dissabte, 25 de juny del 1977

Cresta del Diablo

Cresta del Diablo
La cresta del Diablo és una de les més difícil entre les crestes clàssiques dels Pirineus. És una esmolada aresta que forma un estrep que baixa del Balaitús, a continuació de la cresta de Costerillou. Comença (o acaba) en el Pico Cristales i acaba (o comença) en el Pico Soulano. L'aresta està plena de puntes i gendarmes que es coneixen amb noms infernals: los cuernos del Diablo, el Tridente, el colmillo del Diablo, la punta Proserpina (deesa romana, reina de l'inframon), la punta Lucifer ... L'escalada té molts passos singulars, d'una dificultat que en alguns punts arriba al cinquè grau i alguns ràpels. Nosaltres vam sortir de bon matí de Piedrafita i vam anar a buscar directament l'inici de la cresta deixant de banda, per pocs metres, el Pico Cristales. Vam pujar per una canal força dreta i gelada, amb piolet i grampons. Des de la sortida de la canal vam anar escalant la cresta, gaudint d'una bona roca i d'uns paisatges impressionants. La cresta és llarga i entretinguda però finalment vam arribar al Pic Soulano; vam menjar una mica i vam iniciar el retorn, baixant per la via normal del Soulano, que requereix fer alguns ràpels.
No hi ha àlbum perquè vam fer poques fotos.

divendres, 24 de juny del 1977

Refugi de Piedrafita (Respumoso)

Foto d'arxiu: Cresta del Diablo, 2009

Des de Sallent de Gállego pugem pel camí del Paso del Oso fins al refugi de Piedrafita, al costat del llac de Respumoso. L'objectiu és fer demà la cresta del Diablo.

diumenge, 19 de juny del 1977

La Portella Gran, via UEC

Portella Gran, via UEC
Foto d'arxiu: la Portella Gran

Escalada a Montserrat, Agulles:
  • La Portella Gran, via UEC
Via llarga que supera aquesta agulla per la cara que mira a Can Massana. La vía té quatre tirades, combinant escalada lliure i artificial. La primera tirada, molt curta ens porta a un replanet al peu d'una gran fisura. Seguim en artificial difícil per la fisura. Nosaltres la trobem parcialment desequipada, de manera que hem de clavar alguns pitons. Arribem a la segora reunió, una plataforma més àmplia que l'anterior  i seguim amb la mateixa tècnica artificial, també parcialment desequipada. A mitja tirada sortim en lliure molt difícil i arribem a la tercera reunió. Des d'aquí una tirada en lliure no massa difícil ens porta al peu de la bola final, que superem amb una última tirada en lliure, vertical però amb bones preses. En resum, una via molt treballada, ja que estava parcialment desequipada. 

diumenge, 5 de juny del 1977

Escalada a Ull de Ter

Després de dormir al refugi d'Ull de Ter, intentem fer una via d'escalada en roca a la cara sud del Gra de Fajol. No trobem la via malgrat que portem una ressenya, de manera que acabem repetint una via que ja havíen fet: Agulla de la Xemeneia, via CADE. Una via atlètica, que rocorre una fisura molt marcada amb tècnica de ramonage.