la Panxa del Bisbe per la cara Est. Comença pujant per una canal difícil primer amb tècnica bavaresa i després en ramonage fins que fem reunió semi-penjats d'estreps. La segona tirada la fem totalment en lliure de placa amb tendència a l'esquerra fins que trobem un gran forat on muntem la segona reunió. Des d'aquí l'escalada ja és fàcil fins al cim. Es pot fer en una sola tirada o fer una reunió a mig camí assegurats en una savina en un lloc ben còmode. Com que la via era inèdita (si més no, no havíem vist la ressenya enlloc),  vam fer nosaltres una petita ressenya amb la descripció i el gràfic de l'ascensió.

dissabte, 11 de març de 1978

Intent a la Sánchez-Reinal

Foto d'arxiu: via Sánchez-Reinal, abril 1978

Primer intent d'escalar la via Sánchez-Reinal, al Penyassegat de Garraf. Les cròniques de l'època no expliquen el motiu pel qual vam abandonar aquesta vegada però sí va quedar constància que poc després d'aquest abandonament, el 8 d'abril del mateix any, vam tornar a Garraf i aquella vegada vam completar l'ascensió.
La idea de fer aquesta via, com les altres vies que hem fet al Garraf, va venir de la lectura d'un article publicat en el número 663 de la revista Muntanya (octubre de 1972), amb descripció i ressenya de les principals vies de la zona.
Podeu veure, clicant sobre la foto, l'àlbum escalada a Garaf, amb les fotos de les escalades que vam fer al penyassegat de Garraf entre gener i maig de 1978.


diumenge, 5 de març de 1978

La Momieta, via Torres-Iborra-Ángel

Foto d'arxiu: la Mòmia, la Momieta i els Flautats. Maig 2018

Escalada a Montserrat, a la zona de la Trinitat. Fem la Momieta per la via Torres-Iborra-Ángel, una via de tres tirades, bàsicament artificial. La via puja pert la cara Nord, oposada a la via normal, la més clàssica d'aquesta agulla. La primera tirada puja gairebé tota en escalada artificial de burí fins poc abans d'un forat molt marcat, quan cal sortir en lliure difícil flanquejant un parell de passos a l'esquerra per entrar en el forat. Sortim flanquejant una mica més a l'esquerra i després en vertical artificial superant algun pas desplomat i amb alguna sortida en lliure fins a un replanet on muntem la segona reunió. Des d'aquí només queda una tirada curta en lliure amb algun pas d'artificial fins al cim.
Després de fer la Momieta fem un tempteig a la via Santacana de la Mòmia, una de les més difícils de la zona, però abandonem.