diumenge, 31 de desembre de 1978

Dent de Cabirols, via Civis Genís

Civis-Genís
Foto d'arxiu: la Civis-Genís des de la via Bages

Escalada al Pedraforca. Fem la via Civis-Genís a la Dent de Cabirols (2.300 m). És una hivernal, ja que estem a finals de desembre, però encara no ha nevat i les condicions de la paret són bones. La via és una de les millors del Pedraforca, molt vertical, bona roca i gran panorama. La foto adjunta dóna idea del caràcter de la via. Vam fer-la des de la veïna via Bages, uns mesos després.

diumenge, 17 de desembre de 1978

El Yelmo, via Calavera

El Yelmo, La Pedriza
Foto d'arxiu: escalada al Yelmo, desembre 2018

Últim cap de setmana d'escalada a la Pedriza. Aquesta vegada, amb la colla de sempre, vam fer la via Calavera al Yelmo. Una vegada més vam fer l'itinerari d'aproximació a aquesta emblemàtica roca de la Pedriza i vam fer aquesta via, una altra clàssica que es fa íntegrament en escalada lliure al més pur estil pedricero.
És una via característica de La Pedriza que recorre la gran paret del Yelmo començant per una marcada fisura a la part dreta. La primera tirada puja per aquesta fisura utilitzant en part la tècnica d'encastament. Al final, un pas de V ens complica una mica l'entrada a la reunió. Sortim per una fisura amb un llarg flanquejament ascendent, dues tirades de IV+ i IV. Després la tirada clau de la via, que segueix la mateixa diagonal però ha de superar un pas desplomat (V). La tirada següent comença amb un pas difícil (V) però ben aviat la paret s'ajup i flanquegem per sota un desplom fins trobar el punt feble que ens permet superar aquest darrer obstacle amb un pas de cinquè grau. Després ja només queda una fàcil grimpada, gairebé tota caminant, fins al cim del Yelmo (1.707 m)

dissabte, 9 de desembre de 1978

Ascensió a la Torre d'Eina (2.832 m)

Foto d'arxiu: Torre d'Eina des del coll d'Eina. Febrer-2006

Excursió col·lectiva del Centre Excursionista a Núria. Acampem al pla del Santuari i al matí pugem al coll d'Eina i des d'allà al Pic d'Eina (2.794 m) i la Torre d'Eina (2.832 m). Encara no ha caigut la primera nevada forta, de manera que pugem caminant sense problemes.

diumenge, 19 de novembre de 1978

El Cancho Amarillo, via Ayuso

Foto d'arxiu: escalada a la Pedriza

Després d'un bivac en una bauma de la Pradera de Navajuelo, amb un ambient polar, vam iniciar una nova escalada. Aquesta vegada vam pujar el Cancho Amarillo per la via Ayuso, una via molt variada, amb una mica de tot.
La via comença amb una fisura diedre. Després es fa un canvi de fisura amb un petit flanquejament per seguir amb una bavaresa i una travessia de placa fins a la primera reunió. Una tirada molt variada. Sortim de la reunió flanquejant a l'esquerra fins al peu d'un diedre on cal fer un parell de pasos d'estreps (actualment es fa en lliure, catalogat de V+). Es fa la reunió en una plataforma al peu de la xemeneia característica de la via. Es tracta d'una xemeneia força vertical i sense assegurances, catalogada de V+. Actualment s'assegura amb friends dels grossos però en aquell temps encara no s'havien inventat els friends i s'havia de fer tota sense assegurances. Una tirada espectacular i atlètica, tot un repte.
Després de completar l'escalada vaig tornar a Madrid, ja que havia estat una sortida de cap de setmana durant el servei militar.

dissabte, 18 de novembre de 1978

Pared de Santillana. Via Sur clásica

Pared de Santillana
Foto d'arxiu: Pared de Santillana, desembre 2018

Escalada a la Pedriza. Amb els companys habituals vam fer l'ascensió de la Pared de Santillana per la via Sud clàssica, una via llarga i força vertical però no massa difícil. La part més destacada d'aquesta ascensió és la fisura de la primera tirada, que cal pujar una mica amb encastament i una mica per adherència de placa. Al final d'aquesta fisura hi ha un pas molt difícil (V+) quan hem de canviar de fisura. Algunes ressenyes arriben a catalogar aquest pas com 6a. La resta de la via és per placa, caracteritzada per la gran quantitat de merlets (setas) que utilitzem com a magnífiques preses i també per muntar assegurances passant-hi una baga (els escaladors de la zona en diuen "lazar setas"). Fins i tot hi ha dues reunions que es munten íntegrament assegurant amb aquestes "setas".
Mentre escalàvem ens van visitar un grapat de voltors (en vam comptar 17). Després vam baixar a la Pradera de Navajuelo, i ens vam instal·la en una bauma per bivaquejar. Teníem al davant la gran Pared de Santillana i al costat una curiosa roca anomenada "Mogote de los Suicidas". Aquesta pradera està situada en una de les zones més altes de la Pedriza i feia un fred polar. Al matí tot estava gebrat.

diumenge, 12 de novembre de 1978

Paret de l'Aeri, via Mas-Brullet

Mas-Brullet
Foto d'arxiu: paret de Sant Jeroni des de Santa Cecília

Escalada a Montserrat. Fem la via Mas Brullet, una via molt clàssica que supera en lliure la part més occidental de la paret de l'aeri. És una via atípica de Montserrat perquè no puja en finura de placa sinó que cal utilitzar tota mena de tècniques: ramonage, encastament, bavaresa, artificial .... És una via llarga i relativament difícil; tota una fita de l'escalada montserratina.
La via comença al darrere d'un gran bloc recolzat a la paret. La primera tirada és atlètica i ens permet gaudir plenament de la bellesa de l'escalada lliure. Es puja per una fisura-diedre amb tècnica d'encastament utilitzant la fisura i les parets laterals. Sortim a l'esquerra i fem reunió en un petit replà.
Le segona tirada és curta: superem un gran bloc sense massa dificultat i fem reunió a sobre. A continuació ve una fisura que superem amb tècnica bavaresa i després un diedre força difícil.
La quarta tirada comença en liure però aviat hem de fer un pas amb estreps (A1) per entrar a una canal que superem sense gaire dificultat. Arribem a un replà amb un arbre, on muntem la quarta reunió.
Seguim per una cornisa a la dreta fins arribar al peu d'un diedre, on fem la cinquena reunió.  Superem el diedre i arribem a un replà amb arbres després d'un flanquejament molt aeri. Sortim amb un pas d'estreps per superar un pas difícil i seguim, ja fàcilment fins al peu d'una fisura molt característica on muntarem reunió.
Pugem per la fisura característica en bavaresa i després, ja per l'interior de la fisura amb encastament. Sortim a l'esquerra fins a un replanet on muntem reunió. Després fem una tirada curta que no és més que un canvi de reunió.
Tenim al davant un mur vertical que superem en artificial amb pitons, burins i tacs. Després una sortida en lliure força difícil fins al peu de l'esperó final que superem en l'última tirada en lliure per l'aresta.
En resum, és una magnífica via, una de les millors de les que hem fet a Montserrat

dissabte, 4 de novembre de 1978

Exploració a la Pedriza

Foto d'arxiu: panoràmica de la Pedriza, desembre 2018

Des de Madrid, on estic fent el servei militar, vaig a la Pedriza amb la intenció de fer alguna via d'escalada. La intenció inicial era fer la via Mogoteras del Pájaro que, segons la ressenya que tenia, superava un petit sostre equipat amb un cable d'acer fix però des del peu de la via ja veig que està desequipada i, com que vaig sol i no porto gaire material, decideixo deixar-ho i seguir explorant per la zona seguint per camins diversos sense saber per on anava. Veig moltes agulles i parets molt interessants però com que les ressenyes que porto no concorden amb res del que veig segueixo pujant per un camí que em van dir que anava a "las buitreras", que són unes parets de les que tinc alguna ressenya però finalment, després de caminar molta estona, arribo a una paret on hi ha uns escaladors penjats. Em diuen que és la pared de Santillana. Després de mirar una estona com escalaven, baixo al Canto del Tolmo per dormir. Aquesta vegada no dormo a la pròpia bauma del Canto sinó en una bauma propera, millor equipada, amb parets de pedra per aturar el vent. Al matí torno a la caserna sense fer res més.

dimecres, 1 de novembre de 1978

El Hueso, via Fulgencio

Via Fulgencio, El Hueso
Escalada a la Pedriza, una nova via al Hueso, una de les roques més populars de la Pedriza. És la via Fulgencio. Es tracta d'una via maca i original que va per sobre del "hueso", que és una llosa gegantina en forma d'húmer amb omòplat inclòs, separada de la paret però recolzant-se a la part superior de l'omòplat. És una via molt completa perquè té una mica de tot: ramonage, encastament, adherència... La primera tirada és en ramonage per una xemeneia de parets llises i força vertical. És la canal que queda entre la paret i la llosa despresa del Hueso. L'escalada és difícil, amb pasos de V+. Al final de la xemeneia sortim a la dreta per placa i muntem la primera reunió. A partir de la segona tirada canvia totalment la via, que ara és de pura adherència, típicament pedricera. La segona tirada comença per una fisura i segueix per adherència en placa molt difícil, que les ressenyes graduen en 6a. La tercera tirada segueix la mateixa tònica d'adherència, però la paret és menys vertical i la dificultat una mica inferior però sense baixar del cinquè grau. Arribem al final de la llosa del Hueso i muntem reunió sobre l'omòplat. Ja a plena paret, fem la quarta tirada, també per adherència però amb dificultat minvant. La darrera tirada, ja més fàcil, la fem amb l'ajut d'una bona fisura que ens permet deixar l'adherència i pujar uns metres en bavaresa i després fent un flanquejament a l'esquerra fins arribar a un arbre on acaba la via.
Des de la sisena reunió ja pugem caminant fins al cim. El descens es fa caminant amb algun pas de desgrimpada, per la part del darrere.

diumenge, 29 d’octubre de 1978

La Pedriza: El Hueso, via Rodolfo

El Hueso, vía Rodolfo
Foto d'arxiu: ràpel de l'omòplat del Hueso, desembre 2018

Després de bivaquejar a la Pedriza, de bon matí van arribar els companys de Madrid i vam anar a escalar el Hueso per la via Rodolfo, una via totalment en lliure, amb sis tirades de les quals cinc són en tècnica de ramonage i empotrament, molt atlètica i bastant esgotadora.
La via va a l'esquerra de la gran roca adosada a la paret que dóna nom a la zona. És totalment en lliure excepte un petit pas d'estreps per superar un desplom a la sortida de la segona reunió. La primera tirada és la més difícil, ja que cal pujar en ramonage estret i vertical i després pel diedre, acabant amb una placa fisurada molt fina que les ressenyes cataloguen de sisè inferior; tot sense assegurances bones.
Com que el Hueso no és una agulla sinó una zona irregular amb diversos bonys, s'arriba a una mena de cim des d'on podem fer un ràpel d'uns 25 metres fins a una canal per on baixem sense massa dificultat desgrimpant tota la canal.

dissabte, 28 d’octubre de 1978

La Pedriza: El Yelmo, via Vikinga

Foto d'arxiu: escalada en el Yelmo, desembre 2018

Aquesta vegada no m'acompanyaven els amics de Madrid, de manera que vaig fer la via en solitari amb la tècnica d'auto-assegurança. Es tracta de la via Wikinga del Yelmo, que supera el gran pany de paret del Yelmo per placa amb tècnica lliure d'adherència amb força dificultat, passos de cinquè grau, i una tirada i mitja en tècnica artificial. El pas més curiós de la via és quan es travessa un forat a plena paret, com una mena de curt túnel.
Com que anava en solitari havia de passar tres vegades cada tirada per muntar i desmuntar l'assegurança però vaig pujar força be, especialment els trams d'escalada artificial. Actualment es fan més parts de la via en lliure; la ressenya és aproximadament com la vaig fer però és molt variable en funció dels trams que es puguin fer en lliure.
Després d'acabar la via vaig baixar caminant fins al poble de Manzanares el Real per anar al barber, ja que l'endemà havia de tornar a la caserna en perfecte estat de revista. Després vaig tornar a pujar a la Pedriza per bivaquejar, ja que l'endemà volia seguir escalant amb els companys que havien de pujar de bon matí.

diumenge, 15 d’octubre de 1978

La Porra & La Mòmia

Foto d'arxiu: la Mòmia des dels Flautats. Setembre 2008

Aquesta vegada sí. El 27 d'agost vam abandonar a la Porra perquè no portàvem prou material. Avui portem material suicient, especiament pitons per clavar a la fisura, i superem la via Normal de la Porra, una via en artificial difícil (A2, desequipada). La via comença pujant per la canal entre la Porra i la Punxa fins al collet entre les dues agulles. Des d'aquí pujem un parell de passos en artificial de pitó i sortim en lliure fins a un replà amb algun arbre, on muntem una bona reunió. La tirada següent és la més difícil, ja que és en artificial i estava força desequipada quan la vam fer. Cal clavar diversos pitons a la fisura i aprofitar algunes peces de la via fins que després d'un bon tram d'artificial sortim en lliure, no massa difícil però descompost, fins al cim.
Després encara fem una altra via: la Mòmia per la via Castells Villena, que puja pel ràpel de la Mòmia, primer en artificial (7 passos) i després en lliure difícil (IV+) fins fer reunió a l'anella del ràpel. Des d'aquí, uns metres fàcils ens porten al cim. Una via poc coneguda, que podríem qualificar com a via per a col·leccionistes, que ens porta a una de les agulles més característiques de Montserrat.

dijous, 12 d’octubre de 1978

El Pájaro, via Rivas-Acuña

El Pájaro. vía Rivas-Acuña
Foto d'arxiu: a la darrera reunió del Pájaro. Desembre 2018

Novament, aprofitant un permís del servei militar, aquesta vegada amb motiu de la festivitat del Pilar, vaig fer una escapada a la Pedriza. Amb els companys habituals vaig fer dues vies:
El Pájaro, via Rivas-Acuña: una clàssica del Pájaro, una mica més fàcil que la sud clàssica que vaig fer per Setmana Santa però igualment d'una bellesa gran. La via ataca la cara Est del Pájaro; és relativament llarga i té diversitat de passos, gairebé tot en lliure. Només hi ha algun pas que es pot fer en A0. Una escalada disfrutadora, atlètica i molt estètica. Des del cim es baixa amb un ràpel d'uns 25 metres que ens porta a una plataforma des d'on es pot desgrimpar fins a peu de via. La via només coincideix amb la Sud en la darrera tirada (veure foto) i en part de la penúltima.
El Canto del Tolmo, via Extraplomo: una nova repetició d'aquesta via, que ens va servir d'entrenament de la tècnica d'escalada artificial i també per completar la jornada amb una escalada curta, ja que no podíem perdre l'autobús de retorn a Manzanares el Real i a Madrid. La via puja aquesta característica roca per la part més extraplomada, amb tècnica artificial. La via està totalment equipada amb burins i això facilita molt la progressió. 

diumenge, 8 d’octubre de 1978

El Canto del Tolmo, VN i Extraplom

Foto d'arxiu: el Canto del Tolmo, desembre 2018

Després de bivaquejar sota el Canto del Tolmo, aquesta vegada volíem fer una via del Pájaro però finalment ens vam quedar al Canto del Tolmo i ens vam dedicar a fer pràctiques d'escalada artificial en aquest popular monòlit. Vam fer la via de l'extraplom, que ja coneixíem d'ocasions anteriors, i també vam fer la via normal, que puja per la part menys extraplomada. Només té tres o quatre passos d'estreps i després se surt en lliure fàcil. Les dues vies són curtes i són únicament un exercici d'entrenament en l'escalada artificial.

dissabte, 7 d’octubre de 1978

Escalada a la Pedriza. Peña Sirio

Peña Sirio
Foto d'arxiu: Peña Sirio, camí del Yelmo. Desembre 2018

Aprofitant el primer cap de setmana durant el servei militar a Madrid, vaig fer una escapada a la Pedriza per practicar l'escalada. A primera hora de dissabte vaig agafar un autobús des de Madrid, que em va portar a Manzanares el Real, la base d'operacions de les escalades  la Pedriza. Des d'allà vaig agafar un altre autobús, un microbús contuït per una dona que portava els escaladors fins a Cantocochino.
La Peña Sirio està al davant mateix de cantocochino, tot i que l'aproximació és sense camí, pel dret. Allà mateix vaig preguntar a uns nois i, com que jo anava sol, em vaig unir amb ells per escalar. Val fer dues vies a la Peña Sirio:
Vía Félix Barroeta: puja per la cara sud de la Peña Sirio, pràcticament tota en lliure, seguint un sistema de fisures que ratllen aquesta cara de la Peña. Hi ha alguns passos de molta finura alternat amb algun tram fàcil. El pas més difícil és a la quarta tirada, quan pugem per una fisura amb algun pas d'escalada artificial.
Vía Espolón Oeste: una vía que recorda en certa manera les arestes BRucs montserratines encara que amb una roca totalment diferent. La via segueix el marcat esperó que mira a Cantocochino després d'entrar-hi amb dues tirades per la cara oest. Després s'escala a tota cresta, amb passos de finura que se superen per adherència. El tram més difícil és a la sortida de la cinquena reunió amb un pas que cal superar per adherència. Després l'esperó s'ajeu i s'arriba fàcilment al cim. 
Després de l'escalada vaig pujar fins al Canto del Tolmo, on vaig quedar-me a passar la nit fent bivac sota el marcat extraplom queforma aquesta roca. 

dissabte, 30 de setembre de 1978

Pràctiques d'escalada a Montgat

Aprofitant un permís del servei militar vam anar a Montgat a fer unes pràctiques d'escalada a una pedrera abandonada on ja havíem vingut alguna altra vegada a practicar. Teníem previst anar a Montserrat a fer una via amb bona part de tècnica artificial (La Porra) i aquí vam practicar la progressió amb estreps superant una curta via que supera un petit sostre amb tècnica artificial.

dimecres, 27 de setembre de 1978

Obrint via a la Palangana (II)

Foto d'arxiu: vista des de Sant Pau Vell. Desembre 2017

Vam anar a Montserrat, a la Regió d'Agulles, per treballar en una nova via que estàvem obrint a La Palangana, per la part de la Paret d'Agulles. Va ser la segona jornada de treball en aquesta via que mai vam arribar a acabar. En la primera visita havíem obert la primera tirada. En aquesta ocasió, a més de completar la instal·lació de la part de via que teníem oberta, vam obrir una tirada i mitja. També vam equipar aquest tram i vam treballar una mica per netejar la paret fent caure les preses insegures o descompostes.

diumenge, 24 de setembre de 1978

Ascensió al Tuc de Mulleres (3.010 m)

Foto d'arxiu: al fons, el Mulleres. Maig 2014

Sortim de l'Hospital de Viella, on hem acampat i pugem, per la via normal, al Tuc de Mulleres (3.010 m). Un tresmil més per a la nostra col·lecció.

divendres, 22 de setembre de 1978

La Prenyada & La Roca d'en Barberà

La Prenyada, via GEDE
Foto d'arxiu: la Prenyada i entorn des de la Gorra Frígia

Escalada a Montserrat, a la zona de Trinitats. Fem tres vies:
  • La Prenyada, via GEDE
  • La Prenyada, via Original
  • Roca d'en Barberà, via Normal
La via GEDE de la Prenyada és gairebé tota en lliure; només té un tram en artificial a la primera tirada. La via comença en el punt més alt de la canal que surt darrere Sant Benet. Des d'aquí pugem uns quants metres en artificial fàcil amb burins, pitonisses i algun pitó. Se surt en lliure i cal fer un petit flanquejament a l'esquerra per buscar el pas d'un petit desplom. Seguim encara amb certa dificultat fins un forat on establim la primera reunió. La segona tirada puja en lliure per sota la panxa fins al seu extrem, on muntem la segona reunió. La tirada següent ataca directament la panxa, que aquí ja no té desplom, fins a un bosc penjat on fem la darrera reunió. Només ens queden uns metrees fàcils fins al cim. 
La via Original de la Prenyada no té cap dificultat. Puja pel darrere de la Prenyada per una canal herbosa fins al peu de la paret final duns 15 metres, que no passa de tercer grau. També pugem la Roca d'en Barberà per la part del darrere, sense cap dificultat.

diumenge, 17 de setembre de 1978

Escalada a Camarasa

Foto d'arxiu: la Bessona Gran i la central elèctrica

Una jornada d'escalada a la zona de la central elèctrica de Camarasa, on hi ha diverses agulles, a més de les parets del cingle. Aquestes agulles estan sobre la carretera que porta  a la central elèctrica de Camarasa vam fer quatre vies curtes:
L'Encantada, via Normal: la via és l'original per on van pujar els primers ascensionistes. Puja per la cara Oest. Vomença amb un pany d eparet molt fi (V), Sembla ser que els primers la van fer amb algun pas d'artificial. Superat aquesta primera placa arribem a un sistem de repises que se superen sense massa dificultat (III). Arribem a un petit replà i, enfilant-nos en uns blocs, arribem al cim (III+). Es baixa amb un ràpel d'uns 25 m.
La Bessona Gran, via Normal: és una via relativament fàcil que puja totalment en lliure. Comença per una àmplia fissura que ens porta al peu d'un petit gendarme. Deixem el gendarme  a la nostra dreta i pugem directament sense massa dificultat (III). El descens es fa amb un ràpel d'uns 20 metres per la cara on hem iniciat la pujada. Un petit tram és desplomat.
La Bessona Petita, via Normal (Xemeneia): aquesta és una via molt curiosa perquè té un primer tram en ramonage passant per una cova. La via comença a la cara sudoest; hi ha una fisura per on entrem a una cova. Sortim de la cova per dalt, per la xemeneia, fins que ens trobem a plena paret. En aquest punt podem muntar reunió. Justament en aquest punt, que és accessible pràcticament a peu, comença la via Normal, que és la continuació de la xemeneia. Comencem pujant per una canal i després en diagonal a la dreta buscant els millors passos fins al cim de l'agulla. El descens és en ràpel, entre les dues Bessones.
Aquesta va ser l'única vegada que vam practicar l'escalada a la zona de Camarasa.

divendres, 15 de setembre de 1978

Intent al Tozal del Mallo

Foto d'arxiu: intent al Tozal del Mallo. Maig 1978

Segon intent al Tozal del Mallo. Aquesta vegada tampoc ho aconseguim. Arribem fins a sota de la gran xemeneia característica de la via Ravier però abandonem.

diumenge, 27 d’agost de 1978

Intent a la Porra dels Flautats

Foto d'arxiu: els Flautats des de la Mòmia

Intentem fer la Porra dels Flautats per la via Normal però hem d'abandonar per falta de material. La via puja per una fisura en tècnica artificial (A2). Ens trobem que està gairebé desequipada, de manera que per fer-la hem de portar més material, especialment pitons per clavar a la fisura.

diumenge, 20 d’agost de 1978

La Panxa del Bisbe

La Panxa del Bisbe
Escalada a Montserrat, a la zona de Sant Benet. Fem dues vies:
  • La Panxa del Bisbe, via pel Davant
  • La Panxa del Bisbe, via Barberà-Cortés
La via pel Davant de la Panxa del Bisbe és una escalada mítica de Montserrat, ja que puja totalmet en lliure i a base de finura montserratina, per la cara més visible d'aquesta agulla. La seva catalogació clàssica era de sisè grau i no hi havia més que alguna assegurança precària (pitonissa). Actualment la graduació ja no ès tan alta, segurament a causa que ara la via té assegurances i, per tant, un compromís molt inferior. La segona via té un flanquejament espectacular encara que no tan difícil com sembla a primera vista. No hi ha cap assegurança bona però amb una mica d'enginy es poden aprofitar un parell de merlets per muntar assegurances passant-hi una baga.

dilluns, 14 d’agost de 1978

Collet de la Cova, via Gran Diedre

Gran Diedre
Foto d'arxiu: el Pedraforca des del Costa Pubilla. Febrer 2015

En el segon dia d'estada al Pedraforca, dormint al refugi Lluís Estasen, fem una de les vies més interessants de tota la paret Nord del Pedraforca, el Gran Diedre amb sortida al Collet de la Cova. És una via totalment en lliure, atlètica, vertical i molt elegant, que supera la paret nord del Pedraforca aprofitant un marcat diedre.
Per arribar a peu de via hem de seguir el que s'anomena itinerari d'aproximació a les vies de l'esperó central, un curiós itinerari, meitat camí i meitat escalada fàcil, que recorre per una cornisa la base de l'esperó central del Pedraforca. Comença al peu de la via Homedes i passa pel peu de la Pany; després d'un recorregut relativament llarg ens deixa al peu del Gran Diedre. La via original venia de més avall però sembla ser que la primera part va quedar oblidada i tothom fa la via a partir de la cornosa descrita.
Aquesta és la descripció de la via, tal com la vam fer nosaltres l'any 1978:
1a tirada: començar a pujar pel mig del diedre, per terreny vertical però amb bona presa. Al cap d'uns 35 metres, després d'haver passat dos pitons d'assegurança, en trobem un tercer i podem fer-hi reunió però es aconsellable aprofitar els 40 metres de corda i fer-la més amunt, al costat d'un petit gendarme.
2a tirada: seguir pel diedre, que ara es tanca i ens obliga a fer un curt tram de ramonage. Seguim amunt i prenen la fulla dreta del diedre, sortint i entrant segons les dificultats. Fem reunió en un replà als 35 metres de corda. Aquest llarg té diversos pitons d'assegurança.
3a tirada: és la més fàcil de la via. Sortim de la reunió per l'esquerra i posem una baga d'assegurança en un pont de roca. Seguim pel diedre i arribem a un replà on pot fer-se reunió. És consellable, però, seguir, sortint per la dreta un parell de metres i ràpidament, per una repisa inclinada, flanquejar a l'esquerra per quedar a sobre del replà. Després, seguir recte amunt fins a un altre replà (40 metres justos).
4a tirada: és la més difícil de la via, però també la més segura perquè hi ha moltes assegurances. Aquí el diedre s'estreta i cal progressar mig encastat o bé totalment per fora del diedre, amb un peu a cada banda de la fissura central. Arriba un moment que el diedre es tanca i cal seguir en encastament fins a un replanet a on establim la reunió. Aquesta tirada, tot i les dificultats, es fa totalment en lliure.
5a tirada: sortim recte amunt per enllaçar amb la via Pany. És una placa amb un pas molt fi (V). Després seguim pel diedre, ja fàcilment, uns 15 metres fins arribar al Prat de la Pany on acaba la via.
Ens trobem en el Prat de la via Pany i tenim dues alternatives: baixar o pujar. Nosaltres vam optar per pujar, completant la part que ens faltava de la via Pany, que a partir d'aquest punt ja és bastant fàcil.


diumenge, 13 d’agost de 1978

Dent de Cabirols (2.300 m), via SAME

Foto d'arxiu: cara nord del Pedraforca

Des del refugi Lluís Estasen fem aquesta via a la Dent del Cabirols (2.300 m). Curta però de dificultat, amb la magnífica roca del Pedraforca.

dimarts, 25 de juliol de 1978

Poc Rodó (2.647 m), via Curset

Pic Rodó
Foto d'arxiu: Pic Rodó des del Pic del Boc. Agost 2013

Després d'acampar a Carançà, al matí vam fer aquesta ascensió, la via Curset del Pic Rodó, una escalada clàssica que ens va permetre gaudir d'una magnífica escalada en terreny granític.
Des del nostre campament ja es veia clarament una marcada canal que és per on puja la via. Pujem per la pedrera i entrem a la canal que comença fàcil. Fem la primera reunió en un replà sota un gran bloc encastat a la canal. Sortim de la reunió superant per l'esquerra el gran bloc. Després seguim per la canal i una mica per l'aresta de la dreta, buscant els millors passos. Muntem la segona reunió sobre l'aresta. Seguim una tirada més per l'aresta i retornem a la canal per fer la tercera reunió. Sortim per l'esquerra seguint una fisura i fent un curt pas desplomat (bones preses) i, passant darrere un petit gendarme, muntem la quarta reunió en plena canal.  Seguim una tirada fàcil que acaba en una petita cova (cinquena reunió). Sortim per la dreta i, sense massa dificultat, arribem a un replà on la canal es bifurca, ja que surt una canal secundària a l'esquerra.
Agafem la canal secundària  a l'esquerra (passos de IV+) però ben aviat retornem a la canal principal on muntarem la setena reunió. Segueix una tirada fàcil per la canal, fins sota un extrapolom que és el pas clau de la via. Superem la xemeneia extraplomada en escalada artificial amb l'ajut dels estreps (tres passos) i sortim per la dreta per terreny més fàcil fins muntar la novena reunió. Des d'aquí ja és fàcil; uns pendents herbosos ens porten amb facilitat al cim del Pic Rodó (2.647 m).
Després de l'escalada vam retornar a Núria passant novament pel coll de Noufonts.

dilluns, 24 de juliol de 1978

Acampada a Carançà

Foto d'arxiu: Noufonts i Noucreus des del Puigmal

Des de Núria pugem al coll de Noufonts i baixem per la part francesa fins a Carançà, on plantem la tenda. L'objectiu per demà és el pic Rodó, un clàssic de l'escalada a Carançà.

diumenge, 16 de juliol de 1978

Miranda de les Boïgues, cara Oest

Miranda de les Boïgues, cara Oest
Foto d'arxiu: la fisura de la cara Oest. Desembre 2013

Aprofitant el primer permís del servei militar, anem a escalar a Montserrat, a la regió d'Agulles. Fem la Miranda de les Boïgues per la via de la cara Oest, una via que puja per una fisura descomposta de la cara Oest de l'agulla. La via, que la moderna Guia d'Agulles denomina amb el nom dels seus aperturistes (Carrizosa - Cámara), puja per la cara Oest de la Miranda de les Boïgues per una fisura molt marcada que ratlla tota la paret de dalt a baix. Comença amb una placa fina que cal superar en lliure fins trobar uns burins per progressar en artificial. Ben aviat arribem a la fisura i seguim combinant l'escalada artificial de pitó amb alguns passos en lliure. Fem reunió en una savina i seguim amb la mateixa tècnica fins que sortim en lliure i superem una petita xemeneia final. Al llarg de la via ens cal clavar alguns pitons perquè la via està parcialment desequipada. Encara avui la Guia d'Agulles diu que se n'han fet molt poques repeticions, de manera que es tracta clarament d'una via per a col·leccionistes. La via és tot un repte tècnic. Sort que en el campament militar, aprofitant que estava de cuartelero, vaig entrenar-me una mica...

dijous, 29 de juny de 1978

Obrint via a la Palangana (I)

Foto d'arxiu: la paret d'Agulles, desembre 2017

En aquesta ocasió vam anar a  Montserrat,  ala Regió d'Agulles, amb la intenció de treballar en una nova via que volem obrir a la Paret d'Agulles, directe a La Palangana, que és l'agulla adjunta a La Bandereta i una de les més altes d'Agulles.  En aquesta primera jornada de treball obrim la primera tirada, des de baix, posant alguna assegurança i muntant la reunió amb una bona instal·lació.
Aquesta via la vam estar treballant en diverses sortides, ressenyades en el blog, però mai vam arribar a completar-la. Anys després es va obrir alguna via per aquesta zona i sembla ser que es va aprofitar alguna cosa del l'equipament que havíem abandonat a la via. 

dimecres, 28 de juny de 1978

La Gorra Frígia & la Mòmia

Sant Benet, Montserrat
Foto d'arxiu: al cim de la Mòmia, novembre 2008

Escalada a Montserrat, fem dues vies clàssiques, que ja havíem fet anteriorment:
  • La Gorra Frígia, via Mompart
  • La Mòmia, via Normal
La via Mompart és una via llarga que puja a una de les agulles més característiques de Montserrat, amb cinc tirades de dificultat mitjana. La primera tirada, fàcil, supera una rampa que es va redreçant progressivament. Fem reunió en un arbret i iniciem la segona tirada, ja més difícil, que puja directament en lliure fins al "llavi" on fem la segona reunió. Aqui comença la tirada clau de la via, molt dreta però amb bones preses i alguna assegurança precària. La tercera reunió també té un nom característic: "el wàter". Des d'aquí ens queden dues tirades, no gaire difícils, fins al cim.
La Normal de la Mòmia també és un clàssic montserratí; la segona tirada supera 40 metres totalment en lliure, no gaire difícil però sense assegurances (en aquell temps). 

diumenge, 25 de juny de 1978

Agulles d'Amitges, via Guiraud

Escalada a Amitges. Fem la via Giraud de l'Agulla Inferior d'Amitges (2.664 m). Una via clàssica catalogada de quart grau; una escalada atlètica amb la magnífica roca granítica d'aquesta zona. Després baixem a la bretxa i pugem per la via normal a l'Agulla Superior d'Amitges (2.665 m)

dissabte, 17 de juny de 1978

Bivac a la bauma de Riambau

Foto d'arxiu: Bauma del Riambau. Octubre 2009

Intent d'escalada al Pedraforca. Pugem fins al peu de la via Estasen i dormim a la bauma que hi ha just a l'inici de la via. La bauma té el sostre molt baix; no fa més de 50 cm però al menys ens protegeix de la pluja. Plou tota la nit i al matí continua plovent, de manera que baixem sense fer res.

diumenge, 11 de juny de 1978

Paret dels Anys

Foto d'arxiu: camí de la Santa Cova, 2011

Escalada a Montserrat, en una zona inèdita per a nosaltres, molt propera al Monestir. Fem la paret dels Anys, al costat de la Santa Cova, per una via de la qual no sabem ni el nom.

dilluns, 5 de juny de 1978

Pedestal del Martell, via Vidal-Bueno-Alsina

Pedestal del Martell
Foto d'arxiu: primer atac al Pedestal del Martell

Acabem i fem la primera ascensió de la nova via al Pedestal del Martell (via Vidal-Bueno-Alsina), en la que hem treballat un parell de dies més. La vam obrir totalment des de baix, amb tècnica clàssica. La primera tirada supera un mur molt vertical en escalada artificial. Aquesta part, lògicament, és la que ens va donar més feina, ja que vam haver de posar els burins de l'artificial i en aquella època encara no hi havia màquines de burinar, de manera que calia fer-ho a mà i cada burí suposava una bona estona de treball. A més, com que procuràvem que els burins estiguessin ben separats havíem de treballar fent equilibris sobre l'esglaó més alt dels estreps. Després del tram artificial cal sortir en lliure, força fi, per arribar a la reunió. A partir d'aquí la via ja és la típica aresta Brucs, totalment en lliure, amb passos de tercer i quart grau, amb dificultat decreixent a mesura que pugem. El resultat final és una via de no massa dificultat però que puja per un pany de paret on fins aleshores no hi havia cap via d'escalada. El descens és molt fàcil pel darrere de l'agulla.

diumenge, 4 de juny de 1978

Ascensió al Canigó (2.785 m)

Pugem en cotxe fins al refugi de Cortalets i al matí fem l'ascensió a la Pica del Canigó (2.785 m) per la via normal. Una ascensió fàcil, ja que és el camí més curt per arribar al cim del Canigó.

dissabte, 27 de maig de 1978

Pollegó Inferior (2.400 m), via Pany-Haus

Pany-Haus
Primera via a la cara sud del Pollegó Inferior. La via Pany-Haus recorre una xemeneia que talla tota aquesta cara, amb passos atlètics, tot en lliure amb tècnica de ramonage. Una via molt interessant, especialment per als amants del ramonage. Un cop arribats al cim, emprenem la baixada per un recorregut alternatiu: les Costes d'en Dou, un camí de cabres que baixa directament per la cara sud del Pollegó Inferior fins entrar a la gran canal de l'Enforcadura, a l'altura del camí transversal.


dijous, 25 de maig de 1978

Obrint via al Pedestal del Martell

Foto d'arxiu: primer atac al Pedestal del Martell

Tornem a treballar en la via que estem obrint al Pedestal del Martell (via Vidal-Bueno-Alsina). Aquesta vegada muntem les reunions amb bones anelles agafades amb burins.

dissabte, 20 de maig de 1978

Penyasegat de Garraf, via SAME

Penyasegat de Garraf
Per fi aconseguim fer la via SAME al Penyassegat de Garraf. Aquesta vegada no ataquem la via per mar com la darrera vegada sinó per terra. Fem la variant del flanquejament, que entra a la via flanquejant i no des del mar. Des de l'entrada del port de Garraf, un caminet ens porta fins la peu de la paret, on no es pot resseguir més la costa. Allà mateix comencem un llarg flanquejament per la base de la paret fins trobar el punt d'unió amb la variant que puja del mar, per on vam fer el nostre primer intent. En el punt de partida hi havia, quan vam fer la via, uns burins. Ara només queda alguna resta  rovellada però per les característiques d'aquesta roca calcària, es pot assegurar amb friends, tascons i ponts de roca. Com sempre en aquesta paret, grans vistes del mar.
La idea de fer aquesta via, com les altres vies que hem fet al Garraf, va venir de la lectura d'un article publicat en el número 663 de la revista Muntanya (octubre de 1972), amb descripció i ressenya de les principals vies de la zona.
Podeu veure aquí l'àlbum escalada a Gararf, amb les fotos de les escalades Garraf entre gener i maig de 1978:


dissabte, 13 de maig de 1978

Intent al Tozal del Mallo

Un fracàs sonat en el nostre intent de fer el Tozal del Mallo, una de les parets clàssiques de més prestigi del Pirineu. Com que la via és llarga, pensem en pujar una mica i muntar un bivac per poder fer l'endemà la via sense problemes. Fem dues tirades fins a una petita repisa on muntem el bivac, penjats amb hamaques. Dormim molt poc i l'endemà, malgrat el que teníem previst, ens posem en moviment massa tard. Ja no som els primers, ja que ens han avançat dues cordades. Pujem una mica però ja veiem que és massa tard i la moral tampoc està molt alta, de manera que preferim retirar-nos.

diumenge, 7 de maig de 1978

L'Agulla del Salt

Escalada al Figaró. Fem diverses vies curtes:
La primera ascensió, aèria i molt estètica, ens porta al petit cim del Tap del Xampany. Després fem la via més singular de la jornada: l'Agulla del Salt, que es fa baixant des del cingle, que està lleugerament separat de l'agulla i després fent un salt per agafar-se a l'agulla i acabar grimpant els darrers metres fins al cim. El pas clau que dóna nom a l'agulla és fàcil però impressionant per la timba que tenim a sota.


diumenge, 30 d’abril de 1978

Obrint via al Pedestal del Martell

Havíem d'anar a Oliana a treballar en la nostra via a la cinglera dels Esplovins, però plovia, de manera que tornem però ens aturem a Montserrat i treballem una mica en la via que estem obrint al Pedestal del Martell (via Vidal-Bueno-Alsina). Posem cinc burins a la paret.

diumenge, 23 d’abril de 1978

Escalada als Mollons

Roca Llarga, Els Mollons
Foto d'arxiu: la Roca Llarga, març 2019

Una sortida a aquesta escola d'escalada, situada al davant de la Pobla de Claramunt, on vam fer la primera sortida històrica d'escalada l'octubre de 1972. Aquesta vegada vam fer dues vies:
Roca Llarga, via Normal: una via d'una sola tirada totalment en lliure que puja aquesta característica agulla situada en un extrem del cingle dels Mollons. La via comença en el collet que uneix l'agulla amb el cingle. Comença amb un flanquejament ascendent a la dreta fins arribar a un petit replà anomenat "la berruga". Superem un pas lleugerament extraplomat però aviat minva la dificultat i arribem al cim amb passos de tercer grau. El descens es fa amb un curt ràpel.
Primer Molló, via Paret Negra: una via també curta i totalment en lliure, que puja al cim principal dels Mollons, anomenat Primer Molló o també Molló Gros. La via puja per la cara est, per un pany de paret amb una marcada tonalitat negra. Hi ha un bloc de pedra característic recolzat a la paret; aquest és el punt de partida. Pugem recte, buscant les millors preses, uns 10 metres. Més amunt pugem amb tendència a la dreta també buscant els millors passos i acabem amb una altra diagonal, aquesta vegada a l'esquerra.  Des del cim baixem pel collet que uneix el Molló amb el cingle. És una desgrimpada curta i fàcil, equipada amb una cadena i algun petit tram de corda fixa.

    dissabte, 22 d’abril de 1978

    Garraf, intent a la via SAME

    Aquesta sortida és de les que mereixen passar a la història, però no pas per haver aconseguit un èxit. La via SAME al Penyassegat de Garraf comença arran de mar, de manera que la forma normal d'iniciar l'escalada és acostar-se amb una barca pneumàtica i començar a escalar des de la barca, enganxant-se a la paret. Nosaltres vam planificar l'operació d'aquesta manera però la realitat va ser molt diferent, L'operació de la barca només és possible quan el mar està en una calma gairebé absoluta, però la mar estava moguda i no vam poder desembarcar. L'única nota positiva és que ens vam lliurar, pels pèls, del naufragi.
    La idea de fer aquesta via, com les altres vies que hem fet al Garraf, va venir de la lectura d'un article publicat en el número 663 de la revista Muntanya (octubre de 1972), amb descripció i ressenya de les principals vies de la zona.
    Podeu veure aquí l'àlbum escalada a Garaf, amb les fotos de les escalades que vam fer al penyassegat de Garraf entre gener i maig de 1978.


    diumenge, 16 d’abril de 1978

    Obrint via als Esplovins

    Foto d'arxiu: cinglera dels Esplovins

    Obrim tres tirades més de la via Alfa-Centauro, que estem obrint a la cinglera dels Esplovins, a prop d'Oliana.

    diumenge, 9 d’abril de 1978

    Escalada a Agulles

    L'Ou de Colom, Montserrat
    Foto d'arxiu: l'Ou de Colom des de la Bola de la Partió

    Escalada a Montserrat, a la regió d'Agulles. Fem dues vies a la zona del refugi:
    • L'Ou de Colom, via Aresta Brucs
    • El Broc del Setrill, via Cerdà
    Les dues vies són difícils, especialment la segona. A l'Ou de Colom ja vam fer un intent fa temps però en aquella ocasió no vam poder acabar la via. Avui hem vingut preparats per a tot i l'hem fet sense problemes. La via comença al peu de l'aresta sud, la que mira al Bruc. És una aresta fina i difícil que comença amb un tram en lliure difícil (IV+). Després superem en artificial un tram molt dret. Finalment sortim en lliure de cinquè grau fins arribar al peu de l'Ou, on fem reunió. La segona tirada supera l'extraplom que forma l'Ou amb uns passos d'artificial de burí. Després una nova sortida en lliure (V) pel fil de l'aresta. Finalment, ja sense tanta dificultat, arribem al cim de l'Ou de Colom.
    La via Cerdà del Broc del Setrill és també una via de gran dificultat. Comença amb una tirada molt fina, que la guia clàssica d'Agulles cataloga de sisè grau. La tirada flanqueja a l'esquerra per anar a buscar el fil de l'aresta. Després d'uns 15 metres de finura fem reunió al centre de l'Aresta Brucs. La segona tirada puja en lliure pel centre de l'aresta fins que s'acaba la corda (en aquells temps les cordes eren de 40 m) i fem una reunió precària (es pot fer amb estreps per a més comoditat). Després només queda una curta tirada, ja fàcil, fins al cim. 

    dissabte, 8 d’abril de 1978

    Penyassegat de Garraf. (Sánchez-Reinal)

    Una nova escalada a Garraf. Aquesta vegada fem la via Sánchez-Reinal, la més clàssica d'aquesta paret, gairebé tota en lliure amb una roca magnífica. Com sempre, podem gaudir de la visió del mar als nostres peus mentre escalem.
    La idea de fer aquesta via, com les altres vies que hem fet al Garraf, va venir de la lectura d'un article publicat en el número 663 de la revista Muntanya (octubre de 1972), amb descripció i ressenya de les principals vies de la zona.
    Uns quants anys després, l'any 2018, vam tornar a la zona per fer la foto de la ressenya. Tot ha canviat molt: la via ara està coberta i a la paret hi ha una multitut de vies d'escala esportiva. Les vies clàssiques sembla ser que estan desequipades però la paret té assegurances per tot arreu, ja que hi ha tantes vies que gairebé es toquen. A l'apartat "més informació" podeu veure la ressenya fotogràfica feta a partir d'una foto captada amb el dron. El recorregut, les reunions i la graduació de la via són els originals de quan es va obrir la via.
    En la nostra visita a Garraf amb el dron vam fer també un petit videoclip amb algunes vistes dels penyassegats de Garraf. Aquí el teniu:



    dijous, 23 de març de 1978

    Refugi d'Estós

    Venint de la Pedriza, on hem passat uns dies escalant, pugem al refugi d'Estós amb la intenció de fer el Posets. Fa mal temps tots els dies i no podem fer res. Només fa bon temps el primer dia, quan arribem, i estem una estona jugant a fer salts sobre la neu. L'endemà al matí ja ha arribat la borrasca i no podem fer res.

    dimarts, 21 de març de 1978

    Escalada a la Pedriza: el Canto del Tolmo

    Canto del Tolmo, vía Extraplomo
    Vam acabar aquesta primera estada nostra a La Pedriza amb una via artificial, curta però difícil. El Canto del Tolmo és una roca de forma esfèrica de gran tamany, un canto rodado desprès en temps geològics d'alguna de les muntanyes del voltant. Com que la roca és esfèrica, totes les cares són extraplomades, de manera que no hi ha cap via fàcil en lliure. Nosaltres vam pujar per la via més clàssica, la que puja per l'extraplom més marcat de la roca, per la cara que mira al Nord. La via estava totalment equipada amb burins, de manera que la dificultat de la via era únicament atlètica, ja que calia superar-se amb els estreps, cosa que no és fàcil quan la paret està extraplomada.
    Malgrat tot, vam fer la via força bé superant l'extraplom amb molt esforç però sense més problemes. Un lloc ideal, a peu pla, per fer pràctiques d'escalada artificial.


    dilluns, 20 de març de 1978

    Escalada a la Pedriza: La Sur del Pájaro

    El segon dia d'estada a la Pedriza el vam aprofitar per fer una de les vies més clàssiques d'aquesta escola d'escalada: el Pájaro per la cara sud. És una via de força dificultat, fins i tot amb algun pas que en aquella època es catalogava de sisè grau. És atlètica i té una mica de tot: plaques d'adherència, fisures, bavareses... El pas més difícil està en el que anomenen "el escudo", una llosa en forma d'escut que sembla sobreposada a la paret. Un altre pas molt caràcterístic, situat al principi de la via és el que anomenen "el jaboncillo"; una placa llisa que cal pujar per adherència però, com el nom del pas indica, hi ha més aviat poca adherència. En resum, la Sur del Pájaro és la via que qualsevol escalador de la Pedriza ha de fer perquè és la més clàssica.  La via és molt variada, ja que s'utilitza tota mena de tècniques, sempre en lliure: fisures, plaques, diedres, bavareses, xemeneia...
    Des del cim fem un ràpel volat d'uns 25 metres per arribar a una plataforma des d'on ja podem baixar desgrimpant fins al peu de la paret.


    diumenge, 19 de març de 1978

    Escalada a la Pedriza: el Yelmo

    Aprofitant els primers dies de les vacances de Setmana Santa, vam anar a practicar l'escalada a la Pedriza, una escola d'escalada propera a Madrid on es practica l'escalada en roca granítica, generalment en forma de plaques llises que cal superar per adherència i també escalada atlètica amb diedres, xemeneies i bavareses. En aquesta primera jornada vam pujar fins al Yelmo, una de les roques més característiques de La Pedriza. Vam fer dues vies:
    Via Higinio: una de les més clàssiques de la Pedriza i de les primeres vies que es van obrir en aquesta zona. Comença per unes canals a la dreta d'una roca adosada que s'anomena Gendarme de los Higinios. Una tirada curta i una altra més llarga, per dues fisures que pugen paral·leles i que es canvien a mitja tirada. La segona reunió és al peu d'una curta xemeneia que no és difícil si l'agafem per dintre, ja que és més ampla per l'interior que per l'exterior. Arribem a un arbre molt visible des de baix, on fem la tercera reunió. Després de pujar uns metres iniciem la denominada Travesía de los Higinios, un llarg flanquejament utilitzant un petit llavi de la gran paret del Yelmo. Es fa la reunió a sobre d'unes "setas". Una tirada més per placa ens porta fins a una plataforma on muntem la cinquena reunió. Després només ens falta superar una curta fisura-xemeneia que ens porta a una zona fàcil per on ja, gairebé caminant, arribem al cim del Yelmo.
    Via Walkiria: (variant per la placa) la via recorre, en la seva primera tirada, una roca separada de la paret i recolzada sobre la gran parte del Yelmo. Són passos difícils d'adherència per una placa tallada per diverses fisures que formen passos més verticals. La primera reunió es fa sobre aquesta llastra.
    La segona tirada puja per la placa, aparentmentment fàcil però gairebé sense preses. S'ha de superar per adherència i a mesura que pugem va minvant el pendent fins que arribem, ja fàcilment, a la segona reunió. 
    La tercera tirada segueix amb la mateixa tònica, pujant per adherència, però sense verticalitat. Fem la tercera reunió i aquí acaba l'escalada, ja que la resta de l'escalada és una simple grimpada fàcil que podem fer desencordats. 


    dimarts, 14 de març de 1978

    Escalada al Figaró

    Germana Petita Sot del Bac
    Foto d'arxiu: la Germana Gran

    Després de tres anys de la nostra darrera visita al Sot del Bac, tornem a  aquesta escola d'escalada per repetir diverses vies que ja havíem fet fa anys. Fem quatre vies:
    Totes fàcils i sense complicacions.